VEURE BLOG «ESCRIPTORS CATALANS» I EL SEU ARXIU «ON POSEM L'ULL, POSEM EL TUIT»

CLIQUEU AQUÍ

LA DEPENDÈNCIA DE LES “ALMOINES” PÚBLIQUES POT ARRIBAR A CONDICIONAR EL MANTENIMENT I LA CONTINUÏTAT DE L'AELC

En l'última assemblea de l'Associació d'Escriptors en Llengua Cataana (AELC) s'ha aprovat un minúscul augment de quota anual que era de 60€ des de l'any 2000 fins a 75€ que serà la quota a partir del 2025. Són 15€ per uns 1.800 associats (a l'hora de l'assemblea) que representen aproximadament un increment d'ingrés propi d'uns 27.000 euros. ¿Per què aquest augment? Molt senzill: per un estirar més el braç que la màniga (l'any 2023, s'ha hagut d'estirar novament del fons per fer front a les despeses). I també perquè l'AELC confia excessivament amb les aportacions de les almoines públiques a més de la dotació de CEDRO, uns ingressos que sempre estan fent equilibris sobre la corda fluixa —vegi's la situació cínica i feixista del País Valencià— i que creen un estat de dependència que a la llarga pot condicionar el manteniment i la continuïtat de l'AELC.

Si s'analitza l'estat de comptes aprovat aquest 2024 sobre el moviment econòmic del 2023, es constaten uns coixins que es van repetint un any i un altre. Tornem-hi: continua sent incomprensible una despesa de 26.000€ destinats a assessorament fiscal i jurídic, és a dir, una nòmina d'un professional a temps complet que, pagada per serveix puntuals, de segur que es podria reduir considerablement.

Una altra qüestió, menor: les comissions bancàries que superen els 3.000€, sobretot per les domiciliacions. L'AELC té un dipòsit fix de més de 300.000€ a la mateixa entitat bancària que no rendeixen ni un centimet, quan en aquest moment ja s'estan retribuint dipòsita a un any a, com a mínim, un 2%. Faci's el càlcul del 2% sobre els 300.000€ de mitjana i es veurà de seguida que les comissions podrien quedar compensades i encara en sobrarien.

Continuem: encara es destinen 22.000 euros a impressions de paper. ¿Encara no s'ha pogut fer entendre que el paper ja no va enlloc i que el camí és el digital? I si hi ha patrocinadors que encara no ho han entès, potser caldria que se'ls fes entendre.

Una altra incògnita que aixeca ampolles: Hi ha un total de prop de 300.000€ en despeses d'activitats dels diferents àmbits territorials, sense detall. Caldria especificar molt més en què s'inverteix la part més important del pressupost, quant arriba a autors per les seves col·laboracions, quant a despeses de material o infraestructura, quant a dietes de menjuca i locomoció... Com més transparència, menys suspicàcies. No oblidem tampoc que la junta directiva, tot i que ara ja es fan moltes assembles virtuals, encara s'emporta 13.000€ (que li preguntin a una multinacional què gasta en despeses dels seus directius).

Una vergonya que sembla que té data de caducitat és el superaugment del lloguer de l'Ateneu Barcelonès (7.500€). I això després d'un conveni que en el seu moment el departament de Cultura va fer amb l'Ateneu per acollir les diverses associacions. Ningú ja no se'n recorda, pel que sembla. Dèiem que té data de caducitat perquè tots plegats es mudaran ben aviat darrere l'Ajuntament de Barcelona, a la seu de l'Acadèmia de les Bones Lletres. Preguem només perquè no agafin bronquitis i mal d'ossos amb la foscor i la humitat medieval del lloc!

Encara cal parlar de les despeses de personal, que ara ja arriben a 120.000€ (una quanitat important impossible de cobrir ni amb les quotes per molt que s'augmentin). ¿Cal que, malgrat els 1.800 associats, hi hagi dues persones i mitja a ple rendiment? ¿Tots 1.800 associats porten tanta feina, si es té en compte que almenys un 90% s'està a casa, no participa en cap activitat i ni tan sols es recorda que forma part de l'AELC?

I una última reflexió: L'AELC recull més de 400.000 euros de subvencions i dotacions públiques. Caldria qu es tingués en compte que aquests 400.000 euros (Institució de les Lletres Catalanes, CEDRO, etc.) pertanyen a tots els escriptors en llengua catalana (no només als 1.800 associats) i que la seva utilització hauria de ser sempre pensant en tots aquests escriptors (els associats i els que, pels motius que sigui, no s'han associat encara). En aqest moment (inicis del 2024) hi ha apriximadament més de 4.000 autors (creadors i traductors) en actiu. Només n'hi ha 1.800 associats. Una assignatura pendent que, amb una bona atenció, oberta i plural, sí que cobriria amb recursos propis el mínim manteniment de l'AELC.

ENTENDRIDORA «DECLARACIÓ DE TORTOSA» QUE DESCOBREIX D'ON VE LA LITERATURA CATALANA AL SEGLE XXI

Es veu que uns quants escriptors (i escriptores) en llengua catalana s'han trobat a Tortosa [24, 25, 26 novembre 2023] en el que han anomenat Encontre d'Escriptors en Llengua Catalana. Han viatjat en tren Euromed (per sort sense la vaga anunciada), han viatjat pel riu Ebre (per sort, amb aigua), han visitat alguns monuments i han fet algunes rutes de la ciutat (per sort encara no ruïnosos) i han fet algunes taulades de germanor (perquè no només de la literatura viuen els qui escriuen!). Tot molt bonic. Les xarxes, però, no han bullit gaire. Mal senyal. ¿Falta de cobertura? ¿Poca activitat digital? Diu que eren un centenar, un amunt, un avall. Les poques imatges que han transcendit retraten algunes cares de sempre i moltes de gairebé desconegudes, cosa que de seguida fa que salti la incògnita: ¿On són els escriptors (i les escriptores) en un Encontre d'Escriptors en Llengua Catalana? La resposta no només la sap el vent sinó que es dedueix de pressa: a casa. Però això no impedeix que unes presumptes juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (la directiva i la consultiva) portin redactada una Declaració (que anomenaran de Tortosa) i que llegiran a les postres de la menjuca entre uns quants dels escollits com si fossin en un concurs de lectura en veu alta com el que s'organitza per a escolars cada any. El resultat és una Declaració que és entendridora. Que a mitjan segle XXI (ja quasi que hi som) es descobreixi que la literatura catalana ve d'autors com Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge i Isabel de Villena i que els escriptors (i les escriptores) actuals són hereus (i hereves) d'Àngel Guimerà, Joan Alcover, Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Pere Calders i Avel·lí Artís “Tísner”, Maria Aurèlia Campany, Jordi Pere Cerdà, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart i Maria-Mercè Marçal... i de molts altres, esclar. Sort que no se'ls ha acudit de recórrer al difunt Qui és Qui de les Lletres Catalanes que la Institució de les Lletres Catalanes té mort i enterrat i no n'han fet una relació exhaustiva! Més entendridor encara és que la mateixa Declaració descobreixi que la literatura catalana té narrativa, poesia, crítica i assaig, literatura infantil i juvenil (¿que no és narrativa o poesia, potser?), teatre, dietarisme, no-ficció i, atenció!, també traducció al català d’autors contemporanis i de clàssics de tots els temps. Uf!, quin esgotament! I per reblar el clau de l'entendriment, la Declaració també descobreix que el català és una llengua parlada en quatre estats d'Europa amb deu milions de xerrameques i que aquests quatre estats, càsum dena, els fan la guitza! Sort que la tal Declaració recorda que el català no es troba només en textos medievals, sinó que, a més de llibres, es troba als mitjans de comunicació, a l'audiovisual i a Internet! Al·leluia! La resta de la Declaració, bons propòsits: que si defensa del sector, que si els contractes d'edició, que si defensa dels drets lingüístics, que si vertebració dels Països Catalans... Podeu descarregar tota la declaració pitjant la imatge de sota:

ASSESSORAR COSTA UN RONYÓ

L'últim anàlisi de l'estat de comptes anual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el corresponent a l'any 2022, deixa alguns interrogants que és curiós que ningú dels assistents a l'assemblea es plantegi a l'hora d'aprovar-los. Per exemple, continua essent una exageració de privilegi que es destinin uns 20.000 euros a dues assessories externes (la fiscal i la jurídica). Aquesta és una partida que es repeteix un any darrere l'altre i que fa la impressió que beneficia un parell d'organismes externs que, quan convingués utilitzar-los, resultaria molt més econòmic pagar per servei prestat. Cal tenir en compte que, amb els temps que corren, amb 20.000 euros anuals es podria tenir un expert o experta a temps complet a la mateixa associació i en nòmina, sobretot ara que existeixen professionals de generacions més joves prou qualificats i experts en drets d'autor o altres situacions fiscals o jurídiques. Continuar mantenint aquesta partida a un advocat, presumptament expert en qüestions jurídiques associatives, i una empresa fiscal, presumptament experta en qüestions fiscals, és un llast que s'arrossega d'anteriors Juntes Directives i que no justifica l'import de 20.000 euros amb les necessitats que té l'AELC per resoldre (que ni que ho sembli no és ni de lluny un sindicat ni un col·legi professional). Una altra incògnita que planteja l'estat de comptes anual del 2022 és la "desaparició" del balanç de les despeses que es destinen als membres de la junta directiva, és a dir, aquelles que corresponen a viatges i manutenció, que hi són —més reduïdes ara des que es fan trobades virtuals— però que continuen existint quan alguns dels membres es traslladen d'un àmbit territorial a un altre per aprticipar en segons quins actes de representació. ¿Estan camuflades dins de les anomenades Activitats Generals que, sense detall, reflecteixen aproximadament 104.000 euros sense adscripció territorial, 66.000 euros al Principat, 48.000 euros al País Valencià i 34.000 euros a les Illes? I una despesa que desapareixerà dels comptes d'ara endavant: 787 eurets d'esqueles de socis l'any 2022. Des del mes de juliol del 2022, la Junta Directiva de l'AELC ha decidit que no inscriurà més esqueles en cap mitjà quan alguns dels socis o sòcies faci l'últim badall. S'entén que hi ha moltes despeses, tot i que l'AELC rep prop de 400.000 euros de subvencions institucionals. Però no s'entén que quan algú ha estat associat durant, posem per cas, 25 o 30 o més anys, si és dels primers fundadors, no tingui dret ni a un mínim de despesa com és el d'una esquela en un mitjà de comunicació que serveixi d'informació al sector. El web de l'AELC pot ser una excusa. Les xarxes, també. Però no sempre les defuncions dels associats són seguides per aquests mitjans de l'AELC amb rigorositat ni amb l'amplitud que es mereixerien.

DIGUES COM EM DIC I ET DIRÉ A QUIN PREMI OPTES

Hi ha límits en tot. I el Premi dels Escriptors Catalans (rebatejat com a Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) n'és un clar exemple. La convocatòria d'aquest 2023 torna a evidenciar les llacunes que té l'organització d'aquest premi i la poca fiabilitat del qual es desprèn. Des del 2011, l'escriptor de les Illes, Antoni Vidal Ferrando, n'és un candidat permanent. L'autor ha superat el desè aniversari de la seva candidatura. I el més extraordinari és que en aquests més de dotze anys, sempre hi ha associats que presumptament el voten. Va pel mateix camí l'escriptor del Principat, Antoni Munné-Jordà, que comença a ser un altre dels que repeteixen cada any també presumptament votats pels autors. El que trenca la terna aquest any és Josep Maria Sala Valldaura. Ara només cal esperar que aquest no acabi com els altres dos. La Junta Directiva de l'AELC s'està posant en evidència mantenint el que ja és una autèntica irregularitat d'unes bases que han de ser revisades de dalt a baix i que, si bé volen mantenir el presumpte vot majoritari dels associats —cosa que vist el resultat ja no es creu ningú— ha de trobar també la manera de compensar aquesta “vergonyeta” col·lectiva que culmina quan s'atorga el premi amb la també presumpta votació dels associats. Hi ha límits en tot, dèiem. I el Premi dels Escriptors Catalans els ha superat tots. Només cal que la Junta Directiva hi posi els cinc sentits i no contribueixi més a aquesta enganyifa i, sobretot, no faci passar bou per bèstia grossa. El bou, en aquest aquest cas, ha de ser el prestigi de les lletres catalanes, no l'amiguisme d'uns quants que no són res més sinó la bèstia grossa.

LA NOVA ASSOCIACIÓ DE DRAMATURGS DE CATALUNYA... UNA ALTRA FUITA DE L'AELC

Després de dos anys de converses i projectes, finalment s'ha oficialitzat la posada en marxa de la nova Associació de Dramaturgs de Catalunya (ADC), de la qual formen part i aplaudeixen la gran majoria d'autors i autores de teatre catalans. La primera presidenta és la dramaturga Anna Maria Ricart. Lamentalement es torna a produir un fet que ja va ocórrer quan els Guionistes de Catalunya van decidir fugir de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i van muntar el seu hortet. És encara més lamentable que havent-hi com hi ha, dins de l'AELC, una secció dedicada presumptament al teatre, a l'hora de crear un col·lectiu que vetlli pels seus drets professionals hagin hagut de pensar en una nova associació. Si la junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) tingués més cura i es prengués més seriosament el funcionament de les seccions, la secció de teatre hauria pogut assumir aquest paper, amb l'avantatge que l'AELC disposa de serveis, assessorament, suport jurídic i altres condicionants —i amb diners públics!— que una nova associació ha de crear de cap i de nou. Els Guionistes de Catalunya van fer en el seu dia el seu camí. Un altre dia, els que s'autonomenen “escriptors professionals de literatura infantil i juvenil” també van fer el seu amb la nova associació Escrivim que, havent-hi com hi ha tota una AELC, de tant en tant es reuneixen a l'espai de la Fundació Jordi Sierra i Fabra que té al barri de Sants. I ara, els dramaturgs i les dramaturgues opten pel mateix camí de crear un hortet propi on puguin conrear les seves inquietuds. Ja fa temps que l'AELC bada i es mira les mussaranyes. En el cas del teatre, la fugida encara és més greu tenint en compte que la mateixa AELC havia organitzat fa molt poc unes jornades de teatre a l'Institut del Teatre. Increïble, però no per això impossible. ¿Quins seran els següents autors —sigui quina sigui la seva especialitat— que optaran penjar les seves pròpies sigles en el catàleg d'associacions que té el país?

¿ADÉU A L'ESQUELA MORTUÒRIA?

Una de les tradicions —d'humor negre si es vol—, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) era el de la publicació de l'esquela mortuòria en un mitja tradicional de premsa en paper quan un dels associats o associadades passava a millor vida. Aquest hàbit, però, recentment ha estat evadit per la Junta actual. Ja fa un temps que es va passar per alt mantenir la tradició de l'esquela amb la mort de l'escriptor Estanislau Torres, probablement perquè la notícia va passar també, lamentablement, prou desapercebuda. Però posteriorment s'han anat publicant esqueles sempre que s'ha produït el decés d'algun membre de l'AELC. Fins ara. Aquest juliol ens ha deixat l'escriptor Xavier Amorós Solà (Reus, 1923 - 2022), membre de l'AELC i, per edat, 99 anys, soci d'honor. Però l'esquela no ha estat publicada en cap mitjà per part de l'AELC amb aquell lema neutre «Et recordarem sempre». No es pot dir que la mort de Xavier Amorós Solà sigui de les que han passat desapercebudes perquè se n'ha parlat en tots els mitjans. Però l'esquela no ha aparegut, ni l'endemà de la defunció ni cap altre dia. ¿És aquesta una nova norma presa per la Junta actual? ¿Es prefereix que el cost d'una esquela sigui destinat a altres despeses d'entre les més sumptuoses i evitables de la mateixa Junta? Si alguns associats i associades aspiraven, des de sempre, a rebre de l'AELC, al cap dels anys de constància associativa, almenys, un reconeixement en clau d'esquela, se'n poden anar oblidant o, en tot cas, poden optar per no fer mai l'últim badall... la butxaca és la butxaca i morir-se és cada vegada més car.

EL PREMI DELS ESCRIPTORS CATALANS NO AIXECA CELLA

Una altra convocatòria dels Premi dels Escriptors Catalans —rebatejat Jaume Fuster— sense que aixequi cella i sense que se sàpiga quin ha estat el nombre de presumptes vots dels associats, que són qui, teòricment, el trien. Per a aquest 2022, la distingida ha estat l'escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, Tarragonès, 1936). L'autora, que ha conreat una extensa obra poètica i narrativa, era candidata —també presumptament segons les votacions de la primera ronda de votacions— juntament amb els escriptors Miquel Desclot, Joan-Lluís Lluís, Antoni Munné-Jordà, Isabel Robles i Antoni Vidal Ferrando (no cal dir que Munné-Jordà i Vidal Ferrando són noms que fa anys i panys que van apareixent en la candidatura sense immutar-se). També sobta, en aquesta llista de candidats, la precisió en què estan representats noms de les diferents terres de parla catalana (País Valencià, Illes, Catalunya Nord, Principat) en una mostra de tot ben repartit i amanit, com es fa a la cuina de casa. Finalment, la «ploma» honorífica és per a l'escriptora Olga Xirinacs, que li ha estat atorgada en una roda de premsa en què un exinspector d'ensenyament de l'àmbit del sud de Catalunya i actual president de Càritas, Francesc Roig Queralt, ha estat l'encarregat de llegir la glossa de la guardonada. El nou president de l'AELC, Sebastià Portell ha dit que el Premi distingia els escriptors «sèniors», tot un detall de la línia decadent en què el premi ha entrat. Només així s'entén que Joan Lluís Lluís o Miquel Desclot, menys sèniors que tots els altres, no hagin rascat bola, com tampoc, per cert, Isabel Robles, muller d'un expresident de l'entitat i també, en el seu dia, premi dels Escriptors Catalans, Jaume Pérez. Una revisió de les bases del Premi dels Escriptors Catalans - Jaume Fuster és d'urgència, ni que sigui per sanejar situacions forçades com la que es viu cada any a l'hora d'atorgar-lo sota l'empara d'un presumpte nombre de vots que mai s'han fet públics.

MES VOTS QUE MAI PER GARANTIR LA CONTINUÏTAT PRESIDENCIAL

El més positiu que se'n pot treure de les eleccions a la presidència de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és l'elevat nombre de vots (575), una xifra mai vista i que s'ha mobilitzat per dues causes: per la pressió de les trucades i els correus electrònics demanant el vot per un o per un altre i la possibilitat de poder votar electrònicament (una fórmula que hauria hagut d'arribar per quedar-se, no només perquè hi ha coronavirus). Que hagi sortit elegit per un petit marge de 53 vots, l'escriptor Sebastià Portell estava cantat, com va pronosticar aquesta Plataforma quan va denunciar el joc brut que la junta actual havia propinat a una altra de les candidates, Gemma Pasqual. La publicitat des de la mateixa AELC, amb avals d'antics càrrecs de l'AELC, tota "la vella guàrdia" donant suport al candidat Sebastià Portell, proposat per la dimissionària Bel Olid per garantir el continuisme, és el model d'allò que no ha de ser. Gemma Pasqual —en comptes de retirar-se i denunciar el fet— va voler planta cara. I el silent Manuel Alonso va aguantar fins a veure-les venir. Gemma Pasqual, a més, es va veure obligada a crear de pressa i corrents un grup de suport que va fer mans i mànigues i correus electrònics per compensar el favoritisme que havia acompanyat Sebastià Portell. Tot això s'hauria evitat si els estatuts de l'AELC permetessin una reelecció d'un equip complet i un programa concret i no unes persones a títol individual. Aquesta és una feina que té el nou president Sebastià Portell, si no es vol trobar igual d'aquí a uns anys: cal adaptar els estatuts als temps actuals. Mentrestant, el recompte ha deixat clar que la tria ha estat prou dividida: Sebastià Portell (287 vots), Gemma Pasqual (234) i Manuel Alonso (54 vots). Els 575 vots representen gairebé un 40% del cens. Una oportunitat per aconseguir que aquesta participació es converteixi en una participació real de l'associanisme literari al llarg de l'any.

ELS EMAILS I ELS TELÈFONS TREUEN FUM BUSCANT SUPORTS A DUES DE LES CANDIDATURES A LA PRESIDÈNCIA DE L'AELC ARRAN DE LA DIMISSIÓ DE BEL OLID

Després que en la convocatòria electoral l'actual Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que hi presenta el secretari, afegís una sèrie de suports escrits de la "vella guàrdia" de l'AELC, que havien tingut càrrecs de primer nivell a l'associació, amb un panegíric de cadascú dedicat a Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) —nom recomanat per la presidenta dimissionària per raons personals, Bel Olid— una de les altres candidatures, la del Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, País Valencià, 1967), ha reaccionat i ha mogut també cel i terra per trobar suports, alguns dels quals es manifesten a les xarxes via twitter o per altres mitjans. Però la pel·lícula no acaba aquí perquè l'actual junta directiva, no prou satisfeta amb l'abús que va fer amb avantatge i sense donar la mateixa opció als altres candidats amb el manifestat suport implícit al seu secretari, ha activat també el Pla B de la “vella guàrdia”: telefonades i emails que treuen fum demanant descaradament el vot per a Sebastià Portell i, en alguns casos, aprofitant per desacreditar la candidata Gemma Pasqual amb arguments de poca dignitat i companyonia. Recordem que hi ha una tercera candidatura, la de Manel Alonso i Català (Puçol, Horta Nord, País València, 1962), que per ara es manté més discret i en silenci. Aquesta situació, tot i que pot semblar molt legítima i democràtica, és una mala conseqüència del que ve denunciant aquesta Plataforma des de fa molt de temps. Els Estatuts de l'AELC cal que siguin reformats amb urgèncial per caducs. I, si no, com a mostra el que ara està passant. Imaginem per un moment que Gemma Pasqual i Escrivà obté la majoria i guanya la presidència. El seu paper davant d'una resta de la junta que s'ha posicionat en bloc a favor del secretari actual (Sebastià Portell) no pot formar, per molt que es vulgui, un equip de treball que mantingui un programa consensuat. D'aquí ve que és imprescindible adequar els estatuts perquè facilitin una renovació cada tres o quatre anys d'un equip complet i un programa, no ara d'una presidència, ara d'una secretaria, ara d'uns vocals i després de la tresoreria... Fins ara, la junta directiva ha actuat amb impunitat quan ha arribat l'hora de les conteses electorals. La més recent, l'actual, l'abús esmentat de la promoció privilegiada d'una de les candidatures, i abans, amb la cooptació del vocal Ricard Ruiz vint-i-quatre hores després de l'assemblea, quan va perdre la seva candidatura en l'assemblea de l'any anterior davant de Sebastià Bennassar. Cal acabar amb aquestes males praxis heretades del passat i és lamentable que en el tram final de la seva trajectòria com a presidenta, Bel Olid hagi acceptat un tripijoc com aquest. Es fa difícil fer pronòstics ni és el paper d'aquesta Plataforma fer-los. Ara només cal respectar la confiança que dos dels principals candidats tenen en el seu èxit. El més curiós és que, mentre Sebastià Portell es va envoltar de la "vella guàrdia" amb avantatge des de dins la junta, Gemma Pasqual —en comptes de fer-ne la denúncia i retirar-se com aquesta Plataforma va gosar recomanar— ha plantat cara amb suports d'associats que tant són del País Valencià —on ella va exercir de vicepresidenta— com del Principat, alguns dels quals més que sorprenents. Esclar que donar suport a una candidatura o una altra no vol dir que a l'hora del vot secret es voti per qui s'ha donat suport. La vida —literària— és una tómbola!

 

LA «VELLA GUÀRDIA» DE L'AELC ES MOBILITZA PER ACONSEGUIR UNA PRESIDÈNCIA CONTINUISTA DESPRÉS DE LA DIMISSIÓ DE LA PRESIDENTA BEL OLID

El que avançava aquesta Plataforma en un post anterior s'ha complert. Les candidatures de president o presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per mor d'uns Estatuts que cauen de vells, han fet tremolar la «vella guàrdia», que s'ha mobilitzat de seguida —a les 23:59 h del 13 de febrer, esclar— per aconseguir que el seu candidat continuista sigui qui surti elegit. ¿I com ho ha fet? Doncs, utilitzant els vells mètodes de manipulació, malgrat l'existència d'un presumpte comitè electoral independent. Per una banda, els associats Manel Alonso i Català (Puçol, Horta Nord, País València, 1962) havia presentat la seva candidatura dins el termini legal. Per una altra banda, l'associada Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, País Valencià, 1967) havia presentat la seva candidatura també dins el termini legal. I a les 23:59 del 13 de febrer, l'associat Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) presentava la seva candidatura. I oh sorpresa! Aquest últim, que actualment és el secretari de la Junta Directiva al Principat, ho fa acompanyat d'una colla de suports que li dediquen cadascú un panegíric demanant el vot per ell. Entre aquests suports —si no és la «vella guàrdia» que baixi Putin i ho esmeni!—, hi ha els cinc expresidents / expresidentes que encara són vius —tot i que no seria gens d'estranyar que també haguessin aconseguit algun altre suport dels pobres i enyorats que ja no hi són—, a més d'expresidents o presidentes, exsecretaris o secretàries i exvocals. Si això no és una irregularitat, caldria buscar-li un nom que ho definís: ¿com pot ser que des del comitè electoral o des de l'actual Junta Directiva s'admeti una candidatura d'un membre de la Junta amb l'afegitó anticipat d'aquests suports —n'hi ha fins a vint-i-tants llargs— amb aquest privilegi sense haver informat i haver donat l'opció als altres dos candidats que també ho podien fer? ¿Aquesta vintena llarga de recomanadors —gràcies, però els associats de l'AELC ja són grandets i saben el que han de fer— no podien esperar a votar el seu candidat quan toqués com faran els associats que votin? És trist i còmic a la vegada que força anys després d'actuar amb amiguismes i discriminacions, una generació de junta directiva jove hagi admès caure en la mateixa trampa. No és el millor llegat que deixa la presidenta Bel Olid. En mans d'aquesta junta directiva estava canviar per millorar. I això vol dir adequar els Estatuts al que demanen els temps actuals: no una presentació d'un president o una presidenta sense equip i amb una mena de programa individual i sí a una presentació d'un, dos, tres o quatre equips amb un programa ben elaborat perquè els associats el votin i el fiscalitzin després. Si l'actual equip de Junta volia continuar amb la seva línia el que calia fer era una dimissió en bloc i la presentació posterior com a candidatura de grup. No muntar una mala jugada fosca per darrere que perjudica la credibilitat de la mateixa AELC. ¿Davant d'aquesta "punyaladeta" per l'esquena què haurien de fer ara els associats Manel Alonso i Gemma Pasqual, els altres dos candidats? És evident. Denunciar-ho i retirar les seves candidatures abans que unes votacions «zoomdirigides» els retirin a ells dos sisplau per força. El nou president de l'AELC té una missió important: adequar els Estatuts perquè no torni a passar un episodi lamentable com aquest on s'hi veuen ben reflectits els noms i cognoms dels qui l'han promogut impunement en altres etapes passades de mal recordar.

A LES 23:59 HORES DEL 13 DE FEBRER...

La presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha anunciat públicament que deixa el càrrec abans d'exhaurir els vuit anys que li permetien la reelecció última. Tot i que era un secret a veus entre els membres de la junta directiva des del desembre, la discreció demanada per la protagonista s'ha mantingut fins a l'últim moment. Llàstima que els associats de l'AELC van rebre primer la carta de convocatòria de candidatures que no pas la carta de comiat de la presidenta!

La dimissió abans d'hora de Bel Olid —les causes són personals més que respectables i no hi entrarem— posa de nou sobre la taula el que aquesta Plataforma havia argumentat en un últim apunt: [el podeu veure aquí] l'absurditat d'uns Estatuts que s'han fet caducs i que no contemplen la presentació d'una candidatura d'equip amb un programa i uns projectes perquè els votin els associats.

L'assemblea del 2022 té un punt excepcional: la votació per escollir la nova presidència de l'AELC,  fora de termini.

Si intuïm que, en aquests set anys, Bel Olid ha creat un equip al seu voltant, no s'entén que a l'hora de dimitir ella, no dimiteixi també tot l'equip. Això seria el més coherent —i una manera de fer el salt als Estatuts— i permetre que es presentés una candidatura d'equip i un programa.

Altrament, per tradició i per humilitat, ningú que no estigui avalat no presenta una candidatura en solitari a la presidència de l'AELC, a no ser que es tracti d'algú que és ingenu o que viu a la Lluna (que en el món associatiu de les lletres, de fet, hi ha de tot això i més). Però, en els llargs anys d'història de l'AELC no ha passat mai. I aquesta vegada tampoc passarà.

¿I què passarà, per tant? Doncs que a les 23:59 hores del diumenge 13 de febrer del 2022, que és quan acaba el termini de presentació de candidatures, l'AELC rebrà una candidatura que serà la que haurà proposat la mateixa presidenta Bel Olid i el seu equip i que sortirà d'entre els membres de l'actual Junta. 

Així va ser com ella mateixa va accedir a la presidència: a les 23:59 h del dia d'autos va rebre la telefonada que li proposava que, com que no hi havia candidat —d'entre tots/es que ho havien refusat—, la proposaven a presentar-se (l'oferta, esclar, va venir del president sortint d'aquell moment fa set anys).

I així continua la filosofia de l'amiguisme pròpia de l'AELC. No la de presentar un programa i un equip a triar entre dos, o tres, o quatre programes i quatre equips que proposessin clarament qui en seria president/a, qui en seria secretari/ària, qui en seria tresorer/a, quins en serien vocals... Aleshores sí que seria un goig emplenar amb les paperetes l'urna clàssica de l'AELC i reforçar —a més de modernitzar— d'aquesta manera el funcionament d'una associació com cal.

La que s'autodefineix com a rejovenida junta directiva de l'AELC té l'oportunitat de demostrar que ho és, rejovenida, esclar, i que fa un salt endavant, dimitint en ple, un pas arriscat, sí, però també coratjós i saludable per arribar a una nova etapa encara més rejovenida, encara més transparent i encara més democràtica que l'actual.

Les eleccions les carrega el diable... o l'associat!

A les últimes eleccions a la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va saltar la sorpresa que un dels vocals que s'hi tornava a presentar, Ricard Ruiz Garzón (que ja era membre de l'anterior junta) va ser eliminat pels vots que va aconseguir Sebastià Bennasar. La sorpresa va deixar estupefactes els tripijocs habituals dels manipuladors de sota mà sense saber què havien de fer. ¿Com podia ser que els pocs associats que voten no haguessin votat la feina feta de l'anterior vocal i s'apuntessin a l'aventura d'un de nou? A més, Ricard Ruiz Garzón havia promogut un cert moviment en ciència-ficció dins de l'AELC i, a més, havia entrat en nom de l'AELC a formar part del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves (ClijCAT), per cert, del qual hauria d'alternar presidència amb l'editor Luis Zendrera. Però com que les eleccions ja se sap que les carrega el diable... o l'associat! tot acaba tenint solució. No han passat gaires mesos, els suficients per oblidar-se del mal tràngol, i l'AELC ha fet ús del seu dret de cuixa a cooptar un vocal... ¿I quin ha estat aquest vocal? Doncs, evidentment, Ricard Ruiz Garzón, que ha tornat a la junta directiva l'abril del 2021 com si no hagués passat res. La trapelleria de l'actual junta directiva no fa res més sinó donar la raó al que ja s'ha denunciat des d'aquesta Plataforma en altres ocasions [vegeu aquest apunt]: un sistema electoral que no permet que un equip guanyi unes eleccions i apliqui el seu programa. Un sistema electoral que per als votants obliga a votar amics o coneguts i no programes o projectes. La solució d'un cooptat és una mesura de gràcia que no resol aquesta incoherència i que, a més, fa miques allò que en diuen transparència i democràcia. Ni una cosa ni l'altra, per cert. El cooptat no ha estat anunciat i comunicat als associats (falta de transparència). I s'ha saltat el respecte al que, per bé o per a mal, va ser el resultat d'unes eleccions. ¿Per quan un remodelatge dels estatuts que s'adaptin als temps actuals?

La vicepresidenta sortint de l'AELC al País Valencià denuncia haver patit amenaces de mort, boicots i persecució fiscal per haver donat suport a l'1-O del Principat i el suport als presos polítics catalans

L'escriptora Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, la Safor, País València, 1967) deixa la vicepresidència de l'àmbit territorial del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), càrrec que exercia des del 2013. Però abans, en la memòria anual del 2020 admet que, per haver-se posicionat a favor del dret a decidir i en un manifest a favor del referèndum del Principat de l'1-O i contra les detencions dels presos polítics catalans, havia rebut durant el seu mandat amenaces de tota mena, també de mort, a més de boicots diversos i de veure's inclosa en una llista negra de la cultura, la qual cosa li ha comportat, en paraules seves, patir fins i tot una persecució fiscal acarnissada. Gemma Pasqual ha coordinat i impulsat una intensa activitat al capdavant de l'àmbit territorial de l'AELC al País Valencià i té una considerable obra literària publicada, premiada i molt acceptada pels lectors, sobretot joves. Tot el suport des d'aquesta Plataforma en la seva nova etapa.

¿Més eines digitals... més personal?

El secretari de la Junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Sebastià Portell, insinua en la memòria anual del 2020, de cara a l'assemblea general, que l'augment d'associats demana la incorporació d'una tercera persona en l'atenció a l'administració de l'associació. L'AELC disposa de 2 persones a temps complet des de fa 20 anys, cosa que les juntes actuals han trobat molt planer des d'aleshores. Aquesta proposta del secretari, però, topa amb la incertesa sempre permanent dels recursos econòmics. L'AELC no cobreix amb les quotes de socis (uns 72.000 €) tot el funcionament que requereix la seva gestió, tant de personal com de despeses de manteniment. Això fa que depengui de subvencions i aportacions que no sempre estan garantides ni són puntuals, com la de la Institució de les Lletres Catalanes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya o la de CEDRO. És paradoxal que, en un moment que la informatització i les eines digitals han alleugerit molt la feina administrativa que hi havia fa 20 anys quan aquests mitjans no estaven prou consolidats, es reclami ara una tercera persona administrativa. En tot cas, si la proposta tira endavant —si és que no hi ha tirat ja—, es posaran novament en perill les finances de l'AELC que, malgrat el seu aparent equilibri, ben analitzades, reflecteixen una permanent "fallida tècnica". Aquesta "fallida tècnica" va en augment si tenim en compte que, mentre per una banda es fa la proposta de la incorporació d'una tercera persona, per una altra banda, el pressupost del 2021 ja ha augmentat pel que fa a despeses de personal, de 89.000 € del 2020 a 103.000 € del 2021, i això, en un moment de contenció de l'augment i de la inflació, fa pensar només en la idea ja feta d'aquest reforç supletori administratiu d'una tercera persona. En el mateix pressupost i estat de comptes (que encara manté 19.000 € en publicacions de paper i 8.000 € en despeses de junta directiva, a la baixa en relació a altres anys a causa sobretot a l'experiència de les trobades virtuals) es continua reflectint una partida que és absolutament incomprensible pel seu cost: 22.000 € (un sou complet, com aquell qui diu) d'assessorament jurídic, de gestoria i auditoria. És a dir, que en realitat la tercera persona ja hi és, externa, i l'entrada física d'una tercera persona, sense reduir aquesta partida externa, portaria a pensar en un gruix de 4 persones al càrrec de la gestió renumerada. ¿Li cal a l'AELC aquest desplegament per una massa de 1.600 associats, el 90% dels quals es limiten a pagar la quota anual i no donen gaire feina més?

¿Per què alguns autors reconeguts es donen de baixa de l'AELC i d'altres no hi han entrat mai?

Alguns autors en actiu com Jaume Aulet, Neus Bonilla, Enric Gomà, Joan Antoni Martín Piñol, Manel Ollé o Care Santos s'han donat de baixa durant el 2020 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Les noves altes no detecten gaires dels autors que actualment són a primera línia de premis o publicacions, tret d'Albert Forns, Jordi Nopca o Irene Solà. Benvinguts. Més val tres que res. L'AELC ha sobrepassat a hores d'ara els 1.600 associats entre escriptors i traductors, molt lluny esclar dels més de 3.800 vius amb obra publicada, però pel camí ha perdut incomprensiblement noms puntals de les lletres catalanes com Quim Monzó, tot i que en el seu dia va ser un dels distingits amb el premi dels «Escriptors Catalans», cosa que detecta una falta de seducció o credibilitat de les funcions de l'AELC que s'identifica teòricament com a associació professional —hi ha qui demana qui sigui un sindicat!—, però amb aires més aviat de «club». Només exigeix la publicació d'un llibre per accedir-hi a l'entrada. Aquesta Plataforma celebra, a més, que després del que havia denunciat l'any passat en aquest mateix blog, l'AELC hagi tornat al bon hàbit de publicar en la memòria del 2020 la relació íntegra de tots els associats, cosa que en la memòria del 2019 havia desaparegut sense cap justificació. Rectificar és de savis, ni que, en aquest cas, qui rectifiqui sigui la Junta directiva de l'AELC.

El Mago Pop, el Mag Lari i el Mag Hausson... membres el jurat del Premi dels Escriptors Catalans de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

El pitjor que es pot fer amb un premi com el dels «Escriptors Catalans» que convoca i atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és desprestigiar-lo edició rere edició.... per falta de transparència. Cada any, quan arriba la convocatòria, sembla que s'hagin aplegat el Mago Pop, el Mag Lari i el Mag Hausson i s'hagin tret de la màniga els tres noms que després voten els associats que volen votar per escollir-ne un. En l'edició del 2021, superada la comèdia de la primera ronda, que és la que hauria de reflectir totes les propostes dels associats, torna a caure en aquesta mena de joc de màgia: un autor del País Valencià, un autor de les Illes i un autor del Principat, alehop! Però el que continua sent escandalós és la candidatura de l'autor Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, Illes, 1945) que, admirablement, apareix ininterrompudament (!) des del 2011, i es va repetint i repetint i repetint. I és admirable també com cadascú dels que voten —si és que realment voten—, des de casa seva, es posa d'acord amb tots els altres per triar un autor del País Valencià que és difícil que un nombre de votants alhora tinguin al cap com Marc Granell (València, País Valencià, 1953) o, encara més sorprenent, al Principat, tots es posen d'acord per proposar Antoni Munné-Jordà (Barcelona, Barcelonès, Principat de Catalunya, 1948), que ja havia aparegut també el 2019. El Premi dels «Escriptors Catalans», rebatejat amb el nom de «Jaume Fuster» per embolicar encara més la troca, ha entrat així, com dèiem, en una fase de desprestigi permanent o, si més no, de falta de credibilitat. Per respectar aquesta credibilitat, caldria una transparència absoluta: 1) Després de la primera ronda, fer públic entre els associats el llistat de propostes i el nombre de votants. 2) Un cop passada la segona ronda, fer igualment públic entre els associats, el llistat de votacions fins a arribar al guardonat. Això, l'AELC no ho ha fet mai i no perquè no se li hagi demanat. Top secret, doncs. En la segona ronda, els mateixos cridats a votar (tampoc mai no se n'ha sabut el nombre ni el tant per cent de participació en relació al nombre d'associats) escull l'afortunat. I vet aquí un autor i vet aquí una autora, i com que tres no són dos ni un gat ni un gos, aquest concurs ja s'ha fos.

L'absurditat d'una renovació de Junta Directiva de l'AELC encotillada per uns estatuts del segle passat

Passen els anys i tot continua igual. Aquest 2021, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) renovarà per mandat estatutari, la Junta Directiva. Però l'encotillament dels estatuts que procedeixen del segle passat, els obliga a fer una renovació que no té cap sentit per al bon funcionament del presumpte programa que un equip directiu hauria de tenir. Així, doncs, superat aquest primer trimestre del 2021, l'AELC haurà renovat —és un dir— el 99,99% de la Junta en aquests càrrecs: la secretaria, les tres vicepresidències (Principat, Illes, País Valencià), les tres vocalies del Principat, les dues vocalies del País Valencià i les dues vocalies de les Illes. ¿I això que representa? Doncs que, si realment hi ha canvi, tots els càrrecs deixen més sol que la una —o més sola que la una en aquest cas— la presidència que ostenta Bel Olid. No té sentit. En ple segle XXI, una associació, com qualsevol organisme democràtic, requereix que es regeixi per un programa i els associats de l'AELC haurien de votar i escollir precisament això, un programa, i després fiscalitzar-lo perquè es portés a terme. Però l'aburditat de la renovació de la Junta porta a desmantellar tot un equip i deixar la presidència a l'embat d'un nou equip i, si es dóna el cas, un nou programa que, per a la mateixa presidència, pot ser que no sigui el seu. ¿I una absurditat com aquesta què porta a fer realment? Doncs, que la presumpta renovació mai no és una real renovació. Feta la llei, feta la trampa. O el que és el mateix: fets els estatuts, fets els embuts. Quan arriba aquest moment, la secretaria es pot tornar a presentar (si vol), les vocalies es poden tornar a presentar (si volen), les vicepresidències es poden tornar a presentar (si volen) i en alguns casos, si hi ha hagut cooptats a mig termini, es renoven els cooptats i s'escullen els que ja hi eren. Per tant, demanar que els associats participin en una renovació és un joc hipòcrita que no porta enlloc. Ja seria hora que l'AELC —si vol ser una associació del segle XXI— es replantegés una absurditat com aquesta i optés per una renovació —o continuïtat— realment democràtica. És a dir, la presentació d'una, dues o tres candidatures —tant de bo hi fossin!— amb un programa ben estructurat i que l'exercís durant tot el seu mandat —tres o quatre anys, el que toqui—. Només així, valdria la pena demanar el vot dels associats. Tal com es fa ara, ni aspirants a un secretaria, ni a una vocalia, ni a una vicepresidència poden presentar individualment un programa perquè no se'ls creuria ningú i, més que unes eleccions serioses, una renovació feta així, és com una pallassada de pista de circ amb el cara blanca o el llest; l'august o el pallús; i fins i tot el contraaugust i l'excèntric... A l'AELC, dissortament, n'hi ha per donar i per vendre de tots plegats.

Complement d'aquest apunt (25 març 2021):

L'escriptor Sebastià Bennassar ha desbancat per sorpresa Ricard Ruiz Garzón com a vocal de la Junta de l'AELC i això ha creat un conflicte de competències perquè Ricard Ruíz Garzón és actualment el vicepresident del CLIJCAT (Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil) en representació precisament de l'AELC, amb un acord, a més, per compartir alternativament la presidència de l'organisme amb l'editor Luis Zendrera, actual president del Clijcat. La situació creada posa de manifest les incongruències de la renovació de Junta de l'AELC —exposades anteriorment en aquest apunt— que desmantella un equip sense continuïtat a mig període d'execució de programa. L'AELC ha de decidir ara si manté Ricard Ruíz Garzón com a "delegat" o "cooptat" dins el CLIJCAT —un recurs que sempre resulta forçat— o si el substitueix per un altre membre de l'actual junta renovada. La solució, l'apuntada anteriorment per aquesta Plataforma: treballar per un canvi d'estatuts que permeti la presentació d'un equip —o de tants equips com hi optin— i un programa perquè els associats sàpiguen què estan votant no a qui estan votant. Aquest sistema és fruit del passat i els amiguismes no són el millor mètode per dirigir actualment qualsevol organisme. 

El vicepresident de l'AELC al Principat es manté en el càrrec a pesar que exerceix d'editor d'Animallibres amb seu a Catalunya

Un editor no hauria de formar part d'un junta d'escriptors que es vulgui considerar professional. Això és el que passa a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) on el vicepresident del Principat, Jordi Martin Lloret, ha agafat les regnes de l'Editorial Animallibres (franquícia de Bromera Edicions) amb seu a Catalunya i concretament a Barcelona. No és ètic que editors i escriptors alternin les seves funcions en una junta que vetlla pels interessos dels uns o dels altres. Malgrat això, en l'última assemblea general de socis de l'AELC, el vicepresident Jordi Martin Lloret no ha presentat la seva renúncia al càrrec i, el que és més greu, ningú no l'hi ha demanat que ho faci, ni des de dins de la Junta ni des de fora. Mantenir les formes i els bons hàbits és saludable. I que corri l'aire per ventilar, encara més, sobretot en temps de pandèmia.

Desapareix de la memòria anual la nòmina d'associats

 La Memòria anual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) reunia, des de feia molts anys, un apartat final on constaven, alfabèticament ordenats, tots els associats vius, a més d'una explicació de les altes noves, les baixes per diversos motius i les defuncions. Aquesta informació, a saber per quins motius, ha desaparegut de l'última memòria referida a l'any 2019. Aquesta mancança fa que d'entre els 1.600 associats que té a hora d'aquest apunt l'AELC, no se sàpiga qui és qui, ni qui hi falta dels que hi haurien de ser ni qui hi ha deixat de ser. Va ser indicatiu, per exemple, saber que Quim Monzó s'havia donat de baixa o que Emili Teixidor només n'havia estat soci durant un espai curt de temps. La llibertat d'associació, evidentment, és respectable, però l'AELC —que es considera i hauria de ser-ho— l'ens representatiu de tots els escriptors catalans —els associaciats i els que no en són— hauria de fer sempre allò que estigués a la seva mà per saber acostar a l'associació aquells que, tenint un paper remarcable dins les lletres catalanes, no han trobat el moment d'acostar-s'hi. Lamentablement, amb l'auge de nous autors en llengua catalana, aquestes mancances es feien evidents quan es podia consultar, una vegada a l'any, la relació d'associats. ¿A algú li ha passat pel cap que aquesta informació ha de ser top secret? ¿A algú se li ha acudit pensar que fer saber als associats qui són associats com ell o ella transgredia alguna norma legislativa? La conclusió és que cada vegada es feia més evident el pes (1.600 associats) d'autors amb una obra a vegades deconeguda davant l'absència (cada vegada més nombrosa) d'aquells autors amb poca obra però molt coneguda. Una feina que l'AELC actual ha deixat per a una millor ocasió. ¿Potser per quan vingui una nova junta directiva...?

Un estat de comptes descompensat i allunyat de les necessitats reals del sector de les lletres catalanes

De tothom és conegut que la situació dels treballadors de la cultura literària catalana —ara s'anomenen així els escriptors i les escriptores— no passen per un bon moment. La patacada del coronavirus ha castigat el sector —llibreters, distribuïdors, editors, correctors, impressors i altres congèneres— i s'ha aferrisat sobretot en les baules més febles: escriptors i traductors. Davant d'aquesta realitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va obrir una mena de borsa de treball a la qual es podien presentar aquells que tinguessin ganes de fer algunes activitats de promoció literària i, de passada, cobrar algun ajut econòmic —sempre que una junta acceptés la proposta—. Almoines limitades que queden molt bé però que no resolen la sopa calenta de ningú. Al costat d'això, contrasta la presentació de l'estat de comptes del 2019 de l'AELC i, com cada any, l'opacitat de partides considerables que mai no acaben de ser explicades del tot a més de presentar dubtes seriosos sobre si s'han d'arribar a produir com es produeixen. El coronavirus, si d'alguna cosa ha servit, ha estat per demostrar sisplau per força que es poden fer algunes de les mateixes activitats sense moure's de casa. ¿Servirà d'exemple a seguir quan passi la plaga? No s'entén encara, que en ple segle XXI i presència digital, l'AELC continuï invertint en impressió de publicacions de paper prop de 20.000 euros (i encara s'entén menys si tenim en compte que ara ja dóna l'opció als associats que es descarreguin aquestes publicacions des de la xarxa!). ¿Això vol dir que s'està duplicant i la despesa continua igualment? ¿No s'hauria d'entrar directament a la xarxa i prescindir ja del paper —ni que sigui pel seu cost—, cosa que permetria fer arribar aquesta dotació a altres necessitats més urgents? Doncs, al costat d'aquesta partida paperera, resulta que n'hi ha una altra de 22.000 euros precisament de publcacions digitals, és a dir, una altra contradicció si avui tots els escolars de primària i secundària saben que per posar un document a la xarxa només cal posar-lo a la xarxa... i no costa ni un duro! No cal recordar que l'AELC té una nòmina de dues persones a temps complet prou eficients. Encara hi ha més sorpreses: un canvi d'assessorament juridic i fiscal que només costa 20.000 euros!, és a dir, una nòmina d'un expert a temps complet que podria estar al servei de l'AELC pràcticament 24h/365d. Els apartats d'activitats també són un cromo de sorpreses: ascendeixen en total (Principat, Illes i País Valencià) a 159.000 euros, una quantitat prou important per deduir que no cal que ningú presenti propostes perquè ja hi ha qui se les cou i se les menja als fogons de casa. I, finalment, una partida que si no es rebaixa quan surtin els comptes del 2020, voldrà dir que hi ha molts culs de mal seient dins la junta de l'AELC. Ens referim a les despeses de junta directiva que encara pugen a 15.000 euros (trens, avions, hotels i menjuques). ¿Haurà acabat el Zoom, d'una vegada per totes, amb aquesta pandèmia?

Lletres a les aules o el conte de «La lletera»

Caminava ben alegre la lletera cap a la Institució de les Lletres Catalanes. Amb pas viu i llarg, lleugera i senzilla, portava damunt del seu cap una gerra plena d'idees, ben posada al cap damunt el coixinet, i d'aquesta manera pensava arribar sense cap problema a la seu institucional. La lletera era realment feliç i com més s'atansava a la Institució més gran era la seva felicitat perquè anava rumiant i imaginant que en faria de l'acord què en trauria i quins beneficis en podría treure pel futur dels seus lleterris. Els seus comptes imaginàris eren els següents: «De seguida que arribi a la Institució trobaré un bon comprador per a les meves propostes, me la pagarà molt i molt bé perquè la idea que tinc és molt fresca i bona. D'aquests dinerons en faré... i després en faré... i després en faré... i després en faré... i després encara en faré... I vinga saltironar! I tan contenta estava que, sense adonar-se'n, la idea li va caure del cap, es va esmicolar i es va vessar tot el goig sense alegria.»

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), davant la «tragèdia» que ha aportat la crisi del coronavirus a alguns dels seus associats, que s'han quedat sense poder fer els fòrums i els col·loquis que tenien concertats amb escoles, instituts i biblioteques per parlar dels seus llibres, ha proposat a la Institució de les Lletres Catalanes, que és l'organisme que organitza totes aquestes sessions, que els fòrums i col·loquis concertats s'ajornin fins més endavant. A aquest programa institucional, cal afegir la cancel·lació que totes les editorials han fet —sense cap compensació— dels fòrums que tenien concertats amb els centres de manera privada.

I pel que fa a la Institució de les Lletres Catalanes no s'ho ha pensat ni gens ni mica. Les més de 400 sessions que té pendents des que a mitjan març es va decretar l'estat d'alarma i més endavant el confinament total, amb el consegüent tancament dels centres educatius i les biblioteques, les ha passat d'una bufada fins al primer trimestre de l'any 2021 —qui l'ha vist i qui el veu, tal com aniran les coses d'aquí a allà!— i, a canvi, ha encarregat als autors —la gran majoria autònoms tret dels jubilats— que enregistrin una capsula llegint un fragment del llibre del qual havien de parlar en els col·loquis. Amb això i la promesa que el 2021 compliran amb la feina, la Institució els ha engalipat que al llarg d'aquest 2020 els pagarà igualment tots els fòrums concertats —sobretot per extingir el pressupost i no perdre'l pels llimbs!—i d'aquesta manera, dos pardals d'un tret, un any a can pistraus i un altre sense fòrums nous.

El cas és que ni qui ha proposat això i ni qui ho ha acceptat no deuen tenir un coneixement gaire clar de com funcionen els cursos acadèmics a les escoles i, sobretot als instituts. Una altra cosa són les biblioteques que, amb bona sort, poden aguantar els diferents grups que han llegit un llibre que s'esperin un any per parlar amb el seu autor. Però, ¿en els centres educatius, algú ha pensat que el gener, febrer i març o abril del 2021, l'alumnat ja haurà saltat de curs i del llibre que aquest any hagin llegit ja ni se'n recordaran i que repescar-lo un any després és gairebé una missió impossible?

Tot fa pensar que el nyap ja està servit. U: és difícil que l'administració de la Institució de les Lletres Catalanes pagui per endavant una activitat que no s'ha fet; Dos: molts dels centres educatius seran els primers de desnonar alguns dels fòrums concertats (canvis de professorat, canvis d'alumnat, interessos diferents...); i Tercer: alguns dels autors hauran canviat d'interessos i alguns potser fins i tot deixaran de fer algun dels col·loquis per incompatibilitat de calendari o perquè el llibre del qual volen parlar ja haurà passat a millor vida camí de la descatalogació.

Un nyap de molt bona fe que s'ha acordat entre els diversos responsables via connexió digital. Qui sap si, arran dels talls que l'Skype —sobresaturat aquests dies— enrareix les conferències i enterboleix la comprensió. No seria gens estrany que, quan el coronavirus s'hagi atipat de fer mal i tot torni a la normalitat, els autors autònoms —per la liquiditat dels quals s'ha preocupat l'AELC—, descobreixin que, amb la migradesa dels pressupostos que s'acosten, com en aquell conte de «La lletera» pot fer que la idea s'hagi esmicolat i no hi hagi llet —és a dir, fòrum i col·loquis— ni el 2020 ni el 2021. Sempre quedarà, això sí, una mica de mala llet literària, com la d'aquella vaca suïssa de la qual ningú ja no se'n recorda.

«Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
(...)
»Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
(...)
»Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.»

Ja els tenim aquí: Athos, Porthos i Aramis. Hi falta d'Artagnan, però a aquest no l'ha nominat ningú a candidat al Premi dels Escriptors Catalans

Ja els tenim aquí: Athos, Porthos i Aramis. Hi falta d'Artagnan, però a aquest no l'ha nominat ningú. Llàstima. Cada any, tres autors són triats, teòricament pels associats de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), com a aspirants a ser distingits amb el Premi dels Escriptors Catalans, àlies «Jaume Fuster». I cada any, aquesta Plataforma en deixa constància per alerta una vegada més del perill de la no credibilitat d'aquest premi i per qüestionar el mètode de votació (no anònim, sobre una extensa massa d'autors i lluny de qualsevol criteri de rigor literari, tendint a les preferències d'amiguisme).

Els tres mosqueters d'aquest any són, per ordre alfabètic, tal com anuncia l'AELC, els col·legues Narcís Comadira, Josep Lozano Lerma i Antoni Vidal Ferrando. ¿Cal remarcar-ho? Aquest any el bombo s'ha comportat com un autèntic patriota dels Països Catalans i ha aconseguit que en surti un —els i les activistes del MeToo no estaran gaire contents de la falta de paritat— de cadascun dels tres principals àmbits territorials que integren l'AELC: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

És admirable, però, com des del 2011, ininterrompudament, la candidatura d'Antoni Vidal Ferrando es va repetint i repetint i repetint. I és admirable també com, cadascú des de casa seva, es posa d'acord amb els altres per triar un autor del País Valencià que és difícil que un nombre de votants tingui al cap com Josep Lozano Lerma i com, de la mateixa manera, els presumptes votants conflueixen en escollir Narcís Comadira.

L'AELC no ha fet mai públiques —i no perquè no se li hagi demanat— les votacions del que anomenen primera ronda perquè es vegin realment quines són les preferències dels presumptes votants i, sobretot, quants votants hi participen. Top secret. Ara, en la segona ronda, els mateixos cridats a votar (tampoc mai no se n'ha sabut el nombre i per tant el tant per cent de participació en relació al nombre d'associats) escollirà l'afortunat i vet aquí un autor i vet aquí una autora i com que no en són tres en són dos, aquest concurs ja s'ha fos.

És imprescindible que l'AELC revisi les característiques d'aquest premi. Primer recuperant l'únic nom de caràcter global i indentificatiu que el feia idoni: Escriptors Catalans (sense complexos ni polèmiques estèrils). I que revisi també si vol continuar fent creïble allò que no ho és o si fa tot el que s'ha de fer perquè els associats siguin de debò els que triïn el guanyador de cada any.

Mentrestant, als presumptes fidels votants de fa gairebé deu convocatòries ininterrompudes d'Antoni Vidal Ferrando, el nostre reconeixement per la seva constància i la seva bona fe de tants anys. I a tots els altres, que continuïn perseverant en l'intent. Els tres mosqueters van patir pitjors aventures i, ni que només els votés el senyor Dumas, n'estaven ben cofois.

L'AELC no va advertir a la seva massa associada del risc que podia córrer amb les irregularitats financeres de l'agència literària de Cristina Mora que ha deixat Jaume Cabré i altres autors amb un deute considerable de liquidacions de drets

Heus aquí una de les funcions importants d'una associació pretesament professional com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC): avisar els seus associats i associades de riscos que poden córrer en l'exercici de la seva feina.

Una trentena d'autors catalans van fitxar per l'agència literària de Cristina Mora —persona especialitzada al llarg de més de vint anys en relacions editorials a Planeta fins que ho va deixar i va fundar la seva pròpia agència— enlluernats per l'èxit de Jaume Cabré i per l'experiència de la seva agent forjada al ventre d'un dels grups més importants com Planeta.

Una bona part de l'expansió internacional de Jaume Cabré —la creativitat evidentment és de l'autor— es devia a Cristina Mora, coneixent com coneixia els tentacles arran de la seva experiència.

I tot va anar bé fins que l'agència literària de Cristina Mora, corria el 2014, va començar a patir dificultats econòmiques i ella va optar per no reintegrar progressives liquidacions de drets d'autor a alguns dels seus representats, el més significatiu, per l'import, esclar, Jaume Cabré, que va arribar a acumular un pot de 87.000 euros.

Quan aquest se'n va adonar, hi va haver inicialment un pacte de bona voluntat i Cristina Mora li va reintegrar una bona part del deute, fins que la caixa de l'agent literària va quedar eixuta (encara li devia uns 37.000 euros) i la insolvència ho va fer impossible.

Aleshores, l'autor Jaume Cabré, que com hem dit devia bona part de la seva expansió internacional a Cristina Mora, la va denunciar i la va portar a judici. Ara l'exagent literària, a la vista de l'espera de la sentència, s'enfronta al pagament de la resta del deute —amb insolvència és difícil— i a quatre anys de presó.

Però el més greu és que l'afer ja feia temps que corria en boca del sector dels escriptors i fins i tot la mateixa presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Bel Olid, ha admès que també s'hi havia enganxat poc o molt els dits. I això encara fa més insòlit el fet que l'AELC no hagués comunicat mai als seus associats el que ocorria amb una agent literària i que no els hagués advertit del risc que corrien si queien en la mateixa trampa.

¿Per connivència amb el sector, potser? ¿Per no tacar el paper de l'agència literària en general? ¿Per negligència comunicativa, simplement? Llàstima que tota l'energia que es gasta anunciant trobades, actes lúdics, festetes, menjades i altres xiquiparcs no s'utilitzi per advertir d'aquestes nafres que de debò afecten la feina de molts dels qui confien en l'associació a la qual s'han adherit i a qui paguen religiosament la quota d'associat.

Joan Miró... el gran oblidat per l'AELC

La generositat del pintor Joan Miró (Barcelona, 20 abril 1893 - Palma, Dia de Nadal del 1983) és prou coneguda. Sobretot després de la Dictadura franquista, a partir del 1976, Joan Miró va col·laborar desinteressadament en nombroses iniciatives que recuperaven les eines bàsiques per a la reconstrucció del país i les seves institucions. La seva empremta gràfica es troba en diferents d'aquest organismes. Un d'ells va ser l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), fundada —per si cal repetir-ho—, en una trobada d'escriptors de totes les terres de parla catalana, la nit de Tots Sants del 1977 a Palma (Illes).

Va ser a partir d'aquella fundació que la primera junta de l'AELC li va demanar un «logo» que identifiqués la nova associació. I aquesta imatge va representar l'AELC durant vint anys en tots els seus actes, documents, programes, tríptics o fulletons. Amb motiu del 20è aniversari, el 1997, es va demanar al dissenyador gràfic Enric Satué (Barcelona, 1938) que n'extragués una sintetització basada sobretot en les lletres del cartell cedit per Joan Miró, cosa que Satué va fer, com aquell, també generosament i desinteressadament.

Cartell cedit per Joan Miró a l'AELC

Capçalera digital del primer model de web de l'AELC

Aquest nou disseny, que en cap moment va anul·lar l'original de Joan Miró amb el qual convivia, i que va tenir la seva versió digital en els primers models de la pàgina web de l'AELC, es va utilitzar en documents, programes i fulletons, sobretot, per facilitar l'economia de colors que exigia el de Miró.

Però a partir del 2002, amb una junta directiva matussera presidida per Jaume Pérez —i després d'haver provocat una de les crisis internes de l'AELC més importants— es va començar a bandejar l'antic logo de Joan Miró i més endavant, a partir del 2015, amb una nova junta que va donar entrada a l'actual presidenta Bel Olid, es van arraconar del tot, tant el de Joan Miró com les adaptacions d'Enric Satué.

Actualment, malgrat les facilitats que ofereixen l'entorn i les eines digitals —ja no hi ha impediments de color ni reproducció—, ni l'empremta de Joan Miró ni la d'Enric Satué apareixen en cap publicació o difusió de l'AELC, que han estat substituïts per uns nous logos que molt llunyanament recorden encara alguna de les lletres de Miró, però que els converteixen, com aquesta Plataforma ha dit en alguna ocasió, en una quisca gràfica.

L'actual logo, una «quisca gràfica»

És així com, lentament i progressivament, s'esborra i s'oblida la història i potser caldria dir que fins i tot es menysprea. ¿Quina associació o col·lectiu prescindiria de tenir en el seu historial l'honor de comptar amb una de les imatges de Joan Miró que la representés? L'any 2018, l'IVAM, al País Valencià, va dedicar una exposició a Joan Miró. En una de les sales, lluïen en un apartat de litografies, les de les desenes de cartells que Joan Miró havia escampat al llarg de la seva col·laboració. L'IVAM respectava la història amb aquesta mostra i revaloritzava allò que, en el seu moment, podia semblar un gest simpàtic de Miró per impulsar i donar suport a aquells col·lectius en els quals creia.

Vista de la sala de l'exposició de cartells a l'IVAM (2018)

L'AELC ha actuat absolutament al revés: ignorant aquest honor i eliminant de la seva identificació la generositat de Joan Miró. Aquesta Plataforma ha reivindicat sovint la recuperació de l'antic senyal identitari de Joan Miró amb l'AELC. No fer-ho és col·laborar amb els que només saben passar l'esborrador per la pissarra de la memòria.