Patetisme en un enèsim homenatge a la figura de Jaume Fuster, mort fa deu anys, fet per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Una taula rodona a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), juntament amb la mateixa Xarxa de Biblioteques i la Institució de les Lletres Catalanes, posa de manifest el patetisme amb què l'AELC enfoca els aniversaris. El mateix que ocorre amb els aniversaris de la fundació de l'AELC —últimanent se n'han celebrat dos, el 25è i el 30è, que encara sembla que tingui ressaca a jutjar per les espelmes d'en Ràfols com a logo!— s'ha posat de manifest la nul.litat de projectes de les juntes de cada època, amb discursos nostàlgics, repetitius i de fatigosa falta de dinamisme a més de demostrar que els propòsits es repeteixen i no s'acaben de complir mai. En el cas concret de l'aniversari de la mort de Jaume Fuster, soci de l'AELC que va tenir un important paper tant en la fundació de l'AELC com a dirigent així com en el seu desenvolupament posterior, el patetisme arriba al seu límit. El primer aniversari es va commemorar quan en feia cinc de la seva mort. El segon, ara, quan n'ha fet deu. La taula rodona, però, deu anys després, no ha passat de reunir les cares de sempre —a dalt i a baix, per cert— que s'han repetit amb anècdotes, elogis i pessimismes sense que en aquests deu anys els mateixos que ho recorden hagin estat capaços de fer res per canviar-ho. És simplement trist escoltar, en boca de l'actual president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, deu anys després de la mort de Jaume Fuster, que calen estudis sobre l'obra de Jaume Fuster o que el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo quan, a hores d'ara, un recorregut per qualsevol llibreria fa adonar de la presència zero dels llibres de Fuster sense que ni l'AELC ni ningú hagi fet res per posar-hi remei. També és simplement insultant escoltar que un dels present a la taula rodona, el valencià Jaume Pérez, parli d'unes llunyanes jornades sobre llengua, cultura i mercat i que digui, amb tota la barra del món, malgrat que ell mateix ha estat a la junta de l'AELC i l'ha presidida, que el que s'hi va parlar aleshores continua igual de malament sense que s'hagi avançat. És simplement de vergonya aliena, escoltar que un altre dels representants, Josep Albanell, surti deu anys després de la mort de Jaume Fuster, recordant el seu físic o les seves anècdotes de la nostàlgia pueril. Només Josep Gifreu i Joan Solà, un tocant a ratlla el paper de guionista i l'altre, el paper de la llengua d'argot creada per Jaume Fuster, surten lleument d'aquest patetisme i aporten alguna cosa de nou —poca, tot sigui dit— al que hauria hagut de ser una taula rodona d'autèntic homenatge a Jaume Fuster. L'autèntic homenatge no és, com proclama l'actual president, que es llegeixin els seus llibres —entre altres coses perquè els lectors no s'improvisen sinó que es creen amb l'estímul dels que els poden crear— sinó que es faci, deu anys després, una taula rodona que hauria hagur d'aportar ja tot això que es diu que fa falta: uns estudis sobre la seva obra, un reviscolament de les seves publicacions, unes anàlisis del seu paper activista en el món de les lletres catalanes i una sortida a la inèrcia i falsedat en la qual es mouen els que han heretat la feina que ell va començar. Al marge del merescut reconeixement que es mereix Jaume Fuster, però, la Plataforma considera també que l'AELC hauria de començar a fer-se mirar aquesta dèria obsessiva per una única persona que ha passat pels llocs de responsabilitat de l'AELC i hauria de decidir si, un cop morts els seus associats, algun altre es mereix també alguna cosa més que no sigui només la típica esquela mortuòria de comiat. L'oblit en el qual té condemnats l'AELC molts dels escriptors catalans desapareguts —o no tan desapareguts— és propi d'una política associativa mesquina i manipulada encara per un sector minoritari que porta trenta anys al capdavant d'una associació segrestada i que fa posar vermell (vermella) de vergonya quan parla dels propòsits que no s'han aconseguit en tot aquest temps i que precisament estaven —i estan— a la seva mà d'aconseguir-los. Una vegada més, no hauríem d'oblidar que els amiguismes portats al límit, fins i tot més enllà de la vida, poden aixecar suspicàcies en un col.lectiu que supera el miler d'associats i, sobretot, en un col.lectiu que està deixant molt escriptors i escriptores de nova formada al marge de l'associacionisme i que no mostri cap interès per formar-ne part.