Un secretari general de palla a l'AELC

La composició de la nova junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), després d'unes eleccions amb escassa participació dels associats, posa sobre la taula la situació de crisi del sector i la falta de "voluntaris" a l'hora d'accedir a la gestió col·lectiva del gremi. La Plataforma lamenta, però, que una vegada més s'hagi repetit l'operació defenestrament, tot i que aquesta vegada d'una manera maquilladament legal. La secretària general, Lluïsa Julià, complia vuit anys en el càrrec. La primera vegada hi va accedir nomenada a dit arran de la crisi del 2001, juntament amb el tresorer, també nomenat a dit, Joan-Josep Isern. Eren temps, encara, de CiU al govern, amb Jordi Pujol, de president de la Generalitat de Catalunya, i de Carles Duarte, secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ocupant també la vicepresidència de l'AELC, que és qui es va encarregar de buscar un parell de "funcionaris" amb més o menys possibilitats d'acceptar la proposta. Després d'aquest nomenament a dit, Lluïsa Julià va passar, quatre anys després, per unes eleccions. Per comentaris fets per la mateixa Lluïsa Julià a diversos col·legues en els últims mesos, la seva intenció era la de presentar-se novament a la reelecció —cal tenir en compte que el càrrec de Secretari General és retribuït—, però a última hora, Lluïsa Julià, al marge del que es coïa darrere seu, va veure com es presentava una candidatura al seu lloc. L'entrada del col·lega Lluís Hansen en l'escena va representar com un gerro d'aigua freda per a Lluïsa Julià que, vista la situació, va optar per no presentar la seva candidatura. Analitzada la qüestió, es evident que Lluís Hansen és un secretari general de palla. Entre altres coses perquè no representa el sector més significatiu dels associats de l'AELC (escriptors de creació o traductors) sinó que prové del món del teatre, és dramaturg i està relacionat estretament amb l'Institut del Teatre d'on prové també l'actual president Guillem-Jordi Graells. És força lamentable que per ocupar un càrrec de la junta de l'AELC com el de secretari i per aconseguir que l'anterior secretària abandoni la poltrona, s'hagi d'estirar la corda de l'amic més pròxim i que no es tingui la porta oberta ni la confiança que un president hauria de tenir de part dels escriptors en general. Amb l'entrada de Lluís Hansen a la secretaria general de l'AELC, el tàndem ancestral Guillem-Jordi Graells i Montserrat Bayà —sempiterna coordinadora de l'AELC— rebla un clau més en la seva obcecada visió del que ha de ser una associació amb més de mil associats. La falta de participació associativa no és mai per culpa dels associats sinó per falta d'entusiasme dels que hi van davant. Un dels fracassos de la presidència de Guillem-Jordi Graells és que ha fet créixer la reticència a entrar en el joc de l'AELC per part de molts associats que s'hi havien anat acostant. De la resta de la nova junta directiva de l'AELC, hi ha un detall que demostra també aquesta falta de seriositat electoral. En la votació de dos vocals al Principat de Catalunya, al·legant que el resultat havia estat mot ajustat (diuen que un empat de 28 a 28 vots), es va acordar concedir a un dels dos, la gràcia d'entrar igualment a la junta com a cooptat, cosa que crea un precedent d'augment de més membres de junta en un moment de crisi. Els dos empatats són Jordi Pijoan i Jaume Cristòfol Pons (el cooptat). D'altra banda, sobta veure a la junta del Principat, un vocal procedent de les Illes, precisament el cooptat Jaume Cristòfol Pons i, encara més, la reelecció una vegada més del vicepresident del País Valencià, Ramon Guillem, incombustible malgrat la crisi creada amb la polèmica de l'Editorial Bromera i el silenci que la junta territorial va tenir davant del lamentable afer provocat pel president de l'AELC. També és il·lustratiu comprovar la consolidació com a vocal de junta de la cooptada Isabel Robles, muller de l'expresident Jaume Pérez, que va ser cooptada passades unes anteriors eleccions tot i que s'hi havien presentat candidats. I també constata la crisi de "forces vives" el fet que a les Illes s'hagin de cooptar dos vocals i els constants canvis que aquest àmbit territorial està experimentant en la seva junta. Finalment, al Principat, ha deixat la tresoreria la traductora Laura Santamaria, un càrrec que se li va traspassar sisplau per força en unes eleccions anteriors per evitar l'entrada de qui hi optava voluntàriament com a candidat, l'autor Jordi Cervera. Vistos els resultats, la junta actual, responsable de la poca eficàcia de gestió de l'AELC que s'ha fet visible fins ara, està integrada per Guillem-Jordi Graells (President), Mercè Canela (Vicepresidenta Principat), Ramon Guillem (Vicepresident País Valencià), Miquel Bezares (Vicepresident Illes), Lluís Hansen (Secretari general), Agustí Segarra (Tresorer), Anna Casassas (Vocal Principat), Jaume Cristòfol Pons (Vocal Principat), Jordi Pijoan-López (Vocal cooptat Principat), Magí Sunyer (Vocal Principat), Salvador Company (Vocal País Valencià), Gemma Pasqual (Vocal País Valencià), Isabel Robles (Vocal País Valencià), Iolanda Bonet (Vocal Illes), Aina Ferrer (Vocal cooptada Illes) i Ismael Pelegrí (Vocal cooptat Illes). Han deixat, doncs, la junta, per un motiu o altre: Lluïsa Julià (Secretària general), Laura Santamaria (Tresorera), Adrià Chavarria (Vocal Principat), Margarita Ballester (Vocal Illes)i Magdalena Gelabert (Vocal cooptada Illes). La Plataforma troba a faltar, com ja s'ha dit en més d'una ocasió, la netedat i transparència en cada junta i veuria com un signe de normalitat que després de cessaments com el de la Secretària General, un càrrec retribuït, es fes pública la retribució per qualsevol concepte que la persona en concret ha rebut durant el seu mandat, cosa que no es va aconseguir saber de l'expresident Jaume Pérez i que també s'hauria de saber de l'actual president, Guillem-Jordi Graells. No hi ha cap article dels Estatuts de l'AELC que ho impedeixi. Per tant, s'evitaria així fomentar aquesta falsa imatge de l'altruisme que a vegades, per tapar segons quines polèmiques, s'ha posat com a cuirassa d'una sèrie d'actituds incomprensibles en una gestió neta i democràtica.

IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil: una oportunitat perduda

Per inèrcia, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha organitzat el IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, en aquesta ocasió a Mollerussa, coincidint amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil que fa anys que s'ha encrostonat en aquesta població, també per inèrcia dels seus organitzadors. Un cop vist el programa del Congrés, amb un enèsim homenatge a l'autor de 'Rovelló', Josep Vallverdú, és un fet que s'ha perdut una oportunitat de posar sobre la taula temes d'autèntic interès per a la professió i per al sector d'escriptors que es mouen en l'àmbit de la literatura per a infants i joves. Amb un temari ambigu, poc atractiu, sense personatges en les intervencions que cridin a l'interès, a banda de la dificultat de desplaçament que representa per als que hi vulguin assistir, el Congrés de Mollerussa ha perdut l'oportunitat única de fer aquesta vegada una revisió profunda sobre la literatura infantil i juvenil en relació a la guerra civil, en el setantè aniversari de l'acabament, coincidint amb el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i també el setanté aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial, a més de l'encara fresc conflicte dels Balcans. Un Congrés amb mires i ambició hauria pogut comptar amb representació d'autors estrangers que han tocat aquestes qüestions i contrastar la seva visió amb autors catalans que també els han utilitzat en aquest últims anys, sempre en relació a la literatura infantil i juvenil. De material literari no n'hauria faltat. La repetició d'un congrés basat en l'explotat gosset de Josep Vallverdú, autor que ja va ser homenatjat merescudament en el I Congrés a La seu d'Urgell, i que va ser nomenat president d'honor del segon congrés a Vilafranca del Penedès —figura honorífica que ha desaparegut— és una mirada enrere, de la mateixa manera que també ho són algunes de les taules rodones previstes, així com és una imposició posada en calçador per la directiva de l'AELC la taula rodona amb tres autors del galeusca per justificar la inútil Federació d'Associacions Galeusca que s'ha creat recentment per matar —i no enterrar del tot— el Galeusca que s'ha celebrat durant 25 anys sense cap resultat evident. Des del 2001 que es va celebrar el primer congrés al 2009, ha passat gairebé una dècada. Una dècada que no es reflecteix en el programari del congrés, de la mateixa manera que no s´hi veuen reflectits ni els noms emergents de la literatura infantil i juvenil catalana d'aquests últims anys, ni l'evolució que ha fet aquest sector de la literatura, ni alguns dels autors més consolidats tant aquí com internacionalment. Resultat: fracàs estrepitós de participació, molt lluny de l'èxit i la feina ben feta dels dos primers congressos. ¿Quin pressupost s'ha adjudicat al IV Congrés en una època de crisi? La Plataforma insta la junta directiva a ser més rigorosa en la projecció de les seves activitats i a no caure en la fotocòpia digital retocada amb Photoshop de les activitats fetes anteriorment, mirant de debò els interessos dels escriptors catalans de cada àmbit i renunciant a trobades de plat, forquilla i llit pagant els altres.

Una presidència sense resultats

Després d'un període ja força considerable de prova perquè la presidència de Guillem-Jordi Graells al capdavant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) demostrés alguns dels resultats dels pocs objectius que es va marcar, la constatació, malgrat els triomfalismes i els autobombos, és que la majoria de propostes que el van portar a la presidència no tan sols no s'han complert sinó que ni tan sols s'han posat en marxa o, en tot cas, resten encallats en algun racó de la casa. Un dels més greus és la intenció d'aconseguir una millora de les relacions contractuals entre autors i editors. La cançó fa tant de temps que dura —ja abans de ser president, el mateix Graells va percebre per encàrrec una quantitat considerable per fer un estudi sobre la qüestió— que ha arribat un moment que la majoria d'autors campa per lliure, prescindint de cap pretesa reforma. Això ha portat els editors catalans —que continuen sense voler tractar d'aquesta qüestió amb el president actual de l'AELC, malgrat que de tant en tant facin veure que sí— a incórrer més que mai en negligències contractuals flagrants que els autors, sobretot els més novells, accepten sense saber què han de fer, moltes vegades per ignorància dels seus drets, i d'altres —tot s'ha de dir— per la "il·lusió" de veure una publicació amb el seu nom. La Plataforma té constància de publicacions sense contracte, de contractes amb clàusules totalment inconcebibles i d'abusos que fa un temps no es produïen per part d'editors que aparentment diuen que no farien mai el que fan. La feblesa de la junta de l'AELC en aquest tema —entretinguda més aviat a buscar raons en qüestions fútils com la recent polèmica amb l'Editorial Bromera sobre la destrucció d'exemplars o a buscar les pessigolles als premis literaris concedits per institucions fins a l'extrem de no enviar-ne les bases als associats— fa que l'altra part s'aprofiti i colli encara més un sector que ja està prou tocat per la falta de promoció i l'escassedat de vendes. La presidència de l'AELC s'ha limitat en aquest primer període a fer un seguiment d'allò que l'AELC ja anava fent des d'anteriors juntes. Això sí, no ha estat capaç de crear un canal de comunicació puntual i directe amb els associats per correu electrònic, ha reduït les circulars informatives que, quan surten, són només paper mort i de circumstàncies, i ha remodelat per enèsima vegada la pàgina web buidant-la de contingut general i convertint-la en un "butlletí parroquial" del qual ja hem parlat en un apunt del mes de març. D'altra banda, les preocupacions del president de l'AELC han passat també per desmuntar el Galeusca i crear una Federació Galeusca que, tal com va preveure aquesta Plataforma, és una de les fantasmades més considerables dels últims temps creada pels escriptors gallecs, bascos i catalans. Passada l'eufòria de Frankfurt i vinguda la crisi econòmica —CEDRO es veu obligada a rebaixar les seves aportacions—, la sortida del president és admetre que després d'un temps de disbauxa econòmica —trameses per correu constants, despeses de dietes i viatges, taules rodones a dojo i participacions en actes aliens—, ara toca fer allò que sigui "prioritari". Fa anys que l'AELC hauria de fer allò que és prioritari per als escriptors catalans. Per exemple, estar al servei de tots ells. Això, per exemple, no costa ni un cèntim d'euro.

Els Cavalls més Verds són a l'aigüera

Els premis Cavall Verd, que convoca l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) des de les Illes, han vist com, per primera vegada en la seva història, i ja fa 26 anys, han passat desapercebuts de la difusió corresponent fins a l'extrem que se'n desconeixen els guanyadors —cap correu electrònic al associats, cap comunicat, cap circular...— perquè no han aparegut en cap mitjà de comunicació, ni l'AELC s'ha preocupat, pel que sembla, de fer-los saber a la premsa tal com s'han de fer saber. Una mostra més de la decadència dels premis i de la ineficaç gestió de la junta actual. El silenci, però, no és fruit de la casualitat. Ja fa temps que les diferències entre la junta de les Illes i la junta directiva de l'AELC són notables en aquest sentit. L'actual president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, malgrat les seves paraules d'ensabonament dels premis a l'hora del ritual del sopar a les Illes, és un ferm partidari de reconvertir o eliminar fins i tot els premis Cavall Verd. Una manera de restar-los protagonisme va ser, per exemple, treure del palmarès el veredicte del Premi dels Escriptors Catalans, que es fa públic per separat i més tard. L'altra manera d'aigualir l'impacte dels Cavall Verd ha estat fer-los públics després del primer trimestre de l'any, en lloc de a principis de gener. Això comporta que quan es donen els Cavall Verd, la majoria de premis de la crítica o obres publicades ja han estat concedits. Aquestes diferències entre membres de juntes de diversos àmbits ha portat, en conseqüència, a crear un jurat per a aquesta edició dels Cavall Verd de membres gairebé tots de les Illes. La poca aspiració de mira global de les lletres catalanes dels premis es fa evident en el resultat: dos autors de Palma (Miquel Cardell, en poesia, i Antoni Xumet, en traducció poètica, amb els seus mèrits que no vol dir això que es qüestionin), cosa que deixa clar que els Cavall Verd s'estan convertint en uns premis sectorials, a semblança i imatge dels sectorials Premis dels Escriptors Valencians de la mateixa AELC. I, si no, com a mostra, un botó. El botó de l'anomenada 'Notícia bibliogràfica dels escriptors de les Illes', un recull en tríptic encartronat de semiluxe amb la relació de les obres publicades durant l'any anterior que l'AELC de les Illes edita en una simple imitació de la 'Notícia bibliogràfica dels escriptors valencians' que també s'edita anualment. Una vegada més, el major nombre d'associats de l'AELC, els del Principat de Catalunya, no tenen ni tan sols oportunitat d'aquest tríptic i, per ara, ni els premis corresponents a destacar les obres publicades de creació o traducció durant l'any anterir, una discriminació que en nom del proteccionisme d'unes minories només aconsegueix crear confusió en el sector i encara més en un moment que la premsa catalana ha reduït dràsticament la seva informació sobre els escriptors catalans. La Plataforma insta la junta actual ha revisar aquest aspecte i a situar en un pla d'igualtat tots els escriptors en llengua catalana, siguin del territori que siguin, visquin on visquin i escriguin des d'on escriguin.