Què se n'ha fet del pressupost del 2011 de l'AELC?

A les portes del mes de desembre, es pot dir que l'any 2011 s'ha acabat per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). I és ara quan es fa evident una pregunta: Què se n'ha fet del pressupost del 2011? L'any ha estat farcit de redacció de manifestos, adhesions en molts casos partidistes i no compartides pel conjunt d'associats que no han estat prèviament consultats i ridícules activitats de trobades "familiars" i "parroquials" tant al País Valencià, les Illes com el Principat (recitals poètics, tertúlies, taules rodones...) sense cap acte que hagi donat relleu als escriptors catalans. Tot i així, el pressupost es va aprovar, com ja va denunciar aquesta Plataforma, sense un programa d'activitats que el justifiqués, ben al contrari, amb un avís que hi hauria reducció d'activitat, però sense especificar perquè, en conseqüència, no es reduïa el pressupost. L'excusa de no rebre els ajuts institucionals amb puntualitat o la minva de l'assignació de CEDRO és una excusa de mal pagador. El fet és que el miler llarg d'associats de l'AELC està cada vegada més desinformada (l'última circular informativa data de l'estiu del 2010!) i es va creant un clima de desinterès i, el que és pitjor, de trencament de la cada vegada més necessària unió entre tots els escriptors catalans de cara a la defensa dels mínims drets com a professionals de l'escriptura. El 2011 ha estat, de tota la legislatura dels últims deu anys, la més inactiva i la més empobrida. Sembla com si el que més interessés a alguns membres de la Junta actual sigui sortir retratat en una roda de premsa davant de quatre "becaris" prenent notes en un bloc escolar i menjant-los el coco sobre un tòpic manifest "indignat" i no pas creant un brou de prestigi que no passi només per un presumpte bestseller d'un autor en comptes de donar visibilitat al gruix de la creació literària catalana que, per falta de promoció, està caient en l'oblit i en un pou fosc del qual, si no s'hi posa remei, no tornarà a sortir mai més.

Tres anys per consensuar un model de contracte digital que és un refregit del que ja existia en xarxa

Després de tres anys de paràlisi (gairebé coincidint amb els tres anys de commemoració de la crisi global) i d'una resposta vàlida davant l'empenta de la contractació digital entre editors i autors, aquests dos col·lectius, entre els quals figura l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han improvisat la signatura d'un model de contracte digital que rectifica algunes de les clàusules dels anteriors contractes d'edició en paper. Lamentablement, el model de contracte digital pactat no aporta res de nou. El seu redactat, més o menys ampliat retòricament, és un refregit dels models de contractes digitals que ja existien en xarxa des del 2008 i que aquesta Plataforma va fer públics davant la demanda urgent de molts autors pressionats pels seus editors en relació als llibres antics o també als llibres de nova edició. Tant l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) com l'Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC) com el Gremi d'Editors de Catalunya, els tres organismes implicats en el nou model, admeten allò que aquesta Plataforma va denunciar en el seu dia: una contradicció flagrant en el redactat de cessió de drets dels contractes fins ara vigents i la recomanació per part de l'AELC que no se signés cap contracte digital quan, paradoxalment, el redactat del contracte en paper ja ho incloïa. És per això que, ara, ho justifiquen amb aquestes paraules: "En l’acord subscrit el 8 de juny de 2009 els models de contracte convinguts contenien una clàusula que, en utilitzar una terminologia en la qual es barrejaven formats digitals tant en suports tangibles com no tangibles (suport magnètic, digital, e-book, suports sonors, serialització radiofònica, radiodifusió, accés en línia, etc ), podia induir a l’equívoc d’entendre que era possible la cessió de drets d’edició i la cessió de drets de reproducció digital i comunicació pública en un document únic. Tanmateix, progressivament s’ha anat imposant el criteri de subscriure dos contractes o documents diferents per a cada una de les modalitats d’explotació. És per això que la Comissió Paritària ha estimat oportú consensuar un model de contracte de cessió dels drets de reproducció digital i comunicació pública d’obra literària en un document independent al contracte d’edició tradicional. També s’ha considerat que l’editor que originàriament assumeix el
risc de publicar una obra pugui legítimament pretendre disposar del dret en exclusiva d’accés a l’obra literària, ja sigui en format edició o en reproducció digital o comunicació pública." Les tres associacions, que no sembla que vegin encara com a definitiu el seu acord perquè no amaguen que el mercat digital canvia constantment —almenys, en això, tenen més raó que un sant, i la Plataforma es pregunta perquè no són capaços de anar al davant d'aquest canvi trepidant— confessen això altre: "Tenint en compte aquests antecedents, es mantenen els models que ja s’havien aprovat amb anterioritat, però excloent-ne la cessió de drets de reproducció digital i comunicació pública, que serien objecte d’un document independent, tot i que els dos contractes es vincularien quan se subscrivissin de manera conjunta i simultània. Així mateix, si les parts que subscriuen un contracte d’edició no consideressin adient subscriure el contracte de reproducció digital o comunicació pública perquè no estigués prevista l’explotació immediata en aquest format, podrien optar per subscriure exclusivament el contracte d’edició, però incloent-hi una clàusula d’opció preferent per al supòsit que l’autor disposés d’oferta per a l’explotació mitjançant la reproducció digital o comunicació pública." En definitiva, que tant si hi ha model de contracte digital com si no n'hi ha, l'ambingüitat torna a planar per damunt de tot, deixant a la mà de cada autor i de cada editor que facin allò que més els convingui. ¿Per a això calia esperar tres anys i malmetre recursos públics (de tots els autors i editors) —diguem-ne dietes de reunions d'una comissió que s'anomena Paritària i que més aviat té regust de Parida— per acabar deixant enlaire com resoldre el canvi que representa per al sector el món digital? ¿Fins quan, l'actual junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —ni que aquesta vegada vagi de bracet amb les altres dues— es conformarà a anar implantant pegats en una obra que demana rehabilitació de disseny i cara nova?

L'AELC s'apunta al Manifest de la Mandra

L'actitud de l'actual junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) pel que fa a la seva relació amb la política de retallades s'escapa del que ha de ser la feina i la responsabilitat d'un organisme com aquest. El mateix dia que el Parlament de Catalunya aprovava els pressupostos del 2011, entre els quals hi ha els de Cultura, amb les retallades corresponents per les circumstàncies de crisi que tothom sap, el mateix dia que els senyors i les senyores diputades d'un partit determinat —ICV, concretament— es feien la foto des dels seus escons amb les fotocòpies engrandides a tot color amb el conegut disc de prohibit i les tisores, el mateix dia que una representació residual dels autoanomenats "indignats" tornaven a sortir al carrer —"ara anem a la Borsa!" (manetes amunt), "ara anem a la Ciutadella!" (manetes amunt), "demà de bon matí, quan els estels es ponguin, anem a la Diagonal i a la Meridiana i no deixarem entrar ningú a Barcelona! (manetes amunt)— aquell mateix dia, la Plataforma contra les Retallades, de la qual forma part l'AELC —dissortadament i per vergonya aliena—, després de fer el numeret de presentar les al·legacions a la Llei Òmnibus, tornava a penjar a Internet —per a qui volgués llegir-lo— un altre manifest, i ja és el que fa, almenys, tres des que ha començat el xou, com a única resposta a la botifarra que polítics, institucions i tutti quanti els han fet. L'AELC actual, en comptes d'afilerar-se —com havien fet sempre alguns dels seus memorables antecessors— al costat de la reflexió, l'esforç, la feina i treball profitosos, ho fa afegint-se a un manifest darrere l'altre, ple de retòrica i verborrea de tercer ordre. És el que es podria anomenar Manifest de la Mandra, Manifest dels Xucladors, Manifest dels Vividors, Manifest dels Ineptes, Manifest dels Mediocres, Manifest dels Xuclaarquespúbliques, Manifest... ¿On és, en aquest manifest, una mínima alternativa a la crisi actual que eviti les retallades? ¿En la solidaritat, potser, que expressen per als que anomenen treballadors i treballadores, és a dir, funcionariat, dels serveis públics amb qui s'identifiquen sospitosament? ¿Alçant la bandera contra un pretès frau fiscal com si viure permanentment de la mamella pública no fos també una altra mena de frau fiscal a la població que es rasca la butxaca? ¿L'alternativa és dir al govern que consulti la ciutadania com si unes eleccions darrere les altres, amb els seus programes corresponents, no fossin una consulta legal? Des d'aquesta Plataforma Per Una Aelc Com Cal, no ens cansarem de dir que l'alternativa es demostra amb l'exemple: amb un pressupost afinat de debò, amb una nòmina reajustada i coherent amb la poca activitat de l'AELC, amb unes despeses de junta directiva gairebé zero, o zero del tot, fent que els membres de junta treballin cadascú en el seu àmbit i territori a la recerca del finançament que calgui trucant a les portes de proximitat i no perdent aportacions i fent el ploramiques, amb despeses mínimes de paper i de trameses de correus pròpies del segle XXI i no del segle XX, amb una atenció real als interessos i conflictes professionals del conjunt associatiu, amb... La junta de l'AELC, renovada —o, millor dit, rescalfada amb microones aquest 2011, o potser el sector de la junta de l'AELC més influent sota el silenci ignorant de la resta—, està portant el nom de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana massa avall, més avall del que és admissible en un organisme que té la història de noms cèlebres que té, que aplega a hores d'ara més de mil associats i associades, que vol dir més de mil maneres de veure les coses. I la millor manera de no transgredir les funcions que li atorguen els Estatuts és no traspassar fronteres de l'àmbit que li pertoquen i entrar en espais que han d'estar reservats a altres col·lectius (partits, sindicats i, si cal, oenagés). Mentrestant, l'AELC està entrant, superades les vacances d'estiu, en el novè mes de l'any 2011 sense un programa concret d'activitats ni, molt menys, una informació puntual als associats i associades sobre assumptes de molt més interès per les lletres catalanes i no amb manifestos sense rumb ni objectius.

El president de l'AELC admet que el procés electoral no és prou transparent

El decàleg del programa presentat per Guillem-Jordi Graells, com a president renovat en l'última assemblea de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —decàleg que es va veure obligat a posicionar després de la crítica que li va fer públicament el candidat al mateix càrrec, Ignasi Roda— no fa saltar d'alegria per haver planificat una necessària renovació interna sinó que, dels deu punts, els nou primers són la continuïtat de la continuïtat i la fotocòpia de la fotocòpia del que ja per naturalesa és obligació de l'AELC. Només el punt desè —a causa de les queixes del candidat Ignasi Roda— agafa un compromís que difícilment, com altres compromisos de la Junta Directiva escoltats en aquests últims anys, es portarà a bon terme. Es tracta d'elaborar, diu, "una normativa electoral que estableixi la dinàmica, els requisits i el procés de cada renovació parcial de la Junta, establint, si cal —atenció a aquest "si cal"—, una Comissió electoral que en reguli i presideixi el procés." És a dir: que el president actual admet públicament que el procés que s'està portant a terme en cada renovació de Junta actual de l'AELC no és prou transparent i, potser, prou net, com s'ha denunciat sovint en aquesta Plataforma. Fa la impressió que s'està preparant l'últim relleu, en gairebé quaranta anys, d'una llarga cadira escalfada. D'aquí a quatre anys, quan el mateix Guillem-Jordi Graells ja no es podrà tornar a presentar com a President per normativa dels Estatuts —si abans no es canvien—, el que ve a dir el punt desè del seu decàleg és que caldrà regular qualsevol canvi imprevist que a la vella guàrdia de l'AELC se li pogués escapar de les mans. ¿Viurem per veure-ho?

Un 90% d'abstenció en les eleccions de la nova junta de l'AELC

L'etapa presidida per Guillem-Jordi Graells, revalidada ara per última vegada, segons manen els actuals Estatuts —molt qüestionats en l'última assemblea—, no ha generat cap entusiasme entre els membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En l'última assemblea per escollir la nova Junta es va constatar prop d'un 90% d'abstenció en les votacions, malgrat que els associats tenen l'opció del vot per correu, una opció, per cert, que en el seu dia va ser reclamada sovint per aquesta Plataforma i que, en una intervenció del President a la mateixa assemblea, és ell qui s'atorga la decisió d'haver-la introduït quan diu, segons un apartat extret de l'acta: "Recorda [el president] que fou ell qui va incorporar el vot per correu per facilitar la participació en els processos electorals." El que cal recordar, en tot cas, és que el sistema de convocar les renovacions de Junta ha estat repetidament qüestionat per aquesta Plataforma en els últims anys i la introducció de la votació per correu no va ser altra sinó la conseqüència d'aquesta denúncia i no d'una decisió personal del president, com ara es vol fer creure, perquè en anteriors etapes d'ell mateix en el si de la Junta —parlem de més de trenta anys— mai no ho havia proposat. La mateixa falta d'entusiasme es comprova amb l'escassa assistència a l'Assemblea que va reunir només una escandalosa trentena d'associats i associades, dels quals, a més, la meitat són els mateixos membres de Junta, sortints o entrants. Així, doncs, d'entre més de 1.100 associats, només 111 vots —entre presencials i a distància per correu— van donar el sí a la continuïtat del president, que tenia com a alternativa al càrrec la candidatura de l'associat Ignasi Roda. La trentena d'associats reunits és la que va aprovar també l'estat de comptes del 2010 i el pressupost del 2011, un pressupost que, malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa l'AELC a causa de la reducció dels ingressos, sobretot de CEDRO, continua sense retallar els conceptes posats en dubte des de fa temps per aquesta Plataforma. En relació al 2010, el pressupost global s'ha reduït en prop de 160.000 euros. Però, en canvi, continuen augmentant, en plena era ditigal, les previsions de les anacròniques i inútils publicacions en paper amb 32.000 euros previstos, o un genèric i inconcret programa d'activitats generals que inclou coordinacions i despeses de la fantasmada de la Federació Galeusca amb 41.000 euros, o tres partides també genèriques i inconcretes d'activitats per al Principat (23.000 euros), per a les Illes (24.000 euros) i per al País Valencià (26.000 euros) que es contradiuen en una intervenció de l'Assembles on el mateix President adverteix que no hi haurà durant el 2011 cap gran activitat per la crisi econòmica. Caldria explicar millor, doncs, a què correspon aquest total de prop de 115.000 euros en concepte d'activitats, als quals cal afegir el cost de personal fix de l'AELC, que puja a uns 90.000 euros més. Fa la impressió que s'ha elaborat un pressupost per inèrcia i sense tenir cap intenció de modificar la línia rutinària i més pròpia de capelleta de les activitats, a jutjar per les tímides propostes dels vicepresidents de cada àmbit territorial que no aporten res de nou. Tampoc hi ha gaire interès a reduir despeses luxoses i totalment inevitables, a l'era digital, com per exemple l'encara costosa previsió de prop de 17.000 euros en trameses postals als associats o el cost d'una Junta Directiva repartida en tres territoris i amb el pompis permanent a l'avió, a l'Euromed, als restaurants i als hotels, que s'eleva a prop de 20.000 euros. Quan, ingènuament, algú vol remarcar el mèrits dels membres de Junta que exerceixen el seu càrrec amb vocació de proïsme, caldria tenir en compte que moltes d'aquestes partides (Junta directiva, coordinació d'activitats, taules rodones...) camuflen remuneracions establertes per Estatuts destinades principalment als membres de Junta que en època de crisi haurien de ser vigilades al cèntim, cosa que, malauradament, ni els pocs associats que aproven els comptes, ni tan sols els dos censors escollits sisplau per força, fa l'efecte que facin gaire seriosament.

Crònica d'una presidència anunciada

El mes de febrer del 2011 una carta signada pel president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Guillem-Jordi Graells, als associats i associades, anunciava, com és preceptiu que es faci cada primer trimestre d'any, la convocatòria de l'Assemblea ordinària i, segons els Estatuts, l'obertura de candidatures per a la renovació dels càrrecs que acabaven el seu mandat, entre els quals figurava el del mateix president. En l'esmentada carta, el president animava —és una manera de dir perquè no hi animava gaire— a presentar-se al càrrec que ostentava. L' 1 de març, una altra carta, aquesta vegada signada pel secretari (¿general o no general perquè de fet no exerceix?) de l'AELC anunciava quins eren els candidats. No es pot dir que fos sorpresa perquè els mals hàbits costen de desenterrar —com allò de la mala herba que ni amb una bona dosi de Roundup Energy mor mai— i en aquest cas, els associats i associades van poder comprovar com la primera carta del president els havia enganyat fent veure que deixava la presidència —no s'ho creia ni ell, esclar, ni aquesta Plataforma— i, amb una falta absoluta d'honestedat, es tornava a presentar a la reelecció —cosa que els Estatuts li ho permeten per última vegada, sortosament—. El cas és que sempre hi ha associats de bona fe —no volem dir-ne ingenus— que es creuen el que els comunica la junta de l'AELC i en aquesta ocasió va ser el col·lega Ignasi Roda i Fàbregas qui va pensar que podia optar a la presidència de l'AELC, ja que la carta de convocatòria del president així ho sol·licitava. El cas és que una de les queixes dels que no deixen mai la poltrona és que no troben relleu. Però quan surt un voluntari, aleshores corren a encolar-se amb silicona, si pot ser, al cul de la butaca que consideren que els pertoca en propietat. És insà per a l'AELC que un personatge que ja forma part de l'etapa fundacional de l'AELC —i parlem de fa més de trenta anys!— continuï —ell i algú més— agafat a la cadira. I encara és més insà que escrigui per carta als associats i associades que teòricament representa i no els faci sabedors de la seva intenció de continuar presentant-se al càrrec. Més insà del tot és que, quan hi ha un candidat, el repetidor surti a "salvar la pàtria". Lamentablement, vam vaticinar que, a última hora i fora de termini, ni que fos per una nit, es presentaria la candidatura repetida del president. També un acudit d'un col·lectiu d'escriptors, difós per correu electrònic, vaticinava i ironitzava abans del tancament de candidatures aquella vella dita en relació al dilema del president de l'AELC: "Amb un seis y un cuatro, faig el meu retratu", deia. Doncs, és això. La nova junta de l'AELC ho té tot menys renovació. La majoria dels vocals que es van tornar a presentar ja hi eren, tant els del Principat, com els del País Valencià com els de les Illes. L'engrescament associatiu, doncs, brilla per la seva absència. I només la vicepresidència del Principat, que ostentava fins ara Mercè Canela —que ha marcat una etapa de grisor al Principat—, va cedir a la candidatura de Maria Mercè Roca, que ha deixat l'escó del Parlament per l'escó de l'AELC. Precisament Maria Mercè Roca és una de les moltes escriptores i escriptors que es van adherir al Manifest per la No Reutilització del Llibre Literari a les Aules. Ara acaba d'entrar en una Junta que, com ja va denunciar aquesta Plataforma en el seu dia, fins i tot es va negar a difondre l'esmentat Manifest entre els associats i associades. La nova vicepresidenta del Principat, pot començar a rascar per aquí i veurà amb el que es trobarà. Com sempre, a l'Assemblea ordinària, una vintena d'associats a tot estirar, de cos present, aprovant i dient amén a una gestió de les més nefastes dels últims anys que aboca l'AELC, si algú no hi posa remei, cap a una situació pràcticament de paràlisi, per no dir de fallida, a causa de la mala gestió i la nul·litat en la previsió financera de la casa en un moment que el seu president fa veure que treu pit encapçalant una Manifestació contra les retallades a Cultura —després de vuit anys d'un vergonyós silenci amb el Tripartit— per estendre, com sempre, una cortina de fum a la ineptitud que caracteritza la seva gestió i la de la Junta actual de l'AELC. [Composició de la Junta actual: Guillem-Jordi Graells (President); Maria Mercè Roca (Vicepresidenta Principat); Ramon Guillem (Vicepresident País Valencià); Miquel Bezares (Vicepresident Illes); Lluís Hansen (Secretari); Agustí Segarra (Tresorer); Isabel Olid, Jordi Pijoan i Magí Sunyer (Vocals Principat); Salvador Company, Gemma Pasqual i Isabel Robles (Vocals País Valencià); Helena Alvarado, Aina Ferrer, Ismael Pelegrí (Vocals Illes)].

Contradicció flagrant en els contractes d'edició pactats entre editors i escriptors fa dos anys

Tot i que més d'una vegada ja hem denunciat des de la Plataforma que els models de contracte que es van teòricament consensuar entre editors i escriptors fa dos anys presentaven alguns buits i algunes irregularitats, això sense parlar dels que es continuen signant que incompleixen els models establerts, l'augment d'edicions digitals (e-book) ha aportat una de les contradiccions més importants per part de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Mentre fa una any, el president de l'AELC va enviar un escrit a tots els associats "recomanant" que ningú no signés cap contracte digital —recomanació que després d'un any ni s'ha revocat ni s'ha aclarit— per una altra banda, el mateix president va signar amb bombos i platerets fa dos anys un model de contracte d'edició en el qual la clàusula Tercera diu:

«Tercera.- Així mateix, l’AUTOR/A cedeix en (exclusiva/no exclusiva) el dret a explotar l’OBRA a través de qualsevol altre mitjà, ja sigui en suport magnètic, digital, e-book, suports sonors, serialització radiofònica, radiodifusió, accés on-line, etc, sempre que no impliquin transformació de l’OBRA.»

I més endavant, en referència a aquesta clàusula, la Sisena, punt 3 rebla:

«SISENA.- 3. - Per a les restants modalitats d’edició [es refereix a les esmentades en la clàusula Tercera i, per tant, també als llibres digitals], els percentatges que s’aplicaran per determinar la remuneració de l’AUTOR/A seran els següents: ----- »

I deixa en blanc aquestes quantitats, lògicament perquè depèn de cada editorial i cada autor, però això ha propiciat fins ara que molts editors incloguin en aquesta remuneració o bé la mateixa que per als llibres en paper o bé tants per cents molt baixos en relació als drets d'autor més elevats que es pacten per als e-books].

La Plataforma recorda que hi ha uns models de contracte digital que, davant la passivitat de l'AELC en aquesta qüestió va fer públics ja fa temps.

Seminari de Traducció a Vilanova i la Geltrú en ple Carnestoltes

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) està consolidant la seva inoportunitat i falta de previsió en l'organització de segons quins actes. El XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya es destina aquest any a la traducció de novel·la negra i, com sempre, a Vilanova i la Geltrú. En castellà tenen una manera de dir que explica aquestes situacions: "No dar pie con bola". En català, ja que es tracta de l'AELC, podríem dir que no sap com fer-ho per "Pixar fora de test" (que no vol dir de text). En primer lloc, després d'haver-se celebrat a principis de febrer la BCNegra, en la qual l'AELC no ha aconseguit o no ha volgut mai tenir un paper destacable per incloure-hi de manera ferma els escriptors catalans, ara se li acut fet aquest Seminari sobre la traducció precisament de novel·la negra, però un mes després i a Vilanova i la Geltrú i en el cap de setmana més mogut a Vilanova —capital de la disbauxa—, com és el del Carnestoltes, amb la qual cosa no sabem si és una metàfora de les activitats de l'AELC i, en particular, del Seminari de Traducció, o bé pretén que els qui hi assisteixin hi vagin disfressats, cosa que lligaria força amb la màscara que porta l'AELC de fa temps en relació al compromís que té amb el seu miler d'associats i associades.

Continua la farsa del Premi dels Escriptors Catalans

La trajectòria erràtica del Premi dels Escriptors Catalans (retocat en diverses ocasions amb el nom: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) continua amb la farsa que s'organitza anualment i que en la convocatòria d'aquest any ha fet un pas més. No n'hi havia prou que els associats i associades de l'AELC tinguessin l'opció de votar un col·lega per honorar la seva trajectòria literària amb papereta oberta i a la vista de tothom (tant si es fa per escrit com si es fa digitalment) que la Junta actual s'ha inventat una nova i rocambolesca manera d'ensorrar el prestigi del premi. L'invent ha consistit en fer una primera ronda de propostes oberta a tothom, però advertint que d'aquí en sortirien quatre o cinc d'entre els més votats. Això sí, en cap moment es faria públic el nombre de vots que havia rebut cadascú ni tampoc se sabria quins noms més s'havien votat. Com es veu, la transparència en aquest Premi és exemplar. El cas és que, superat el període de votacions de la primera ronda, la Junta, que era qui abans acabava exercint de jurat finalista, ha fet públics els quatre noms que, segons ells, han estat més votats, sense especificar, com dèiem, ni el nombre de vots ni la seva posició. I heus aquí els candidats: Jaume Pérez, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Antoni Vidal. A la vista d'aquests quatre noms, es fa una mica difícil pensar que els associats i associades que han cedit a votar en obert —el vot secret fomentaria molta més participació i garantiria la privacitat total— s'hagin posat d'acord a escollir majoritàriament els d'aquest quatre candidats, entre altres coses perquè la distribució entre valencians, valencians adoptats, illencs i principatins és tan quadrada que ni que l'hagués feta una calculadora hauria sortit tan evident. El fet és que, dos dels candidats (Jaume Pérez i Isabel-Clara Simó) incompleixen un dels punts ètics d'un premi d'aquestes característiques: els dos són membres de la Junta Consultiva, a més d'haver estat excàrrecs en diferents etapes de l'AELC, cosa que, malgrat que les bases han estat retocades també per la Junta actual, els invalida moralment a rebre cap mena de premi dels que atorga l'AELC. D'altra banda, Emili Teixidor —actualment celebrat per l'adaptació de 'Pa negre' al cinema— no és associat de l'AELC, cosa que, de fet, no impedeix que pugui ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans. Una vegada més, la Plataforma insta la Junta actual i la que es constituirà a finals de març a revisar tant les bases del premi com el seu sistema de votacions i a fer-lo més transparent, ambiciós i conseqüent amb el prestigi que havia adquirit en els seus inicis.

Corredisses per tancar les candidatures a Presidència i Vicepresidència del Principat

A finals de març, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), celebrarà l'assemblea en què es renovaran dos dels primers càrrecs de la Junta Directiva i que afecten plenament el Principat de Catalunya, l'àmbit amb més associats. Els acabaments de mandat del president Guillem-Jordi Graells i la vicepresidenta Mercè Canela han fet que les "corredisses" a última hora per trobar candidatures que garenteixin la continuïtat de la "vella guàrdia" de l'AELC hagin estat frenètiques. El 25 de febrer acabava el termini de presentació de voluntaris a aquest parell de càrrecs —i a alguns altres menys destacats de vocalies dels tres àmbits territorials— però tret d'alguns associats i associades de bona fe que encara pensen que el sistema intern de l'AELC és net i democràtic i s'apunten al tinglado, els dos principals càrrecs estaven aquell mateix dia a la corda fluixa. Les negatives a optar al càrrec de presidència s'acumulen sobre la taula de l'AELC, malgrat que no hauria de ser així en una associació que supera el miler de membres. Una vegada més, la presentació de candidats, en comptes d'obrir una segona volta de voluntaris per iniciativa pròpia i fer manifest que costa assumir aquestes responsabilitats, s'haurà fet il·legalment fora de termini i el que és pitjor, de sota mà, o de sota dit, que és el mateix. Es dóna el cas que Guillem-Jordi Graells hauria de deixar la presidència —que no vol dir que deixi l'AELC perquè continuarà formant part de la Junta Consultiva que en realitat ni es consulta ni opera mai—, després del període més inactiu, amb retallades econòmiques importants per falta de previsió i d'una bona gestió, amb el foment de taules rodones sense cap ressò per justificar un programa inexistent d'activitats, i amb el seu silenci, després d'un any, davant la conclusió d'uns contractes d'edició digital —després d'una cínica recomanació per escrit que els autors s'abstinguessin de firmar-ne cap— i la inoperància i el poc ús que es fa dels acords en els contractes d'edició en paper, consensuats pretesament en el seu dia entre escriptors i editors. Graells, que va fomentar l'entrada a l'AELC d'un Secretari general que va manifestar alegrement que no "podia exercir el seu càrrec" i que l'ha mantingut en aquests dues legislatures sense buscar-ne el relleu, no pot optar èticament a una tercera reelecció de presidència. Però un canvi d'Estatuts fets en aquest últim període pot portar a una silicona en el càrrec. Sí que ho pot fer, en canvi, la vicepresidenta Mercè Canela, que va incorporar-se a l'AELC en una altra període de candidatures fora de termini per evitar l'entrada d'algun dels voluntaris que hi volia optar.