Només un 10% dels escriptors catalans participa en el segon estudi sobre la professionalització i situació del sector que torna a donar uns resultats esbiaixats

Segons les dades de la Institució de les Lletres Catalanes i també el cens elaborat des de fa més de quinze anys pel Fòrum Els Quatre Gats, el nombre d’escriptors i traductors vius que durant els últims vint anys ha publicat en català s’acosta als 3.000 (exactament 2.912, segons el cens d’Els Quatre Gats). L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha elaborat un segon estudi —el primer es va fer el 2007— per intentar saber quina és la situació, bàsicament professional i econòmica del sector. I el resultat, com ja va ser el primer, no només és esbiaixat sinó que ratlla la falsedat. En primer lloc perquè l’AELC, dels 3.000 escriptors censats en té només 1.200 com a associats i, en segon lloc perquè l’estudi només l’han respost un 19% dels associats (329 escriptors) cosa que representen un escàs 10% del conjunt total i real. Tot i que l’estudi justifica que s’ha elaborat una extrapolació de dades per població i característiques de les enquestes respostes, la veritat és que l’estudi es va proposar de manera voluntària i no escollida, cosa que fa totalment impossible obtenir un retrat fidel de la situació perquè es parteix d’una base sense la imprescindible variabilitat de gèneres, edats, condicions de ressò públic, premiats o autors de diumenge a la tarda. Però com que, malgrat que l’AELC viu un estat de  fallida tècnica continua dedicant una part del seu pressupost a fer volar coloms sense prendre les mesures necessàries per no estavellar-se en la ruïna, la presentació de les conclusions de l’estudi es titlla, com ja es va titllar el del 2007, com d’un reflex fidedigne que sembla més fet a imatge i semblança dels interessos partidistes dels qui l’han encarregat. Així, treure la conclusió que la feina d’escriptor és precària, que hi ha qui no en toca de calents ni 100 euros a l’any o, contràriament, dir que hi ha qui en toca més de 45.000 a 60.000 euros anuals per la feina d’escriure de manera permanent és simplement un disbarat si es té en compte que una situació com aquesta es pot produir puntualment en la vida literària d’un escriptor però no per sempre. Com a anècdota, fa riure el quadre on es parla de les professions i la majoritària és la del capítol d’Altres on s’inclou: carter, administrador de finques, modista, entrenador, rector, representant sindical, gestor de projectes informàtics, arquitecte, inspector, aturat no especificat, conferenciant o pastisser. Senzillament de gag còmic. D’altra banda, que els traductors es lamentin que en un 90% només han traduït un llibre per trimestre fa pensar que algú els ha enredat dient-los que aquesta era una feina a la qual es podien dedicar. Alguns traductors haurien de tenir en compte que les millors obres traduïdes han portat a vegades anys de feina als seus traductors. I una cosa similar es pot dir dels escriptors: escriure literatura no ha estat mai un negoci, en tot cas una vocació que la banalitat i l’abús dels últims temps ha portat a fer creure que podia ser rendible. L’AELC, però, d’això no en diu res i es limita a presentar un retrat victimista que fa llàstima i que, en comptes d’aconseguir el seu objectiu, el que fa és reflectir la migradesa, la grisor i la mediocritat sense remarcar l’esplendor, la lluïsor i la qualitat d’una bona part de les lletres catalanes actuals. I, a més, en fa una edició en paper d'un elevat cost, una despesa inútil quan, d'altra banda, n'hi ha prou amb la informarció en xarxa. Es dóna la paradoxa, també, que molts dels escriptors i escriptores protagonistes d’aquest moment d’or de la literatura catalana no són associats de l’AELC perquè no troben en la seva Junta Directiva la representació que seria desitjable i que aquesta Plataforma ha reclamat i denunciat tantes vegades.

L'AELC, a remolc d'iniciatives i reivindicacions dels seus associats

Una de les característiques de les últimes etapes de l'actual junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és anar a remolc de les reivindicacions i iniciatives que tenen lloc al voltant de les lletres catalanes i dels autors catalans que teòricament representa. Així, en els últims anys, l'AELC ha hagut d'esperar que un grup d'associats s'organitzés per fer el Manifest dels Escriptors Catalans en relació al 9N i el procés d'independència, per apuntar-s'hi quan ja estava en marxa. Anteriorment, i després de molts estires-i-arronses, l'AELC es va apuntar també a la Plataforma d'Autors en Perill d'Extinció, coneguda com a APE, que ha denunciat davant de diverses insitucions l'ús i abús de la mal anomenada "reutilització" dins el món educatiu i la seva equivocada aplicació i mal entesa quan es refereix al llibre literari. En aquest cas, l'AELC s'hi va resistir fins que li va ser inevitable adherir-s'hi. Anys enrere, l'AELC fins i tot es va negar a difondre entre els seus associats el Manifest per la No Reutilització del Llibre Literari a les Aules, impulsat també per un col·lectiu dels seus associats i que va ser el que actualment ha desembocat en la formació de la Plataforma APE, que aquest octubre presenta les seves conclusions al Parlament de Catalunya i que ben aviat signarà un Acord de Bones Pràctiques amb la majoria d'institucions que li han donat suport. Són molts els camps en els quals l'AELC no participa per iniciativa pròpia. Aquests tres, per exemple, haurien hagut de sorgir des de l'interior de l'AELC i no esperar o posar pals a les rodes dels associats que, en tots els casos, els havien incitat a fer-ho. Aquesta manera de fer és un altre dels greuges que caracteritza l'actual presidència de l'AELC que no ha estat capaç de crear un clima de solidaritat entre els diferents col·lectius d'associats i que s'ha emmascarat sovint sota un fals mantell de contractes —que amb prou feines s'apliquen— i una pretesa gestió a partir de CEDRO que ha portat els associats a veure perduts la majoria de drets que tenien provinents d'aquest organisme, mentre les associacions continuen balafiant els pocs recursos que queden a la caixa de la reprografia il·legal, ara també qüestionada amb la nova Llei aprovada pel govern espanyol.

El Galeusca continua sense tenir cap incidència en el conjunt dels escriptors catalans

Després de la creació de la Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca, una continuïtat del que, entre el 1984 i el 2008 va servir, sota el nom de Galeusca, per promocionar un cap de setmana de Tots Sants amb vacances pagades per a alguns dels membres de les juntes respectives i algun escriptor convidat d'entre els catalans, bascos i gallecs, la fantasmada de la Federació no ha fet res més sinó perpetuar la inoperància i la poca efectivat d'aquests encontres. El que ha tingut lloc aquest 2014, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a Barcelona, el dissabte 4 d'octubre, s'ha aixoplugat en el paraigua de tres institucions, el CoNCA, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Ajuntament de Barcelona. I dit i fet, ja hi som tots! El divendres anterior, dia de la recepció. els representants de les tres associacions d'escriptors es van deixar "recepcionar" en l'ambient tètric i tenebrós del Palau Moja on, per damunt d'un llumet de peu i un faristol, els convidadors institucionals de rigor van pronunciar les paraules de sempre. Allà hi van ser en Carles Duarte, en nom del CoNCA, i Francesc Parcerisas, en nom de la Institució de les Lletres Catalanes. Com es veu, i si no es veu per falta de llum, s'endevina, dos personatges "acabats d'arribar" a la gestió de les Lletres Catalanes i prototipus de la renovació en els càrrecs institucionals. L'endemà dissabte, quatre gats —una dotzena a tot estirar, vinga!—, entre els quals no hi havia cap escriptor associat de l'AELC pel poc interès que susciten aquests encontres, van parlar del que fa anys que parlen, del malament que està el pati professional, del malament que els tracten les editorials, dels entrebancs fiscals —a saber quins perquè també confessen que no toquen ni un euro— i, per descomptat, de les patacades que rep la llei de la Propietat Intel·lectual. Per no ser menys, l'AELC va avançar algunes dades de l'estudi 'Escriure en català: estat de la professionalització', pitjors que les anteriors i elaborades novament sobre una base falsa d'enquestes voluntàries sense cap criteri de selecció per obtenir un resultat veraç, tal com ja es va denunciar aquesta Plataforma en el seu moment [vegeu aquí el post coresponent]. A més, per tancar el dissabte d'intervencions gairebé en solitari, passava per allà la cantant Maria del Mar Bonet, que la nit anterior va participar en la celebració del primer aniversari del nou Espai Mallorca de Barcelona, i va oferir als "galeuscos" un miniconcert en el qual va barrejar Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, i un parell de cançons en gallec i basc —olé!—, que és com si els hagués cantat en català en la modalitat de les Illes, perquè en general no s'entén mai. En resum: ni una paraula sobre els atemptats a la llengua catalana tant al Principat, com al País Valencià com a les Illes —que es veu que no afecta els escriptors— i, de rebot, el poc impuls del gallec i del basc en els seus països corresponents. Tampoc cap paraula sobre el procés de la consulta del 9N, mentre per altra banda, un col·lectiu d'escriptors catalans promou un Manifest per la Independència i, per descomptat, un altre desaprofitament perquè realment es produeixi un intercanvi de debò amb coneixença personal i de l'obra entre autors catalans, gallecs i bascos. Curiosament, la trobada es va fer l'endemà mateix de tancar el Liber a Montjuïc, no se sap per si els "galeuscos", en el fons, tenen el cor al català, el gallec i el basc i el cos a Espanya —però sense que marquin presència dins del mateix Liber— en una flagrant contradicció del paper que hauria de jugar una autèntica Federació activa que diu, en els seus objectius, que hauria d'establir relacions entre els creadors literaris de les tres cultures "minoritzades" de l'Estat espanyol. No se sap si els amfitrions de l'AELC van portar els convidats gallecs i bascos al Saló Eròtic —després de la menjuca—, que aquell cap de setmana tenia lloc a Barcelona, o si potser els van anar a fer veure l'horripilant espectacle 'La extraña pareja' on —oh!, emoció lingüística!— hi surten un parell de barjaules que diuen que són "galleguinyes" i fins i tot l'actor Joan Pera els endinya un tros de conversa en gallec. Com es veu, el Galeusca ha traspassat fronteres i ha arribat al Paral·lel!

L'AELC ignora la censura de l'Instituto Cervantes a l'autor Albert Sánchez Piñol

El que la majoria d'autors esperarien d'una presumpta associació "professional" d'escriptors és que aquesta sortís al pas de qualsevol lleig, injúria o mal tracte que patís un dels seus col·legues, associat o no, valgui l'aclariment, perquè les subvencions públiques pertanyen a tots els escriptors, socis o no. I encara més, pel bé de la literatura, si l'autor en qüestió té una important representació de les lletres catalanes arreu del món. Però l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i, en conseqüència, la seva Junta Directiva actual, presidida encara, malgrat els greuges que arrossega, per Guillem-Jordi Graells, no es mereix el qualificatiu de "professional". Almenys això és el que fa pensar l'escandalós silenci amb què l'AELC ha acollit la polèmica que ha viscut l'escriptor Albert Sánchez Piñol amb la seva obra 'Victus', arran de la supressió de la presentació que tenia prevista, juntament amb el traductor al neerlandès, de la seva novel·la a la ciutat d'Utrecht (Països Baixos). Les circumstàncies són prou conegudes per tothom. L'Instituto Cervantes —responsable de l'acte— es ratifica en els motius de la supressió considerant que 'Victus' no és un llibre adequat per presentar "a l'estranger" mentre a Catalunya es viu la incertesa del procés sobiranista. Per a més inri, el polític del Partit Popular, Jorge Moragas, molt proper al president del govern espanyol, Mariano Rajoy —per cert, diuen que lector del llibre— qualifica la novel·la 'Victus', en una taula rodona celebrada a Badalona, de manipulació de la història. No és estrany, doncs, que l'editora de 'Victus' dels Països Baixos hagi dit també que les ordres de suspendre la presentació del llibre a Utrecht es van rebre des de Madrid (Espanya). ¿Davant de tot això, per què l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha mantingut un silenci tenebrós? ¿Perquè en Sánchez Piñol no n'és membre associat, potser? ¿Cal recordar ara, com va fer públic aquesta Plataforma, que Quim Monzó s'havia donat de baixa de l'AELC? ¿Perquè, si Sánchez Piñol fos soci, no entraria en les seves prioritats perquè l'edició original de 'Victus' va ser escrita en espanyol? És curiós que mentre el web de l'AELC i el seu Twitter es fan ressò de desenes de bajanades sense cap incidència en les lletres catalanes, ni tan sols aquests dos mitjans digitals hagin fet referència al cas de Sánchez Piñol. ¿On és la presumpta defensa "professional" del sector? A l'AELC, pel que es fa evident arran d'aquest cas i de molts altres,  de segur que no.

NOTA posterior: Després de 72 hores, arran d'aquesta denúncia de la Plataforma Per Una Aelc Com Cal i també després que el PEN Català reaccionés, igualment 48 hores tard, amb un comunicat de denúncia, l'AELC s'ha afegit finalment a la protesta, cosa de la qual la Plataforma es congratula tot i que continua lamentant que la Junta Directiva de l'AELC no hagi actuat per iniciativa pròpia des del primer moment.

L'AELC ridiculitza el Premi dels Escriptors Catalans guardonant un expresident i membre de la Comissió Consultiva

La candidatura del 2014 —pretesament elaborada després de les votacions d'alguns associats— feia optar per quarta vegada al Premi dels Escriptors Catalans (2011, 2012, 2013 i 2014), rebatejat amb el nom de "Jaume Fuster" a un dels expresidents de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Jaume Pérez. Al seu costat hi havia el poeta Narcís Comadira o el narrador i novel·lista Sergi Pàmies, a més d'un altre incondicional més de la llista: Antoni Vidal Ferrando. Una vegada més, i sense que s'hagin posat a disposició pública les preteses votacions d'una minoria d'associats de l'AELC, el premi fa tuf de conveniència i amiguisme (com ja va denunciar la Plataforma en el seu moment). Que Jaume Pérez sigui distingit amb aquest premi i que es vulgui fer creure que és el que ha estat més votat —fins i tot en una segona ronda!— no només fa riure sinó que vulnera l'ètica que salta a vista: el premi en qüestió es va crear durant la seva etapa de president de l'AELC. Només això hauria d'haver estat un punt per admetre una honesta retirada. A més, Jaume Pérez forma part de la Comissió Consultiva —un organisme paralitzat però existent— cosa que hauria d'invalidar també optar a cap dels premis de l'AELC. Però l'ètica no acompanya l'actual Junta Directiva de l'AELC i el seu president, Guillem-Jordi Graells, no sap com acabar el seu mandat sense pagar "els serveis prestats" de segons quins personatges que han passat per alguna de les etapes més fosques de l'AELC. L'etapa de Jaume Pérez a la presidència va ser la d'una greu crisi que va deixar l'AELC tocada sense que Jaume Pérez fes res per evitar-ho. Guillem-Jordi Graells, no aliè d'aquell conflicte, el va substituir més endavant. Els associats més entenimentats de l'AELC saben que el Premi dels Escriptors Catalans rep molt poques votacions dels associats. I amb aquests resultats, no només sospitaran sinó que confirmaran que un dels premis que hauria de ser la bandera de l'AELC s'ha convertit en una farsa. Però el més lamentable és que amb una llista de premiats com Jaume Pérez, el Premi dels Escriptors Catalans es ridiculitza i es limita a la caricatura. ¿Les butlletes de votació a exposició pública... quan? ¿Per què no es demostra amb papers a la mà que les votacions són reals...? ¿I per fer un remodelatge radical del premi què cal esperar...? Tres preguntes per a una única resposta: quan l'AELC no estigui segrestada pels nostàlgics de quatre dècades i estigui representada per associats oberts a tot el conjunt dels escriptors catalans. I catalans, ja se sap què vol dir. No calen més explicacions.

L'escriptor Quim Monzó es dóna de baixa de l'AELC

Mals temps per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) que presideix des de fa sis anys Guillem-Jordi Graells amb una Junta Directiva pràcticament invisible per la seva inoperància. Una de les baixes més significatives dels últims mesos ha estat la de l'escriptor Quim Monzó, baixa anunciada de manera voluntària, que n'era soci i membre d'una de les primeres juntes des de la fundació de l'AELC. Durant tot el 2013, l'AELC ha rebut l'impacte de 33 baixes voluntàries, entre les quals hi ha la de Quim Monzó, entre altres escriptors importants en cadascun dels seus camps. Es dóna la circumstància, a més, que Quim Monzó va ser guardonat l'any 2002 amb el Premi dels Escriptors Catalans, en la segona edició que es feia d'aquest premi, ara també a l'ull de la sospita, i després que l'obrís el desaparegut Jesús Moncada com a primer premiat. La baixa de Quim Monzó pot ser considerada inapreciable en el conjunt de més de 1.200 associats. Però el prestigi d'una associació no es mesura només per la quantitat de membres sinó per la qualitat dels qui l'integren, un apartat que, si es fes un estudi seriós i transparent, donaria a conèixer una sèrie de noms que haurien de formar part de l'AELC i ni tans sols se'ls ha convidat a ser-ne. La Plataforma lamenta que la Junta Directiva de l'AELC no hagi fet tots els passos que serien normals de fer davant d'un avís de baixa voluntària i encara més en el cas d'un autor com Quim Monzó que forma part del palmarès dels Escriptors Catalans.

Dos autors apareixen en les candidatures del Premi dels Escriptors Catalans de l'AELC des de fa quatre anys sense que hagin rebut els vots necessaris

Dos autors que no ha votat gairebé ningú —per no dir clarament ningú— són incrustrats des de fa quatre anys per la Junta actual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en la votació del Premi dels Escriptors Catalans (rebatejat amb el nom Jaume Fuster per diluir-ne encara més el seu abast i esperit inicial). Es tracta dels eterns Jaume Pérez Montaner i Antoni Vidal Ferrando. La Plataforma Per Una Aelc Com Cal ha denunciat successivament la manipulació que s'està fent d'aquest Premi i la falsedat amb què es fa creure als associats de bona fe que el premi és realment votat per una majoria d'associats. Els noms de Jaume Pérez i Antoni Vidal figuraven presumptament entre els més votats l'any 2011, el 2012 i el 2013. Arribada la convocatòria del 2014, els dos noms han tornat a aparèixer com a titelles de comparsa. Amb aquesta actitud, l'AELC no està fent res més sinó això: 1) Fa mal als mateixos posats a dit. 2) No aconsegueix la credibilitat del premi. 3) Amaga la necessitat de modificar l'estructura del premi i animar els associats a prendre-hi part de debò. 4) No rectifica el sistema de votacions que es fan a cara destapada, cosa que impedeix el vot secret com alguns associats voldrien. 5) La inclusió d'aquests autors repetidament fa increïble que els pocs votants coincideixen quatre anys en els mateixos noms. 6) Això resta també credibilitat als altres dos autors que s'hi incorporen de nou (aquest 2014: Narcís Comadira —bingo!— i Sergi Pàmies (autor, per més inri, no associat a l'AELC!). La Plataforma reclama una vegada més la màxima transparència i insta la Junta actual a guanyar-se la credibilitat posant a disposició d'aquells associats que ho desitgin els feixos de paperetes, correus o faxos de votació perquè tothom pugui comprovar si els resultats que passen a la segona ronda són reals o formen part d'una descarada i lamentable manipulació.

L'AELC dorm sobre un matalàs digital però somnia en un duvet de paper

L'alegria de la casa ha durat poc. Fa unes setmanes, dèiem que la Junta actual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) havia decidit finalment començar a retallar la política del paper imprès en un moment que l'economia de l'AELC passa per moments febles i també quan l'era digital ja gairebé és història. Així, per exemple, l'AELC va anunciar que la publicació el Quadern Divulgatiu núm. 48, el dedicat als premis de la crítica, es feia només en versió digital i s'enviava per correu electrònic als associats (el cas és que molts associats no el van rebre mai!). Passades unes setmanes d'aquesta decisió, la Junta ja va sorprendre enviant un gruixut dossier de paper, amb el cost de la impressió i la tramesa postal que això representa, de l'inútil 'Estat de la qüestió sobre la professió d'escriure' (segona versió després de l'inútil primer intent) i ara ha anunciat que els associats tornaran a rebre en paper la publicació del Quadern Divulgatiu núm. 49, sobre la traducció a partir de les ponències de les jornades de l'any passat. La reculada no només sobrecarrega les despeses de l'AELC sinó que es mou en una constant contradicció: ¿si el quadern es pot descarregar en PDF per què cal fer-ne un tiratge en paper? Com tantes vegades passa, la Junta actual fa veure que dorm sobre un matalàs digital però somnia en un duvet de paper.

L'AELC repeteix l'estudi sobre l'ofici d'escriure amb els mateixos errors del primer que es va fer el 2007

Quan semblava que la política de l'ús i abús del "paper" havia estat mig superada per la Junta Directiva de l'AELC, només començar l'any, l'AELC ha tramès als associats per correu postal un altre "quadern de vacances", d'una extensió, mides i pes considerable, com el que va enviar el 2007 quan es va pretendre fer un estudi sobre l'ofici d'escriure que va donar resultats migrats per la reduïda resposta i, per tant, completament esbiaixats. És lamentable que sigui dins del període de la mateixa presidència de l'AELC —avesada al continuisme sense cap mena de renovació— que es torni a caure en el mateix error estratègic. Però encara és més lamentable que es repeteixin els errors d'aquell primer estudi. En primer lloc, l'anonimat de l'enquestat no garanteix una objectivitat i una fiabilitat. En segon lloc, la majoria de preguntes a respondre s'han de buidar de manera subjectiva i no estadística, per molt experts que siguin els que l'han assessorat. I en tercer lloc, en l'apartat de rendiment econòmic professional, les respostes poden variar, com ja va observar aquesta Plataforma arran del primer estudi del 2007, quan deia, per exemple, que en el supòsit que el respongui un Premi Planeta —diguem ara, un Sant Jordi o un Ramon Llull—, la mitjana d'ingressos pot fer canviar molt el resultat. ¿Però si només el responen aquella mitja dotzena d'autors que tenen la mala sort de no tocar drets d'autor perquè els seus llibres —al marge de la qualitat— es venen poc? ¿I si se'ls acut de respondre només als poetes, que es pot dir que ja no venen res i només fan recitals? Cal tenir en compte, a més, que molts dels escriptors que tenen una sortida més popular dels seus llibres no són membres associats de l'AELC. Pel que fa al mètode emprat, és una flagrant contradicció que s'enviï el qüestionari en paper, amb un cost de correus i impressió inadmissibles avui en un moment que l'AELC no té recursos i admet que es troba sota mínims, i que, mitjançant una targeta que cal rascar —com si fos una butlleta de la Loto!— aparegui el codi que permet participar en l'enquesta per via electrònica. ¿Per què s'ha enviat el qüestionari en paper en un moment que la via electrònica és a l'abast de gairebé tots els associats de l'AELC? ¿Per què no s'ha habilitat la possibilitat d'obtenir un pin secret a través de la via electrònica en contacte amb l'AELC i passar a les respostes únicament per Internet? En aquest sentit, la Junta Directiva de l'AELC encara té en el seu subconscient que el retrat robot dels seus associats és el d'aquells escriptors amb maneguí, ploma i tinter, enclaustrats en un armari romàtic. És inadmissible que el cost que representarà aquest presumpte segon estudi permeti a l'AELC negar altres participacions molt més necessàries en aquest moment en relació als seus associats, com per exemple la quota que recentment va fer pagar als que van voler participar en l'últim Congrés de Literatura Infantil i Juvenil, celebrat al Centre Cultural del Born (30 euros, meitat de la quota d'associat anual!) al·legant que no hi havia recursos.

Cap paraula de la junta directiva de l'AELC sobre la mort de Josep Maria Castellet, fundador i primer president de l'AELC

Hi ha morts que no haurien de passar desapercebudes com ha passat amb la de Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926 - 2014). Cap paraula personal ni de l'actual president ni de cap membre de l'actual Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) de la qual Castellet va ser impulsor, fundador i primer president, fa gairebé quaranta anys. Només l'esquela —o esqueleta— de rigor en un parell de mitjans de comunicació de paper —com passa amb qualsevol dels associats— i una breu notícia a la pàgina web de l'AELC, gràcies també a la pàgina web i al nomenament de Soci d'Honor que es va fer de Castellet durant l'etapa més renovadora de l'AELC, entre el 1999 i el 2001, just abans de la crisi promoguda per alguns dels membres de la vella guàrdia que encara avui són dins de la Junta Directiva vetllant pels seus propòsits. No és estrany, doncs, que en el recull de reaccions i memòria, cap mitjà de comunicació hagi pensat tampoc a demanar la de l'actual presidència de l'AELC com a un dels principals testimonis de la relació que Josep Maria Castellet va tenir amb els escriptors catalans i la reivindicació dels seus drets professionals. Fets com aquests demostren la caiguda de prestigi que ha patit l'AELC en els últims anys i la poca capacitat mediàtica dels que en tenen la responsabilitat, cosa que aquesta Plataforma lamenta i constata dissortadament una vegada més.