12 de desembre 2014

Només un 10% dels escriptors catalans participa en el segon estudi sobre la professionalització i situació del sector que torna a donar uns resultats esbiaixats

Segons les dades de la Institució de les Lletres Catalanes i també el cens elaborat des de fa més de quinze anys pel Fòrum Els Quatre Gats, el nombre d’escriptors i traductors vius que durant els últims vint anys ha publicat en català s’acosta als 3.000 (exactament 2.912, segons el cens d’Els Quatre Gats). L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha elaborat un segon estudi —el primer es va fer el 2007— per intentar saber quina és la situació, bàsicament professional i econòmica del sector. I el resultat, com ja va ser el primer, no només és esbiaixat sinó que ratlla la falsedat. En primer lloc perquè l’AELC, dels 3.000 escriptors censats en té només 1.200 com a associats i, en segon lloc perquè l’estudi només l’han respost un 19% dels associats (329 escriptors) cosa que representen un escàs 10% del conjunt total i real. Tot i que l’estudi justifica que s’ha elaborat una extrapolació de dades per població i característiques de les enquestes respostes, la veritat és que l’estudi es va proposar de manera voluntària i no escollida, cosa que fa totalment impossible obtenir un retrat fidel de la situació perquè es parteix d’una base sense la imprescindible variabilitat de gèneres, edats, condicions de ressò públic, premiats o autors de diumenge a la tarda. Però com que, malgrat que l’AELC viu un estat de  fallida tècnica continua dedicant una part del seu pressupost a fer volar coloms sense prendre les mesures necessàries per no estavellar-se en la ruïna, la presentació de les conclusions de l’estudi es titlla, com ja es va titllar el del 2007, com d’un reflex fidedigne que sembla més fet a imatge i semblança dels interessos partidistes dels qui l’han encarregat. Així, treure la conclusió que la feina d’escriptor és precària, que hi ha qui no en toca de calents ni 100 euros a l’any o, contràriament, dir que hi ha qui en toca més de 45.000 a 60.000 euros anuals per la feina d’escriure de manera permanent és simplement un disbarat si es té en compte que una situació com aquesta es pot produir puntualment en la vida literària d’un escriptor però no per sempre. Com a anècdota, fa riure el quadre on es parla de les professions i la majoritària és la del capítol d’Altres on s’inclou: carter, administrador de finques, modista, entrenador, rector, representant sindical, gestor de projectes informàtics, arquitecte, inspector, aturat no especificat, conferenciant o pastisser. Senzillament de gag còmic. D’altra banda, que els traductors es lamentin que en un 90% només han traduït un llibre per trimestre fa pensar que algú els ha enredat dient-los que aquesta era una feina a la qual es podien dedicar. Alguns traductors haurien de tenir en compte que les millors obres traduïdes han portat a vegades anys de feina als seus traductors. I una cosa similar es pot dir dels escriptors: escriure literatura no ha estat mai un negoci, en tot cas una vocació que la banalitat i l’abús dels últims temps ha portat a fer creure que podia ser rendible. L’AELC, però, d’això no en diu res i es limita a presentar un retrat victimista que fa llàstima i que, en comptes d’aconseguir el seu objectiu, el que fa és reflectir la migradesa, la grisor i la mediocritat sense remarcar l’esplendor, la lluïsor i la qualitat d’una bona part de les lletres catalanes actuals. I, a més, en fa una edició en paper d'un elevat cost, una despesa inútil quan, d'altra banda, n'hi ha prou amb la informarció en xarxa. Es dóna la paradoxa, també, que molts dels escriptors i escriptores protagonistes d’aquest moment d’or de la literatura catalana no són associats de l’AELC perquè no troben en la seva Junta Directiva la representació que seria desitjable i que aquesta Plataforma ha reclamat i denunciat tantes vegades.