La «vella guàrdia» de l’AELC s’erigeix en «sindicat laboral» i debuta per sorpresa en l’última assemblea general

És bastant insòlit que en una assemblea general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) els representants de la «vella guàrdia» —estalviem-nos els noms que tothom sap— s’erigissin en representants «sindicals» dels dos empleats de la casa quan, en un moment donat del repàs dels comptes de l’any actual, van treure a prec i pregunta sisplau per força per què no s’augmentaven les nòmines dels dos empleats en qüestió. L'encara renovada Junta de l’AELC, sorpresa per aquesta sortida inesperada des de l’Assemblea, va haver d’acceptar, de grat o per força, que estudiaria la situació.

Fem història: des que va esclatar la crisi econòmica, les finances de l’AELC —com ha advertit sovint aquesta Plataforma— s’han vist seriosament afectades fins al punt d’entrar en fallida tècnica (més despeses que ingressos i incapacitat de liquiditat ni venda de patrimoni). Malgrat la crisi, però, l’AELC va mantenir sense retallades, però també sense augment, les dues nòmines que té a l’oficina, amb noms i cognoms de coneixement públic i per tant reproduïbles aquí: Carme Ros i Josep Miàs.

Ara que l’AELC va poder rascar una mica més de subvenció de la Generalitat de Catalunya i també uns serrells de CEDRO, la demanda d’un lleuger augment per compensar el cost de la vida (que de fa temps tothom sap que és mínim pel control de la inflació) dels dos empleats, a les portes del 2016, no es va fer esperar. Però la Junta va anar passant amb arguments més que raonables: no és temps encara per cantar alegries econòmicament. Recordem que, segons l’últim estat de comptes de l’AELC, la nòmina puja a un total d’uns 87.000 euros bruts.

Va ser en aquest moment, quan el secretari, en nom del tresorer —per cert, un associat valencià lluny del que es cou en el dia a dia de les finances—, posava a aprovació el pressupost del 2016, que van sorgir les esmentades  “veus sindicals” des d’un parell d’associats presents a l’assemblea —a la qual, per cert, no van assistir més de quinze incondicionals— reclamant la revisió d’aquest augment de nòmina, com si l’AELC fos la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o la TMB, amb recursos pùblics a pleret. Heus aquí el punt concret de la proposta, segons l’acta oficial:

«10. Aprovació, si escau, del pressupost econòmic condicionat del 2016.
El secretari comenta les principals partides d'ingressos i de despeses del pressupost de 2016, lliurat als assistents, i es passen a aprovar per unanimitat els pressupostos, amb l'esmena prèvia, a proposta d'alguns socis, d'augmentar el sou a la Carme Ros i a en Josep Miàs d'acord amb la inflació dels últims anys, amb l'increment corresponent del fons de reserva disponible per a quadrar els comptes. Es delega a la junta el càlcul d'aquest increment.»

És a dir, malgrat que l’AELC s’ha de continuar menjant el fons de reserva (per això diem que està en fallida tècnica), un parell de «guàrdians del vell ordre» acostumats a bitllar-la grassa, es passen les dificultats pel folre i collen la Junta perquè faci ipso facto el càlcul d’aquest increment (¿de quants anys des de la crisi?) i augmenti el sou al parell d’empleats (que ningú no qüestiona, ni aquesta Plataforma tampoc, que no se’l mereixin).

La reflexió és evident: mai des de l’assemblees, uns associats s’havien preocupat per la nòmina dels empleats (tema discret), entre altres coses perquè amb la xifra esmentada del pressupost ja és prou sucosa. Aleshores, ¿qui va buscar suport entre la «vella guàrdia» perquè posés «a lloc» els nous membres de la Junta que presideix Bel Olid i que va ser pràcticament renovada fa poc?

La conclusió és clara: el vell sistema de la conspiració de sotamà ha reviscolat. «Vigila Bel… / que l’AELC no és el cel, / ni que tingui a l’àtic de l’Ateneu / la seva seu (verset apòcrif).» De la mateixa manera que la desintegració de l’antiga Unió Soviètica no ha acabat encara avui amb la Rússia dels vells i casposos camarades, lamentablement l’antiga AELC tampoc no ha acabat encara amb els vells i casposos salvapàtries personals. Sempre a l’aguait d’entrar en acció si la Junta es desvia del camí establert… des de fa quaranta anys!

L'AELC «ressuscita» el terme «capitals de província» per referir-se a l'àmbit del Principat de Catalunya

Segons l'última acta de l'assemblea general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l'àmbit territorial del Principat de Catalunya torna a tenir "capitals de província", un terme que no obeeix a cap criteri geogràfic, que obvia la divisió comarcal de país i que recorda els pitjors temps del règim franquista. Malgrat que els homes i les dones del temps de TV3 ja fa anys que no saben com anomenar els diferents territoris i cauen en l'eufemisme de les "comarques lleidatanes", les "comarques gironines", les "comarques barcelonines" o les "comarques tarragonines" (és a dir, les quatre "províncies") i, en la majoria de casos, neguen el terme "país" i el substitueixen pel de "territori", no és admissible que una associació d'escriptors (senyors i senyores de ploma i ordinador) caigui en la mateixa trampa i al damunt la rebli posant en una acta el terme "capitals de província". ¿A qui s'ha de responsabilitzar d'aquest criteri? ¿Al secretari que signa l'acta o al seu "negre"? ¿A la presidenta que la ratifica (o a la seva negra)? ¿A la quinzena escassa d'associats que van assistir a l'assemblea i l'aproven amb el silenci (si és que es llegeixen l'acta)? I això que l'AELC, entre les subvencions que rep, no en té cap de cap de les quatre "diputacions provincials" que, si en tingués, algun malpensat podria creure que el terme "capitals de província" s'ha utilitzat per no perdre la part de menjuca que els toca. ¿Rectifiquem l'acta o fem un curs avançat de geografia comarcal?

Les despeses de la Junta Directiva de l'AELC han augmentat en l'últim any i la situació econòmica continua asfixiada

Durant l'any 2014, les despeses donades com a "oficials" corresponents a la manutenció dels seus membres (viatges, dietes, hotels, sopars, dinars i altres) van ascendir a uns 17.000 euros. Malgrat la denunciada situació de fallida tècnica de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —els ingressos no cobreixen les despeses i cal esgarrapar cada any un bon mos del fons d'estalvi—, els passos fets durant el 2015 no van aconseguir reduir la partida de la Junta Directiva, ben al contrari, sinó que la van augmentar fins a 23.500 €, segons els comptes "oficials" presentats.  Curiosament, gairebé la mateixa quantitat que durant el mateix 2015 va ser esgarrapada de l'esmentat fons d'estalvi (28.000 euros). Les bones intencions de reduir material imprès, publicacions en paper i trameses de correspondència postal iniciades el 2015 i compromeses per al 2016 (en total despeses: 35.000 euros!!) no són suficients ni van en la bona direcció si es continua mantenint i augmentant, com si l'AELC fos una empresa de negocis internacional, aquesta partida destinada a la Junta Directiva (membres del Principat, les Illes i el País Valencià) acostumats a trobar-se tothtom per a tot a tot arreu sense fer ús de l'avantatge, l'estalvi i la comoditat actual de les comunicacions per xarxa. Aquesta partida de la Junta Directiva és el cigró negre dels comptes presentats durant el 2015. Però n'hi ha alguns altres que ni el Tresorer ni la Memòria no expliquen encara suficientment i que, atès el discret nivell d'activitat de l'AELC, es fa difícil d'entendre. Per exemple, continuen sense ser explicades amb detall les despeses generals (20.000 euros), les despeses destinades a les Illes (22.500 euros), les destinades al País Valencià (15.800 euros) i les destinades al Principat (10.600 euros), la quantitat més reduïda tenint en compte que és l'àmbit territorial amb el nombre més important d'associats, una distribució de recursos que tampoc no s'entén, o sí, tenint en compte que tant les Illes com el País Valencià continuen tenint les seves "festes particulars" de premis (els Cavall Verd a les Illes i els Premis dels Escriptors Valencians al País Valencià). Com a cloenda de tot plegat, cal recordar que l'AELC té una nòmina (2 persones) de 87.000 euros bruts. Només cal preguntar a qualsevol botiguer de cantonada o petit emprenedor què es pot arribar a fer amb una nòmina de 87.000 euros i comparar-ho amb el que es fa a l'AELC. La transparència també es mesura amb resultats. I a aquesta Plataforma li agradaria veure que, de la mateixa manera que s'escolten alguns dels seus suggeriments i de les seves denúncies fets durant els últims anys (sense citar la font mai, esclar!) s'agafessin les finances de la casa per les banyes i els resultats del 2016 que es presentin el 2017 reflectissin ja una autèntica rebaixa, coherència, explicació i justificació d'allò que realment li convé a l'AELC.