El XVII Premi Aurora Díaz-Plaja, creat a partir de la segona edició del Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana ha estat atorgat aquest any 2018 —arran del VI Congrés que ha tingut lloc a Barcelona el 30 de novembre i l'1 de desembre— a Àngels Rius i Carme Rubio, per l'article «La il·lustració serena de Carme Rifà», publicat a la revista Serra d'Or, núm. 685, pàg. 44-47. Aquest premi, convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anualment s'adreça a tots els autors que hagin publicat, segons les bases, «articles d’anàlisi, estudis o investigacions publicats en qualsevol llengua, durant l’any 2018, en un mitjà de difusió general o especialitzat, que tractin sobre aspectes de la literatura infantil i juvenil catalana.» Doncs, heus aquí que l'edició d'aquest any ha incomplert flagrantment les bases quan diuen clarament que els articles han d'haver estat presentats durant l'any de la convocatòria del premi. En el cas de l'article d'Àngels Rius i Carme Rubio, l'esmentat article es va publicar a la revista Serra d'Or, el mes de gener del 2017 —l'any anterior— i, per ser complidors amb la proposta de la convocatòria, no podia entrar entre els articles aspirants al premi d'aquest any. És difícil —sabent quin és el tarannà— que ningú de l'AELC i de la seva junta directiva actual faci una rectificació com caldria o es disculpi, almenys, amb la resta d'autors que han optat al premi honestament amb articles publicats el 2018 i que descobreixin ara que s'ha premiat un article que corresponia haver-se presentat l'any anterior. Amb això, aquesta Plataforma no té la intenció de desmerèixer l'article de les dues autores guardonades —prou valuós perquè tracta d'una de les il·lustradores catalanes més veteranes—, sinó simplement donar un toc d'alerta als organitzadors i jurat del premi que les bases es redacten per alguna cosa i si no es compleixen, els associats i el sector de la literatura infantil i juvenil es mereix, si més no, una explicació.
* Un cop publicat aquest apunt, les bases del premi del 2019 ja especifiquen que el premi que s'atorgarà el 2019 tindrà en compte els articles publicats durant l'any anterior, és a dir, el 2018.
02 de desembre 2018
26 de novembre 2018
¿Pedrolo... oblidat per l'AELC?
Acaba l'any i acaba també el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, Plans del Sio, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990). Final de festa i traca al Teatre Nacional de Catalunya. Pim, pam, pum! Però hi ha qui va encendre la metxa abans d'hora. L'últim Premi Nacional de Literatura, atorgat pel monojurat «yomeloguisoyomelocomo» del CoNCA, el va atorgar a l'escriptor Valentí Puig (que no es va dignar ni a anar a rebre'l per no veure's enmig dels que considera separatistes). I és ell qui en un article al diari El País —¿en quin si no?— es despatxa amb quatre gargots i una manotada —ara que ja no el pot respondre des de l'altre barri— contra l'obra literària en conjunt de l'escriptor segarrenc que, mal que els pesi encara a alguns, no va tenir mai pèls a la llengua molt abans que una majoria groga clamés per fugir de la repressió espanyolista.
L'article en qüestió (El País, 4 novembre 2018), deixa anar un reguitzell d'impromperis que a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i la seva junta actual no li haurien hagut de passar per alt, tenint en compte, a més, que Manuel de Pedrolo no només en va ser soci d'honor sinó que va destinar l'import íntegre del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes —que va estar a punt de rebutjar— a l'AELC perquè el destinés durant uns anys a dotar un premi literari per a joves escriptors, com així va ser fins a esgotar el total de l'import cedit.
¿Per què l'AELC no defensa els seus escriptors, ni que ja no hi siguin? ¿Per què cal respectar un article d'opinió quan aquesta opinió és declaradament partidista, revenjista i autoodiosa? Entre altres coses, Valentí Puig hi escriu:
«S’ho paga parlar de Manuel de Pedrolo ara que no sabem si cap lector commemora el centenari del seu naixement?»
(...)
«Per a qualsevol crític que vulgui compartir passions literàries, llegir ara les més de vint mil pàgines de Pedrolo —estultes, exànimes, d’una grisor estilística aclaparadora i gairebé sempre imitació de models immediats— seria una espècie de viacrucis. Un bon dia feia calcomanies sartrianes, després repetia la literatura de l’absurd i la novel·la negra o imitava John Dos Passos.»
(...)
«Per això faria falta instituir un Grand Prix Pedrolo que consistís a retribuir a qui se’l llegís tot i trobés alguna guspira de literatura àgil, imaginativa, autèntica. Fins i tot en el cas tan esgotador de Miquel Martí Pol trobaríem un grapat de poemes vigorosos, amb vitalitat existencial, però en el cas de Pedrolo l’exploració és impracticable. Tanta feixugor el fa banal, i acabem sospitant que els seus llibres són grisos no perquè escrigués en una època grisa sinó perquè era un grafòman opac, i per molt que es digués que feia de detectiu privat de film noir, si el veies per carrer semblava perseguir, per encàrrec d’un botiguer gelós, l’ombra d’una esposa lletja i adúltera.»
(...)
«La primera conseqüència va ser una prosa inapetent, un mimetisme formal, una certa anestèsia del talent possible.»
(...)
«Després, els pares voluntaristes que pretenien fer dels fills uns bons lectors de literatura catalana toparen amb l’empatx escolar del Mecanoscrit del segon origen. Pocs escriptors adscrits al dogma monolingüe hauran generat tanta preferència per la lectura en castellà.»
(...)
«Joan Fuster, sobretot bon crític, a la seva Literatura catalana contemporània de 1972 no expulsa Pedrolo del panteó però entre línies deixa caure certes malícies: “Resultat poc o molt admirable”; “desídies d’estil”; “excessos discursius”. Com va ser possible que Pedrolo fos considerat durant tants anys un escriptor de primera magnitud?»
(...)
«Els anys purguen el pecat de la mala literatura empedrada de bones intencions, de la compulsió d’escriure sense el goig de la literatura.»
Hi ha pocs col·lectius professionals —potser cap— que no surtin en defensa d'un col·lega —viu o mort—, ni que sigui per contrarestar falsedats sense justificació ni cap argumentació sòlida. L'AELC, arran d'aquest silenci, n'és una, lamentablement. I el silenci, que ja va adoptar davant la concessió del Premi Nacional del CoNCA, com en tants casos, també els fa còmplices.
L'article en qüestió (El País, 4 novembre 2018), deixa anar un reguitzell d'impromperis que a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i la seva junta actual no li haurien hagut de passar per alt, tenint en compte, a més, que Manuel de Pedrolo no només en va ser soci d'honor sinó que va destinar l'import íntegre del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes —que va estar a punt de rebutjar— a l'AELC perquè el destinés durant uns anys a dotar un premi literari per a joves escriptors, com així va ser fins a esgotar el total de l'import cedit.
¿Per què l'AELC no defensa els seus escriptors, ni que ja no hi siguin? ¿Per què cal respectar un article d'opinió quan aquesta opinió és declaradament partidista, revenjista i autoodiosa? Entre altres coses, Valentí Puig hi escriu:
«S’ho paga parlar de Manuel de Pedrolo ara que no sabem si cap lector commemora el centenari del seu naixement?»
(...)
«Per a qualsevol crític que vulgui compartir passions literàries, llegir ara les més de vint mil pàgines de Pedrolo —estultes, exànimes, d’una grisor estilística aclaparadora i gairebé sempre imitació de models immediats— seria una espècie de viacrucis. Un bon dia feia calcomanies sartrianes, després repetia la literatura de l’absurd i la novel·la negra o imitava John Dos Passos.»
(...)
«Per això faria falta instituir un Grand Prix Pedrolo que consistís a retribuir a qui se’l llegís tot i trobés alguna guspira de literatura àgil, imaginativa, autèntica. Fins i tot en el cas tan esgotador de Miquel Martí Pol trobaríem un grapat de poemes vigorosos, amb vitalitat existencial, però en el cas de Pedrolo l’exploració és impracticable. Tanta feixugor el fa banal, i acabem sospitant que els seus llibres són grisos no perquè escrigués en una època grisa sinó perquè era un grafòman opac, i per molt que es digués que feia de detectiu privat de film noir, si el veies per carrer semblava perseguir, per encàrrec d’un botiguer gelós, l’ombra d’una esposa lletja i adúltera.»
(...)
«La primera conseqüència va ser una prosa inapetent, un mimetisme formal, una certa anestèsia del talent possible.»
(...)
«Després, els pares voluntaristes que pretenien fer dels fills uns bons lectors de literatura catalana toparen amb l’empatx escolar del Mecanoscrit del segon origen. Pocs escriptors adscrits al dogma monolingüe hauran generat tanta preferència per la lectura en castellà.»
(...)
«Joan Fuster, sobretot bon crític, a la seva Literatura catalana contemporània de 1972 no expulsa Pedrolo del panteó però entre línies deixa caure certes malícies: “Resultat poc o molt admirable”; “desídies d’estil”; “excessos discursius”. Com va ser possible que Pedrolo fos considerat durant tants anys un escriptor de primera magnitud?»
(...)
«Els anys purguen el pecat de la mala literatura empedrada de bones intencions, de la compulsió d’escriure sense el goig de la literatura.»
Hi ha pocs col·lectius professionals —potser cap— que no surtin en defensa d'un col·lega —viu o mort—, ni que sigui per contrarestar falsedats sense justificació ni cap argumentació sòlida. L'AELC, arran d'aquest silenci, n'és una, lamentablement. I el silenci, que ja va adoptar davant la concessió del Premi Nacional del CoNCA, com en tants casos, també els fa còmplices.
18 de setembre 2018
De nits en solitari i de dissenys fora d'horari
Una de les activitats de la Setmana del Llibre en Català del 2018 era una pretesa convocatòria d'autors en hores nocturnes organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Si bé hi ha moltes de les activitats de l'AELC que posen evidència la falta de participació de ni tan sols el 10% dels prop de 1.400 associats, si passen en circuit tancat, la «planxa» no es nota tant. Però en el cas de la trobada sota la façana de la Catedral (no la del Mar, la de Barcelona) l'evidència no l'ha poguda encobrir ni la fosca. Les diverses propostes de la nit tenien l'assistència tan reduïda que, en alguns casos, fins i tot els encarregats de portar-les a terme es plantejaven de plegar veles. Lectures, signatures, versets en veu alta... ¿De debò això és el que volen i necessiten els autors catalans? ¿De debò que el paper d'una associació presumptament professional és la de fomentar la convivència com si la literatura fossin unes colònies? La proposta, lamentablement, de segur que es voldrà repetir en una pròxima edició de la Setmana del Llibre en Català, però estaria bé que els promotors i els responsables s'ho pensessin bé, i l'AELC, gestora de la iniciativa, valdria més que treballés per aconseguir que els autors que actualment estan a primera línia de les publicacions s'adherissin com a associats i reviscolessin una nòmina que es mou entre els veteraníssims sense activitat als novells amb una única activitat. I ara, històries per no dormir del malson del disseny: com que a l'AELC, pel que fa publicacions en paper no li queda altre remei que renovar-se o enviar-les a la foguera, l'última «il·luminació» ha arribat amb el canvi de disseny de la façana dels quaderns en paper (sortosament també es poden descarregar digitalment) de la mà d'un estudi de disseny del País Valencià —alehop, amb el territori!— que ha suat i de valent per fer el canvi: posar les lletres al revés, un any en lletres en un marge, la tifa del nou logo de l'AELC a portada i poca cosa més. El llast de les edicions en paper de l'AELC és que s'han de continuar fent en paper perquè els calerons que CEDRO dóna a l'AELC per a activitats "de promoció del soci" s'han de justificar "materialment", és a dir, en paper. A l'era digital, a CEDRO —que tant glateix per perseguir els drets digitals— no contempla que una edició digital sigui "promoció del soci"... I així va l'AELC, de disseny en disseny ni que sigui fora d'horari.
25 de juliol 2018
L'AELC calla davant la concessió d'un Premi Nacional de Cultura en l'àmbit de literatura a l'escriptor Valentí Puig que va dimitir del mateix CoNCA en desacord pel viratge republicà del país i que ofèn els catalans amb les seves tesis com la de voler «desmantellar» TV3 per «partidista»
La neutralitat té un límit. Si el col·lectiu més nombros d'escriptors catalans, com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i, recentment, també la minoritària Escrivim, callen davant la concessió de segons quins Premis Nacionals de Cultura, en l'àmbit de la literatura, aquesta Plataforma es pregunta qui ho ha de fer. El CoNCA, un organisme en permanent procés de remodelatge que arran de la situació política no acaba d'arribar, ja va fomentar una primera polèmica quan va premiar Eduardo Mendoza amb un Premi Nacional de Cultura. Ara ho ha repetit amb el Premi Nacional de Cultura del 2018 a l'escriptor Valentí Puig —que per cert va fer un lleig als convocants i no va assistir personalment a recollir el Premi el dia de la gala al Teatre Zorrilla de Badalona— i que, a més, havia dimitit en el seu dia del consell del CoNCA amb l'argument fet públic del seu desacord amb la línia republicana del govern de Catalunya. Valentí Puig, doncs, últim Premi Nacional de Cultura, segons els membres del CoNCA i vanagloriat també per la consellera de Cultura, Laura Borràs en una comissió de control de Cultura al Parlament de Catalunya —aquests premis no tenen ni jurat extern i els amaneguen «pitu pitu coloritu» els mateixos membres presidits per Carles Duarte— ha atorgat aquest guardó a un escriptor que escriu i diu coses com aquestes que extraiem d'El País, en un article seu del 23 juliol del 2018:
«Carles Puigdemont ha condensat tots els errors polítics de què advertien els catalanistes més prudents, fins al punt de balcanitzar l’independentisme en nom d’una unidimensionalitat catalana que ni tan sols va ser real en els dies mitològics de l’edat mitjana»
«Amb el nou moviment transpolític que promou [Puigdemont] fa temptadores les comparacions amb les diferents versions del nacionalpopulisme, des del general Perón fins a Donald Trump»
«Puigdemont és una màquina de generar reaccions cíviques contra el nacionalisme i n’hi ha prou amb tenir present que va fer possible que Ciutadans fos la llista més votada en les últimes eleccions autonòmiques»
«És Puigdemont qui, en bona part, ha portat la ciutadania de Catalunya a una sorda confrontació que està emergint en actes d’escrache, pedaços grocs, rèpliques i contrarèpliques»
«Quins poders hipnòtics té Puigdemont per exercir tanta influència en l’independentisme?»
«En uns anys, engrandint el desperfecte provocat per Artur Mas, ha anat desvinculat les institucions de Catalunya de la legalitat i de l’obligada representació dels interessos de tots els ciutadans»
«La inconsciència política de Puigdemont, comparable a una alienació, segueix amb la tasca de destruir la institucionalització que al catalanisme clàssic li va costar tants esforços»
«Amb la crisi d’autoritat, molts municipis independentistes actuen fora de la llei, donant per feta la desconnexió amb Espanya, sense respectar els qui dissenteixen i els qui cada vegada més estan expressant el seu descontentament després d’haver callat»
«Puigdemont ha acabat per creure’s que Catalunya és com l’explica TV3, el búnquer ara com ara inexpugnable que paguen tots els contribuents»
«Al final, algun dia, si es recupera una vida pública plural, caldrà plantejar-se com es desmantella una televisió autonòmica caríssima i partidista».
«Dóna fe de la catàstrofe que l’única resistència al tàndem Puigdemont-Torra sigui ERC, la mateixa que va pressionar perquè no hi hagués una convocatòria d’eleccions que evités l’aplicació del 155. I hi haurà, d’una manera o altra, una nova aplicació –possiblement menys soft– del 155 perquè això és el que ara està buscant Puigdemont, com que els presos segueixin a la presó. És la tesi del diluvi. En això està Puigdemont, un veterà aprenent de bruixot».
«Carles Puigdemont ha condensat tots els errors polítics de què advertien els catalanistes més prudents, fins al punt de balcanitzar l’independentisme en nom d’una unidimensionalitat catalana que ni tan sols va ser real en els dies mitològics de l’edat mitjana»
«Amb el nou moviment transpolític que promou [Puigdemont] fa temptadores les comparacions amb les diferents versions del nacionalpopulisme, des del general Perón fins a Donald Trump»
«Puigdemont és una màquina de generar reaccions cíviques contra el nacionalisme i n’hi ha prou amb tenir present que va fer possible que Ciutadans fos la llista més votada en les últimes eleccions autonòmiques»
«És Puigdemont qui, en bona part, ha portat la ciutadania de Catalunya a una sorda confrontació que està emergint en actes d’escrache, pedaços grocs, rèpliques i contrarèpliques»
«Quins poders hipnòtics té Puigdemont per exercir tanta influència en l’independentisme?»
«En uns anys, engrandint el desperfecte provocat per Artur Mas, ha anat desvinculat les institucions de Catalunya de la legalitat i de l’obligada representació dels interessos de tots els ciutadans»
«La inconsciència política de Puigdemont, comparable a una alienació, segueix amb la tasca de destruir la institucionalització que al catalanisme clàssic li va costar tants esforços»
«Amb la crisi d’autoritat, molts municipis independentistes actuen fora de la llei, donant per feta la desconnexió amb Espanya, sense respectar els qui dissenteixen i els qui cada vegada més estan expressant el seu descontentament després d’haver callat»
«Puigdemont ha acabat per creure’s que Catalunya és com l’explica TV3, el búnquer ara com ara inexpugnable que paguen tots els contribuents»
«Al final, algun dia, si es recupera una vida pública plural, caldrà plantejar-se com es desmantella una televisió autonòmica caríssima i partidista».
«Dóna fe de la catàstrofe que l’única resistència al tàndem Puigdemont-Torra sigui ERC, la mateixa que va pressionar perquè no hi hagués una convocatòria d’eleccions que evités l’aplicació del 155. I hi haurà, d’una manera o altra, una nova aplicació –possiblement menys soft– del 155 perquè això és el que ara està buscant Puigdemont, com que els presos segueixin a la presó. És la tesi del diluvi. En això està Puigdemont, un veterà aprenent de bruixot».
18 d’abril 2018
Tornem-hi: L'AELC és bona... si la bossa sona!
Repetim títol, però l'ocasió bé s'ho mereix. Com cada any, els infatigables membres de la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —que tenen previst un imminent viatge a Brussel·les amb despeses pagades per fer un recital de poesia a favor de la llibertat d'expressió i contra la repressió de l'Estat espanyol— han presentat l'estat de comptes de l'any 2017. Cap mesura de contenció ni de prudència en relació a la situació de «fallida tècnica» que viu l'AELC, com tantes altres associacions, a causa sobretot de la incertesa política. ¿Què vol dir mesura de contenció o prudència? Doncs, precisament treballar amb previsió perquè els temps futurs no hipotequin les juntes que els substitueixin. I això és el que no es fa. Un cop d'ull al balanç anual, com hem anat fent cada any, ho constata. L'eufòria d'un augment de la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes (24.000 euros més que l'any anterior fins a un total de 133.000 euros) i algun altre augment puntual de l'Ajuntament de Barcelona i de CEDRO, topa amb la falta de liquiditat de les mateixes institucions que, a 31 de desembre, devien a l'AELC prop de 40.000 euros. La poca rebaixa de despeses, com aconselleria la situació actual, continua fent que s'esgarrapi del fons d'estalvi (aquest any se n'han estirat 12.000 euros). I tot això perquè l'AELC té unes "activitats generals" que no es detallen (52.000 euros), i unes altres actitivitats territorials repartides en 27.000 euros per al Principat, 12.000 per al País Valencià i 25.000 euros per a les Illes, amb una evident descompensació si es tenen en compte el nombre d'associats de cada territori. Els sous dels dos empleats de l'AELC s'emporten 88.700 euros en total, una quantitat considerable per atendre un gruix de prop de 1.500 associats, i que, com si l'AELC fos un braç allargat del funcionariat, viurà aquest any una excedència anual que obliga a buscar un/una substitut/a de l'oficina sota l'oferta de 27.000 euros bruts. Però encara hi ha despeses incomprensibles en el balanç anual de l'AELC: una assesoria fiscal i jurídica que puja a gairebé 20.000 euros (!); unes publicacions en paper que encara pugen 12.000 euros (!), la mateixa quantitat que es dedica a les publicacions digitals, una constant de la qual n'és en part culpable la normativa de CEDRO que encara circula amb la idea del paper com a justificant principal de subvenció. Finalment, un parell de despeses que fan feredat i que, lluny de baixar, pugen cada any: la partida destinada a la manutenció, viatges, llits calents d'hotel i altres vel·leïtats de la Junta Directiva que es passa l'any anant d'un lloc a l'altre per parlar del que es podria parlar telemàticament i que costa 21.000 euros. I, aquest 2017 que queda enrere, una vergonya sonada, els 4.500 euros del redisseny de la imatge de l'AELC que en aquesta Plataforma, en el seu dia, ja es va titllar de «tifa amb lletres».
27 de març 2018
Una protesta tèbia i gens enèrgica de l'AELC amb els Premis de la Crítica Española
Des de fa uns quants anys, uns quants crítics catalans escollits per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), decideixen els premis de novel·la i poesia anuals que es fan públics juntament amb els premis de les mateixes característiques que atorguen els critics bascos, gallecs i espanyols. Generalment, un o una representant dels crítics catalans compareixia amb el o la representant dels altres premis per fer públics els noms dels guardonats. Aquest 2018, però, a la localitat espanyola de Múrcia no hi va comparèixer la representant de l'AELC, Lluïsa Julià, coordinadora de l'edició dels premis catalans. El motiu, segons la nota feta pública per l'AELC: «Per primera vegada, els representants de la crítica catalana han declinat assistir a la reunió anual de l'Asociación Española de Críticos Literarios, en què s'anuncien les obres guardonades, com a mostra d'enèrgica protesta per la manca de llibertat d'expressió a tot l'Estat i per reivindicar el compromís de l'escriptura amb aquestes llibertats. Així mateix, Lluïsa Julià, com a coordinadora del jurat dels premis catalans, ha enviat un comunicat on s'exposa la greu situació de repressió que es viu a Catalunya per la intervenció de les institucions i l'empresonament de representants polítics i cívics catalans.» Tot plegat, una tèbia reacció que fa més tuf de rebequeria que no pas de plantar cara com les circumstàncies exigeixen. ¿Què hi fan els Premis de la Crítica catalans dins de l'olla dels Premis de la Crítica Espanyols? Si no s'ha aconseguit que els col·legues bascos, gallecs i espanyols es mullessin les galtes i fessin tots alhora una protesta per la repressió que està rebent la cultura i la societat catalanes, ¿quin sentit té que els Premis de la Crítica catalans continuïn fent-se petonets amb els espanyols? ¿Per aconseguir un breu de dues línies en algun diari espanyol amb els noms dels dos guardonats catalans, potser? Menys símbols i més coratge. En comptes de no anar presencialment a la roda de premsa de Múrcia, hauria estat més honest renunciar a formar-ne part i donar, degudament revisats i ampliats de categories, i de manera independent, els Premis de la Crítica Catalana. L'AELC, que hi dóna suport, té la paraula de cara a la convocatòria del 2019. Això sí que seria, com deia la nota de justificació, una «enèrgica protesta».
15 de març 2018
L'article 155 plana subtilment sobre la voluntat del CoNCA
Tot fa pensar que el CoNCA, que prudentment ha deixat el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura del 2018 per a finals de juny, justament al Teatre Zorrilla de Badalona el dia 29, amb la qual cosa sembla que se celebraran amb el govern de la Generalitat de Catalunya refet i apedaçat, entrarà en fase vegetativa si no s'oblida que la seva continuïtat està qüestionada i que si no s'ha fet un recanvi urgent és precisament pel remolí en el qual es troba la política catalana. Però mentrestant, el CoNCA ha donat els seus premis nacionals anuals i, cosa insòlita en qualsevol organització de Premis del calibre dels Nacionals de Catalunya, els cou i se'ls cruspeix el mateix Plenari que, des del 2009 ençà, sense cap jurat especialitzat per a cadascuna de les àrees establertes, està format per Carles Duarte, Gemma Sendra, David Albet,
Mercè Gisbert, Pilar Parcerisas i Isona Passola... i va bola! Una de les boles ha anat a parar en l'apartat de Literatura a l'escriptor Valentí Puig, segons l'esmentat jurat, per «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal». Però vet aquí que, com que no hi deu haver prou escriptors o escriptores catalans que tinguin aquests mèrits —cal dir que també s'ha premiat el poeta Jordi Pàmias— el CoNCA opta, potser inconscientment, per no fer enfadar els que des de fa sis mesos branden l'article 155 i, des de l'ombra, remenen les cireres catalanes amb cessaments, destitucions, intervencions i amenaces. Sorprèn que el CoNCA, per cobrir aquesta papereta de «convivència sisplau per força» amb els amos del 155, hagi escollit un escriptor com Valentí Puig, el qual el 2014 va dimitir precisament del Plenari del CoNCA on havia estat nomenat pel pacte polític en representació del PP, per la seva disconformitat amb la «deriva independentista» que anava prenent el govern català, aleshores presidit per Artur Mas, avui inhabilitat i castigat a arruïnar-se pel braç de la justícia de l'Estat espanyol. L'escriptor Valentí Puig deia en la seva carta de renúncia del 2014, feta pública, segons ell, sense el seu permís i, també segons ell, per algun filtre interessat del Registre del Parlament de Catalunya: «El principal motiu de la meva decisió és expressar un desacord profund amb l’actual deriva institucional de Catalunya. No tinc cap discrepància amb el CoNCA (…), al contrari: considero que és un espai que, més enllà de la política, pot contribuir —i de fet contribueix— a incentivar una cultura plural, inclusiva i de qualitat». I afegia aquest desig personal: «Recuperar la llibertat de dir el que vulgui; no vull tenir res a veure amb les institucions de la Generalitat, per això ja fa un temps que no assisteixo a les tertúlies de TV3 ni de Catalunya Ràdio». És a dir, els mateixos passos que un temps després seguirien alguns simpatitzants o militants dels partits nacionalespanyolistes de Ciutadans o el PP, al·legant els mateixos motius per poder dir després que TV3 i Catalunya Ràdio no són plurals perquè ells no hi són convidats. Doncs, a Valentí Puig, autor d'aquestes manifestacions i d'aquestes actuacions fa només quatre anys, el CoNCA li atorga un Premi Nacional de Cultura. I probablement volent remarcar «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal» el que fa és remarcar la falta de credibilitat del mateix CoNCA i la falta d'exigència en la construcció d'uns Premis Nacionals de Cultura que honorin aquells que, a més de la qualitat de la seva obra, no tinguin la barra de renegar del país i de les institucions que els la reconeix.
02 de març 2018
Autors repetidors en el Premi dels Escriptors Catalans del 2018 consoliden la nul·la credibilitat d'aquest guardó gremial
Vuit anys seguits. Ja en van vuit! Com si els presumptes votants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fossin robots, d'entre els tres candidats que opten al Premi dels Escriptors Catalans d'aquest 2018 —desnaturalitzat i conegut ara com a Premi Jaume Fuster—, hi apareix per vuitena i incombustible vegada, Antoni Vidal Ferrando, autor de les Illes, i per segona vegada, Antònia Vicens, autora de les Illes. S'hi incorpora també, amb el mèrit d'haver estat en alguna repetició d'anys anteriors, Francesc Parcerisas, autor del Principat. Al costat de la poca credibilitat de la terna, perquè es fa difícil creure que durant vuit anys seguits els associats que es diu que voten —i no se sap mai quants ni qui— votin sempre els mateixos autors, hi ha en aquesta edició una altra qüestió que hauria d'alertar la Junta responsable de la "rutinària continuïtat" d'aquest premi —indubtablement considerat de prestigi en els seus inicis— que, segons diu en una carta la presidenta de l'AELC als seus associats, és "destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana". Tant Antoni Vidal Ferrando, com Antònia Vicens, com Francesc Parcerisas han ostentat, en diferents etapes, càrrecs directius dins de l'AELC (vicepresidència, presidència, vocalia...) i dos d'ells (Francesc Parcerisas i Antònia Vicens) formen part de l'anomenada Junta Consultiva —absolutament inhàbil des de fa anys— cosa que en qualsevol organisme seriós hauria de ser motiu suficient per no formar part de cap opció a un premi que convoca el propi organisme. Aquesta Plataforma, com ja ha fet en anteriors edicions, no s'està novament de reclamar a la Junta actual de l'AELC que reconsideri l'organització del Premi i que eviti haver de proposar noms repetidors un any darrere l'altre —les lletres catalanes tenen algunes desenes de noms mereixedors del guardó— i que aconsegueixi motivar de debò els associats perquè proposin i votin aquells col·legues que consideri més dignes de ser distingits. Mentrestant, com hem dit en altres ocasions, la farsa continua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)