Una protesta tèbia i gens enèrgica de l'AELC amb els Premis de la Crítica Española

Des de fa uns quants anys, uns quants crítics catalans escollits per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), decideixen els premis de novel·la i poesia anuals que es fan públics juntament amb els premis de les mateixes característiques que atorguen els critics bascos, gallecs i espanyols. Generalment, un o una representant dels crítics catalans compareixia amb el o la representant dels altres premis per fer públics els noms dels guardonats. Aquest 2018, però, a la localitat espanyola de Múrcia no hi va comparèixer la representant de l'AELC, Lluïsa Julià, coordinadora de l'edició dels premis catalans. El motiu, segons la nota feta pública per l'AELC: «Per primera vegada, els representants de la crítica catalana han declinat assistir a la reunió anual de l'Asociación Española de Críticos Literarios, en què s'anuncien les obres guardonades, com a mostra d'enèrgica protesta per la manca de llibertat d'expressió a tot l'Estat i per reivindicar el compromís de l'escriptura amb aquestes llibertats. Així mateix, Lluïsa Julià, com a coordinadora del jurat dels premis catalans, ha enviat un comunicat on s'exposa la greu situació de repressió que es viu a Catalunya per la intervenció de les institucions i l'empresonament de representants polítics i cívics catalans.» Tot plegat, una tèbia reacció que fa més tuf de rebequeria que no pas de plantar cara com les circumstàncies exigeixen. ¿Què hi fan els Premis de la Crítica catalans dins de l'olla dels Premis de la Crítica Espanyols? Si no s'ha aconseguit que els col·legues bascos, gallecs i espanyols es mullessin les galtes i fessin tots alhora una protesta per la repressió que està rebent la cultura i la societat catalanes, ¿quin sentit té que els Premis de la Crítica catalans continuïn fent-se petonets amb els espanyols? ¿Per aconseguir un breu de dues línies en algun diari espanyol amb els noms dels dos guardonats catalans, potser? Menys símbols i més coratge. En comptes de no anar presencialment a la roda de premsa de Múrcia, hauria estat més honest renunciar a formar-ne part i donar, degudament revisats i ampliats de categories, i de manera independent, els Premis de la Crítica Catalana. L'AELC, que hi dóna suport, té la paraula de cara a la convocatòria del 2019. Això sí que seria, com deia la nota de justificació, una «enèrgica protesta».

L'article 155 plana subtilment sobre la voluntat del CoNCA

Tot fa pensar que el CoNCA, que prudentment ha deixat el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura del 2018 per a finals de juny, justament al Teatre Zorrilla de Badalona el dia 29, amb la qual cosa sembla que se celebraran amb el govern de la Generalitat de Catalunya refet i apedaçat, entrarà en fase vegetativa si no s'oblida que la seva continuïtat està qüestionada i que si no s'ha fet un recanvi urgent és precisament pel remolí en el qual es troba la política catalana. Però mentrestant, el CoNCA ha donat els seus premis nacionals anuals i, cosa insòlita en qualsevol organització de Premis del calibre dels Nacionals de Catalunya, els cou i se'ls cruspeix el mateix Plenari que, des del 2009 ençà, sense cap jurat especialitzat per a cadascuna de les àrees establertes, està format per Carles Duarte, Gemma Sendra, David Albet, Mercè Gisbert, Pilar Parcerisas i Isona Passola... i va bola! Una de les boles ha anat a parar en l'apartat de Literatura a l'escriptor Valentí Puig, segons l'esmentat jurat, per «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal». Però vet aquí que, com que no hi deu haver prou escriptors o escriptores catalans que tinguin aquests mèrits —cal dir que també s'ha premiat el poeta Jordi Pàmias— el CoNCA opta, potser inconscientment, per no fer enfadar els que des de fa sis mesos branden l'article 155 i, des de l'ombra, remenen les cireres catalanes amb cessaments, destitucions, intervencions i amenaces. Sorprèn que el CoNCA, per cobrir aquesta papereta de «convivència sisplau per força» amb els amos del 155, hagi escollit un escriptor com Valentí Puig, el qual el 2014 va dimitir precisament del Plenari del CoNCA on havia estat nomenat pel pacte polític en representació del PP, per la seva disconformitat amb la «deriva independentista» que anava prenent el govern català, aleshores presidit per Artur Mas, avui inhabilitat i castigat a arruïnar-se pel braç de la justícia de l'Estat espanyol. L'escriptor Valentí Puig deia en la seva carta de renúncia del 2014, feta pública, segons ell, sense el seu permís i, també segons ell, per algun filtre interessat del Registre del Parlament de Catalunya: «El principal motiu de la meva decisió és expressar un desacord profund amb l’actual deriva institucional de Catalunya. No tinc cap discrepància amb el CoNCA (…), al contrari: considero que és un espai que, més enllà de la política, pot contribuir —i de fet contribueix— a incentivar una cultura plural, inclusiva i de qualitat». I afegia aquest desig personal: «Recuperar la llibertat de dir el que vulgui; no vull tenir res a veure amb les institucions de la Generalitat, per això ja fa un temps que no assisteixo a les tertúlies de TV3 ni de Catalunya Ràdio». És a dir, els mateixos passos que un temps després seguirien alguns simpatitzants o militants dels partits nacionalespanyolistes de Ciutadans o el PP, al·legant els mateixos motius per poder dir després que TV3 i Catalunya Ràdio no són plurals perquè ells no hi són convidats. Doncs, a Valentí Puig, autor d'aquestes manifestacions i d'aquestes actuacions fa només quatre anys, el CoNCA li atorga un Premi Nacional de Cultura. I probablement volent remarcar «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal» el que fa és remarcar la falta de credibilitat del mateix CoNCA i la falta d'exigència en la construcció d'uns Premis Nacionals de Cultura que honorin aquells que, a més de la qualitat de la seva obra, no tinguin la barra de renegar del país i de les institucions que els la reconeix.

Autors repetidors en el Premi dels Escriptors Catalans del 2018 consoliden la nul·la credibilitat d'aquest guardó gremial

Vuit anys seguits. Ja en van vuit! Com si els presumptes votants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fossin robots, d'entre els tres candidats que opten al Premi dels Escriptors Catalans d'aquest 2018 —desnaturalitzat i conegut ara com a Premi Jaume Fuster—, hi apareix per vuitena i incombustible vegada, Antoni Vidal Ferrando, autor de les Illes, i per segona vegada, Antònia Vicens, autora de les Illes. S'hi incorpora també, amb el mèrit d'haver estat en alguna repetició d'anys anteriors, Francesc Parcerisas, autor del Principat. Al costat de la poca credibilitat de la terna, perquè es fa difícil creure que durant vuit anys seguits els associats que es diu que voten —i no se sap mai quants ni qui— votin sempre els mateixos autors, hi ha en aquesta edició una altra qüestió que hauria d'alertar la Junta responsable de la "rutinària continuïtat" d'aquest premi —indubtablement considerat de prestigi en els seus inicis— que, segons diu en una carta la presidenta de l'AELC als seus associats, és "destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana". Tant Antoni Vidal Ferrando, com Antònia Vicens, com Francesc Parcerisas han ostentat, en diferents etapes, càrrecs directius dins de l'AELC (vicepresidència, presidència, vocalia...) i dos d'ells (Francesc Parcerisas i Antònia Vicens) formen part de l'anomenada Junta Consultiva —absolutament inhàbil des de fa anys— cosa que en qualsevol organisme seriós hauria de ser motiu suficient per no formar part de cap opció a un premi que convoca el propi organisme. Aquesta Plataforma, com ja ha fet en anteriors edicions, no s'està novament de reclamar a la Junta actual de l'AELC que reconsideri l'organització del Premi i que eviti haver de proposar noms repetidors un any darrere l'altre —les lletres catalanes tenen algunes desenes de noms mereixedors del guardó— i que aconsegueixi motivar de debò els associats perquè proposin i votin aquells col·legues que consideri més dignes de ser distingits. Mentrestant, com hem dit en altres ocasions, la farsa continua.