¿Pedrolo... oblidat per l'AELC?

Acaba l'any i acaba també el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, Plans del Sio, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990). Final de festa i traca al Teatre Nacional de Catalunya. Pim, pam, pum! Però hi ha qui va encendre la metxa abans d'hora. L'últim Premi Nacional de Literatura, atorgat pel monojurat «yomeloguisoyomelocomo» del CoNCA, el va atorgar a l'escriptor Valentí Puig (que no es va dignar ni a anar a rebre'l per no veure's enmig dels que considera separatistes). I és ell qui en un article al diari El País —¿en quin si no?— es despatxa amb quatre gargots i una manotada —ara que ja no el pot respondre des de l'altre barri— contra l'obra literària en conjunt de l'escriptor segarrenc que, mal que els pesi encara a alguns, no va tenir mai pèls a la llengua molt abans que una majoria groga clamés per fugir de la repressió espanyolista.

L'article en qüestió (El País, 4 novembre 2018), deixa anar un reguitzell d'impromperis que a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i la seva junta actual no li haurien hagut de passar per alt, tenint en compte, a més, que Manuel de Pedrolo no només en va ser soci d'honor sinó que va destinar l'import íntegre del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes —que va estar a punt de rebutjar— a l'AELC perquè el destinés durant uns anys a dotar un premi literari per a joves escriptors, com així va ser fins a esgotar el total de l'import cedit.

¿Per què l'AELC no defensa els seus escriptors, ni que ja no hi siguin? ¿Per què cal respectar un article d'opinió quan aquesta opinió és declaradament partidista, revenjista i autoodiosa? Entre altres coses, Valentí Puig hi escriu:

«S’ho paga parlar de Manuel de Pedrolo ara que no sabem si cap lector commemora el centenari del seu naixement?»

(...)

«Per a qualsevol crític que vulgui compartir passions literàries, llegir ara les més de vint mil pàgines de Pedrolo —estultes, exànimes, d’una grisor estilística aclaparadora i gairebé sempre imitació de models immediats— seria una espècie de viacrucis. Un bon dia feia calcomanies sartrianes, després repetia la literatura de l’absurd i la novel·la negra o imitava John Dos Passos.»

(...)

«Per això faria falta instituir un Grand Prix Pedrolo que consistís a retribuir a qui se’l llegís tot i trobés alguna guspira de literatura àgil, imaginativa, autèntica. Fins i tot en el cas tan esgotador de Miquel Martí Pol trobaríem un grapat de poemes vigorosos, amb vitalitat existencial, però en el cas de Pedrolo l’exploració és impracticable. Tanta feixugor el fa banal, i acabem sospitant que els seus llibres són grisos no perquè escrigués en una època grisa sinó perquè era un grafòman opac, i per molt que es digués que feia de detectiu privat de film noir, si el veies per carrer semblava perseguir, per encàrrec d’un botiguer gelós, l’ombra d’una esposa lletja i adúltera.»

(...)

«La primera conseqüència va ser una prosa inapetent, un mimetisme formal, una certa anestèsia del talent possible.»

(...)

«Després, els pares voluntaristes que pretenien fer dels fills uns bons lectors de literatura catalana toparen amb l’empatx escolar del Mecanoscrit del segon origen. Pocs escriptors adscrits al dogma monolingüe hauran generat tanta preferència per la lectura en castellà.»

(...)

«Joan Fuster, sobretot bon crític, a la seva Literatura catalana contemporània de 1972 no expulsa Pedrolo del panteó però entre línies deixa caure certes malícies: “Resultat poc o molt admirable”; “desídies d’estil”; “excessos discursius”. Com va ser possible que Pedrolo fos considerat durant tants anys un escriptor de primera magnitud?»

(...)

«Els anys purguen el pecat de la mala literatura empedrada de bones intencions, de la compulsió d’escriure sense el goig de la literatura.»

Hi ha pocs col·lectius professionals —potser cap— que no surtin en defensa d'un col·lega —viu o mort—, ni que sigui per contrarestar falsedats sense justificació ni cap argumentació sòlida. L'AELC, arran d'aquest silenci, n'és una, lamentablement. I el silenci, que ja va adoptar davant la concessió del Premi Nacional del CoNCA, com en tants casos, també els fa còmplices.