El vicepresident de l'AELC al Principat es manté en el càrrec a pesar que exerceix d'editor d'Animallibres amb seu a Catalunya

Un editor no hauria de formar part d'un junta d'escriptors que es vulgui considerar professional. Això és el que passa a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) on el vicepresident del Principat, Jordi Martin Lloret, ha agafat les regnes de l'Editorial Animallibres (franquícia de Bromera Edicions) amb seu a Catalunya i concretament a Barcelona. No és ètic que editors i escriptors alternin les seves funcions en una junta que vetlla pels interessos dels uns o dels altres. Malgrat això, en l'última assemblea general de socis de l'AELC, el vicepresident Jordi Martin Lloret no ha presentat la seva renúncia al càrrec i, el que és més greu, ningú no l'hi ha demanat que ho faci, ni des de dins de la Junta ni des de fora. Mantenir les formes i els bons hàbits és saludable. I que corri l'aire per ventilar, encara més, sobretot en temps de pandèmia.

Desapareix de la memòria anual la nòmina d'associats

 La Memòria anual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) reunia, des de feia molts anys, un apartat final on constaven, alfabèticament ordenats, tots els associats vius, a més d'una explicació de les altes noves, les baixes per diversos motius i les defuncions. Aquesta informació, a saber per quins motius, ha desaparegut de l'última memòria referida a l'any 2019. Aquesta mancança fa que d'entre els 1.600 associats que té a hora d'aquest apunt l'AELC, no se sàpiga qui és qui, ni qui hi falta dels que hi haurien de ser ni qui hi ha deixat de ser. Va ser indicatiu, per exemple, saber que Quim Monzó s'havia donat de baixa o que Emili Teixidor només n'havia estat soci durant un espai curt de temps. La llibertat d'associació, evidentment, és respectable, però l'AELC —que es considera i hauria de ser-ho— l'ens representatiu de tots els escriptors catalans —els associaciats i els que no en són— hauria de fer sempre allò que estigués a la seva mà per saber acostar a l'associació aquells que, tenint un paper remarcable dins les lletres catalanes, no han trobat el moment d'acostar-s'hi. Lamentablement, amb l'auge de nous autors en llengua catalana, aquestes mancances es feien evidents quan es podia consultar, una vegada a l'any, la relació d'associats. ¿A algú li ha passat pel cap que aquesta informació ha de ser top secret? ¿A algú se li ha acudit pensar que fer saber als associats qui són associats com ell o ella transgredia alguna norma legislativa? La conclusió és que cada vegada es feia més evident el pes (1.600 associats) d'autors amb una obra a vegades deconeguda davant l'absència (cada vegada més nombrosa) d'aquells autors amb poca obra però molt coneguda. Una feina que l'AELC actual ha deixat per a una millor ocasió. ¿Potser per quan vingui una nova junta directiva...?

Un estat de comptes descompensat i allunyat de les necessitats reals del sector de les lletres catalanes

De tothom és conegut que la situació dels treballadors de la cultura literària catalana —ara s'anomenen així els escriptors i les escriptores— no passen per un bon moment. La patacada del coronavirus ha castigat el sector —llibreters, distribuïdors, editors, correctors, impressors i altres congèneres— i s'ha aferrisat sobretot en les baules més febles: escriptors i traductors. Davant d'aquesta realitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va obrir una mena de borsa de treball a la qual es podien presentar aquells que tinguessin ganes de fer algunes activitats de promoció literària i, de passada, cobrar algun ajut econòmic —sempre que una junta acceptés la proposta—. Almoines limitades que queden molt bé però que no resolen la sopa calenta de ningú. Al costat d'això, contrasta la presentació de l'estat de comptes del 2019 de l'AELC i, com cada any, l'opacitat de partides considerables que mai no acaben de ser explicades del tot a més de presentar dubtes seriosos sobre si s'han d'arribar a produir com es produeixen. El coronavirus, si d'alguna cosa ha servit, ha estat per demostrar sisplau per força que es poden fer algunes de les mateixes activitats sense moure's de casa. ¿Servirà d'exemple a seguir quan passi la plaga? No s'entén encara, que en ple segle XXI i presència digital, l'AELC continuï invertint en impressió de publicacions de paper prop de 20.000 euros (i encara s'entén menys si tenim en compte que ara ja dóna l'opció als associats que es descarreguin aquestes publicacions des de la xarxa!). ¿Això vol dir que s'està duplicant i la despesa continua igualment? ¿No s'hauria d'entrar directament a la xarxa i prescindir ja del paper —ni que sigui pel seu cost—, cosa que permetria fer arribar aquesta dotació a altres necessitats més urgents? Doncs, al costat d'aquesta partida paperera, resulta que n'hi ha una altra de 22.000 euros precisament de publcacions digitals, és a dir, una altra contradicció si avui tots els escolars de primària i secundària saben que per posar un document a la xarxa només cal posar-lo a la xarxa... i no costa ni un duro! No cal recordar que l'AELC té una nòmina de dues persones a temps complet prou eficients. Encara hi ha més sorpreses: un canvi d'assessorament juridic i fiscal que només costa 20.000 euros!, és a dir, una nòmina d'un expert a temps complet que podria estar al servei de l'AELC pràcticament 24h/365d. Els apartats d'activitats també són un cromo de sorpreses: ascendeixen en total (Principat, Illes i País Valencià) a 159.000 euros, una quantitat prou important per deduir que no cal que ningú presenti propostes perquè ja hi ha qui se les cou i se les menja als fogons de casa. I, finalment, una partida que si no es rebaixa quan surtin els comptes del 2020, voldrà dir que hi ha molts culs de mal seient dins la junta de l'AELC. Ens referim a les despeses de junta directiva que encara pugen a 15.000 euros (trens, avions, hotels i menjuques). ¿Haurà acabat el Zoom, d'una vegada per totes, amb aquesta pandèmia?

Lletres a les aules o el conte de «La lletera»

Caminava ben alegre la lletera cap a la Institució de les Lletres Catalanes. Amb pas viu i llarg, lleugera i senzilla, portava damunt del seu cap una gerra plena d'idees, ben posada al cap damunt el coixinet, i d'aquesta manera pensava arribar sense cap problema a la seu institucional. La lletera era realment feliç i com més s'atansava a la Institució més gran era la seva felicitat perquè anava rumiant i imaginant que en faria de l'acord què en trauria i quins beneficis en podría treure pel futur dels seus lleterris. Els seus comptes imaginàris eren els següents: «De seguida que arribi a la Institució trobaré un bon comprador per a les meves propostes, me la pagarà molt i molt bé perquè la idea que tinc és molt fresca i bona. D'aquests dinerons en faré... i després en faré... i després en faré... i després en faré... i després encara en faré... I vinga saltironar! I tan contenta estava que, sense adonar-se'n, la idea li va caure del cap, es va esmicolar i es va vessar tot el goig sense alegria.»

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), davant la «tragèdia» que ha aportat la crisi del coronavirus a alguns dels seus associats, que s'han quedat sense poder fer els fòrums i els col·loquis que tenien concertats amb escoles, instituts i biblioteques per parlar dels seus llibres, ha proposat a la Institució de les Lletres Catalanes, que és l'organisme que organitza totes aquestes sessions, que els fòrums i col·loquis concertats s'ajornin fins més endavant. A aquest programa institucional, cal afegir la cancel·lació que totes les editorials han fet —sense cap compensació— dels fòrums que tenien concertats amb els centres de manera privada.

I pel que fa a la Institució de les Lletres Catalanes no s'ho ha pensat ni gens ni mica. Les més de 400 sessions que té pendents des que a mitjan març es va decretar l'estat d'alarma i més endavant el confinament total, amb el consegüent tancament dels centres educatius i les biblioteques, les ha passat d'una bufada fins al primer trimestre de l'any 2021 —qui l'ha vist i qui el veu, tal com aniran les coses d'aquí a allà!— i, a canvi, ha encarregat als autors —la gran majoria autònoms tret dels jubilats— que enregistrin una capsula llegint un fragment del llibre del qual havien de parlar en els col·loquis. Amb això i la promesa que el 2021 compliran amb la feina, la Institució els ha engalipat que al llarg d'aquest 2020 els pagarà igualment tots els fòrums concertats —sobretot per extingir el pressupost i no perdre'l pels llimbs!—i d'aquesta manera, dos pardals d'un tret, un any a can pistraus i un altre sense fòrums nous.

El cas és que ni qui ha proposat això i ni qui ho ha acceptat no deuen tenir un coneixement gaire clar de com funcionen els cursos acadèmics a les escoles i, sobretot als instituts. Una altra cosa són les biblioteques que, amb bona sort, poden aguantar els diferents grups que han llegit un llibre que s'esperin un any per parlar amb el seu autor. Però, ¿en els centres educatius, algú ha pensat que el gener, febrer i març o abril del 2021, l'alumnat ja haurà saltat de curs i del llibre que aquest any hagin llegit ja ni se'n recordaran i que repescar-lo un any després és gairebé una missió impossible?

Tot fa pensar que el nyap ja està servit. U: és difícil que l'administració de la Institució de les Lletres Catalanes pagui per endavant una activitat que no s'ha fet; Dos: molts dels centres educatius seran els primers de desnonar alguns dels fòrums concertats (canvis de professorat, canvis d'alumnat, interessos diferents...); i Tercer: alguns dels autors hauran canviat d'interessos i alguns potser fins i tot deixaran de fer algun dels col·loquis per incompatibilitat de calendari o perquè el llibre del qual volen parlar ja haurà passat a millor vida camí de la descatalogació.

Un nyap de molt bona fe que s'ha acordat entre els diversos responsables via connexió digital. Qui sap si, arran dels talls que l'Skype —sobresaturat aquests dies— enrareix les conferències i enterboleix la comprensió. No seria gens estrany que, quan el coronavirus s'hagi atipat de fer mal i tot torni a la normalitat, els autors autònoms —per la liquiditat dels quals s'ha preocupat l'AELC—, descobreixin que, amb la migradesa dels pressupostos que s'acosten, com en aquell conte de «La lletera» pot fer que la idea s'hagi esmicolat i no hi hagi llet —és a dir, fòrum i col·loquis— ni el 2020 ni el 2021. Sempre quedarà, això sí, una mica de mala llet literària, com la d'aquella vaca suïssa de la qual ningú ja no se'n recorda.

«Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
(...)
»Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
(...)
»Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.»

Ja els tenim aquí: Athos, Porthos i Aramis. Hi falta d'Artagnan, però a aquest no l'ha nominat ningú a candidat al Premi dels Escriptors Catalans

Ja els tenim aquí: Athos, Porthos i Aramis. Hi falta d'Artagnan, però a aquest no l'ha nominat ningú. Llàstima. Cada any, tres autors són triats, teòricament pels associats de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), com a aspirants a ser distingits amb el Premi dels Escriptors Catalans, àlies «Jaume Fuster». I cada any, aquesta Plataforma en deixa constància per alerta una vegada més del perill de la no credibilitat d'aquest premi i per qüestionar el mètode de votació (no anònim, sobre una extensa massa d'autors i lluny de qualsevol criteri de rigor literari, tendint a les preferències d'amiguisme).

Els tres mosqueters d'aquest any són, per ordre alfabètic, tal com anuncia l'AELC, els col·legues Narcís Comadira, Josep Lozano Lerma i Antoni Vidal Ferrando. ¿Cal remarcar-ho? Aquest any el bombo s'ha comportat com un autèntic patriota dels Països Catalans i ha aconseguit que en surti un —els i les activistes del MeToo no estaran gaire contents de la falta de paritat— de cadascun dels tres principals àmbits territorials que integren l'AELC: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes.

És admirable, però, com des del 2011, ininterrompudament, la candidatura d'Antoni Vidal Ferrando es va repetint i repetint i repetint. I és admirable també com, cadascú des de casa seva, es posa d'acord amb els altres per triar un autor del País Valencià que és difícil que un nombre de votants tingui al cap com Josep Lozano Lerma i com, de la mateixa manera, els presumptes votants conflueixen en escollir Narcís Comadira.

L'AELC no ha fet mai públiques —i no perquè no se li hagi demanat— les votacions del que anomenen primera ronda perquè es vegin realment quines són les preferències dels presumptes votants i, sobretot, quants votants hi participen. Top secret. Ara, en la segona ronda, els mateixos cridats a votar (tampoc mai no se n'ha sabut el nombre i per tant el tant per cent de participació en relació al nombre d'associats) escollirà l'afortunat i vet aquí un autor i vet aquí una autora i com que no en són tres en són dos, aquest concurs ja s'ha fos.

És imprescindible que l'AELC revisi les característiques d'aquest premi. Primer recuperant l'únic nom de caràcter global i indentificatiu que el feia idoni: Escriptors Catalans (sense complexos ni polèmiques estèrils). I que revisi també si vol continuar fent creïble allò que no ho és o si fa tot el que s'ha de fer perquè els associats siguin de debò els que triïn el guanyador de cada any.

Mentrestant, als presumptes fidels votants de fa gairebé deu convocatòries ininterrompudes d'Antoni Vidal Ferrando, el nostre reconeixement per la seva constància i la seva bona fe de tants anys. I a tots els altres, que continuïn perseverant en l'intent. Els tres mosqueters van patir pitjors aventures i, ni que només els votés el senyor Dumas, n'estaven ben cofois.

L'AELC no va advertir a la seva massa associada del risc que podia córrer amb les irregularitats financeres de l'agència literària de Cristina Mora que ha deixat Jaume Cabré i altres autors amb un deute considerable de liquidacions de drets

Heus aquí una de les funcions importants d'una associació pretesament professional com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC): avisar els seus associats i associades de riscos que poden córrer en l'exercici de la seva feina.

Una trentena d'autors catalans van fitxar per l'agència literària de Cristina Mora —persona especialitzada al llarg de més de vint anys en relacions editorials a Planeta fins que ho va deixar i va fundar la seva pròpia agència— enlluernats per l'èxit de Jaume Cabré i per l'experiència de la seva agent forjada al ventre d'un dels grups més importants com Planeta.

Una bona part de l'expansió internacional de Jaume Cabré —la creativitat evidentment és de l'autor— es devia a Cristina Mora, coneixent com coneixia els tentacles arran de la seva experiència.

I tot va anar bé fins que l'agència literària de Cristina Mora, corria el 2014, va començar a patir dificultats econòmiques i ella va optar per no reintegrar progressives liquidacions de drets d'autor a alguns dels seus representats, el més significatiu, per l'import, esclar, Jaume Cabré, que va arribar a acumular un pot de 87.000 euros.

Quan aquest se'n va adonar, hi va haver inicialment un pacte de bona voluntat i Cristina Mora li va reintegrar una bona part del deute, fins que la caixa de l'agent literària va quedar eixuta (encara li devia uns 37.000 euros) i la insolvència ho va fer impossible.

Aleshores, l'autor Jaume Cabré, que com hem dit devia bona part de la seva expansió internacional a Cristina Mora, la va denunciar i la va portar a judici. Ara l'exagent literària, a la vista de l'espera de la sentència, s'enfronta al pagament de la resta del deute —amb insolvència és difícil— i a quatre anys de presó.

Però el més greu és que l'afer ja feia temps que corria en boca del sector dels escriptors i fins i tot la mateixa presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Bel Olid, ha admès que també s'hi havia enganxat poc o molt els dits. I això encara fa més insòlit el fet que l'AELC no hagués comunicat mai als seus associats el que ocorria amb una agent literària i que no els hagués advertit del risc que corrien si queien en la mateixa trampa.

¿Per connivència amb el sector, potser? ¿Per no tacar el paper de l'agència literària en general? ¿Per negligència comunicativa, simplement? Llàstima que tota l'energia que es gasta anunciant trobades, actes lúdics, festetes, menjades i altres xiquiparcs no s'utilitzi per advertir d'aquestes nafres que de debò afecten la feina de molts dels qui confien en l'associació a la qual s'han adherit i a qui paguen religiosament la quota d'associat.