VEURE BLOG «ESCRIPTORS CATALANS» I EL SEU ARXIU «ON POSEM L'ULL, POSEM EL TUIT»

CLIQUEU AQUÍ

PIXAR FORA DE “TEXT”

Entre embestides judicials per l'aplicació de l'amnistia, pactes de canícula per la investidura i recargolar el gat per veure qui colla més el pneumàtic del govern espanyol abans que peti, ha sorgit una polèmica cultural que seria una llàstima que passés desapercebuda.

Es tracta de la reacció que la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha tingut després que l'actor i nou director artístic del Teatre Lliure, Julio Manrique, presentés la temporada 2024-2025, que s'inaugurarà a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc amb una versió de l'obra «La gavina», d'Anton Txékhov.

Acabem de dir fidelment “versió”, que és com l'han anunciada els seus promotors. Una versió feta a sis mans pel dramaturg Marc Artigau, la traductora i actriu Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique. I aquí ha esclatat la polèmica arran d'un tuit —o d'un “xit” si fem cas a l'il·luminat Elon Musk— del mateix encarregat de tuitar o xitar del Teatre Lliure quan deia això:  

«La traducció [referent a «La gavina»] ha anat a càrrec dels adaptadors —Artigau, Genebat i Manrique— i s'ha fet a partir de diverses traduccions ja existents» i també «l’Electra l’adaptarà l’Albert Arribas, probablement a partir de les traduccions ja existents en català».

Aquestes afirmacions —que ja no es poden trobar a la xarxa perquè han estat retirades— han estat qualificades de seguida en un altre comunicat del Teatre Lliure de desafortunades en resposta a un comunicat de la Junta Directiva de l'AELC precoç, precipitat i tan desafortunat com el tuit o el xit en qüestió.

En aquest comunicat de l'AELC, s'hi diu, entre altres coses:

«No acreditar l’autoria de les traduccions, així com modificar o adaptar obres traduïdes sense el consentiment explícit del traductor, suposa una vulneració flagrant dels drets d’autor, tant dels drets morals —que són irrenunciables, inalienables i imprescriptibles— com dels drets patrimonials.

»Particularment, i pel que fa als drets morals, una actuació com aquesta viola els drets de paternitat, integritat, modificació i divulgació de l’obra. Quant als drets patrimonials, infringeix els d’explotació. La naturalesa particular d’aquests drets queda establerta als articles 14 i 17 del Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, que regularitza, aclareix i harmonitza les disposicions legals vigents sobre la Llei de propietat intel·lectual.

»L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat de defensa dels drets professionals que aplega més de mil vuit-cents autors dels Països Catalans, dels quals més de quatre-cents es dediquen a la traducció literària, vol expressar el rebuig frontal d’aquestes pràctiques i vol fer saber que impulsarà les accions necessàries per aturar-les i revertir-les. En aquest sentit, l'AELC està recollint els casos en què s’han vulnerat o compromès els drets autorals dels seus associats. Un cop rebuda tota la informació, l’AELC valorarà la millor manera de procedir.

»Com a primera mesura, però, l’AELC requereix al Teatre Lliure que esmeni la informació publicada a la web de totes les obres escrites originalment en una llengua diferent del català i que s’hagin representat en llengua catalana, de manera que a la fitxa de cada obra hi figuri explícitament qui n’ha fet la traducció o a partir de quines traduccions se n’ha fet l’adaptació. Això cal que s’emprengui de manera immediata i amb independència de les accions que pugui requerir cada cas particular.»

Si els membres de la Junta Directiva de l'AELC anessin més al teatre o, en tot cas, es fixessin més en el que fan els teatres i, en particular, el Teatre Lliure, s'haurien adonat que en totes les obres que s'han representat d'autoria no catalana figura el traductor i, si cal, l'adaptador o encarregat de la dramatúrgia.

És insensat llançar als quatre vents un comunicat amenaçador com aquest —al qual s'han aferrat de seguida alguns mitjans de comunicació delerosos de crear polèmica— donant a entendre falsament que el Teatre Lliure no compleix legalment amb els traductors o que té un historial poc respectuós amb la seva obra. Si els membres de la Junta Directiva de l'AELC seguissin més el teatre, sabrien també que a finals d'estiu es presenta una programació encara per tancar del tot i que és en el moment de l'estrena de la temporada o de l'obra quan es perfila la informació i es donen a conèixer tots els detalls, traductors, dramaturgs, intèrprets i equip tècnic al complet.

El Teatre Lliure s'ha vist obligat a aclarir en un altre comunicat:

«Des del Teatre Lliure lamentem profundament les reaccions que ha provocat un tuit desafortunat, degut a un error en el seu contingut. La versió de “La gavina” que es podrà veure a partir del 3 d'octubre a la Sala Fabià Puigserver no és, en cap cas, una traducció, sinó una reescriptura lliure de l'obra original. El text que presentarem és un text completament nou i escrit, de manera específica, per a l'espectacle que tenim previst estrenar. Els adaptadors han consultat les següents traduccions:
—Les dues versions franceses traduïdes del rus per André Markowicz i Françoise Morvan, tant la de l'obra original estrenada el 1895, com la de la versió acadèmica corregida pel mateix Thékhov l'any 1896.
—La traducció al castellà d'Augusto Vidal, del 1990.
—La traducció al català de Cristina Genebat de la versió anglesa de Martin Crimp del text original, de l'any 2010.
—La traducció al català de Raquel Ribó del 1997.
El Teatre Lliure manté i mantindrà sempre un respecte i un compromís absolut amb la feina i els drets dels autors i dels traductors. De tota manera, i amb una inequívoca voluntat de transparència, un cop estrenada l'obra posaren el text a disposició de qui ho requereixi per poder valorar-ne l'originalitat. Aquest principi també serà vàlid per a la resta d'espectacles inclosos a la programació.»

Salta a la vista que la Junta Directiva de l'AELC —o qui hagi provocat la seva irada reacció tenint en compte que les punyalades entre amics sempre vénen més de dins que de fora— no s'ha adonat que el trio adaptador de «La gavina» té una trajectòria impecable avalada per celebrats espectacles, premiats i valorats tant pel públic com per la crítica i la professió.

 Si haguessin filat prim, sabrien que el dramaturg Marc Artigau, també escriptor de narrativa i contes, té un extens catàleg d'obres i d'adaptacions. També haurien vist que Cristina Genebat, a més d'actriu i, ni que no vingui a tomb, parella a la vida real de Julio Manrique, és una de les traductores teatrals més valorades d'aquest moment —ha estrenat, per exemple, la seva majúscula versió de «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, dirigida per Oriol Broggi a La Perla 29— i que no li hauria passat ni pel cap ni per l'ordinador copiar deshonestament altres col·legues sinó, en tot cas, enriquir una adaptació trencadora del clàssic de Txékhov amb el coneixement de diferents versions. I no cal dir que cap dels dos, ni Julio Manrique, tenen necessitat de jugar a plagiar l'obra d'altres col·legues, amb tot el respecte, en tot cas, pel mateix Txékhov, que ja fa anys que el pobre fa malves i té caducats els drets d'autor.

Sorprèn que una associació que s'autoqualifica de professional, reboti com un incendiari qualsevol de les xarxes a partir d'un tuit o un xit, titllant de mala praxi en general el Teatre Lliure, per molt que aquest tuit o xit, hagi estat fet en el compte oficial de la institució. I encara sorprèn més que, segons quins usuaris de la xarxa, s'afegeixin a la festa -el Centre Català del PEN, per exemple— amb altres tuits o xits igualment desinformats sobre la trajectòria del Teatre Lliure pel sol fet de continuar escampant quisca sobre una informació no contrastada.

Allò que els presumptes professionals de l'escriptura i la traducció critiquen sobre l'ús malintencionat que es fa de les xarxes és la trampa en la qual ells mateixos cauen a l'hora de pretendre defensar —amb tots els drets, esclar— els seus associats. És estrany que un comunicat d'aquesta contundència no s'hagi vist mai en relació a altres drets que les editorials de tota mena vulneren sobre els autors, traductors il·lustradors, sense que qui els representa (l'AELC) digui ni mu.

Davant d'una polèmica com la que ens ocupa que ha afectat el Teatre Lliure sempre queda el dubte:

 ¿Qui ha posat el cascavell —la polèmica— al gat?

¿Qui ha utilitzat l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana com a esquer per provocar un intent de mala maror dins del nou equip artístic del Teatre Lliure?

No es pot obviar que, a sis mesos de prendre possessió, el director adjunt del nou equip, l'actor Ivan Benet, ja ha llençat la tovallola i que ha estat substituït —a partir de l'1 de setembre— per qui fins ara ha dirigit el Festival Grec —Francesc Casadesús— i, abans, el Mercat de les Flors. Pim, pam, pum... nòmina!

L'AELC hi ha caigut de quatre potes i no s'ha adonat, a més, que ha fet que un col·lectiu d'escriptors —per molt que en siguin 1.800 com diuen— no està exempt de pixar fora de test, o de “text”, vaja, en aquest cas.

LA DEPENDÈNCIA DE LES “ALMOINES” PÚBLIQUES POT ARRIBAR A CONDICIONAR EL MANTENIMENT I LA CONTINUÏTAT DE L'AELC

En l'última assemblea de l'Associació d'Escriptors en Llengua Cataana (AELC) s'ha aprovat un minúscul augment de quota anual que era de 60€ des de l'any 2000 fins a 75€ que serà la quota a partir del 2025. Són 15€ per uns 1.800 associats (a l'hora de l'assemblea) que representen aproximadament un increment d'ingrés propi d'uns 27.000 euros. ¿Per què aquest augment? Molt senzill: per un estirar més el braç que la màniga (l'any 2023, s'ha hagut d'estirar novament del fons per fer front a les despeses). I també perquè l'AELC confia excessivament amb les aportacions de les almoines públiques a més de la dotació de CEDRO, uns ingressos que sempre estan fent equilibris sobre la corda fluixa —vegi's la situació cínica i feixista del País Valencià— i que creen un estat de dependència que a la llarga pot condicionar el manteniment i la continuïtat de l'AELC.

Si s'analitza l'estat de comptes aprovat aquest 2024 sobre el moviment econòmic del 2023, es constaten uns coixins que es van repetint un any i un altre. Tornem-hi: continua sent incomprensible una despesa de 26.000€ destinats a assessorament fiscal i jurídic, és a dir, una nòmina d'un professional a temps complet que, pagada per serveix puntuals, de segur que es podria reduir considerablement.

Una altra qüestió, menor: les comissions bancàries que superen els 3.000€, sobretot per les domiciliacions. L'AELC té un dipòsit fix de més de 300.000€ a la mateixa entitat bancària que no rendeixen ni un centimet, quan en aquest moment ja s'estan retribuint dipòsita a un any a, com a mínim, un 2%. Faci's el càlcul del 2% sobre els 300.000€ de mitjana i es veurà de seguida que les comissions podrien quedar compensades i encara en sobrarien.

Continuem: encara es destinen 22.000 euros a impressions de paper. ¿Encara no s'ha pogut fer entendre que el paper ja no va enlloc i que el camí és el digital? I si hi ha patrocinadors que encara no ho han entès, potser caldria que se'ls fes entendre.

Una altra incògnita que aixeca ampolles: Hi ha un total de prop de 300.000€ en despeses d'activitats dels diferents àmbits territorials, sense detall. Caldria especificar molt més en què s'inverteix la part més important del pressupost, quant arriba a autors per les seves col·laboracions, quant a despeses de material o infraestructura, quant a dietes de menjuca i locomoció... Com més transparència, menys suspicàcies. No oblidem tampoc que la junta directiva, tot i que ara ja es fan moltes assembles virtuals, encara s'emporta 13.000€ (que li preguntin a una multinacional què gasta en despeses dels seus directius).

Una vergonya que sembla que té data de caducitat és el superaugment del lloguer de l'Ateneu Barcelonès (7.500€). I això després d'un conveni que en el seu moment el departament de Cultura va fer amb l'Ateneu per acollir les diverses associacions. Ningú ja no se'n recorda, pel que sembla. Dèiem que té data de caducitat perquè tots plegats es mudaran ben aviat darrere l'Ajuntament de Barcelona, a la seu de l'Acadèmia de les Bones Lletres. Preguem només perquè no agafin bronquitis i mal d'ossos amb la foscor i la humitat medieval del lloc!

Encara cal parlar de les despeses de personal, que ara ja arriben a 120.000€ (una quanitat important impossible de cobrir ni amb les quotes per molt que s'augmentin). ¿Cal que, malgrat els 1.800 associats, hi hagi dues persones i mitja a ple rendiment? ¿Tots 1.800 associats porten tanta feina, si es té en compte que almenys un 90% s'està a casa, no participa en cap activitat i ni tan sols es recorda que forma part de l'AELC?

I una última reflexió: L'AELC recull més de 400.000 euros de subvencions i dotacions públiques. Caldria que es tingués en compte que aquests 400.000 euros (Institució de les Lletres Catalanes, CEDRO, etc.) pertanyen a tots els escriptors en llengua catalana (no només als 1.800 associats) i que la seva utilització hauria de ser sempre pensant en tots aquests escriptors (els associats i els que, pels motius que sigui, no s'han associat encara). En aquest moment (inicis del 2024) hi ha aproximadament més de 4.000 autors (creadors i traductors) en actiu. Només n'hi ha 1.800 associats. Una assignatura pendent que, amb una bona atenció, oberta i plural, sí que cobriria amb recursos propis el mínim manteniment de l'AELC.