Joan Miró... el gran oblidat per l'AELC

La generositat del pintor Joan Miró (Barcelona, 20 abril 1893 - Palma, Dia de Nadal del 1983) és prou coneguda. Sobretot després de la Dictadura franquista, a partir del 1976, Joan Miró va col·laborar desinteressadament en nombroses iniciatives que recuperaven les eines bàsiques per a la reconstrucció del país i les seves institucions. La seva empremta gràfica es troba en diferents d'aquest organismes. Un d'ells va ser l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), fundada —per si cal repetir-ho—, en una trobada d'escriptors de totes les terres de parla catalana, la nit de Tots Sants del 1977 a Palma (Illes).

Va ser a partir d'aquella fundació que la primera junta de l'AELC li va demanar un «logo» que identifiqués la nova associació. I aquesta imatge va representar l'AELC durant vint anys en tots els seus actes, documents, programes, tríptics o fulletons. Amb motiu del 20è aniversari, el 1997, es va demanar al dissenyador gràfic Enric Satué (Barcelona, 1938) que n'extragués una sintetització basada sobretot en les lletres del cartell cedit per Joan Miró, cosa que Satué va fer, com aquell, també generosament i desinteressadament.

Cartell cedit per Joan Miró a l'AELC

Capçalera digital del primer model de web de l'AELC

Aquest nou disseny, que en cap moment va anul·lar l'original de Joan Miró amb el qual convivia, i que va tenir la seva versió digital en els primers models de la pàgina web de l'AELC, es va utilitzar en documents, programes i fulletons, sobretot, per facilitar l'economia de colors que exigia el de Miró.

Però a partir del 2002, amb una junta directiva matussera presidida per Jaume Pérez —i després d'haver provocat una de les crisis internes de l'AELC més importants— es va començar a bandejar l'antic logo de Joan Miró i més endavant, a partir del 2015, amb una nova junta que va donar entrada a l'actual presidenta Bel Olid, es van arraconar del tot, tant el de Joan Miró com les adaptacions d'Enric Satué.

Actualment, malgrat les facilitats que ofereixen l'entorn i les eines digitals —ja no hi ha impediments de color ni reproducció—, ni l'empremta de Joan Miró ni la d'Enric Satué apareixen en cap publicació o difusió de l'AELC, que han estat substituïts per uns nous logos que molt llunyanament recorden encara alguna de les lletres de Miró, però que els converteixen, com aquesta Plataforma ha dit en alguna ocasió, en una quisca gràfica.

L'actual logo, una «quisca gràfica»

És així com, lentament i progressivament, s'esborra i s'oblida la història i potser caldria dir que fins i tot es menysprea. ¿Quina associació o col·lectiu prescindiria de tenir en el seu historial l'honor de comptar amb una de les imatges de Joan Miró que la representés? L'any 2018, l'IVAM, al País Valencià, va dedicar una exposició a Joan Miró. En una de les sales, lluïen en un apartat de litografies, les de les desenes de cartells que Joan Miró havia escampat al llarg de la seva col·laboració. L'IVAM respectava la història amb aquesta mostra i revaloritzava allò que, en el seu moment, podia semblar un gest simpàtic de Miró per impulsar i donar suport a aquells col·lectius en els quals creia.

Vista de la sala de l'exposició de cartells a l'IVAM (2018)

L'AELC ha actuat absolutament al revés: ignorant aquest honor i eliminant de la seva identificació la generositat de Joan Miró. Aquesta Plataforma ha reivindicat sovint la recuperació de l'antic senyal identitari de Joan Miró amb l'AELC. No fer-ho és col·laborar amb els que només saben passar l'esborrador per la pissarra de la memòria.

Una conversa entre els advocats de l'expresidenta del PEN Català i l'actual presidenta de l'entitat retarda l'inici de les accions judicials just abans que l'assemblea decidís si acceptava l'oferta de 40.000 euros per cancel·lar el conflicte

Els advocats de Carme Arenas havien proposat rescabalar el PEN Català amb 40.000 euros si l'entitat cancel·lava el procés judicial que té en marxa contra la seva expresidenta a la qual se li atribueix haver cobrat més de 350.000 euros (l'entitat parla, de fet, de 373.000 euros) en els disset anys de les seves funcions, primer com a secretària general i després com a presidenta [vegeu apunt anterior sobre el tema]. Però després d'una conversa entre els advocats i l'actual presidenta del PEN Català, Àngels Gregori, la proposta d'acceptar o no el rescabalament, que havia d'aprovar una nova assemblea general, ha quedat en suspens a canvi d'una nova negociació amb la incorporació d'un mediador, proposta que ha estat acceptada per les dues parts. Davant la possibilitat que l'assemblea hagués rebutjat el rescabalament i hagués aprovat l'inici de les accions judicials contra Carme Arenas, els advocats d'aquesta van optar per retirar l'oferta a última hora i optar per aquesta nova via. Carme Arenas sempre ha defensat públicament que la seva feina va ser honesta i que durant els anys que va tenir la responsabilitat de secretària i presidenta, els estats de comptes, aprovats en les successives assemblees generals, sempre van ser positius i no hi va haver mai cap forat. Curiosament, algun dels membres que actualment forma part de la Junta del PEN Català, ho havia estat també en temps de Carme Arenas, sense que mai s'hagués dubtat de la seva gestió.

La Junta Directiva del PEN Català es posiciona contra la seva anterior presidenta i l'acusa d'haver causat danys econòmics a l'associació

La roba bruta que no es pot rentar a casa es renta a fora. És el costum dels temps que corren. És força contradictori que una associació com el PEN, en aquest cas el PEN Català, que ha col·laborat sovint amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i que té entre els seus objectius la protecció dels escriptors perseguits, acabi «perseguint» un dels seus membres. Es tracta de qui en va ser secretària general fins al 2009 i presidenta entre el 2010 i el 2018, la professora i traductora Carme Arenas Noguera (Granollers, 1954), que haurà de veure's defensant-se de l'acusació que li fa la Junta Directiva actual amb aquests termes de l'Ordre del Dia de la convocatòria assembleària:

«Proposta i aprovació, si s’escau, de l’exercici en nom de l’Associació, de l’acció de responsabilitat prevista en l’Article 322-17 del Codi Civil de Catalunya contra la Sra. Carme Arenas Noguera pel rescabalament dels danys econòmics causats a l’associació PEN Català, durant l’exercici per part seva dels càrrecs de Presidenta i Secretària General de la Junta Directiva de l’entitat.»

Perquè no sembli que la iniciativa surt de ningú personalment, la Junta Directiva —un fet insòlit en convocatòries— crida a l'assemblea signada no només per la presidenta, sinó per tots els seus membres, que són aquests (per a la hemeroteca):

Àngels Gregori, presidenta
Jaume Subirana, vicepresident a Catalunya
Miquel Àngel Llauger, vicepresident a les Illes Balears
Manolo Gil, president al País Valencià
Gemma Rodríguez, secretària general
Cinta Arasa, vocal i Comitè Escriptor Perseguit
Sebastià Bennassar, vocal i Comitè Drets Lingüístics
Joan Borja, vocal País Valencià
Ricard Ripoll, vocal Comitè Traducció

Tots ells, com es constata, autors i autores vinculats a les lletres catalanes i, en la llarga etapa de Carme Arenas al capdavant del PEN Català, alguns d'ells col·laboradors i simpatitzants de la «festa» en complicitat amb ella mateixa.

La situació és força inèdita en el sector de les lletres catalanes i, encara més, en un col·lectiu com el del PEN, que s'ha significat per no posar a la fresca gaires conflictes interns, cosa que no vol dir que no n'hi hagi hagut en alguna ocasió al llarg de la seva extensa història gairebé centenària.

Pel que fa a l'acusació que la Junta Directiva llença, sorprèn que en tots aquests anys, les aprovacions de comptes i memòries i activitats en les assemblees ordinàries anuals no hagin aixecat mai cap sospita sobre la presumpta actuació «malversadora» de Carme Arenas ni les auditories oficials hagin aixecat mai la llebre. Ben al contrari, l'etapa de Carme Arenas havia estat marcada per una intensa activitat del PEN, tant aquí com a l'exterior, i un reforç del paper, tan esmorteït en altres temps, de l'entitat.

Mentre la centrifugadora de la roba bruta gira i gira i ja es veurà qui l'assecarà, cal també posar l'èmfasi en l'ús que la junta directiva del PEN fa de la seva actuació: recórrer al Codi Civil de Catalunya, aprovat el 2008 pel Parlament de Catalunya, i que amb el seu articulat intenta regular el codi d'actuació de les entitats i associacions i de les seves persones jurídiques sense ànim de lucre.

Per si algú no el coneix, l'Article del Codi Civil català esmentat pel PEN diu exactament tot això:

«Article 322-17.  Responsabilitat

»1. Els membres de l’òrgan de govern responen dels danys que causin a l’associació per incompliment de la llei o dels estatuts o per actes o omissions negligents en l’exercici de llurs funcions.

»2. L’exercici de l’acció de responsabilitat ha d’ésser acordat, per majoria simple, per l’assemblea general, que pot atorgar amb aquesta finalitat un mandat especial.

»3. Un nombre d’associats que, conjuntament, representin almenys el 10% dels vots socials o el percentatge superior o inferior que, si escau, estableixin els estatuts pot exercir l’acció de responsabilitat, en interès de l’associació, en els casos següents:

»a) Si no es convoca l’assemblea general sol·licitada per a acordar l’exercici de l’acció de responsabilitat.
»b) Si l’acord adoptat és contrari a l’exigència de responsabilitat.
»c) Si la pretensió no es formula judicialment en el termini d’un mes a comptar de l’adopció de l’acord.

»4. L’acció de responsabilitat en interès de l’associació prescriu al cap de tres anys de la data en què els responsables cessen en el càrrec.

»5. L’acció de responsabilitat per danys a l’associació és independent de la que correspongui als associats o a tercers per actes o omissions dels membres dels òrgans de govern que hagin lesionat llurs drets o interessos. Aquesta acció prescriu al cap de tres anys, comptats d’acord amb el que estableix l’article 121-23.

»6. Si la responsabilitat a què fan referència els apartats 1 a 5 no es pot imputar a una o més persones determinades, responen tots els membres de l’òrgan excepte els següents:
a) Els que s’han oposat a l’acord i no han intervingut en la seva execució.
b) Els que no han intervingut en l’adopció ni en l’execució de l’acord, sempre que hagin fet tot el que era possible per evitar el dany o almenys s’hi hagin oposat formalment en saber-ho.

»7. La responsabilitat, si és imputable a diverses persones, té caràcter solidari.»

La tresoreria de l'AELC continua esgarrapant del fons de reserva a causa d'una notable falta de previsió i d'una gestió de màniga ampla

La tresoreria de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que ja supera els 1.500 associats, no se n'acaba de sortir. I no perquè no hi pugui posar remei sinó perquè salta a la vista dels comptes presentats del 2018 i del pressupost del 2019 que hi ha una notable falta de previsió i de bona gestió, acostumades les successives juntes a tirar de la màniga ampla, mentre en ragi. Un programa d'activitats força complet no justifica una mala gestió econòmica. El mal hàbit del dèficit comporta reducció de credibilitat.

¿Què faria l'AELC si no disposés del fons econòmic d'estalvi del qual disposa gràcies a la prudència de juntes pretèrites que sí que van saber redistribuir la capacitat de despesa amb la capacitat d'ingressos? La situació de fallida tècnica, tantes vegades alertada des d'aquí, es produeix en el moment que les despeses superen els ingressos i també quan es té una excessiva confiança en els ajuts públics, que depenen d'una situació d'incertesa, atès el safareig polític que viu el país.

L'actual junta, que tornarà a estar presidida durant quatre anys per l'escriptora i traductora Bel Olid (sembla que no hi ha candidats ni candidates entre 1.500 associats a agafar el relleu, tot i que ella és la segona i última vegada que ho pot fer) es vanta —així ho ha verbalitzat la mateixa presidenta en el resum de la memòria anual— que durant el 2018, l'AELC “només" va haver de recórrer a esgarrapar 13.000 euros del fons per fer front a l'excés de despeses. Menys, diu, que l'any anterior. Però no és exactament així (ai, ai, ai!) perquè aquesta opció ja s'ha convertit en un hàbit: l'any anterior, el 2017, va passar el mateix, se'n van esgarrapar 12.000, és a dir, posats a filar prim, 1.000 menys que el 2018. A aquest pas, en quatre dies, el fons d'estalvi es fondrà com la neu.

La mateixa presidenta també verbalitza una de les denúncies fetes des d'aquí en diverses ocasions: l'excés de despesa en publicacions de paper i l'excés de despesa en manteniment de la junta directiva. Sembla, doncs, que el cor diu una cosa però el cap en fa una altra: el paper del 2017 va representar una despesa de 12.000 € i el paper del 2018 ha pujat a 18.500 € (!). ¿Com quedem...? ¿Per què es vol fer creure que ha baixat si, contràriament, ha pujat? I pel que fa a la junta directiva i el seu manteniment (trens, avions, hotels i taulades) el 2017 va costar 21.000 euros i el 2018 només s'ha aconseguit que en baixessin 6.000 euros. Per voluntat, que no falti, esclar.

En l'estat de comptes anual continua essent una incògnita el cúmul de despeses sota l'epígraf "Activitats generals", que si el 2017 pujaven 52.000 euros, el 2018 s'enfilen fins a més de 63.000 euros... I va bola! I atenció a les despeses que s'atribueixen a pròpies de cada àmbit territorial perquè el 2017, en l'ordre Principat, País Valencià i Illes, van ser respectivament 27.000 €, 12.000 € i 25.000 €. Només cal fer una comparació amb aquestes tres partides del 2018: 57.000 €, 13.000 € i 26.000 €. També la falta de detall, impressiona. I encara caldria tornar a parlar d'una exagerada partida d'"Assesorament jurídic" que el 2017 va costar 20.000 euros i que el 2018 ha costat 18.000 euros. Una vegada més cal fer veure que l'AELC podria contractar un assesor jurídic a sou, si realment el necessita, amb aquest pressupost.

Però el pitjor d'aquesta anàlisi és que les previsions per al pressupost del 2019, aprovat per una escassa vintena d'associats a l'última assemblea —el quòrum no és el fort de l'AELC—, inclosos els membres de la junta directiva, és que augmenta la despesa de l'assessorament jurídic fins a 22.000 euros (!), augmenta també la de les publicacions de paper fins a 20.000 euros (!), i intenta rebaixar en 4.000 euros més la partida del manteniment de la Junta Directiva fins a 10.000 € (encara un excés tenint en compte que avui els xats, les videoconferències i les connexions permetrien una relació entre els membres de junta més freqüents i menys costosa). Els propòsits verbalitzats per la presidenta, doncs, no es veuen ni en el pressupost.

Tots aquests comptes són auditats anualment tant per Cedro com per la Generalitat de Catalunya, segons marca la llei. Però l'AELC hauria de ser més curosa en la tria dels censors de comptes que s'escullen en assemblea per revisar els comptes i no fer que, un dels tals, fos un associat (Guillem Jordi Graells) que hi ha exercit càrrecs com el de secretari i president i que, a més, forma part de la inoperant Junta Consultiva. Qüestió d'ètica i d'estètica, simplement.

I un últim apunt: L'AELC destina 1.700 euros al proveïdor i servidor d'Internet i el domini. A aquestes alçades, una companyia potent com Movistar, per exemple, ofereix un hosting per a webs per 72 € anuals, amb el domini gratuït i amb capacitat il·limitada de contingut. És un estalvi petit, però que demostra que és així, practicant la microeconomia, com, a la llarga, no caldria esgarrapar del fons d'estalvi per cobrir l'excés de dèficit anual.

El deganat de la Institució de les Lletres Catalanes... ¿una designació política?

L'escriptora Margarida Aritzeta (Valls, Alt Camp, 1953) ha estat nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, per tres anys renovables. Ha substituït la també escriptora Isabel-Clara Simó i ha estat proposada per la consellera de Cultura, Laura Borràs, en les seves últimes hores com a titular de la conselleria en presentar-se a la llista a les eleccions espanyoles. El nomenament de Margarida Aritzeta ha estat acceptat pel Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme integrat per representants de les diverses associacions d'escriptors i altres col·lectius. El dubte és si aquest és el sistema per escollir nou degà o nova degana. Segons el funcionament de l'organisme, hauria de ser des de «baix», des del Consell Assessor, que es proposessin possibles candidats o candidates al deganat. Però, tradicionalment, aquest funcionament no funciona, valgui la redundància, i és des de «dalt» que es proposa el nom. Esclar que el Consell Assessor podria vetar-lo, però això és impensable que passi mai perquè el retrat robot del Consell Assessor   —¿assessor de què?— de la Institució de les Lletres Catalanes és de dormir a la palla, cantar missa i dir amén. Seria molt millor, per al propi degà o degana escollit, que el Consell Assessor despertés i fes ús de les seves funcions, sobretot tenint en compte que en aquest Consell hi ha representants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), del Centre Català del PEN, de l'Associació Col·legial d'Escriptors, dels editors i periodistes, entre altres col·lectius del sector. Mentre el Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes no actuï com li correspondria, caldrà pensar que la designació del degà o degana de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes és una designació més de caire polític que no professional del sector. I això li treu, lamentablement, credibilitat del seu paper representant del conjunt del sector. Malgrat tot, Margarida Aritzeta, la nova degana, no en té cap culpa. En tot cas si que té a la seva mà, des del seu nou lloc, que quan arribi la seva substitució, es faci com cal, de «baix» a «dalt»...  més que res perquè, amb mirada de futur, governi qui governi a Catalunya, aquesta és una parcel·la que no es pot deixar en segons quines mans.

El Premi dels Escriptors Catalans de l'AELC perd tota la credibilitat amb repetició de candidats presumptament votats pels associats

Per als que no hi eren, cal dir que el Premi dels Escriptors Catalans, que aquest 2019 fa 19 anys que s'atorga (rebatejat posteriorment amb el nom «Jaume Fuster») es concedeix per una presumpta votació dels autors membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que teòricament proposen candidats en una primera ronda i, posteriorment, decideixen per majoria sobre una nominació de tres aspirants. Les bases del premi deixen clar que l'autor ha de ser viu en el moment de la convocatòria i que el premi s'atorga a «la trajectòria, la repercussió i la divulgació» que ha tingut l'obra d'un autor/a. Aquests tres criteris, tan difícils de valorar segons l'òptica des de la qual es parteix, ja fa convocatòries que ha aixecat autèntiques sospites sobre la veracitat de les votacions —que en cap moment s'han fet públiques ni en nombre ni en noms i ni tan sols es posen a disposició de qui les vulgui consultar— pel resultat que donen.

El Premi d'aquest 2019 supera tots els rècords de falta de credibilitat. Els tres candidats són per ordre invers alfabètic: Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, Illes, 1945); Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, Illes, 1941) i Antoni Munné-Jordà (Barcelona, Barcelonès, Principat de Catalunya, 1948). Si deixem de banda que la tria és summament estranya, tenint en compte la diversitat d'autors catalans amb una obra consolidada que sí que ha tingut una autèntica trajectòria, una important repercussió aquí i a fora i una notable divulgació —amb tots els respectes pels tres noms candidats— el que els fa altament víctimes —i no per culpa seva— d'una sospitosa manipulació és que Antoni Vidal Ferrando és candidat ininterrompudament, any rere any, des del 2011 fins a avui, i que Antònia Vicens —heus aquí que els dos són de Santanyí— va pel mateix mal camí i ho és també ininterrompudament des del 2017. S'hi incorpora —i a saber si per seguir la mateixa sort que els altres dos— l'autor Antoni Munné-Jordà, amb obra literària publicada, però sobretot conegut com a fan de la literatura fantàstica i la ciència-ficció.

¿Com pot ser que des de l'any 2011, els associats que voten candidats votin el mateix nom cada any (Antoni Vidal Ferrando)? ¿Com pot ser que des del 2017, els associats que voten candidats votin el mateix nom cada any (Antònia Vicens)? ¿Com pot ser que els associats que voten candidats es posin d'acord a votar Antoni Munné-Jordà, més aviat de coneixença discreta, i no hi hagi empats o candidats amb un innegable procés de trajectòria, repercussió i divulgació, com demanen les bases del premi?

No és la primera vegada que aquesta Plataforma insta l'actual Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a revisar el mètode, el criteri i la credibilitat del Premi dels Escriptors Catalans. És lamentable que en una etapa d'una junta més rejovenida que les anteriors, es caigui en els mateixos mals hàbits: l'amiguisme, el mirar-se el melic i l'ignorar que l'AELC té la funció d'ampliar la seva mirada tant a favor dels associats com dels que no ho són perquè les subvencions que rep són públiques i pertanyen a tots.