Els nous models de contractes editorials continuen obviant aspectes importants per als autors

Ha costat, diuen, més de dos anys de feina —uf!, quantes dietes!—, abans que no s'han fet la foto, somrients tots, per haver aconseguit consensuar uns nous models de contractes editorials després de vint anys d'una degradació progressiva i d'una no aplicació dels models originals. A banda de la inclusió dels nous models de contracte d'encàrrec d'obra i contracte de traducció a tant alçat —és a dir: jo et pago tant i tu ho fas— les novetats dels models més usuals són més que limitades i, deixant de banda la inexistència —encara ara i a aquestes altures!— d'un model de contracte digital, la majoria de clàusules deixen molts aspectes importants al lliure parer dels editors i dels autors, amb la qual cosa, o bé la Comissió Paritària —una parida més que resultarà tan ineficaç com ho ha estat fins ara el paper dels gremis respectius— per resoldre conflictes tindrà molta feina, o els autors novells i no tan novells continuaran patint les negligències flagrants que fins ara han utilitzat descaradament alguns editors, per no dir la majoria. A inicis del segle XXI, quan tothom parla dels drets d'autor, es continuen publicant llibres sense contracte i es continuen fent contractes amb redactats infumables, a més del recurs cada vegada més freqüent que no contempla cap acompte per als autors i que acaben no aclarint mai les liquidacions anuals, tant si hi ha d'haver remuneració com si no. Si bé les dues parts, editors i autors, esmenten en un acord escrit que els seus són models de referència per al sector, l'acord quedarà en el que ha estat sempre, una feina en sac buit o un paper mullat, si no es fa un seguiment de la situació contractual. Ni els editors ni els autors, a través de les seves associacions —a les quals no pertanyen ni tots els autors ni tots els editors— no es comprometen a fer aquest seguiment, un punt que hauria estat essencial si hagués contemplat una mena d'"enregistrament" de tots els contractes en un arxiu neutral, legal i confidencial, amb dret a "sancionar i ratificar cada redactat" molt més positiu que una Comissió Paritària —que té pinta de fantasmada— i que acabarà fent volar coloms, sigui quina sigui la qüestió. El més frívol dels nous models de contracte és una presència en el redactat, molt més acusada que en els models anteriors, de les opcions "exclusiva / no exclusiva", que en segons quins punts no haurien de ser optatius sinó simplement obligatoris. L'acord, doncs, ha servit més perquè les associacions implicades s'hagin tret "la patata calenta" del damunt que arrossegaven des de feia temps i s'hagin fet la foto digital i, sense photoshop, hagin somrigut tots plegats com a bons germans. Molta burocràcia, imitació d'actes polítics, rodes de premsa per veure com dues persones signen un paperot... Però queda clar quina és la situació: tots estan tan contents, que l'acord té la pinta no només de poca credibilitat sinó fins i tot de "sospitós".