¿ADÉU A L'ESQUELA MORTUÒRIA?

Una de les tradicions —d'humor negre si es vol—, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) era el de la publicació de l'esquela mortuòria en un mitja tradicional de premsa en paper quan un dels associats o associadades passava a millor vida. Aquest hàbit, però, recentment ha estat evadit per la Junta actual. Ja fa un temps que es va passar per alt mantenir la tradició de l'esquela amb la mort de l'escriptor Estanislau Torres, probablement perquè la notícia va passar també, lamentablement, prou desapercebuda. Però posteriorment s'han anat publicant esqueles sempre que s'ha produït el decés d'algun membre de l'AELC. Fins ara. Aquest juliol ens ha deixat l'escriptor Xavier Amorós Solà (Reus, 1923 - 2022), membre de l'AELC i, per edat, 99 anys, soci d'honor. Però l'esquela no ha estat publicada en cap mitjà per part de l'AELC amb aquell lema neutre «Et recordarem sempre». No es pot dir que la mort de Xavier Amorós Solà sigui de les que han passat desapercebudes perquè se n'ha parlat en tots els mitjans. Però l'esquela no ha aparegut, ni l'endemà de la defunció ni cap altre dia. ¿És aquesta una nova norma presa per la Junta actual? ¿Es prefereix que el cost d'una esquela sigui destinat a altres despeses d'entre les més sumptuoses i evitables de la mateixa Junta? Si alguns associats i associades aspiraven, des de sempre, a rebre de l'AELC, al cap dels anys de constància associativa, almenys, un reconeixement en clau d'esquela, se'n poden anar oblidant o, en tot cas, poden optar per no fer mai l'últim badall... la butxaca és la butxaca i morir-se és cada vegada més car.