Models de contractes digitals

Davant la passivitat de les associacions d'escriptors, enquistades amb deu anys de retard, en els contractes editorials de llibres en suport paper, la Plataforma constata que desenes de llibres d'autors catalans estan entrant en xarxa en alguna de les noves distribuïdores digitals. Com que totes aquestes operacions, comporten nous contractes, la Plataforma s'avança a qualsevol acord entre autors i editors amb la difusió de dos models de contracte digital localitzats en xarxa que —confirmada la garantia que tenen de previ assessorament jurídic—, poden ser presos com a model amb les oportunes modificacions que es puguin derivar de cada acord particular que s'estableixi. Mentrestant, la Plataforma lamenta que en un moment de canvi de relació contractual, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) hagi momificat en un voluminós exemplar en paper —aproximadament uns 12.000 euros d'impressió i una 1.200 euros de distribució als associats— els contractes editorials pactats entre editors i autors, amb les mancances que encara recullen, i amb una sèrie d'explicacions de manual —el volum es titula precisament 'Contractes d'edició. Manual d'ús', com si es tractes d'un llibret d'instruccions d'una rentadora— que, paradoxalment, es pot descarregar també en un segons per Internet amb el contingut íntegre i sense que representi cap cost. Novament, més de 12.000 euros esfumats en una gestió que no fa sinó mirar enrere sense adonar-se del que té al davant.

Comencen els contractes digitals d'autors catalans amb la dormida a la palla de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Comencen els contractes digitals d'autors catalans amb la dormida a la palla de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Al nyap que es desprèn progressivament de l'últim acord de contractes editorials —en molts casos absolutament ignorats per les dues parts—, després de mesos i mesos de presumptes converses i negociacions entre editors i les associacons d'escriptors, s'hi afegeix ara la inexistència d'un contracte marc per a les edicions digitals entre editorials i autors catalans que s'han començat a signar davant el presumpte boom del llançament del llibre digital de cara a la campanya de Nadal i Reis. Aquesta nova actitud de "dormir a la palla" de l'actual junta de l'AELC fa que els autors catalans que es troben en aquesta situació davant de les ofertes de les seves editorials estiguin acceptant allò que els editors els presenten si decideixen digitalitzar algun dels seus llibres editats anteriorment en suport paper o bé obra nova. Si la situació es manté, sense un acord col·lectiu, en poc temps s'hauran generat una sèrie de contractes fets a gust i lliure albir dels editors i cadascú incloent els articles que li semblin oportuns. La diferència entre un contracte de llibre en suport paper i un contracte de llibre digital és que aquest últim, per una banda redueix el preu de venda en les descàrregues i, per l'altra, augmenta el tant per cent dels drets d'autor. Però, si bé el preu de venda correspon fixar-lo a l'editor, ¿quin ha de ser el tant per cent dels drets d'autor, partint del 10% que s'estableix per inèrcia en el llibre en suport paper? La Plataforma insta la junta actual de l'AELC a treballar en aquest aspecte i a donar una resposta clara i immediata davant la nova percepció d'abusos que s'està creant en aquest tipus de contractes per perjudicar com menys millor els autors i propietaris de l'obra que s'editi.

¿Un debat quinzenal sobre temes sense interès a la pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, per a què?

Un dels fracassos més evidents de l'últim remodelatge de la pàgina web de l'AELC és el poc interès que generen els temes que es posen a debat i l'escassa participació dels visitants. Es dóna la circumstància que una proposta de debat que pot estar en xarxa dues o tres setmanes es queda amb una o dues opinions (anònimes a més) que generalment no aporten res al que hauria de ser un debat debò. El remodelatge de la pàgina web, fet per enèsima vegada, ha caigut en una fase "mortuòria" de la pàgina que fa l'efecte d'una falta d'actualització i que ha obviat el seguiment de l'actualitat dels escriptors catalans davant de l'excusa que això ja queda cobert en altres mitjans, cosa que detecta la miopia de l'actual junta de l'AELC que sembla no adonar-se de l'enorme diferència de difusió, crítica i informació que hi ha dels escriptors catalans en els mitjans de comunicació en relació a altres literatures.

Un any amb l'execució del pressupost de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana sense que se'n vegin els resultats

S'està arribant al final de l'any 2009 i s'ha posat en evidència que el pressupost d'aquest any, aprovat de manera molt genèrica i sense gaire detall d'activitats en el seu dia per una minoria d'associats, no s'està executant tal com correspondria a les quantitats que l'AELC rep de subvencions, quotes i dotacions de CEDRO. Un dels aspectes foscos d'aquest pressupost és la creació de la Federació Galeusca que no se sap encara ben bé quina dotació té i de quins ajuts s'alimenta. Tot i així, per no perdre la tradició, a mitjan octubre, la Federació va fer una de les seves fontades habituals de la qual no s'ha sabut ni tan sols què s'hi ha parlat ni què s'hi ha acordat. La desinformació habitual en l'AELC porta també a la sospita que la inactivitat s'ha instal·lat del tot en el si de la Junta, inactivitat que és la sensació que es té de tot aquest any, amb escasses activitats i cap de molt destacada.

Els nous models de contractes editorials continuen obviant aspectes importants per als autors

Ha costat, diuen, més de dos anys de feina —uf!, quantes dietes!—, abans que no s'han fet la foto, somrients tots, per haver aconseguit consensuar uns nous models de contractes editorials després de vint anys d'una degradació progressiva i d'una no aplicació dels models originals. A banda de la inclusió dels nous models de contracte d'encàrrec d'obra i contracte de traducció a tant alçat —és a dir: jo et pago tant i tu ho fas— les novetats dels models més usuals són més que limitades i, deixant de banda la inexistència —encara ara i a aquestes altures!— d'un model de contracte digital, la majoria de clàusules deixen molts aspectes importants al lliure parer dels editors i dels autors, amb la qual cosa, o bé la Comissió Paritària —una parida més que resultarà tan ineficaç com ho ha estat fins ara el paper dels gremis respectius— per resoldre conflictes tindrà molta feina, o els autors novells i no tan novells continuaran patint les negligències flagrants que fins ara han utilitzat descaradament alguns editors, per no dir la majoria. A inicis del segle XXI, quan tothom parla dels drets d'autor, es continuen publicant llibres sense contracte i es continuen fent contractes amb redactats infumables, a més del recurs cada vegada més freqüent que no contempla cap acompte per als autors i que acaben no aclarint mai les liquidacions anuals, tant si hi ha d'haver remuneració com si no. Si bé les dues parts, editors i autors, esmenten en un acord escrit que els seus són models de referència per al sector, l'acord quedarà en el que ha estat sempre, una feina en sac buit o un paper mullat, si no es fa un seguiment de la situació contractual. Ni els editors ni els autors, a través de les seves associacions —a les quals no pertanyen ni tots els autors ni tots els editors— no es comprometen a fer aquest seguiment, un punt que hauria estat essencial si hagués contemplat una mena d'"enregistrament" de tots els contractes en un arxiu neutral, legal i confidencial, amb dret a "sancionar i ratificar cada redactat" molt més positiu que una Comissió Paritària —que té pinta de fantasmada— i que acabarà fent volar coloms, sigui quina sigui la qüestió. El més frívol dels nous models de contracte és una presència en el redactat, molt més acusada que en els models anteriors, de les opcions "exclusiva / no exclusiva", que en segons quins punts no haurien de ser optatius sinó simplement obligatoris. L'acord, doncs, ha servit més perquè les associacions implicades s'hagin tret "la patata calenta" del damunt que arrossegaven des de feia temps i s'hagin fet la foto digital i, sense photoshop, hagin somrigut tots plegats com a bons germans. Molta burocràcia, imitació d'actes polítics, rodes de premsa per veure com dues persones signen un paperot... Però queda clar quina és la situació: tots estan tan contents, que l'acord té la pinta no només de poca credibilitat sinó fins i tot de "sospitós".

L'AELC s'enfronta al 2009 encotillada per un pressupost incoherent i aprovat només per 22 associats

En l'última Assemblea General anual, només 22 associats presencials de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) van aprovar els comptes del 2008 i el pressupost del 2009, a més de, en una votació insòlita, elegir un secretari general (Lluís Hansen) que es va presentar sense amagar que havia estat demanat expressament i manifestant públicament que no es podia dedicar a la gestió executiva que exigeix el seu càrrec i que es mantenia per tradició des dels últims quinze anys. Com se sap, el càrrec de Secretari General és l'únic de la Junta Directiva obertament retribuït i demana una dedicació, si no exclusiva, sí que força permanent. Malgrat tot, els 22 associats presencials a l'assemblea més els 14 membres de la Junta Directiva presents, a més de sumar-hi els vots cecs acumulats en les dues assemblees anteriors dels àmbits territorials de les Illes i el País Valencià, van acceptar que un dels càrrecs més compromesos de la Junta tingués el precedent de "subjecte passiu" o, com ja va qualificar aquesta Plataforma en un altre post anterior, "de secretari de palla".
I de palla hem de parlar perquè, en temps de crisi, la palla també va cara. Els comptes aprovats del 2008 de l'AELC demostren una gestió incoherent que s'allunya de l'autèntic servei que s'hauria d'oferir als associats (actualment un miler llarg). Només cal alertar sobre algunes partides que delaten uns serveis externs —gairebé de luxe— i que repercuteixen molt poc en el progrés de l'AELC i els seus associats. ¿Per l'activitat que té l'AELC, és justificable un assessorament fiscal i jurídic que s'acosta als 20.000 euros i un servei de premsa que comparat amb la invisibilitat mediàtica de l'AELC costa ja 6.000 euros? Cal encara afegir aquí que les successives renovacions de la pàgina web —cada vegada més inactiva— han tingut un cost durant el 2008 de prop de 80.000 euros i que, per reblar encara més el clau digital, després d'uns anys de gestió externa de Vilaweb, s'ha contractat una nova empresa, Putput, i que un anomenat webmaster, Esdres Jaruchik —podem confirmar que no és un pseudònim— hi dedica, diuen, un temps parcial com a autònom. Un temps que, en realitat, no es nota en el dia a dia de la pàgina i que caldria contrastar amb els 78.000 euros que l'AELC ja satisfà anualment de personal fix, una nòmina respectable que, a aquestes altures d'alfabetització digital ja podria cobrir bona part de la feina d'actualització i renovació de la pàgina web. Hi ha aquí, doncs, en el concepte personal, intern i extern, una mala gestió que està a punt d'arribar als 185.000 euros en conjunt, una nòmina que permetria tenir un servei fix i de qualitat si l'AELC, en aquests anys, hagués sabut promocionar la gestió pròpia i hagués tendit a l'autoservei, ni que fos per allò de tenir el llit fet per un mateix on sempre es reposa millor.
El flagrant concepte de despeses que té l'AELC encara s'agreuja més pel que fa al criteri de continuar imprimint paper i paper sense mesura. Les publicacions —encara en suport paper malgrat les possibilitats i els avantatges del digital— sumen 45.000 euros i la seva difusió per correu postal, uns 26.000 euros més —l'AELC, malgrat les despeses del webmaster a hores, no ha incorporat o ha deixat d'incorporar en els últims vuit anys, els comunicats i les informacions per correu electrònic als associats—. ¿Hi ha algun associat, encara, que no tingui un correu electrònic ni que sigui gratuït? Si existeix, deu ser tan minoritari que seria una bona cosa saber quants són i fer-los només per a ells, impressions en paper dels comunicats que es podrien fer ja en suport digital. Això, esclar, permetria que, d'aquests més de 70.000 euros paperers, es poguessin cobrir necessitats dels associats molt més urgents i eficaces.
Una altra despesa sumptuosa, i gairebé s'hauria de dir encaparrada de l'AELC, és la confecció dels DVD's Veus Literàries. Se'n van fer durant el 2008 per valor de 85.000 euros (!), el mateix import que algun director de cinema independent ha fet servir per rodar un llargmetratge. ¿Té sentit continuar produint DVD's i mantenir una productora externa, Micantia que, un cop enregistrats i encapsulats ja s'han fet antics? ¿Encara no s'ha vist clar que uns quants vídeos es podrien penjar gratuïtament a la xarxa? És inconcebible que es parli de reducció d'ingressos, sobretot per les negres perspectives de CEDRO i de la crisi, i que es continuïn mantenint despeses com aquestes.
Fora d'això, hi ha altres capítols, dels comptes del 2008, que continuen cridant l'atenció i sobre els quals la Plataforma ha incidit en diverses ocasions. Les coordinacions de diverses activitats pugen a 23.000 euros (cal tenir en compte, però, que en aquesta, com en altres partides, s'hi "camuflen" les retribucions satisfetes al secretari (fins al 2008, la secretària general) a canvi de la seva nòmina mensual, una situació irregular que l'AELC manté i que ja hauria hagut de solucionar davant les noves legislacions i les exigències d'ajuts, subvencions i dotacions econòmiques que rep. Una partida sense especificar dels comptes del 2008 diu que s'han gastat 42.000 euros en activitats generals (?), als quals cal sumar-ne 41.000 euros més al Principat, 31.000 més al País Valencià i 35.000 més a les Illes, també sense especificar (per cert, ¿algú podria justificar perquè tres territoris amb un nombre d'associats tan diferents —el Principat en té més de 700 ell sol— tenen uns pressupostos gairebé similars?). I encara, 21.000 euros de cost de manteniment de la Junta Directiva. Total: 193.000 euros dels quals, sospesats amb el conjunt d'activitats, no se'n veu el resultat. L'AELC té un llast: una junta directiva nombrosa, escampada en el territori, amb molts viatges, hotels i tecs de taula. ¿Han pensat els autors que formen part de les juntes territorials de l'AELC que moltes organitzacions i empreses han establert ja el sistema de connexió digital per a fer les reunions? Menys hores en viatges i menys diners en despeses inútils. Més rapidesa. Més eficàcia. I més recursos per arribar novament al conjunt d'associats.
Però l'AELC, i l'actual Junta Directiva, presidida per Guillem-Jordi Graells, està molt lluny de posar fre, ben al contrari, a aquests vicis adquirits. Lamentablement, els comptes de cada any representen una escandalosa visió de la política econòmica que es porta. I, encara més lamentable, el pressupost del 2009, aquell que, com dèiem, van aprovar només 22 associats, continua mantenint els mateixos tics, les mateixes partides i les mateixes despeses incoherents que impedeixen que s'ofereixi un bon servei al conjunt dels associats. ¿O és que un bon servei és repetir fins al súmmum de la paciència que s'està treballant en un model de nous contractes editorials des de fa anys? El del 2009 és un pressupost mimètic als comptes tancats del 2008, sense renovació, sense estudi de futur, amb molt de paper per consumir, molts serveis externs, un personal fix aposentat i una lleugera rebaixa per la crisi i la reducció de la dotació de Cedro, poca cosa comparat amb el total aprovat, 516.500 euros.
Una millor gestió i una delegació de càrrecs en associats realment preparats per dirigir l'AELC, deixant la nostàlgia per al paper groc dels arxius, fugint de l'amiguisme sota l'excusa de la inhibició general que no és res més que falta d'entusiasme per la grisor que es desprèn des de dins de la Junta, amb un pressupost com aquest encara podria capgirar moltes coses. Mentrestant, però, l'obertura de debò continua tancada sota pany i clau. Per això la Plataforma insta els associats de sempre i els més nous a buscar d'una vegada un serraller professional per obrir-la del tot perquè corri l'aire i es ventili el tuf que se'n desprèn per sota el relleix de la porta.

Un secretari general de palla a l'AELC

La composició de la nova junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), després d'unes eleccions amb escassa participació dels associats, posa sobre la taula la situació de crisi del sector i la falta de "voluntaris" a l'hora d'accedir a la gestió col·lectiva del gremi. La Plataforma lamenta, però, que una vegada més s'hagi repetit l'operació defenestrament, tot i que aquesta vegada d'una manera maquilladament legal. La secretària general, Lluïsa Julià, complia vuit anys en el càrrec. La primera vegada hi va accedir nomenada a dit arran de la crisi del 2001, juntament amb el tresorer, també nomenat a dit, Joan-Josep Isern. Eren temps, encara, de CiU al govern, amb Jordi Pujol, de president de la Generalitat de Catalunya, i de Carles Duarte, secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ocupant també la vicepresidència de l'AELC, que és qui es va encarregar de buscar un parell de "funcionaris" amb més o menys possibilitats d'acceptar la proposta. Després d'aquest nomenament a dit, Lluïsa Julià va passar, quatre anys després, per unes eleccions. Per comentaris fets per la mateixa Lluïsa Julià a diversos col·legues en els últims mesos, la seva intenció era la de presentar-se novament a la reelecció —cal tenir en compte que el càrrec de Secretari General és retribuït—, però a última hora, Lluïsa Julià, al marge del que es coïa darrere seu, va veure com es presentava una candidatura al seu lloc. L'entrada del col·lega Lluís Hansen en l'escena va representar com un gerro d'aigua freda per a Lluïsa Julià que, vista la situació, va optar per no presentar la seva candidatura. Analitzada la qüestió, es evident que Lluís Hansen és un secretari general de palla. Entre altres coses perquè no representa el sector més significatiu dels associats de l'AELC (escriptors de creació o traductors) sinó que prové del món del teatre, és dramaturg i està relacionat estretament amb l'Institut del Teatre d'on prové també l'actual president Guillem-Jordi Graells. És força lamentable que per ocupar un càrrec de la junta de l'AELC com el de secretari i per aconseguir que l'anterior secretària abandoni la poltrona, s'hagi d'estirar la corda de l'amic més pròxim i que no es tingui la porta oberta ni la confiança que un president hauria de tenir de part dels escriptors en general. Amb l'entrada de Lluís Hansen a la secretaria general de l'AELC, el tàndem ancestral Guillem-Jordi Graells i Montserrat Bayà —sempiterna coordinadora de l'AELC— rebla un clau més en la seva obcecada visió del que ha de ser una associació amb més de mil associats. La falta de participació associativa no és mai per culpa dels associats sinó per falta d'entusiasme dels que hi van davant. Un dels fracassos de la presidència de Guillem-Jordi Graells és que ha fet créixer la reticència a entrar en el joc de l'AELC per part de molts associats que s'hi havien anat acostant. De la resta de la nova junta directiva de l'AELC, hi ha un detall que demostra també aquesta falta de seriositat electoral. En la votació de dos vocals al Principat de Catalunya, al·legant que el resultat havia estat mot ajustat (diuen que un empat de 28 a 28 vots), es va acordar concedir a un dels dos, la gràcia d'entrar igualment a la junta com a cooptat, cosa que crea un precedent d'augment de més membres de junta en un moment de crisi. Els dos empatats són Jordi Pijoan i Jaume Cristòfol Pons (el cooptat). D'altra banda, sobta veure a la junta del Principat, un vocal procedent de les Illes, precisament el cooptat Jaume Cristòfol Pons i, encara més, la reelecció una vegada més del vicepresident del País Valencià, Ramon Guillem, incombustible malgrat la crisi creada amb la polèmica de l'Editorial Bromera i el silenci que la junta territorial va tenir davant del lamentable afer provocat pel president de l'AELC. També és il·lustratiu comprovar la consolidació com a vocal de junta de la cooptada Isabel Robles, muller de l'expresident Jaume Pérez, que va ser cooptada passades unes anteriors eleccions tot i que s'hi havien presentat candidats. I també constata la crisi de "forces vives" el fet que a les Illes s'hagin de cooptar dos vocals i els constants canvis que aquest àmbit territorial està experimentant en la seva junta. Finalment, al Principat, ha deixat la tresoreria la traductora Laura Santamaria, un càrrec que se li va traspassar sisplau per força en unes eleccions anteriors per evitar l'entrada de qui hi optava voluntàriament com a candidat, l'autor Jordi Cervera. Vistos els resultats, la junta actual, responsable de la poca eficàcia de gestió de l'AELC que s'ha fet visible fins ara, està integrada per Guillem-Jordi Graells (President), Mercè Canela (Vicepresidenta Principat), Ramon Guillem (Vicepresident País Valencià), Miquel Bezares (Vicepresident Illes), Lluís Hansen (Secretari general), Agustí Segarra (Tresorer), Anna Casassas (Vocal Principat), Jaume Cristòfol Pons (Vocal Principat), Jordi Pijoan-López (Vocal cooptat Principat), Magí Sunyer (Vocal Principat), Salvador Company (Vocal País Valencià), Gemma Pasqual (Vocal País Valencià), Isabel Robles (Vocal País Valencià), Iolanda Bonet (Vocal Illes), Aina Ferrer (Vocal cooptada Illes) i Ismael Pelegrí (Vocal cooptat Illes). Han deixat, doncs, la junta, per un motiu o altre: Lluïsa Julià (Secretària general), Laura Santamaria (Tresorera), Adrià Chavarria (Vocal Principat), Margarita Ballester (Vocal Illes)i Magdalena Gelabert (Vocal cooptada Illes). La Plataforma troba a faltar, com ja s'ha dit en més d'una ocasió, la netedat i transparència en cada junta i veuria com un signe de normalitat que després de cessaments com el de la Secretària General, un càrrec retribuït, es fes pública la retribució per qualsevol concepte que la persona en concret ha rebut durant el seu mandat, cosa que no es va aconseguir saber de l'expresident Jaume Pérez i que també s'hauria de saber de l'actual president, Guillem-Jordi Graells. No hi ha cap article dels Estatuts de l'AELC que ho impedeixi. Per tant, s'evitaria així fomentar aquesta falsa imatge de l'altruisme que a vegades, per tapar segons quines polèmiques, s'ha posat com a cuirassa d'una sèrie d'actituds incomprensibles en una gestió neta i democràtica.

IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil: una oportunitat perduda

Per inèrcia, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha organitzat el IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, en aquesta ocasió a Mollerussa, coincidint amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil que fa anys que s'ha encrostonat en aquesta població, també per inèrcia dels seus organitzadors. Un cop vist el programa del Congrés, amb un enèsim homenatge a l'autor de 'Rovelló', Josep Vallverdú, és un fet que s'ha perdut una oportunitat de posar sobre la taula temes d'autèntic interès per a la professió i per al sector d'escriptors que es mouen en l'àmbit de la literatura per a infants i joves. Amb un temari ambigu, poc atractiu, sense personatges en les intervencions que cridin a l'interès, a banda de la dificultat de desplaçament que representa per als que hi vulguin assistir, el Congrés de Mollerussa ha perdut l'oportunitat única de fer aquesta vegada una revisió profunda sobre la literatura infantil i juvenil en relació a la guerra civil, en el setantè aniversari de l'acabament, coincidint amb el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i també el setanté aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial, a més de l'encara fresc conflicte dels Balcans. Un Congrés amb mires i ambició hauria pogut comptar amb representació d'autors estrangers que han tocat aquestes qüestions i contrastar la seva visió amb autors catalans que també els han utilitzat en aquest últims anys, sempre en relació a la literatura infantil i juvenil. De material literari no n'hauria faltat. La repetició d'un congrés basat en l'explotat gosset de Josep Vallverdú, autor que ja va ser homenatjat merescudament en el I Congrés a La seu d'Urgell, i que va ser nomenat president d'honor del segon congrés a Vilafranca del Penedès —figura honorífica que ha desaparegut— és una mirada enrere, de la mateixa manera que també ho són algunes de les taules rodones previstes, així com és una imposició posada en calçador per la directiva de l'AELC la taula rodona amb tres autors del galeusca per justificar la inútil Federació d'Associacions Galeusca que s'ha creat recentment per matar —i no enterrar del tot— el Galeusca que s'ha celebrat durant 25 anys sense cap resultat evident. Des del 2001 que es va celebrar el primer congrés al 2009, ha passat gairebé una dècada. Una dècada que no es reflecteix en el programari del congrés, de la mateixa manera que no s´hi veuen reflectits ni els noms emergents de la literatura infantil i juvenil catalana d'aquests últims anys, ni l'evolució que ha fet aquest sector de la literatura, ni alguns dels autors més consolidats tant aquí com internacionalment. Resultat: fracàs estrepitós de participació, molt lluny de l'èxit i la feina ben feta dels dos primers congressos. ¿Quin pressupost s'ha adjudicat al IV Congrés en una època de crisi? La Plataforma insta la junta directiva a ser més rigorosa en la projecció de les seves activitats i a no caure en la fotocòpia digital retocada amb Photoshop de les activitats fetes anteriorment, mirant de debò els interessos dels escriptors catalans de cada àmbit i renunciant a trobades de plat, forquilla i llit pagant els altres.

Una presidència sense resultats

Després d'un període ja força considerable de prova perquè la presidència de Guillem-Jordi Graells al capdavant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) demostrés alguns dels resultats dels pocs objectius que es va marcar, la constatació, malgrat els triomfalismes i els autobombos, és que la majoria de propostes que el van portar a la presidència no tan sols no s'han complert sinó que ni tan sols s'han posat en marxa o, en tot cas, resten encallats en algun racó de la casa. Un dels més greus és la intenció d'aconseguir una millora de les relacions contractuals entre autors i editors. La cançó fa tant de temps que dura —ja abans de ser president, el mateix Graells va percebre per encàrrec una quantitat considerable per fer un estudi sobre la qüestió— que ha arribat un moment que la majoria d'autors campa per lliure, prescindint de cap pretesa reforma. Això ha portat els editors catalans —que continuen sense voler tractar d'aquesta qüestió amb el president actual de l'AELC, malgrat que de tant en tant facin veure que sí— a incórrer més que mai en negligències contractuals flagrants que els autors, sobretot els més novells, accepten sense saber què han de fer, moltes vegades per ignorància dels seus drets, i d'altres —tot s'ha de dir— per la "il·lusió" de veure una publicació amb el seu nom. La Plataforma té constància de publicacions sense contracte, de contractes amb clàusules totalment inconcebibles i d'abusos que fa un temps no es produïen per part d'editors que aparentment diuen que no farien mai el que fan. La feblesa de la junta de l'AELC en aquest tema —entretinguda més aviat a buscar raons en qüestions fútils com la recent polèmica amb l'Editorial Bromera sobre la destrucció d'exemplars o a buscar les pessigolles als premis literaris concedits per institucions fins a l'extrem de no enviar-ne les bases als associats— fa que l'altra part s'aprofiti i colli encara més un sector que ja està prou tocat per la falta de promoció i l'escassedat de vendes. La presidència de l'AELC s'ha limitat en aquest primer període a fer un seguiment d'allò que l'AELC ja anava fent des d'anteriors juntes. Això sí, no ha estat capaç de crear un canal de comunicació puntual i directe amb els associats per correu electrònic, ha reduït les circulars informatives que, quan surten, són només paper mort i de circumstàncies, i ha remodelat per enèsima vegada la pàgina web buidant-la de contingut general i convertint-la en un "butlletí parroquial" del qual ja hem parlat en un apunt del mes de març. D'altra banda, les preocupacions del president de l'AELC han passat també per desmuntar el Galeusca i crear una Federació Galeusca que, tal com va preveure aquesta Plataforma, és una de les fantasmades més considerables dels últims temps creada pels escriptors gallecs, bascos i catalans. Passada l'eufòria de Frankfurt i vinguda la crisi econòmica —CEDRO es veu obligada a rebaixar les seves aportacions—, la sortida del president és admetre que després d'un temps de disbauxa econòmica —trameses per correu constants, despeses de dietes i viatges, taules rodones a dojo i participacions en actes aliens—, ara toca fer allò que sigui "prioritari". Fa anys que l'AELC hauria de fer allò que és prioritari per als escriptors catalans. Per exemple, estar al servei de tots ells. Això, per exemple, no costa ni un cèntim d'euro.

Els Cavalls més Verds són a l'aigüera

Els premis Cavall Verd, que convoca l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) des de les Illes, han vist com, per primera vegada en la seva història, i ja fa 26 anys, han passat desapercebuts de la difusió corresponent fins a l'extrem que se'n desconeixen els guanyadors —cap correu electrònic al associats, cap comunicat, cap circular...— perquè no han aparegut en cap mitjà de comunicació, ni l'AELC s'ha preocupat, pel que sembla, de fer-los saber a la premsa tal com s'han de fer saber. Una mostra més de la decadència dels premis i de la ineficaç gestió de la junta actual. El silenci, però, no és fruit de la casualitat. Ja fa temps que les diferències entre la junta de les Illes i la junta directiva de l'AELC són notables en aquest sentit. L'actual president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, malgrat les seves paraules d'ensabonament dels premis a l'hora del ritual del sopar a les Illes, és un ferm partidari de reconvertir o eliminar fins i tot els premis Cavall Verd. Una manera de restar-los protagonisme va ser, per exemple, treure del palmarès el veredicte del Premi dels Escriptors Catalans, que es fa públic per separat i més tard. L'altra manera d'aigualir l'impacte dels Cavall Verd ha estat fer-los públics després del primer trimestre de l'any, en lloc de a principis de gener. Això comporta que quan es donen els Cavall Verd, la majoria de premis de la crítica o obres publicades ja han estat concedits. Aquestes diferències entre membres de juntes de diversos àmbits ha portat, en conseqüència, a crear un jurat per a aquesta edició dels Cavall Verd de membres gairebé tots de les Illes. La poca aspiració de mira global de les lletres catalanes dels premis es fa evident en el resultat: dos autors de Palma (Miquel Cardell, en poesia, i Antoni Xumet, en traducció poètica, amb els seus mèrits que no vol dir això que es qüestionin), cosa que deixa clar que els Cavall Verd s'estan convertint en uns premis sectorials, a semblança i imatge dels sectorials Premis dels Escriptors Valencians de la mateixa AELC. I, si no, com a mostra, un botó. El botó de l'anomenada 'Notícia bibliogràfica dels escriptors de les Illes', un recull en tríptic encartronat de semiluxe amb la relació de les obres publicades durant l'any anterior que l'AELC de les Illes edita en una simple imitació de la 'Notícia bibliogràfica dels escriptors valencians' que també s'edita anualment. Una vegada més, el major nombre d'associats de l'AELC, els del Principat de Catalunya, no tenen ni tan sols oportunitat d'aquest tríptic i, per ara, ni els premis corresponents a destacar les obres publicades de creació o traducció durant l'any anterir, una discriminació que en nom del proteccionisme d'unes minories només aconsegueix crear confusió en el sector i encara més en un moment que la premsa catalana ha reduït dràsticament la seva informació sobre els escriptors catalans. La Plataforma insta la junta actual ha revisar aquest aspecte i a situar en un pla d'igualtat tots els escriptors en llengua catalana, siguin del territori que siguin, visquin on visquin i escriguin des d'on escriguin.

Fracàs rotund de la finestra d'Opinió del web de l'AELC

Un enèsim remodelatge del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), ha convertit aquesta pàgina en un full sense cap interès general, que tendeix a ser un reproductor de notes associatives a l'abast de qualsevol internauta, però que afecten només els escriptors associats. Cada vegada amb menys contingut i més restrictiu, el web ha basat el seu portal en un debat obert que ha resultat ser un rotund fracàs de participació, fins al punt que després de llançar un SOS demanant temes per proposar, els responsables del web —si és que se'n pot dir responsables— s'estan plantejant eliminar aquesta secció i no posar en evidència la nul·la participació dels associats i els visitants de l'AELC. Hi ha temes dels proposats, que després de tres setmanes en pantalla només tenen una o dues opinions, sempre anònimes, esclar, i en cap cas s'hi troba cap dels quinze o vint membres llargs que té la junta directiva en plantilla. La Plataforma lamenta que cada vegada que es retoca el web de l'AELC amb preteses millores i modernització es facin passos enrere i es perdi agilitat, coherència i netedat, com el que ja va denunciar fa uns dies sobre els webs d'autors elaborats per ells mateixos que havien desaparegut del directori ni que siguin associats. Donar la veu a participants anònims i no obtenir resposta és l'evidència de la solitud que viu actualment l'AELC i la seva junta directiva, entestada a mirar només endins amb criteris fora d'època i sense que s'hagi adonat de quines són les tendències actuals dels usuaris d'Internet.

L'AELC VULNERA EL SECRET DE VOTACIÓ

Va costar, però finalment, després de nombroses reclamacions des d'aquesta Plataforma, en els últims esdeveniments electorals de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), s'havia fet la llum i les votacions dels càrrecs a la Junta Directiva es podien fer per correu postal, mitjançant un sobre, ja franquejat, i dirigit a la seu de l'AELC. Però les votacions d'aquest any han vulnerat novament l'estricte secret de cada associat que vulgui optar per aquest sistema. Els sobres, per cert, sense franquejar, van identificats tots amb l'etiqueta del remitent, amb la qual cosa, quan els sobres s'obren a l'hora de l'Assemblea General sempre tenen la possibilitat de relacionar la votació que inclouen amb l'associat que vota per correu, a no ser, esclar, que qui obre els sobres i posa les paperetes a l'urna ho faci amb ulleres negres o amb una bena als ulls, que tot podria ser, a jutjar per algunes de les iniciatives que surten de la seu de l'AELC. L'actual Junta Directiva de l'AELC, obsessionada per controlar els canvis de càrrecs al seu gust i fer anar el dit tant com pugui, no se n'acaba de sortir. No és senzill, però sí, possible. I així es proposen a un miler d'associats votacions que es titllen de "secretes" en la mateixa carta de convocatòria, però de les quals, en realitat, no se'n garanteix el secret, de la mateixa manera que es demanen votacions per a escollir l'Escriptor que es guardonarà amb el Premi dels Escriptors Catalans i qui voti ho ha de continuar fent a cara descoberta. El criteri democràtic de la junta de l'AELC continua essent més que discutible i, entre tants assessors jurídics i tècnics amb què compta, almenys així es desprèn dels pressupostos, valdria la pena que fes un curset de reciclatge a l'hora de convocar votacions. Tothom hi sortiria guanyant, sobretot la confiança que els associats es mereixen. Per cert, una altra assignatura pendent de cada Assemblea anual és la possibilitat de posar a consulta dels associats que ho desitgin, durant uns dies, els comptes anuals. El silenci, en aquest aspecte, demostra una vegada més quina és la visió de la gestió col·lectiva que té l'actual Junta.

Socis amb web i domini propi, eliminats del directori d'autors de l'AELC

El directori d'autors de la pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha estat remodelat recentment. Una vegada més, com a mostra de la discriminació i la poca generositat que practica l'actual junta de l'AELC envers el conjunt d'escriptors i escriptores catalans, els webs dels autors que tenen domini propi (és a dir, que han estat elaborats per ells mateixos o per una empresa amb cost propi) han estat eliminats del directori de l'AELC, malgrat que la introducció al directori d'autors proclama: "Aquesta eina us proporciona una informació bàsica sobre els autors, la seva vinculació a l'AELC i un link a les seves webs. Les dades són facilitades pels mateixos professionals." El criteri encara és més greu si es té en compte que aquests autors, en la seva majoria, són també associats de l'AELC, però que en el seu moment no han encarregat a l'AELC la seva pàgina web. La Plataforma insta la junta directiva a rectificar aquest criteri i a incloure en el directori de l'AELC no només les pàgines que ha elaborat des de l'AELC sinó també les connexions amb les pàgines dels autors que tenen domini propi. Si no ho fa, el directori d'autors de l'AELC es converteix en un directori coix, incomplet i, sobretot, insolidari amb una sèrie de col·legues que gestionen per iniciativa pròpia les seves pàgines, fet cada vegada més freqüent donada la possibilitat d'obrir pàgines o blogs en servidors gratuïts. Com a exemple contrari, només cal dir que el director d'autors de la Universitat Oberta de Catalunya inclou tant les pàgines de la mateixa UOC com les dels autors amb domini propi. No fer-ho, seria reduir la informació als internautes. És curiós que en un moment d'interactivitat i d'intercanvi a través d'Internet, l'AELC caigui en aquest reduccionisme. Tan lamentable com el fet que moltes de les pàgines web del seu directori, han estat elaborades amb cost als pressupostos generals, sobretot de membres de junta, mentre els altres associats han de satisfer una quantitat si volen encarregar una pàgina. No s'ha d'oblidar que els ajuts públics que rep l'AELC i les dotacions de CEDRO pertanyen no només a tots els associats sinó al conjunt dels escriptors catalans, siguin associats o no de l'AELC.

L'AELC vulnera l'honestedat professional de Bromera amb una denúncia fútil i improcedent

Un nou conflicte entre autors i editors, provocat per la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), arran d'una denúncia fútil i improcedent, ha vulnerat l'honestedat professional demostrada durant més de vint anys per l'Editorial Bromera. La Plataforma Per Una Aelc Com Cal, coneixedora del cas des del primer moment, ha volgut esperar els intercanvis escrits que s'han produït entre l'AELC i l'Editorial Bromera, confiant que la primera s'adonaria de l'error o mala fe en què ha caigut i que demostraria, almenys en aquesta ocasió, una mica de dots de bones relacions entre dos sectors que més que mai es necessiten: els escriptors i els editors de les lletres catalanes.

Però, lamentablement, no ha estat així. La Plataforma, doncs, s'afegeix a les peticions de rectificació immediata que tant l'Editorial Bromera com un col·lectiu d'autors han fet a l'AELC tot i que som conscients que és una petició que, com tantes, picarà en ferro fred, un ferro fred sobre el qual deixen anar constantment el mall mitja dotzena d'integrants de l'actual Junta Directiva de l'AELC que continuen confonent la seva trajectòria i les seves frustracions personals amb el conjunt de tot el sector literari que haurien de representar i defensar en comptes de dinamitar i desprestigiar constantment amb estirabots, denúncies i comunicats que ratllen, si no la falsedat, almenys en aquest cas de Bromera, la desinformació sobre un aspecte tan essencial com és la Llei de Propietat Intel·lectual i les obligacions i drets que es desprenen d'un document contractual d'edició.

Fem una cronologia del cas, d'acord amb la documentació que, fins ara, ha arribat a les nostres pantalles:

1) El 2 d'octubre del 2008, el director comercial d'Editorial Bromera, Bernat Bataller, envia una carta a 38 autors de poesia que tenen llibres publicats en aquest segell del País Valencià informant-los que els magatzems de la casa estan al límit i que es veuen obligats a fer una reducció d'existències dels títols en qüestió. Atenció a aquesta dada perquè és important: "reducció d'existències". No pas, "destrucció" de totes les existències ni descatalogació. La mateixa carta explica que Bromera porta 22 anys d'exercici professional amb un catàleg de més d'un miler de títols i que la seva línia no és la d'eliminar-ne cap del catàleg. Postura aquesta que, diguem de passada, que hauria de ser imitada per altres editorials que es limiten a desentendre's dels seus títols quan n'han venut uns quants o n'han percebut els ajuts del subsituït suport genèric. En la mateixa carta, el director comercial de Bromera ofereix als autors afectats per la reducció d'existències la possiblitat que puguin adquirir els exemplars que vulguin a preu reduït.

2) El 14 de novembre del 2008, el president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Guillem-Jordi Graells, de qui aquesta Plataforma ha advertit constantment del seu tarannà poc dialogant entre els diversos sectors, escriu una carta a diversos associats —presumiblement els que tenen fitxats com a poetes—, però no a tots els associats —cosa d'altra banda incomprensible perquè sempre hi pot haver un poeta camuflat entre narradors, dramaturgs o d'altres gèneres— fent-los saber que un col·lega seu els ha informat que Bromera vol procedir a la destrucció d'uns títols del fons de poesia i vol cobrar als autors pels exemplars que vulguin recuperar. Atenció, doncs, a aquesta afirmació: l'AELC parla de "destrucció" i la carta de Bromera, com hem vist abans, parla de "reducció". Aquí hi ha la clau de tot el conflicte. Una clau tan simple, que amb una mínima opció de diàleg es podia haver solucionat. Però, en lloc d'això, l'AELC, millor dit, la Junta Directiva, o encara millor dit, una o dues persones de la Junta Directiva encarregades d'aquests afers, fan una de les seves consultes a l'advocat de l'AELC, el mateix advocat, per cert, que té la Colegial de Escritores —es veu que ser catalans no vol dir res—, i la resposta, esclar, és que "destrucció" vol dir dret a llibres gratuïts. És a dir, primer es parla amb l'advocat abans que amb l'editor, cosa que, al revés, potser hauria aclarit el malentès. Però, els buròcrates de la Junta Directiva de l'AELC no en tenen prou i, en una política de denúnca pública sense precedents, envien una Circular —un mitjà de comunicació en paper que cada vegada informa menys i menys sovint de les qüestions que realment haurien d'arribar als associats— fa saber al miler llarg d'associats que l'Editorial Bromera incompleix la Llei de Propietat Intel·lectual i actua de manera deshonesta amb els drets i les obligacions contractuals. Si aquesta Circular (la número 58) hagués estat enviada recollint una sèrie d'irregularitats editorials de diversos segells i alguns de molt potents —que n'hi ha i moltes i ningú no en diu res— potser l'impacte hauria estat menys important. Però, lògicament, Editorial Bromera, informada de la circular per alguns dels seus autors socis de l'AELC, se sent maltractada injustament, entre altres coses perquè la seva actuació de "reducció d'existències" es basava en la legalitat estricta i, sobretot, la bona fe. L'AELC encara no en té prou i difon la denúncia a través d'Internet, en la seva pàgina web, sortosament una pàgina, malgrat el que es digui, de visites cada vegada més reduïdes i sense un ressò gaire important a hores d'ara perquè és una pàgina que es limita a recopiar alguna de les notícies dels mitjans de comunicació que es publiquen i, de tant en tant, insereix, com en aquest cas, un dels seus estirabots.

3) El 19 de desembre del 2008, l'Editorial Bromera envia als seus autors i a altres adreces del seu mailing habitual de relació informativa, una llarga carta, signada per l'editor Josep Gregori, demanant una rectificació a l'AELC per l'error en què ha caigut i per haver intentat malmetre el bon nom del segell. Bromera, obligada pel que havia fet primerament l'AELC, també s'empara en una consulta judicial i afegeix a la carta el dictamen d'un advocat col·legiat que precisa que l'article 67 de la Llei de Propietat Intel·lectual només obliga a donar els llibres que l'autor vulgui gratuïtament quan l'Editorial procedeix a la destrucció de totes les existències. Una reducció no implica cap condició especial del fons ni per als autors ni per a ningú perquè això representaria el trencament de la relació contractual. L'Editorial Bromera diu, entre altres coses, en la seva carta: "L'acció de Bromera no es pot considerar de cap manera il·legal, com afirma l'AELC (...) Hi ha moltes falsedats i mitges veritats en la circular de l'AELC (...) No entenem les raons que motiven l'actual directiva de l'AELC a buscar enfrontaments amb Edicions Bromera i dur a terme accions que malmeten la nostra bona reputació en el sector. (...) No podem permetre que es continue qüestionant l'honor, les bones pràctiques i la professionalitat d'Edicions Bromera i per això exigim als artífexs d'aquesta campanya una rectificació clara i immediata utilitzant els mateixos mitjans que s'han emprat per deteriorar la imatge de l'editorial." Evidentment, com dèiem abans, la resposta, fins ara, ha estat d'un absolut menyspreu i una falta de respecte per part de l'AELC. Cal recordar que no és la primera vegada que l'AELC s'enfronta amb Bromera. A principis del 2008, arran d'un altre estirabot de l'AELC, en relació als premis literaris i les dotacions que hi aporten les institucions públiques, ja va provocar reaccions indignades per part d'autors i editors. L'AELC es va negar a distribuir les bases que continuessin fomentant premis dotats per institucions! Afortunadament, l'infantilisme d'aquella polèmica cau pel seu propi pes i ha quedat en no res.

4) El 24 de desembre del 2008, un grup d'autors valencians, encapçalats per Enric Lluch i Vicent Borràs, envien una carta a un determinat nombre d'autors negant qualsevol mala relació professional entre autors i l'Editorial Bromera, expressant la seva indignació per les accions de denúncia de l'AELC i demanant l'adhesió d'aquells autors que hi estiguin d'acord a fer arribar a l'AELC la seva disconformitat. Els dos últims punts del comunicat diuen: "D’altra banda, no entenem aquesta actitud hostil contra una editorial valenciana que aixopluga un nombre considerable d’autors d’arreu del nostre domini lingüístic i que, en donem fe, els tracta amb una rigorositat i professionalitat que no hem vist en altres editorials. Pensem que la tasca de l’AELC no ha d’anar encaminada al desprestigi d’editorials com Bromera, l’objectiu principal de la qual és promoure els autors i les obres que és d’on trau els guanys. Per tot açò, els demanem una rectificació pública d’aquestes manifestacions errònies i perjudicials tant per a nosaltres com per al bon nom de l’editorial." Els autors que signen l'encapçalament de la queixa són també socis de l'AELC i durant els últims dies de desembre recullen les signatures per fer arribar a la Junta Directiva de l'AELC per la seva actitud.

Arribats a aquest punt, la Plataforma Per Una Aelc Com Cal considera que el silenci mantingut per l'AELC en aquest afer no té justificació, ni tan sols amb l'excusa de buròcrata de les festes de fi d'any per entremig. La denúncia i la petició de rectificació ja feia prou setmanes que circulava perquè l'AELC hagués descavalcat de la seva postura errònia i hagués expressat públicament, com se li demana, les seves excuses a l'Editorial Bromera i fins i tot hagués desemmascarat quin autor o autors havien acudit a l'AELC amb un interès com a mínim dubtós o de mala fe, tenint en compte l'extens catàleg de Bromera, la nòmina d'autors que acull, la seva obertura a altres territoris de llengua catalana, el seu ull posat per fer que els autors es reconeguin també al Principat i les Illes, i el seu paper en el manteniment de les lletres catalanes al País Valencià amb les dificultats que aquesta feina comporta a hores d'ara.

La Plataforma encara entén menys que una Junta Directiva que està integrada per membres dels diversos territoris no hagi estat amonestada pels representants del País Valencià —el vicepresident n'és Ramon Guillem— per haver actuat fútilment davant d'una qüestió que requereix un coneixement acurat de la legislació per evitar malentesos com el que s'ha generat.

Tot i així, la Plataforma veu darrere d'aquesta qüestió una justificació per la feina no feta de la part de la Junta Directiva, i de manera especial pel seu president, que porta més de dos anys fent volar mosques al voltant dels contractes d'edició i insinuant cada dos per tres el cúmul d'irregularitats que cometen els editors, els catalans, esclar. És un fet que hi ha moltes irregularitats en el món de l'edició. Però no precisament la de Bromera, tot i que malentesa, era la més flagrant per escampar-la públicament sense fonament. En canvi, l'AELC no ha sabut obrir un llibre de denúncies digital que animi els autors a prendre posició sobre les qüestions realment denunciables: llibres que es publiquen sense contracte, empreses editorials que cobren els seus autors per publicar, editorials que no avancen drets d'autor, editorials que a l'hora del pagament de drets es retarden o simplement no passen mai liquidacions, redactats de contractes pitjors dels de fa vint anys i altres irregularitats per l'estil de les quals n'és sabedora de fa temps la Junta Directiva de l'AELC i manté, en canvi, un mutis que, aquest sí, és del tot denunciable.