16 de maig 2019

La Junta Directiva del PEN Català es posiciona contra la seva anterior presidenta i l'acusa d'haver causat danys econòmics a l'associació

La roba bruta que no es pot rentar a casa es renta a fora. És el costum dels temps que corren. És força contradictori que una associació com el PEN, en aquest cas el PEN Català, que ha col·laborat sovint amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i que té entre els seus objectius la protecció dels escriptors perseguits, acabi «perseguint» un dels seus membres. Es tracta de qui en va ser secretària general fins al 2009 i presidenta entre el 2010 i el 2018, la professora i traductora Carme Arenas Noguera (Granollers, 1954), que haurà de veure's defensant-se —si l'assemblea del PEN Català ho autoritza— de l'acusació que li fa la Junta Directiva actual amb aquests termes de l'Ordre del Dia de la convocatòria assembleària:

«Proposta i aprovació, si s’escau, de l’exercici en nom de l’Associació, de l’acció de responsabilitat prevista en l’Article 322-17 del Codi Civil de Catalunya contra la Sra. Carme Arenas Noguera pel rescabalament dels danys econòmics causats a l’associació PEN Català, durant l’exercici per part seva dels càrrecs de Presidenta i Secretària General de la Junta Directiva de l’entitat.»

Perquè no sembli que la iniciativa surt de ningú personalment, la Junta Directiva —un fet insòlit en convocatòries— crida a l'assemblea signada no només per la presidenta, sinó per tots els seus membres, que són aquests (per a la hemeroteca):

Àngels Gregori, presidenta
Jaume Subirana, vicepresident a Catalunya
Miquel Àngel Llauger, vicepresident a les Illes Balears
Manolo Gil, president al País Valencià
Gemma Rodríguez, secretària general
Cinta Arasa, vocal i Comitè Escriptor Perseguit
Sebastià Bennassar, vocal i Comitè Drets Lingüístics
Joan Borja, vocal País Valencià
Ricard Ripoll, vocal Comitè Traducció

Tots ells, com es constata, autors i autores vinculats a les lletres catalanes i, en la llarga etapa de Carme Arenas al capdavant del PEN Català, alguns d'ells col·laboradors i simpatitzants de la «festa» en complicitat amb ella mateixa.

La situació és força inèdita en el sector de les lletres catalanes i, encara més, en un col·lectiu com el del PEN, que s'ha significat per no posar a la fresca gaires conflictes interns, cosa que no vol dir que no n'hi hagi hagut en alguna ocasió al llarg de la seva extensa història gairebé centenària.

Pel que fa a l'acusació que la Junta Directiva llença, sorprèn que en tots aquests anys, les aprovacions de comptes i memòries i activitats en les assemblees ordinàries anuals no hagin aixecat mai cap sospita sobre la presumpta actuació «malversadora» de Carme Arenas ni les auditories oficials hagin aixecat mai la llebre. Ben al contrari, l'etapa de Carme Arenas havia estat marcada per una intensa activitat del PEN, tant aquí com a l'exterior, i un reforç del paper, tan esmorteït en altres temps, de l'entitat.

Mentre la centrifugadora de la roba bruta gira i gira i ja es veurà qui l'assecarà, cal també posar l'èmfasi en l'ús que la junta directiva del PEN fa de la seva actuació: recórrer al Codi Civil de Catalunya, aprovat el 2008 pel Parlament de Catalunya, i que amb el seu articulat intenta regular el codi d'actuació de les entitats i associacions i de les seves persones jurídiques sense ànim de lucre.

Per si algú no el coneix, l'Article del Codi Civil català esmentat pel PEN diu exactament tot això:

«Article 322-17.  Responsabilitat

»1. Els membres de l’òrgan de govern responen dels danys que causin a l’associació per incompliment de la llei o dels estatuts o per actes o omissions negligents en l’exercici de llurs funcions.

»2. L’exercici de l’acció de responsabilitat ha d’ésser acordat, per majoria simple, per l’assemblea general, que pot atorgar amb aquesta finalitat un mandat especial.

»3. Un nombre d’associats que, conjuntament, representin almenys el 10% dels vots socials o el percentatge superior o inferior que, si escau, estableixin els estatuts pot exercir l’acció de responsabilitat, en interès de l’associació, en els casos següents:

»a) Si no es convoca l’assemblea general sol·licitada per a acordar l’exercici de l’acció de responsabilitat.
»b) Si l’acord adoptat és contrari a l’exigència de responsabilitat.
»c) Si la pretensió no es formula judicialment en el termini d’un mes a comptar de l’adopció de l’acord.

»4. L’acció de responsabilitat en interès de l’associació prescriu al cap de tres anys de la data en què els responsables cessen en el càrrec.

»5. L’acció de responsabilitat per danys a l’associació és independent de la que correspongui als associats o a tercers per actes o omissions dels membres dels òrgans de govern que hagin lesionat llurs drets o interessos. Aquesta acció prescriu al cap de tres anys, comptats d’acord amb el que estableix l’article 121-23.

»6. Si la responsabilitat a què fan referència els apartats 1 a 5 no es pot imputar a una o més persones determinades, responen tots els membres de l’òrgan excepte els següents:
a) Els que s’han oposat a l’acord i no han intervingut en la seva execució.
b) Els que no han intervingut en l’adopció ni en l’execució de l’acord, sempre que hagin fet tot el que era possible per evitar el dany o almenys s’hi hagin oposat formalment en saber-ho.

»7. La responsabilitat, si és imputable a diverses persones, té caràcter solidari.»

02 d’abril 2019

La tresoreria de l'AELC continua esgarrapant del fons de reserva a causa d'una notable falta de previsió i d'una gestió de màniga ampla

La tresoreria de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que ja supera els 1.500 associats, no se n'acaba de sortir. I no perquè no hi pugui posar remei sinó perquè salta a la vista dels comptes presentats del 2018 i del pressupost del 2019 que hi ha una notable falta de previsió i de bona gestió, acostumades les successives juntes a tirar de la màniga ampla, mentre en ragi. Un programa d'activitats força complet no justifica una mala gestió econòmica. El mal hàbit del dèficit comporta reducció de credibilitat.

¿Què faria l'AELC si no disposés del fons econòmic d'estalvi del qual disposa gràcies a la prudència de juntes pretèrites que sí que van saber redistribuir la capacitat de despesa amb la capacitat d'ingressos? La situació de fallida tècnica, tantes vegades alertada des d'aquí, es produeix en el moment que les despeses superen els ingressos i també quan es té una excessiva confiança en els ajuts públics, que depenen d'una situació d'incertesa, atès el safareig polític que viu el país.

L'actual junta, que tornarà a estar presidida durant quatre anys per l'escriptora i traductora Bel Olid (sembla que no hi ha candidats ni candidates entre 1.500 associats a agafar el relleu, tot i que ella és la segona i última vegada que ho pot fer) es vanta —així ho ha verbalitzat la mateixa presidenta en el resum de la memòria anual— que durant el 2018, l'AELC “només" va haver de recórrer a esgarrapar 13.000 euros del fons per fer front a l'excés de despeses. Menys, diu, que l'any anterior. Però no és exactament així (ai, ai, ai!) perquè aquesta opció ja s'ha convertit en un hàbit: l'any anterior, el 2017, va passar el mateix, se'n van esgarrapar 12.000, és a dir, posats a filar prim, 1.000 menys que el 2018. A aquest pas, en quatre dies, el fons d'estalvi es fondrà com la neu.

La mateixa presidenta també verbalitza una de les denúncies fetes des d'aquí en diverses ocasions: l'excés de despesa en publicacions de paper i l'excés de despesa en manteniment de la junta directiva. Sembla, doncs, que el cor diu una cosa però el cap en fa una altra: el paper del 2017 va representar una despesa de 12.000 € i el paper del 2018 ha pujat a 18.500 € (!). ¿Com quedem...? ¿Per què es vol fer creure que ha baixat si, contràriament, ha pujat? I pel que fa a la junta directiva i el seu manteniment (trens, avions, hotels i taulades) el 2017 va costar 21.000 euros i el 2018 només s'ha aconseguit que en baixessin 6.000 euros. Per voluntat, que no falti, esclar.

En l'estat de comptes anual continua essent una incògnita el cúmul de despeses sota l'epígraf "Activitats generals", que si el 2017 pujaven 52.000 euros, el 2018 s'enfilen fins a més de 63.000 euros... I va bola! I atenció a les despeses que s'atribueixen a pròpies de cada àmbit territorial perquè el 2017, en l'ordre Principat, País Valencià i Illes, van ser respectivament 27.000 €, 12.000 € i 25.000 €. Només cal fer una comparació amb aquestes tres partides del 2018: 57.000 €, 13.000 € i 26.000 €. També la falta de detall, impressiona. I encara caldria tornar a parlar d'una exagerada partida d'"Assesorament jurídic" que el 2017 va costar 20.000 euros i que el 2018 ha costat 18.000 euros. Una vegada més cal fer veure que l'AELC podria contractar un assesor jurídic a sou, si realment el necessita, amb aquest pressupost.

Però el pitjor d'aquesta anàlisi és que les previsions per al pressupost del 2019, aprovat per una escassa vintena d'associats a l'última assemblea —el quòrum no és el fort de l'AELC—, inclosos els membres de la junta directiva, és que augmenta la despesa de l'assessorament jurídic fins a 22.000 euros (!), augmenta també la de les publicacions de paper fins a 20.000 euros (!), i intenta rebaixar en 4.000 euros més la partida del manteniment de la Junta Directiva fins a 10.000 € (encara un excés tenint en compte que avui els xats, les videoconferències i les connexions permetrien una relació entre els membres de junta més freqüents i menys costosa). Els propòsits verbalitzats per la presidenta, doncs, no es veuen ni en el pressupost.

Tots aquests comptes són auditats anualment tant per Cedro com per la Generalitat de Catalunya, segons marca la llei. Però l'AELC hauria de ser més curosa en la tria dels censors de comptes que s'escullen en assemblea per revisar els comptes i no fer que, un dels tals, fos un associat (Guillem Jordi Graells) que hi ha exercit càrrecs com el de secretari i president i que, a més, forma part de la inoperant Junta Consultiva. Qüestió d'ètica i d'estètica, simplement.

I un últim apunt: L'AELC destina 1.700 euros al proveïdor i servidor d'Internet i el domini. A aquestes alçades, una companyia potent com Movistar, per exemple, ofereix un hosting per a webs per 72 € anuals, amb el domini gratuït i amb capacitat il·limitada de contingut. És un estalvi petit, però que demostra que és així, practicant la microeconomia, com, a la llarga, no caldria esgarrapar del fons d'estalvi per cobrir l'excés de dèficit anual.

15 de març 2019

El deganat de la Institució de les Lletres Catalanes... ¿una designació política?

L'escriptora Margarida Aritzeta (Valls, Alt Camp, 1953) ha estat nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, per tres anys renovables. Ha substituït la també escriptora Isabel-Clara Simó i ha estat proposada per la consellera de Cultura, Laura Borràs, en les seves últimes hores com a titular de la conselleria en presentar-se a la llista a les eleccions espanyoles. El nomenament de Margarida Aritzeta ha estat acceptat pel Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme integrat per representants de les diverses associacions d'escriptors i altres col·lectius. El dubte és si aquest és el sistema per escollir nou degà o nova degana. Segons el funcionament de l'organisme, hauria de ser des de «baix», des del Consell Assessor, que es proposessin possibles candidats o candidates al deganat. Però, tradicionalment, aquest funcionament no funciona, valgui la redundància, i és des de «dalt» que es proposa el nom. Esclar que el Consell Assessor podria vetar-lo, però això és impensable que passi mai perquè el retrat robot del Consell Assessor   —¿assessor de què?— de la Institució de les Lletres Catalanes és de dormir a la palla, cantar missa i dir amén. Seria molt millor, per al propi degà o degana escollit, que el Consell Assessor despertés i fes ús de les seves funcions, sobretot tenint en compte que en aquest Consell hi ha representants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), del Centre Català del PEN, de l'Associació Col·legial d'Escriptors, dels editors i periodistes, entre altres col·lectius del sector. Mentre el Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes no actuï com li correspondria, caldrà pensar que la designació del degà o degana de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes és una designació més de caire polític que no professional del sector. I això li treu, lamentablement, credibilitat del seu paper representant del conjunt del sector. Malgrat tot, Margarida Aritzeta, la nova degana, no en té cap culpa. En tot cas si que té a la seva mà, des del seu nou lloc, que quan arribi la seva substitució, es faci com cal, de «baix» a «dalt»...  més que res perquè, amb mirada de futur, governi qui governi a Catalunya, aquesta és una parcel·la que no es pot deixar en segons quines mans.

26 de febrer 2019

El Premi dels Escriptors Catalans de l'AELC perd tota la credibilitat amb repetició de candidats presumptament votats pels associats

Per als que no hi eren, cal dir que el Premi dels Escriptors Catalans, que aquest 2019 fa 19 anys que s'atorga (rebatejat posteriorment amb el nom «Jaume Fuster») es concedeix per una presumpta votació dels autors membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que teòricament proposen candidats en una primera ronda i, posteriorment, decideixen per majoria sobre una nominació de tres aspirants. Les bases del premi deixen clar que l'autor ha de ser viu en el moment de la convocatòria i que el premi s'atorga a «la trajectòria, la repercussió i la divulgació» que ha tingut l'obra d'un autor/a. Aquests tres criteris, tan difícils de valorar segons l'òptica des de la qual es parteix, ja fa convocatòries que ha aixecat autèntiques sospites sobre la veracitat de les votacions —que en cap moment s'han fet públiques ni en nombre ni en noms i ni tan sols es posen a disposició de qui les vulgui consultar— pel resultat que donen.

El Premi d'aquest 2019 supera tots els rècords de falta de credibilitat. Els tres candidats són per ordre invers alfabètic: Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, Illes, 1945); Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, Illes, 1941) i Antoni Munné-Jordà (Barcelona, Barcelonès, Principat de Catalunya, 1948). Si deixem de banda que la tria és summament estranya, tenint en compte la diversitat d'autors catalans amb una obra consolidada que sí que ha tingut una autèntica trajectòria, una important repercussió aquí i a fora i una notable divulgació —amb tots els respectes pels tres noms candidats— el que els fa altament víctimes —i no per culpa seva— d'una sospitosa manipulació és que Antoni Vidal Ferrando és candidat ininterrompudament, any rere any, des del 2011 fins a avui, i que Antònia Vicens —heus aquí que els dos són de Santanyí— va pel mateix mal camí i ho és també ininterrompudament des del 2017. S'hi incorpora —i a saber si per seguir la mateixa sort que els altres dos— l'autor Antoni Munné-Jordà, amb obra literària publicada, però sobretot conegut com a fan de la literatura fantàstica i la ciència-ficció.

¿Com pot ser que des de l'any 2011, els associats que voten candidats votin el mateix nom cada any (Antoni Vidal Ferrando)? ¿Com pot ser que des del 2017, els associats que voten candidats votin el mateix nom cada any (Antònia Vicens)? ¿Com pot ser que els associats que voten candidats es posin d'acord a votar Antoni Munné-Jordà, més aviat de coneixença discreta, i no hi hagi empats o candidats amb un innegable procés de trajectòria, repercussió i divulgació, com demanen les bases del premi?

No és la primera vegada que aquesta Plataforma insta l'actual Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a revisar el mètode, el criteri i la credibilitat del Premi dels Escriptors Catalans. És lamentable que en una etapa d'una junta més rejovenida que les anteriors, es caigui en els mateixos mals hàbits: l'amiguisme, el mirar-se el melic i l'ignorar que l'AELC té la funció d'ampliar la seva mirada tant a favor dels associats com dels que no ho són perquè les subvencions que rep són públiques i pertanyen a tots.

02 de desembre 2018

L'AELC se salta les bases del Premi Aurora Díaz-Plaja destinat a articles publicats durant l'any de la convocatòria i en premia un publicat a principis de l'any anterior

El XVII Premi Aurora Díaz-Plaja, creat a partir de la segona edició del Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana ha estat atorgat aquest any 2018 —arran del VI Congrés que ha tingut lloc a Barcelona el 30 de novembre i l'1 de desembre— a Àngels Rius i Carme Rubio, per l'article «La il·lustració serena de Carme Rifà», publicat a la revista Serra d'Or, núm. 685, pàg. 44-47. Aquest premi, convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anualment s'adreça a tots els autors que hagin publicat, segons les bases, «articles d’anàlisi, estudis o investigacions publicats en qualsevol llengua, durant l’any 2018, en un mitjà de difusió general o especialitzat, que tractin sobre aspectes de la literatura infantil i juvenil catalana.» Doncs, heus aquí que l'edició d'aquest any ha incomplert flagrantment les bases quan diuen clarament que els articles han d'haver estat presentats durant l'any de la convocatòria del premi. En el cas de l'article d'Àngels Rius i Carme Rubio, l'esmentat article es va publicar a la revista Serra d'Or, el mes de gener del 2017 —l'any anterior— i, per ser complidors amb la proposta de la convocatòria, no podia entrar entre els articles aspirants al premi d'aquest any. És difícil —sabent quin és el tarannà— que ningú de l'AELC i de la seva junta directiva actual faci una rectificació com caldria o es disculpi, almenys, amb la resta d'autors que han optat al premi honestament amb articles publicats el 2018 i que descobreixin ara que s'ha premiat un article que corresponia haver-se presentat l'any anterior. Amb això, aquesta Plataforma no té la intenció de desmerèixer l'article de les dues autores guardonades —prou valuós perquè tracta d'una de les il·lustradores catalanes més veteranes—, sinó simplement donar un toc d'alerta als organitzadors i jurat del premi que les bases es redacten per alguna cosa i si no es compleixen, els associats i el sector de la literatura infantil i juvenil es mereix, si més no, una explicació.

* Un cop publicat aquest apunt, les bases del premi del 2019 ja especifiquen que el premi que s'atorgarà el 2019 tindrà en compte els articles publicats durant l'any anterior, és a dir, el 2018.

26 de novembre 2018

¿Pedrolo... oblidat per l'AELC?

Acaba l'any i acaba també el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, Plans del Sio, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990). Final de festa i traca al Teatre Nacional de Catalunya. Pim, pam, pum! Però hi ha qui va encendre la metxa abans d'hora. L'últim Premi Nacional de Literatura, atorgat pel monojurat «yomeloguisoyomelocomo» del CoNCA, el va atorgar a l'escriptor Valentí Puig (que no es va dignar ni a anar a rebre'l per no veure's enmig dels que considera separatistes). I és ell qui en un article al diari El País —¿en quin si no?— es despatxa amb quatre gargots i una manotada —ara que ja no el pot respondre des de l'altre barri— contra l'obra literària en conjunt de l'escriptor segarrenc que, mal que els pesi encara a alguns, no va tenir mai pèls a la llengua molt abans que una majoria groga clamés per fugir de la repressió espanyolista.

L'article en qüestió (El País, 4 novembre 2018), deixa anar un reguitzell d'impromperis que a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i la seva junta actual no li haurien hagut de passar per alt, tenint en compte, a més, que Manuel de Pedrolo no només en va ser soci d'honor sinó que va destinar l'import íntegre del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes —que va estar a punt de rebutjar— a l'AELC perquè el destinés durant uns anys a dotar un premi literari per a joves escriptors, com així va ser fins a esgotar el total de l'import cedit.

¿Per què l'AELC no defensa els seus escriptors, ni que ja no hi siguin? ¿Per què cal respectar un article d'opinió quan aquesta opinió és declaradament partidista, revenjista i autoodiosa? Entre altres coses, Valentí Puig hi escriu:

«S’ho paga parlar de Manuel de Pedrolo ara que no sabem si cap lector commemora el centenari del seu naixement?»

(...)

«Per a qualsevol crític que vulgui compartir passions literàries, llegir ara les més de vint mil pàgines de Pedrolo —estultes, exànimes, d’una grisor estilística aclaparadora i gairebé sempre imitació de models immediats— seria una espècie de viacrucis. Un bon dia feia calcomanies sartrianes, després repetia la literatura de l’absurd i la novel·la negra o imitava John Dos Passos.»

(...)

«Per això faria falta instituir un Grand Prix Pedrolo que consistís a retribuir a qui se’l llegís tot i trobés alguna guspira de literatura àgil, imaginativa, autèntica. Fins i tot en el cas tan esgotador de Miquel Martí Pol trobaríem un grapat de poemes vigorosos, amb vitalitat existencial, però en el cas de Pedrolo l’exploració és impracticable. Tanta feixugor el fa banal, i acabem sospitant que els seus llibres són grisos no perquè escrigués en una època grisa sinó perquè era un grafòman opac, i per molt que es digués que feia de detectiu privat de film noir, si el veies per carrer semblava perseguir, per encàrrec d’un botiguer gelós, l’ombra d’una esposa lletja i adúltera.»

(...)

«La primera conseqüència va ser una prosa inapetent, un mimetisme formal, una certa anestèsia del talent possible.»

(...)

«Després, els pares voluntaristes que pretenien fer dels fills uns bons lectors de literatura catalana toparen amb l’empatx escolar del Mecanoscrit del segon origen. Pocs escriptors adscrits al dogma monolingüe hauran generat tanta preferència per la lectura en castellà.»

(...)

«Joan Fuster, sobretot bon crític, a la seva Literatura catalana contemporània de 1972 no expulsa Pedrolo del panteó però entre línies deixa caure certes malícies: “Resultat poc o molt admirable”; “desídies d’estil”; “excessos discursius”. Com va ser possible que Pedrolo fos considerat durant tants anys un escriptor de primera magnitud?»

(...)

«Els anys purguen el pecat de la mala literatura empedrada de bones intencions, de la compulsió d’escriure sense el goig de la literatura.»

Hi ha pocs col·lectius professionals —potser cap— que no surtin en defensa d'un col·lega —viu o mort—, ni que sigui per contrarestar falsedats sense justificació ni cap argumentació sòlida. L'AELC, arran d'aquest silenci, n'és una, lamentablement. I el silenci, que ja va adoptar davant la concessió del Premi Nacional del CoNCA, com en tants casos, també els fa còmplices.

18 de setembre 2018

De nits en solitari i de dissenys fora d'horari

Una de les activitats de la Setmana del Llibre en Català del 2018 era una pretesa convocatòria d'autors en hores nocturnes organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Si bé hi ha moltes de les activitats de l'AELC que posen evidència la falta de participació de ni tan sols el 10% dels prop de 1.400 associats, si passen en circuit tancat, la «planxa» no es nota tant. Però en el cas de la trobada sota la façana de la Catedral (no la del Mar, la de Barcelona) l'evidència no l'ha poguda encobrir ni la fosca. Les diverses propostes de la nit tenien l'assistència tan reduïda que, en alguns casos, fins i tot els encarregats de portar-les a terme es plantejaven de plegar veles. Lectures, signatures, versets en veu alta... ¿De debò això és el que volen i necessiten els autors catalans? ¿De debò que el paper d'una associació presumptament professional és la de fomentar la convivència com si la literatura fossin unes colònies? La proposta, lamentablement, de segur que es voldrà repetir en una pròxima edició de la Setmana del Llibre en Català, però estaria bé que els promotors i els responsables s'ho pensessin bé, i l'AELC, gestora de la iniciativa, valdria més que treballés per aconseguir que els autors que actualment estan a primera línia de les publicacions s'adherissin com a associats i reviscolessin una nòmina que es mou entre els veteraníssims sense activitat als novells amb una única activitat. I ara, històries per no dormir del malson del disseny: com que a l'AELC, pel que fa publicacions en paper no li queda altre remei que renovar-se o enviar-les a la foguera, l'última «il·luminació» ha arribat amb el canvi de disseny de la façana dels quaderns en paper (sortosament també es poden descarregar digitalment) de la mà d'un estudi de disseny del País Valencià —alehop, amb el territori!— que ha suat i de valent per fer el canvi: posar les lletres al revés, un any en lletres en un marge, la tifa del nou logo de l'AELC a portada i poca cosa més. El llast de les edicions en paper de l'AELC és que s'han de continuar fent en paper perquè els calerons que CEDRO dóna a l'AELC per a activitats "de promoció del soci" s'han de justificar "materialment", és a dir, en paper. A l'era digital, a CEDRO —que tant glateix per perseguir els drets digitals— no contempla que una edició digital sigui "promoció del soci"... I així va l'AELC, de disseny en disseny ni que sigui fora d'horari.

25 de juliol 2018

L'AELC calla davant la concessió d'un Premi Nacional de Cultura en l'àmbit de literatura a l'escriptor Valentí Puig que va dimitir del mateix CoNCA en desacord pel viratge republicà del país i que ofèn els catalans amb les seves tesis com la de voler «desmantellar» TV3 per «partidista»

La neutralitat té un límit. Si el col·lectiu més nombros d'escriptors catalans, com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i, recentment, també la minoritària Escrivim, callen davant la concessió de segons quins Premis Nacionals de Cultura, en l'àmbit de la literatura, aquesta Plataforma es pregunta qui ho ha de fer. El CoNCA, un organisme en permanent procés de remodelatge que arran de la situació política no acaba d'arribar, ja va fomentar una primera polèmica quan va premiar Eduardo Mendoza amb un Premi Nacional de Cultura. Ara ho ha repetit amb el Premi Nacional de Cultura del 2018 a l'escriptor Valentí Puig —que per cert va fer un lleig als convocants i no va assistir personalment a recollir el Premi el dia de la gala al Teatre Zorrilla de Badalona— i que, a més, havia dimitit en el seu dia del consell del CoNCA amb l'argument fet públic del seu desacord amb la línia republicana del govern de Catalunya. Valentí Puig, doncs, últim Premi Nacional de Cultura, segons els membres del CoNCA i vanagloriat també per la consellera de Cultura, Laura Borràs en una comissió de control de Cultura al Parlament de Catalunya —aquests premis no tenen ni jurat extern i els amaneguen «pitu pitu coloritu» els mateixos membres presidits per Carles Duarte— ha atorgat aquest guardó a un escriptor que escriu i diu coses com aquestes que extraiem d'El País, en un article seu del 23 juliol del 2018:

«Carles Puigdemont ha condensat tots els errors polítics de què advertien els catalanistes més prudents, fins al punt de balcanitzar l’independentisme en nom d’una unidimensionalitat catalana que ni tan sols va ser real en els dies mitològics de l’edat mitjana»

«Amb el nou moviment transpolític que promou [Puigdemont] fa temptadores les comparacions amb les diferents versions del nacionalpopulisme, des del general Perón fins a Donald Trump»

«Puigdemont és una màquina de generar reaccions cíviques contra el nacionalisme i n’hi ha prou amb tenir present que va fer possible que Ciutadans fos la llista més votada en les últimes eleccions autonòmiques»

«És Puigdemont qui, en bona part, ha portat la ciutadania de Catalunya a una sorda confrontació que està emergint en actes d’escrache, pedaços grocs, rèpliques i contrarèpliques»

«Quins poders hipnòtics té Puigdemont per exercir tanta influència en l’independentisme?»

«En uns anys, engrandint el desperfecte provocat per Artur Mas, ha anat desvinculat les institucions de Catalunya de la legalitat i de l’obligada representació dels interessos de tots els ciutadans»

«La inconsciència política de Puigdemont, comparable a una alienació, segueix amb la tasca de destruir la institucionalització que al catalanisme clàssic li va costar tants esforços»

«Amb la crisi d’autoritat, molts municipis independentistes actuen fora de la llei, donant per feta la desconnexió amb Espanya, sense respectar els qui dissenteixen i els qui cada vegada més estan expressant el seu descontentament després d’haver callat»

«Puigdemont ha acabat per creure’s que Catalunya és com l’explica TV3, el búnquer ara com ara inexpugnable que paguen tots els contribuents»

«Al final, algun dia, si es recupera una vida pública plural, caldrà plantejar-se com es desmantella una televisió autonòmica caríssima i partidista».

«Dóna fe de la catàstrofe que l’única resistència al tàndem Puigdemont-Torra sigui ERC, la mateixa que va pressionar perquè no hi hagués una convocatòria d’eleccions que evités l’aplicació del 155. I hi haurà, d’una manera o altra, una nova aplicació –possiblement menys soft– del 155 perquè això és el que ara està buscant Puigdemont, com que els presos segueixin a la presó. És la tesi del diluvi. En això està Puigdemont, un veterà aprenent de bruixot».

18 d’abril 2018

Tornem-hi: L'AELC és bona... si la bossa sona!

Repetim títol, però l'ocasió bé s'ho mereix. Com cada any, els infatigables membres de la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —que tenen previst un imminent viatge a Brussel·les amb despeses pagades per fer un recital de poesia a favor de la llibertat d'expressió i contra la repressió de l'Estat espanyol— han presentat l'estat de comptes de l'any 2017. Cap mesura de contenció ni de prudència en relació a la situació de «fallida tècnica» que viu l'AELC, com tantes altres associacions, a causa sobretot de la incertesa política. ¿Què vol dir mesura de contenció o prudència? Doncs, precisament treballar amb previsió perquè els temps futurs no hipotequin les juntes que els substitueixin. I això és el que no es fa. Un cop d'ull al balanç anual, com hem anat fent cada any, ho constata. L'eufòria d'un augment de la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes (24.000 euros més que l'any anterior fins a un total de 133.000 euros) i algun altre augment puntual de l'Ajuntament de Barcelona i de CEDRO, topa amb la falta de liquiditat de les mateixes institucions que, a 31 de desembre, devien a l'AELC prop de 40.000 euros. La poca rebaixa de despeses, com aconselleria la situació actual, continua fent que s'esgarrapi del fons d'estalvi (aquest any se n'han estirat 12.000 euros). I tot això perquè l'AELC té unes "activitats generals" que no es detallen (52.000 euros), i unes altres actitivitats territorials repartides en 27.000 euros per al Principat, 12.000 per al País Valencià i 25.000 euros per a les Illes, amb una evident descompensació si es tenen en compte el nombre d'associats de cada territori. Els sous dels dos empleats de l'AELC s'emporten 88.700 euros en total, una quantitat considerable per atendre un gruix de prop de 1.500 associats, i que, com si l'AELC fos un braç allargat del funcionariat, viurà aquest any una excedència anual que obliga a buscar un/una substitut/a de l'oficina sota l'oferta de 27.000 euros bruts. Però encara hi ha despeses incomprensibles en el balanç anual de l'AELC: una assesoria fiscal i jurídica que puja a gairebé 20.000 euros (!); unes publicacions en paper que encara pugen 12.000 euros (!), la mateixa quantitat que es dedica a les publicacions digitals, una constant de la qual n'és en part culpable la normativa de CEDRO que encara circula amb la idea del paper com a justificant principal de subvenció. Finalment, un parell de despeses que fan feredat i que, lluny de baixar, pugen cada any: la partida destinada a la manutenció, viatges, llits calents d'hotel i altres vel·leïtats de la Junta Directiva que es passa l'any anant d'un lloc a l'altre per parlar del que es podria parlar telemàticament i que costa 21.000 euros. I, aquest 2017 que queda enrere, una vergonya sonada, els 4.500 euros del redisseny de la imatge de l'AELC que en aquesta Plataforma, en el seu dia, ja es va titllar de «tifa amb lletres».

27 de març 2018

Una protesta tèbia i gens enèrgica de l'AELC amb els Premis de la Crítica Española

Des de fa uns quants anys, uns quants crítics catalans escollits per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), decideixen els premis de novel·la i poesia anuals que es fan públics juntament amb els premis de les mateixes característiques que atorguen els critics bascos, gallecs i espanyols. Generalment, un o una representant dels crítics catalans compareixia amb el o la representant dels altres premis per fer públics els noms dels guardonats. Aquest 2018, però, a la localitat espanyola de Múrcia no hi va comparèixer la representant de l'AELC, Lluïsa Julià, coordinadora de l'edició dels premis catalans. El motiu, segons la nota feta pública per l'AELC: «Per primera vegada, els representants de la crítica catalana han declinat assistir a la reunió anual de l'Asociación Española de Críticos Literarios, en què s'anuncien les obres guardonades, com a mostra d'enèrgica protesta per la manca de llibertat d'expressió a tot l'Estat i per reivindicar el compromís de l'escriptura amb aquestes llibertats. Així mateix, Lluïsa Julià, com a coordinadora del jurat dels premis catalans, ha enviat un comunicat on s'exposa la greu situació de repressió que es viu a Catalunya per la intervenció de les institucions i l'empresonament de representants polítics i cívics catalans.» Tot plegat, una tèbia reacció que fa més tuf de rebequeria que no pas de plantar cara com les circumstàncies exigeixen. ¿Què hi fan els Premis de la Crítica catalans dins de l'olla dels Premis de la Crítica Espanyols? Si no s'ha aconseguit que els col·legues bascos, gallecs i espanyols es mullessin les galtes i fessin tots alhora una protesta per la repressió que està rebent la cultura i la societat catalanes, ¿quin sentit té que els Premis de la Crítica catalans continuïn fent-se petonets amb els espanyols? ¿Per aconseguir un breu de dues línies en algun diari espanyol amb els noms dels dos guardonats catalans, potser? Menys símbols i més coratge. En comptes de no anar presencialment a la roda de premsa de Múrcia, hauria estat més honest renunciar a formar-ne part i donar, degudament revisats i ampliats de categories, i de manera independent, els Premis de la Crítica Catalana. L'AELC, que hi dóna suport, té la paraula de cara a la convocatòria del 2019. Això sí que seria, com deia la nota de justificació, una «enèrgica protesta».

15 de març 2018

L'article 155 plana subtilment sobre la voluntat del CoNCA

Tot fa pensar que el CoNCA, que prudentment ha deixat el lliurament dels Premis Nacionals de Cultura del 2018 per a finals de juny, justament al Teatre Zorrilla de Badalona el dia 29, amb la qual cosa sembla que se celebraran amb el govern de la Generalitat de Catalunya refet i apedaçat, entrarà en fase vegetativa si no s'oblida que la seva continuïtat està qüestionada i que si no s'ha fet un recanvi urgent és precisament pel remolí en el qual es troba la política catalana. Però mentrestant, el CoNCA ha donat els seus premis nacionals anuals i, cosa insòlita en qualsevol organització de Premis del calibre dels Nacionals de Catalunya, els cou i se'ls cruspeix el mateix Plenari que, des del 2009 ençà, sense cap jurat especialitzat per a cadascuna de les àrees establertes, està format per Carles Duarte, Gemma Sendra, David Albet, Mercè Gisbert, Pilar Parcerisas i Isona Passola... i va bola! Una de les boles ha anat a parar en l'apartat de Literatura a l'escriptor Valentí Puig, segons l'esmentat jurat, per «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal». Però vet aquí que, com que no hi deu haver prou escriptors o escriptores catalans que tinguin aquests mèrits —cal dir que també s'ha premiat el poeta Jordi Pàmias— el CoNCA opta, potser inconscientment, per no fer enfadar els que des de fa sis mesos branden l'article 155 i, des de l'ombra, remenen les cireres catalanes amb cessaments, destitucions, intervencions i amenaces. Sorprèn que el CoNCA, per cobrir aquesta papereta de «convivència sisplau per força» amb els amos del 155, hagi escollit un escriptor com Valentí Puig, el qual el 2014 va dimitir precisament del Plenari del CoNCA on havia estat nomenat pel pacte polític en representació del PP, per la seva disconformitat amb la «deriva independentista» que anava prenent el govern català, aleshores presidit per Artur Mas, avui inhabilitat i castigat a arruïnar-se pel braç de la justícia de l'Estat espanyol. L'escriptor Valentí Puig deia en la seva carta de renúncia del 2014, feta pública, segons ell, sense el seu permís i, també segons ell, per algun filtre interessat del Registre del Parlament de Catalunya: «El principal motiu de la meva decisió és expressar un desacord profund amb l’actual deriva institucional de Catalunya. No tinc cap discrepància amb el CoNCA (…), al contrari: considero que és un espai que, més enllà de la política, pot contribuir —i de fet contribueix— a incentivar una cultura plural, inclusiva i de qualitat». I afegia aquest desig personal: «Recuperar la llibertat de dir el que vulgui; no vull tenir res a veure amb les institucions de la Generalitat, per això ja fa un temps que no assisteixo a les tertúlies de TV3 ni de Catalunya Ràdio». És a dir, els mateixos passos que un temps després seguirien alguns simpatitzants o militants dels partits nacionalespanyolistes de Ciutadans o el PP, al·legant els mateixos motius per poder dir després que TV3 i Catalunya Ràdio no són plurals perquè ells no hi són convidats. Doncs, a Valentí Puig, autor d'aquestes manifestacions i d'aquestes actuacions fa només quatre anys, el CoNCA li atorga un Premi Nacional de Cultura. I probablement volent remarcar «l’exigència en la construcció d’una veu i una mirada personals amb vocació universal» el que fa és remarcar la falta de credibilitat del mateix CoNCA i la falta d'exigència en la construcció d'uns Premis Nacionals de Cultura que honorin aquells que, a més de la qualitat de la seva obra, no tinguin la barra de renegar del país i de les institucions que els la reconeix.

02 de març 2018

Autors repetidors en el Premi dels Escriptors Catalans del 2018 consoliden la nul·la credibilitat d'aquest guardó gremial

Vuit anys seguits. Ja en van vuit! Com si els presumptes votants de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fossin robots, d'entre els tres candidats que opten al Premi dels Escriptors Catalans d'aquest 2018 —desnaturalitzat i conegut ara com a Premi Jaume Fuster—, hi apareix per vuitena i incombustible vegada, Antoni Vidal Ferrando, autor de les Illes, i per segona vegada, Antònia Vicens, autora de les Illes. S'hi incorpora també, amb el mèrit d'haver estat en alguna repetició d'anys anteriors, Francesc Parcerisas, autor del Principat. Al costat de la poca credibilitat de la terna, perquè es fa difícil creure que durant vuit anys seguits els associats que es diu que voten —i no se sap mai quants ni qui— votin sempre els mateixos autors, hi ha en aquesta edició una altra qüestió que hauria d'alertar la Junta responsable de la "rutinària continuïtat" d'aquest premi —indubtablement considerat de prestigi en els seus inicis— que, segons diu en una carta la presidenta de l'AELC als seus associats, és "destinat a posar en relleu el conjunt de l'obra d'un escriptor o escriptora de la literatura catalana". Tant Antoni Vidal Ferrando, com Antònia Vicens, com Francesc Parcerisas han ostentat, en diferents etapes, càrrecs directius dins de l'AELC (vicepresidència, presidència, vocalia...) i dos d'ells (Francesc Parcerisas i Antònia Vicens) formen part de l'anomenada Junta Consultiva —absolutament inhàbil des de fa anys— cosa que en qualsevol organisme seriós hauria de ser motiu suficient per no formar part de cap opció a un premi que convoca el propi organisme. Aquesta Plataforma, com ja ha fet en anteriors edicions, no s'està novament de reclamar a la Junta actual de l'AELC que reconsideri l'organització del Premi i que eviti haver de proposar noms repetidors un any darrere l'altre —les lletres catalanes tenen algunes desenes de noms mereixedors del guardó— i que aconsegueixi motivar de debò els associats perquè proposin i votin aquells col·legues que consideri més dignes de ser distingits. Mentrestant, com hem dit en altres ocasions, la farsa continua.

22 de desembre 2017

Una presidència que ha compromès un col·lectiu sense cap explicació

Amb la respiració congelada, molts dels membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) han vist com en l'última campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21-D la presidenta Bel Olid ocupava el sisè lloc de la llista de la CUP.  Ni abans que s'anunciés la seva participació com a candidata, ni durant la campanya, l'AELC no va fer cap comunicat als seus associats justificant perquè la presidenta de tots es comprometia amb una formació —i aquí no hi entra si era d'un color o d'un altre— sense haver dimitit del càrrec —potser s'hauria pogut fer provisionalment en clau d'excedència— i comprometre l'ètica objectivitat que es considera que ha de tenir una presidenta de qualsevol organisme. Però a l'AELC les coses van així. Tot és permès i ni cap dels membres que forma part de la Junta Directiva s'immuta per una vulneració de les mínimes normes de funcionament. Passat el 21-D, ara resulta que la CUP ha patit una caiguda considerable de vots (només hi entren 4 diputats) que no ha permès que Bel Olid, sisena de la llista, com dèiem, ocupi l'escó que semblava previsible. Per tant, tot torna al seu lloc, però la situació exigeix una explicació ni que sigui a posteriori. ¿Per què s'ha presentat la presidenta de l'AELC sota les sigles d'un partit polític sense renunciar a la presidència? ¿Per què no ha justificat la seva actitud en un comunicat als associats? ¿Per què continua sent presidenta de l'AELC sense explicar que a dins de l'AELC es pot anar i venir, entrar i sortir, fer olla barrejada i remenar l'oli sense untar-se'n els dits? L'AELC ha viscut una altra de les experiències nefastes que permet el seu codi de mals hàbits, un costum que no desterra ni una presumpta renovació generacional.

16 de novembre 2017

L'AELC és bona... si la bossa sona! ¿Però, sona...?

En uns moments de dificultats financeres per al conjunt de la tresoreria de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —subvencions en perill, congelació dels pressupostos institucionals a causa de la intervenció espanyola de la Generalitat de Catalunya, falta de liquiditat, etc— sorprèn que la Junta consideri que per commemorar el 40è aniversari el millor que es pot fer es pagar trinco-trinco un sopar als socis i un acompanyant. Això és el que faran els escriptors de l'AELC del País Valencià tal com consta en aquest avís d'invitació. Només els no-socis (¿i què hi pinta un no-soci en un aniversari?) han de pagar una simbòlica quantitat dd 15€. Aquesta és una de les despeses inconcebibles en uns moments de precarietat econòmica quan, d'altra banda, es fa el ploricó perquè no es poden cobrir altres iniciatives més pròpies del que hauria de fer una associació que vol ser professional.

09 de novembre 2017

Dissenyadors... a la foguera de dos en dos!

La Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha fet, amb la justificació de la commemoració dels quaranta anys de la fundació de la casa, el que fan moltes juntes quan arriben a un lloc: canviar el logo. Aquest mal hàbit no només corre el perill de despersonalitzar la mateixa Associació sinó perdre la història i, implícitament, voler fer creure que el passat més val esborrar-lo i començar de cap i de nou. Una pretesa falsa modernitat que no es troba en les associacions que s'enorgulleixen del seu solatge i el que fan és aprofitar-lo per enfortir el present. En el cas que ens ocupa, la Junta de l'AELC ha menystingut la generositat que precisament fa quaranta anys va tenir el pintor Joan Miró quan el 1976 va «regalar» el tradicional logo de l'AELC conscient segurament de la importància que tenia recuperar el col·lectiu d'escriptors escapçat i malmès arran de la Guerra Civil, l'exili i la Dictadura franquista. Va ser vint anys després que una nova Junta va voler reaprofitar el logo de Joan Miró i va encarregar al dissenyador Enric Satué, el 1996, una descomposició del logo, però només per crear uns segells que identifiquessin en documents, cartes i impresos de manera clara la definició «Associació d'Escriptors en Llengua Catalana». Ara, la Junta Directiva que presideix Bel Olid ha tirat novament la capa al toro i ha encarregat un nou logo, menystenint l'original de Miró i el posterior d'Enric Satué, que sembla que vol partir igualment del de Joan Miró, però que el deixa en no res. L'autor és Dídac Ballester (dissenyador gràfic) i el defineix, certament, com a mironià, tot i que que costa de veure que ho sigui. Sembla que la Junta n'està satisfeta malgrat la tifa que n'ha sortit. I fins i tot un dels expresidents ha tingut la barra de dir, en l'acte commemoratiu dels quaranta anys celebrat al Macba: «Per fi, es té un logo com Déu mana!». No sabem si realment ho ha manat Déu o no, però, si és així, l'ha pifiat molt més de quan el mateix Déu es va vantar, en un atac de masclisme, que havia arrencat una costella d'Adam per fer el cos d'Eva. El nou logo de l'AELC, ni Adam ni Eva, que és com dir, en llenguatge de taverna, ni «xitxa ni limonà». Mireu i compareu, primer el de Joan Miró, i a sota, l'actual:




 

14 de setembre 2017

La creació de la nova associació ESCRIVIM posa en evidència la falta de defensa professional dels escriptors de l'AELC

El tret de sortida de la nova Associació Professional d'Escriptores i Escriptors de Literatura ESCRIVIM posa en evidència la falta de defensa professional dels autors catalans que ha deixat en un segon terme la veterana Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'associació ESCRIVIM, presentada oficialment dins de la Setmana del Llibre en Català no ha merescut per part de l'AELC cap mena de breu ni tuit, al costat dels nombrosos tuits que l'AELC retuita sobre qualsevol "llufa" que es fa arreu del país. La creació d'ESCRIVIM no neix del no-res i l'AELC no ho pot ignorar. Si es fa un cop d'ull a la llista dels 36 autors fundadors d'ESCRIVIM s'hi troben alguns dels principals noms actuals de la literatura infantil i juvenil. La mateixa junta gestora, presidida provisionalment per Maite Carranza, i amb Anna Manso, Pere Martí i Bertran i Àngel Burgas ho demostra. Però entre els impulsors, hi ha signatures com les de Jordi Sierra i Fabra, Care Santos, Maria Carme Roca, Jordi Folk o Andreu Martín, per esmentar només alguns dels autors més populars. Tot aquest moviment no ha interessat gens l'AELC que ni tan sols s'ha dignat a donar-los la benvinguda en cap dels seus mitjans públics, pàgina web o twitter. La presència de 36 autors amb obra publicada per a infants i joves fa pensar en quin ha estat en els últims temps el paper de la malaguanyada secció de Literatura Infantil i Juvenil de l'AELC. Només cal recordar que la junta directiva de l'AELC, presidida per Bel Olid, va cessar fa poc com a representant en el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves, el vocal cooptat Rodolfo del Hoyo, que com ja va deixar constància aquesta Plataforma, es va donar de baixa posteriorment de l'AELC. Les aigües, doncs, de la LIJ dins de l'AELC no baixen gaire netes i tot fa pensar que la conseqüència primera ha estat la creació d'aquesta nova associació, ESCRIVIM, que es presenta com a vetlladora essencialment dels drets professionals dels autors. ¿No era aquest un dels papers que tenia o encara té l'AELC? ¿Per què reconeguts autors catalans han hagut de crear una altra associació? Ho diuen ells mateixos en un dels punts del seu manifest d'objectius i propòsits quan parlen d'ON SOM:  «Existència d’associacions literàries d’escriptors no professionals. Les associacions amb arrelament i història tenen percentatges inferiors al 10% d’autors professionals i semiprofessionals. Majoritàriament són formades per socis amateurs i amb poca obra literària. La seva tasca, fonamentalment, és de difusió cultural» Però, paradoxalment, són aquestes associacions veteranes (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana AELC, Associació Col·legial d'Escriptors ACE) les que tenen, fins ara, el monopoli de la ruleta dels ajuts institucionals i dels drets de CEDRO. La naixença d'ESCRIVIM posa sobre la taula el dilema de a qui toca què de cada com i quant del que es percep dels fons públics de la Generalitat de Catalunya i del drets de CEDRO. Aquesta Plataforma insta, doncs, els representants de la nova associació ESCRIVIM i els de les veteranes associacions a trobar un pont d'entesa que demostri que la terra —o la literatura, en aquest cas— és de qui la treballa.

13 de setembre 2017

Manifest a favor del Referèndum de l'1 d'octubre

L’1 d’octubre els escriptors també votarem

Som escriptors. Treballem amb la paraula per mirar d'expressar-nos i de construir imatges en què ens puguem reconèixer i en què es reconeguin els lectors. El nostre repte és aquest, i fer-ho tan bé com en siguem capaços, i això vol dir també amb la màxima llibertat. Per això tot sovint som entre els primers que reclamen i vetllen per la llibertat d'expressió.

Ara en torna a ser l'hora. Som a les portes de l'1 d'octubre i el govern de Catalunya ha emplaçat la ciutadania a expressar, en referèndum, si vol que el país sigui un estat independent en forma de república o continuï essent una comunitat autònoma espanyola. A nosaltres, en tant que escriptors, aquesta crida ens interpel·la com a la majoria de conciutadans.

Però encara ens interpel·la més, si és possible, des del moment que constatem com hi estan reaccionant tots els ressorts de l'estat espanyol. La seva resposta —hiperbòlica, entotsolada, d'un hiperlegalisme histriònic, d'un supremacisme arnat— va començar per fer impossible el debat polític serè. I ara ja atempta sense escrúpols contra la llibertat d'expressió i altres drets fonamentals.

No podem acceptar que s'escorcollin impremtes i mitjans de comunicació, que es prohibeixin actes públics, que s'intimidi els qui treballen perquè tots els ciutadans puguem decidir el nostre futur col·lectiu. Per això cridem a participar en el referèndum del pròxim diumenge 1 d'octubre. Que cadascú voti el que vulgui. Però que no hi falti. Perquè ara mateix el que hi ha en joc no és només el futur del país. Ens hi juguem també la llibertat d'expressió, la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Per tot això els escriptors votarem.

Adhesions aquí: manifest.escriptors@gmail.com

Promotors del Manifest: Anna Ballbona, Joan Carreras, Josep M. Fonalleras, Oriol Izquierdo, Joan-Lluís Lluís, Vicenç Pagès, Màrius Serra, Albert Villaró.

06 de juliol 2017

L’AELC encapçala la llista de subvencions a sectors professionals en l’àmbit de les lletres catalanes amb 133.000 euros

Sota la classificació de “sector professional” s’inclouen aquelles activitats relacionades amb les lletres catalanes promogudes per diverses associacions i entitats. Aquestes subvencions, les atorga el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) i la resolució anual deixa entreveure el desfassament que hi ha entre les dotacions que s’atorguen i l’impacte públic de les activitats. Actualment, són molts els col·lectius que, al marge de les associacions establertes i d’una manera gairebé voluntària, organitzen activitats literàries arreu del país que, en molts casos, tenen un ressò més important que les que fan cadascuna d’aquestes entitats “professionals”, moltes de les quals, es destinen a fastos interns sense incidicència més enllà del propi melic.

Aquesta és la rifa de l’any, encapçalada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) amb una subvenció de 133.000 €. Li van darrere: el Centre Català del PEN Club amb 72.000 €; l’Ateneu Barcelonès amb 67.500 €; l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya amb 32.200 €; la Fundació Josep Pla amb 29.500 €; la Fundació Privada Palau amb 25.000 € (que per cert, ja en té una altra concedida de 5.000 € per a la confecció de la pàgina web); els Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català amb 20.000 €; la Fundació Jacint Verdaguer amb 16.000 €; els Guionistes Associats de Catalunya amb 15.000 €; el Centre Quim Soler, la literatura i el vi, del Priorat, amb 8.800 € i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes amb 6.000 €.

05 de juliol 2017

Una vintena d'ajuts del Departament de Cultura a la creació literària no superen en cap cas els 5.000 euros

Des de temps immemorials, els ajuts a la creació literària que abans atorgava directament la Institució de les Lletres Catalanes i ara ho fa a través de l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya han estat, si no qüestionats, sí que font de discrepància al llarg de les diferents edicions. S'ha parlat sovint que amb una dispersió d'ajuts que no superen els 5.000 euros, és difícil que un autor o autora es pugui agafar un període sabàtic per complir amb el compromís de l'escriptura per a la qual ha sol·licitat l'ajut. S'ha parlat també sovint que seria més beneficiós per a la creació literària que es donessin mitja dozena d'ajuts més substanciosos econòmicament que no pas una vintena per acontentar una part dels que opten a la picossada. Tot i així, la rutina i segurament la falta de capacitat per canviar segons quins esquemes, fa que es repeteixen, un any darrere l'altre, les mateixes controvèrsies.

Heus aquí la relació d'ajuts CONCEDITS i els seus imports per a aquest any, amb 5.000 € cadascú: Blanca Busquets, Joan Pons, Eduard Mira i Ponç Puigdevall; amb 4.000 € cadascú: Jordi Coca, Anna Gual, Esteve Soler, Anna Maria Moner, Josep Martínez, Emili Bayo, Esther Xargay i Mireia Calafell; amb 3.000 € cadascú: Adrià Pujol, Miquel Duran, Maria del Mar Bosch, Mercè Alsina, Àngels Gregori, Josep Torrent, Carles Hèctor Hernández i Avelino Francisco Serra; i a la cua, amb 35 € menys, és a dir, nom´rs 2.965 €: Mireia Canals.

Perquè tothom es faci càrrec de la dificultat a fer la tria —¿qui voldria ser en la pell dels membres del jurat?—, només cal repassar els sol·licitants que han vist DENEGAT el seu ajut, tot i que una de les clàusules de puntuació posa l'èmfasi en el currículum i la trajectòria (i que cadascú en tregui les corresponents conclusions): Núria Borrut, Albert Mestres, Jordi Fenosa, Narcís Garolera, Raimon Miranda, Jaume Benavente, Albert Garcia, Joaquim Espinós, Josep Ramon Torner, Esther Farran, Teresa Pascual, Tània Juste, Aleix Cort, Aina Huguet, Marta Carnicero, Valer Gisbert, Pere de Palol, Pasqual Mas Usó, Sílvia Mayans, Gemma Armengol, Daniel Muñoz, Josep Ballester, Andreu Gabriel Tomàs, Jordi Pijoan, Adela Pérez, Carlos Durà, Laura Basagaña, Dolors Vilamitjana, Maria Teresa Saborit, Pau Vidal, Gabriel Pena, Alba Gómez, Agustí Nicolau, Jorge Boixadós, Adrià Sàbat, Elisenda Guiu, Joanna Irena Bielak, Teresa Muñoz, Anna Salomé, Pau Escribano, César Bladé, Noemí Morral, Claudi Sorribas, Joaquima Alemany, Josep Maria Domingo, Maria Glòria Gómez de la Tia, Meritxell Blay, Jordi Tomàs, Pau Sanchis, Maria Alba Revés i Sílvia Oliva.

04 de juliol 2017

El Departament de Cultura denega l'ajut de recursos digitals a la «Biblioteca del Núvol»

Cada any, quan el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fa pública, a través de l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), els acords de subvenció a les sol·licitudes presentades per a activitats literàries, es genera el factor sorpresa i s'activen els dubtes sobre els criteris dels qui decideixen atorgar els esmentats ajuts. Una de les sorpreses d'aquest any es pot constatar en l'apartat de Recursos Digitals, al qual optava una sol·licitud del digital Núvol de cara a la nova iniciativa —lloada, aparentment, per tot el sector— de la Biblioteca del Núvol. Doncs, bé, l'ajut, tot i que modest, li ha estat denegat. En canvi, en el mateix apartat, s'emporten el pressupost tres fundacions: la Mercè Rodoreda, la Miquel Martí i Pol i la Privada Palau, per tal que redissenyin (la primera), renovin (la segona) i facin de nou (la tercera) els corresponents webs de cadascuna (Mercè Rodoreda, Martí i Pol i Palau i Fabre). Els imports, són, respectivament de 2.535 €, 2.500 € i 5.000 €. Com es veu, la varietat en els escollits brilla per la seva absència. Fins al punt que l'apartat sembla que hagi estat obert per resubvencionar organismes que ja tenen altres vies de subvenció i deixar penjades altres iniciatives de caràcter més privat o renovador. A banda de la Biblioteca del Núvol (que com tothom sap dirigeix com a editor Bernat Puigtobella) s'han quedat també sense ajut: Maria Teresa Saborit (Vullescriure.cat), l'Ateneu Barcelonès (L’Arxiu de la Paraula) i l'Associació Xarxa Digital (Llibrescatalans.cat). De tots quatre, per descomptat, la més incomprensible és la del Núvol, un mitjà on s'emmirallen precisament molts dels que remenen les cireres culturals del país.

20 de juny 2017

L'AELC «defenestra» Rodolfo del Hoyo de representant al ClijCAT després d'una polèmica sobre els premis «Protagonista Jove« i «Atrapallibres»

La Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha «defenestrat» del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves (ClijCAT) l'escriptor Rodolfo del Hoyo, que havia estat nomenat per la mateixa junta per representar l'AELC en aquell organisme, arran d'haver estat un dels autors vinculats al moviment APE (Associació d'Escriptors en Perill d'Extinció), en relació a la defensa dels autors de literatura infantil i juvenil. En la reunió de la Junta Directiva celebrada a València el 16 de juny, es va aprovar, a proposta de la presidenta Bel Olid, retirar la confiança de Rodolfo del Hoyo perquè uns dies abans, com a membre del ClijCAT, havia enviat un correu als membres del Plenari d'aquell organisme reflexionant sobre el mètode que se seguia amb els Premis Protagonista Jove i Atrapallibres, qüestionant que no hi havia ni el 50% de llibres d'autors catalans entre els finalistes i també que un dels membres del jurat (Joan Portell) fos germà d'un dels autors seleccionats (Raimon Portell). Aquest correu de Rodolfo del Hoyo va encetar una viva polèmica entre membres del ClijCAT (la nova presidenta inclosa, Anna Maria Macià) a la qual, sorprenentment, també es va sumar la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs. La polèmica va arribar a oïdes de l'AELC, la junta directiva de la qual, sense entrar a defensar o fer d'intermediària donant suport al seu representat, va optar per «defenestrar» barroerament i sense dret a explicacions, Rodolfo del Hoyo. Posteriorment, i en el seu lloc, l'AELC ha destiant com a representant dins del ClijCAT la vicepresidenta de l'àmbit territorial del País Valencià, Gemma Pasqual, amb el que aixpo repreenta de més despeses per dietes i desplaçaments quan assisteixi a les reunions que sempre tenen lloc a la seu del ClijCAT a Barcelona. Es dóna el cas que Gemma Pasqual no va donar mai suport al col·lectiu d'Autors en Perill d'Extinció (APE), de la qual va sortir la proposta de Rodolfo del Hoyo a entrar a la secció de LIJ de l'AELC. Aquests mètodes, lamentablement, recorden altres èpoques passades de l'AELC que haurien d'estar superades, i encara més quan els actuals membres de la Junta Directiva representen, o haurien de representar, diferents sensibilitats dins de l'AELC i, sobretot, una nova generació que voldríem neta de vells tics totalitaris i antisolidaris amb el sector. La Plataforma Per Una Aelc Com Cal insta la junta de l'AELC a revisar aquesta qüestió, atès que l'escriptor Rodolfo del Hoyo, arran del seu «defenestrament»,  ha presentat voluntàriament la seva baixa com a membre de l'AELC.

L'actual Junta Directiva, que ha donat suport a la «defenestració» de Rodolfo del Hoyo, està formada per Bel Olid (Presidenta), Pau Vadell (Vicepresident Illes), Gemma Pasqual (Vicepresidenta País Valencià), Jordi Martín Lloret (Vicepresident Principat), Maria Antònia Massanet (Secretària), Vicent Penya (Tresorer), Helena Alvarado (Vocal Illes), Pere Gomila (Vocal Illes), Laia Martinez i Lopez (Vocal Illes),  Núria Cadenes (Vocal País Valencià), Carles Cortés (Vocal País Valencià), Octavi Monsonís (Vocal País Valencià), Miquel Cabal (Vocal Principat), Sebastià Portell (Vocal cooptat Principat) i Ricard Ruiz Garzón (Vocal Principat). La gran majoria, en aquesta imatge, corresponent a la reunió d'autos del 16 de juny a la ciutat de València (amb despeses d'Euromed i avions i manutenció a càrrec de tots els associats de l'AELC... i de Rodolfo del Hoyo, que ha pagat la quota del 2017, també).

29 de maig 2017

Premis de consolació i estratègia «digital»

Aquest final de curs de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ve marcat pels premis de consolació que reflecteixen la comoditat en la qual s'ha instal·lat la Junta, teòricament renovada. D'una banda, la concessió un any més del Premi dels Escriptors Catalans —ara ja rebatejat definitivament i sense personalitat col·lectiva amb el nom «Jaume Fuster»— atorgat per presumpta votació dels associats a un dels finalistes de la presumpta primera votació. La “boleta” ha tocat aquesta vegada al poeta Jordi Pàmias (Guissona, La Segarra, 1938) i el ressò ha estat definitivament nul, fins al punt que el mateix dia d'aquest premi un diari esmentava el Formentor de las Letras i ignorava el dels Escriptors Catalans.

La caiguda en descrèdit del Premi de l'AELC ha estat progressiu en els últims anys. Ni s'ha aconseguit dinamitzar realment els associats perquè votin de debò —malgrat que es fa creure que sí— ni s'han fet veredictes que reconeguin de debò la trajectòria d'un autor. Mentre no es facin transparents els vots i es desveli la farsa, el Premi anomenat ara «Jaume Fuster» fa més mal al nom que homenatja que no pas favor. I la cosa ha caigut encara més en el tòpic conservador aquest any quan, no només s'ha fet públic en roda de premsa, sinó que s'ha muntat un recital poètic a l'aula més rònega de la seu de l'AELC per recordar que el 22@ que promet l'Ajuntament als escriptors i altres sectors del llibre i la literatura està més lluny del pensament de la junta del'AELC, acostumada a trobar-se a les golfes del carrer Canuda, al centre de Barcelona, ni que sigui pagant un lloguer en un contracte que venç ben aviat.

Un altre premi de consolació el que s'ha atorgat a un vocal cooptat —és a dir, escollit a dit, tot i que s'hauria pogut decidir en l'última assemblea general per votació— per cobrir la plaça vacant de la junta del Principat de Catalunya. L'elegit ha estat un jove illenc, dramaturg, Sebastià Portell, de Ses Salines, amb la qual cosa ja són dos els membres illencs a la junta del Principat, si hi sumem la secretària, Maria Antònia Massanet, a més d'un tresorer, Vicent Penya, que és del País Valencià. I és que entre prop d'un miler d'associats del Principat de Catalunya, no hi ha ningú que gosi fer-hi forat o sigui prou apte per ser cooptat a l'hora de fer anar el dit.

I finalment, no és ben bé un premi de consolació, però sí que es pot considerar que ho és, si tenim en compte que l'exmembre de la junta del Principat, Rodolfo del Hoyo, que va entrar en nom del sector de la literatura infantil i juvenil i en va sortir escuat pel mateix motiu, ha estat enviat ara a galeres a formar part del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves.

I encara un altre premi, no de consolació tampoc, però potser sí. A finals de juny, l'escollida en el seu moment a dit, Lluïsa Julià, que va ser enviada a formar part del consell de CEDRO en nom dels autors catalans no hi ha aguantat ni un any i deixa el lloc que ocuparà, definitivament, l'actual presidenta de l'AELC, Bel Olid, que és —ben mirat— el que toca tenint en compte que és qui pot transmetre directament els acords i desacords de CEDRO als altres membres de la Junta.

Tot, com es veu, fet amb estratègia “digital”, com en els vells temps, sense tenir en compte que qualsevol decisió d'aquesta mena, actualment, es podria fer col·lectiva, comunicada per via electrònica, i fins i tot votada per aquest sistema en qüestió de pocs dies o poques hores. Imaginem-nos una votació interna demanant candidats a ocupar una vocalia cooptada, o candidats a representar l'AELC a CEDRO, o candidats a format del ClijCAT o candidats a portar els cafès en un simposi. Això sí que seria participació i esperit d'obertura. Però els mals hàbits no només s'hereten sinó que costen d'erradicar. Ara que estan de moda les primàries interners polítiques, estaria bé que l'AELC incorporés d'una vegada per totes les seves particulars primàries per cobrir forats com els esmentats, amb el vot de tots els associats que el volguessin donar.

30 d’abril 2017

La junta del Principat de l'AELC, amb un vocal menys arran de les dimissions de dos membres

Tot i que la falta d'un vocal s'hauria pogut resoldre automàticament quan es va celebrar l'assemblea general de socis d'aquest any, només demanant públicament que s'oferís algú a ocupar el lloc, els mals hàbits no acaben de desaparèixer de l'actuació de la Junta Directiva de l'AELC i es va optar —sense altra opció— per cooptar un vocal posteriorment, és a dir, sota dit i capritx. En aquest moment, la cooptació encara està en tràmit. L'excusa per actuar així és que les eleccions ja s'havien convocat quan dos dels vocals van presentar la seva dimissió inesperadament i oficialment per motius personals, tot i que n'havien transcendit d'altres de mala entesa interna. Però això no treu que s'hagués optat per obrir excepcionalment i directament una candidatura de cooptat. Aquesta Plataforma considera que aquests mals hàbits de temps antics ja haurien de ser desterrats d'una vegada i per això insta la Junta actual a rectificar i fer pública l'«oferta» d'un vocal cooptat per a ocupar la plaça vacant de la junta del Principat que, posteriorment, podria ser votat, o bé per tots els associats mitjançant via electrònica o, en últim extrem, pels membres de la mateixa junta (l'opció menys transparent, esclar). No fer-ho així implica continuar amb una política que fa tuf d'amiguisme i que constata que entre prop de 1.400 associats no és possible trobar-ne un que vulgui assumir la responsabilitat temporal de formar part de la Junta i no només limitar-se a pagar anualment la quota. [Nota: Quinze dies després de la publicació d'aquest apunt, la junta del Principat coopta el soci Sebastià Portell].

22 de març 2017

L’AELC participa en la publicació d’una antologia de dones escriptores que discrimina i ignora el conjunt de les seves associades

Que l’Editorial Raig Verd i la seva editora Laura Huerga hagin volgut fer un catàleg en anglès de dones escriptores catalanes, que s’ha presentat dins del Festival Kosmopolis 2017, no hauria d’aixecar les reticències de ningú. Ben al contrari, passi-ho bé i moltes gràcies, que deien aquells. Cada editorial és lliure de fer el que cregui més convenient. I si Raig Verd, segell amb només quatre anys prou celebrats de trajectòria, ha fet una relació d’una cinquantena d’escriptores catalanes, algunes de les quals ja desaparegudes, és només la seva particular elecció. El que no és admissible és que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per mitjà de la seva presidenta, Bel Olid, col·labori en aquesta iniciativa i, a més, es presti a treure la cara i fer-ne una presentació en un acte obert al públic en general del Kosmopolis. El catàleg «Women Writers in Catalan» inclou una cinquantena d’escriptores —narradores o poetes—, no se sap sota quin criteri. I només per això, la Junta actual de l’AELC hauria hagut de mantenir-se’n discretament al marge en qualitat de corresponsable perquè des de l’AELC sí que representa una inadmissible discriminació amb totes —totes—  les escriptores associades —i fins i tot les no associades— que són la majoria del prop del miler i mig d’associats que actualment integren l’AELC. Com que el mal ja està fet, només queda exigir que el tort no es repeteixi en una altra ocasió i que l’AELC sàpiga ser al lloc que toca quan toca i no només perquè toca.