VEURE BLOC «ESCRIPTORS CATALANS» I EL SEU ARXIU DE «QUI PREGUNTA JA RESPON, QUI RESPON TAMBE PREGUNTA»

CLIQUEU AQUÍ

Falsedat evident en els candidats del Premi dels Escriptors Catalans

El Premi dels Escriptors Catalans (rebatejat com a Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) sobrepassa en aquesta edició el límit de la farsa al qual ha arribat. Davant la mínima participació de candidatures votades pels associats en el que s'anomena la primera ronda (mínima, per dir-ho d'una manera amable), la Junta actual que presideix Guillem-Jordi Graells ha optat per fer un copy i paste de l'edició de l'any anterior i ha encolomat com a candidats els tres autors que l'any passat ja figuraven a la llista fantasma (Jaume Pérez Montaner, Isabel-Clara Simó i Antoni Vidal Ferrando) afegint-hi com a nou el veterà Josep Vallverdú. L'any passat, la terna eterna va competir amb Emili Teixidor, que va resultar per KO el distingit. La mecànica d'aquest premi, que hauria de ser el més important de les lletres catalanes, com així es va aconseguir en els seus inicis, és absolutament surrealista. L'últim invent —al marge de renunciar al genèric Premi dels Escriptors Catalans, en un complex inexplicable d'anomenar "catalans" els escriptors "catalans", valgui la redundància—, ha estat el de fer dues rondes de votacions per part dels associats. En una primera ronda, per nomenar candidats o els quatre més ben posicionats. I, finalment, en una segona ronda, per escollir el guardonat. Però la inèrcia, el cansament, les poques ganes de participació i la lucidesa de molts associats que s'han adonat de la farsa que amaga la mecànica, ha fet en aquesta edició que no hi hagi hagut pràcticament votacions. I així és com a la Junta Directiva, "ni curta ni mandrosa" —com diuen els escriptors no catalans— no se li ha acudit res més sinó desenterrar el tres nominats de l'any anterior —quina casualitat, els mateixos!— per afegir-los al nou incorporat, Josep Vallverdú. Força associats, en un intercanvi de correus i SMS's, han manifestat el seu desinterès pel premi per la seva poca credibilitat. Per exemple, qualsevol associat pot votar en nom d'un altre per Internet sense que hi hagi cap mena de control que ho verifiqui. També ho podria fer per fax, si volgués. I fins i tot per correu postal. Aquesta falta de seriositat i rigor ha portat a les últimes conseqüències el manteniment del Premi dels Escriptors Catalans. Fer cada any una convocatòria perquè toca i fer veure que ho han fet els associats. Vergonya aliena per al conjunt dels associats de l'AELC que hauria de fer caure la cara de vergonya de debò dels qui mantenen un sistema que fomenta la desconfiança i el desànim. Urgeix una rectificació. Però per a rectificar, cal ser una mica, només una mica, no cal massa, savi. Cosa impossible amb la Junta actual que regeix els destins de l'AELC, aferrada a la poltrona de geriàtric que s'ha muntat.

Què se n'ha fet del pressupost del 2011 de l'AELC?

A les portes del mes de desembre, es pot dir que l'any 2011 s'ha acabat per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). I és ara quan es fa evident una pregunta: Què se n'ha fet del pressupost del 2011? L'any ha estat farcit de redacció de manifestos, adhesions en molts casos partidistes i no compartides pel conjunt d'associats que no han estat prèviament consultats i ridícules activitats de trobades "familiars" i "parroquials" tant al País Valencià, les Illes com el Principat (recitals poètics, tertúlies, taules rodones...) sense cap acte que hagi donat relleu als escriptors catalans. Tot i així, el pressupost es va aprovar, com ja va denunciar aquesta Plataforma, sense un programa d'activitats que el justifiqués, ben al contrari, amb un avís que hi hauria reducció d'activitat, però sense especificar perquè, en conseqüència, no es reduïa el pressupost. L'excusa de no rebre els ajuts institucionals amb puntualitat o la minva de l'assignació de CEDRO és una excusa de mal pagador. El fet és que el miler llarg d'associats de l'AELC està cada vegada més desinformada (l'última circular informativa data de l'estiu del 2010!) i es va creant un clima de desinterès i, el que és pitjor, de trencament de la cada vegada més necessària unió entre tots els escriptors catalans de cara a la defensa dels mínims drets com a professionals de l'escriptura. El 2011 ha estat, de tota la legislatura dels últims deu anys, la més inactiva i la més empobrida. Sembla com si el que més interessés a alguns membres de la Junta actual sigui sortir retratat en una roda de premsa davant de quatre "becaris" prenent notes en un bloc escolar i menjant-los el coco sobre un tòpic manifest "indignat" i no pas creant un brou de prestigi que no passi només per un presumpte bestseller d'un autor en comptes de donar visibilitat al gruix de la creació literària catalana que, per falta de promoció, està caient en l'oblit i en un pou fosc del qual, si no s'hi posa remei, no tornarà a sortir mai més.

Tres anys per consensuar un model de contracte digital que és un refregit del que ja existia en xarxa

Després de tres anys de paràlisi (gairebé coincidint amb els tres anys de commemoració de la crisi global) i d'una resposta vàlida davant l'empenta de la contractació digital entre editors i autors, aquests dos col·lectius, entre els quals figura l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han improvisat la signatura d'un model de contracte digital que rectifica algunes de les clàusules dels anteriors contractes d'edició en paper. Lamentablement, el model de contracte digital pactat no aporta res de nou. El seu redactat, més o menys ampliat retòricament, és un refregit dels models de contractes digitals que ja existien en xarxa des del 2008 i que aquesta Plataforma va fer públics davant la demanda urgent de molts autors pressionats pels seus editors en relació als llibres antics o també als llibres de nova edició. Tant l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) com l'Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC) com el Gremi d'Editors de Catalunya, els tres organismes implicats en el nou model, admeten allò que aquesta Plataforma va denunciar en el seu dia: una contradicció flagrant en el redactat de cessió de drets dels contractes fins ara vigents i la recomanació per part de l'AELC que no se signés cap contracte digital quan, paradoxalment, el redactat del contracte en paper ja ho incloïa. És per això que, ara, ho justifiquen amb aquestes paraules: "En l’acord subscrit el 8 de juny de 2009 els models de contracte convinguts contenien una clàusula que, en utilitzar una terminologia en la qual es barrejaven formats digitals tant en suports tangibles com no tangibles (suport magnètic, digital, e-book, suports sonors, serialització radiofònica, radiodifusió, accés en línia, etc ), podia induir a l’equívoc d’entendre que era possible la cessió de drets d’edició i la cessió de drets de reproducció digital i comunicació pública en un document únic. Tanmateix, progressivament s’ha anat imposant el criteri de subscriure dos contractes o documents diferents per a cada una de les modalitats d’explotació. És per això que la Comissió Paritària ha estimat oportú consensuar un model de contracte de cessió dels drets de reproducció digital i comunicació pública d’obra literària en un document independent al contracte d’edició tradicional. També s’ha considerat que l’editor que originàriament assumeix el
risc de publicar una obra pugui legítimament pretendre disposar del dret en exclusiva d’accés a l’obra literària, ja sigui en format edició o en reproducció digital o comunicació pública." Les tres associacions, que no sembla que vegin encara com a definitiu el seu acord perquè no amaguen que el mercat digital canvia constantment —almenys, en això, tenen més raó que un sant, i la Plataforma es pregunta perquè no són capaços de anar al davant d'aquest canvi trepidant— confessen això altre: "Tenint en compte aquests antecedents, es mantenen els models que ja s’havien aprovat amb anterioritat, però excloent-ne la cessió de drets de reproducció digital i comunicació pública, que serien objecte d’un document independent, tot i que els dos contractes es vincularien quan se subscrivissin de manera conjunta i simultània. Així mateix, si les parts que subscriuen un contracte d’edició no consideressin adient subscriure el contracte de reproducció digital o comunicació pública perquè no estigués prevista l’explotació immediata en aquest format, podrien optar per subscriure exclusivament el contracte d’edició, però incloent-hi una clàusula d’opció preferent per al supòsit que l’autor disposés d’oferta per a l’explotació mitjançant la reproducció digital o comunicació pública." En definitiva, que tant si hi ha model de contracte digital com si no n'hi ha, l'ambingüitat torna a planar per damunt de tot, deixant a la mà de cada autor i de cada editor que facin allò que més els convingui. ¿Per a això calia esperar tres anys i malmetre recursos públics (de tots els autors i editors) —diguem-ne dietes de reunions d'una comissió que s'anomena Paritària i que més aviat té regust de Parida— per acabar deixant enlaire com resoldre el canvi que representa per al sector el món digital? ¿Fins quan, l'actual junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —ni que aquesta vegada vagi de bracet amb les altres dues— es conformarà a anar implantant pegats en una obra que demana rehabilitació de disseny i cara nova?

L'AELC s'apunta al Manifest de la Mandra

L'actitud de l'actual junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) pel que fa a la seva relació amb la política de retallades s'escapa del que ha de ser la feina i la responsabilitat d'un organisme com aquest. El mateix dia que el Parlament de Catalunya aprovava els pressupostos del 2011, entre els quals hi ha els de Cultura, amb les retallades corresponents per les circumstàncies de crisi que tothom sap, el mateix dia que els senyors i les senyores diputades d'un partit determinat —ICV, concretament— es feien la foto des dels seus escons amb les fotocòpies engrandides a tot color amb el conegut disc de prohibit i les tisores, el mateix dia que una representació residual dels autoanomenats "indignats" tornaven a sortir al carrer —"ara anem a la Borsa!" (manetes amunt), "ara anem a la Ciutadella!" (manetes amunt), "demà de bon matí, quan els estels es ponguin, anem a la Diagonal i a la Meridiana i no deixarem entrar ningú a Barcelona! (manetes amunt)— aquell mateix dia, la Plataforma contra les Retallades, de la qual forma part l'AELC —dissortadament i per vergonya aliena—, després de fer el numeret de presentar les al·legacions a la Llei Òmnibus, tornava a penjar a Internet —per a qui volgués llegir-lo— un altre manifest, i ja és el que fa, almenys, tres des que ha començat el xou, com a única resposta a la botifarra que polítics, institucions i tutti quanti els han fet. L'AELC actual, en comptes d'afilerar-se —com havien fet sempre alguns dels seus memorables antecessors— al costat de la reflexió, l'esforç, la feina i treball profitosos, ho fa afegint-se a un manifest darrere l'altre, ple de retòrica i verborrea de tercer ordre. És el que es podria anomenar Manifest de la Mandra, Manifest dels Xucladors, Manifest dels Vividors, Manifest dels Ineptes, Manifest dels Mediocres, Manifest dels Xuclaarquespúbliques, Manifest... ¿On és, en aquest manifest, una mínima alternativa a la crisi actual que eviti les retallades? ¿En la solidaritat, potser, que expressen per als que anomenen treballadors i treballadores, és a dir, funcionariat, dels serveis públics amb qui s'identifiquen sospitosament? ¿Alçant la bandera contra un pretès frau fiscal com si viure permanentment de la mamella pública no fos també una altra mena de frau fiscal a la població que es rasca la butxaca? ¿L'alternativa és dir al govern que consulti la ciutadania com si unes eleccions darrere les altres, amb els seus programes corresponents, no fossin una consulta legal? Des d'aquesta Plataforma Per Una Aelc Com Cal, no ens cansarem de dir que l'alternativa es demostra amb l'exemple: amb un pressupost afinat de debò, amb una nòmina reajustada i coherent amb la poca activitat de l'AELC, amb unes despeses de junta directiva gairebé zero, o zero del tot, fent que els membres de junta treballin cadascú en el seu àmbit i territori a la recerca del finançament que calgui trucant a les portes de proximitat i no perdent aportacions i fent el ploramiques, amb despeses mínimes de paper i de trameses de correus pròpies del segle XXI i no del segle XX, amb una atenció real als interessos i conflictes professionals del conjunt associatiu, amb... La junta de l'AELC, renovada —o, millor dit, rescalfada amb microones aquest 2011, o potser el sector de la junta de l'AELC més influent sota el silenci ignorant de la resta—, està portant el nom de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana massa avall, més avall del que és admissible en un organisme que té la història de noms cèlebres que té, que aplega a hores d'ara més de mil associats i associades, que vol dir més de mil maneres de veure les coses. I la millor manera de no transgredir les funcions que li atorguen els Estatuts és no traspassar fronteres de l'àmbit que li pertoquen i entrar en espais que han d'estar reservats a altres col·lectius (partits, sindicats i, si cal, oenagés). Mentrestant, l'AELC està entrant, superades les vacances d'estiu, en el novè mes de l'any 2011 sense un programa concret d'activitats ni, molt menys, una informació puntual als associats i associades sobre assumptes de molt més interès per les lletres catalanes i no amb manifestos sense rumb ni objectius.

El president de l'AELC admet que el procés electoral no és prou transparent

El decàleg del programa presentat per Guillem-Jordi Graells, com a president renovat en l'última assemblea de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —decàleg que es va veure obligat a posicionar després de la crítica que li va fer públicament el candidat al mateix càrrec, Ignasi Roda— no fa saltar d'alegria per haver planificat una necessària renovació interna sinó que, dels deu punts, els nou primers són la continuïtat de la continuïtat i la fotocòpia de la fotocòpia del que ja per naturalesa és obligació de l'AELC. Només el punt desè —a causa de les queixes del candidat Ignasi Roda— agafa un compromís que difícilment, com altres compromisos de la Junta Directiva escoltats en aquests últims anys, es portarà a bon terme. Es tracta d'elaborar, diu, "una normativa electoral que estableixi la dinàmica, els requisits i el procés de cada renovació parcial de la Junta, establint, si cal —atenció a aquest "si cal"—, una Comissió electoral que en reguli i presideixi el procés." És a dir: que el president actual admet públicament que el procés que s'està portant a terme en cada renovació de Junta actual de l'AELC no és prou transparent i, potser, prou net, com s'ha denunciat sovint en aquesta Plataforma. Fa la impressió que s'està preparant l'últim relleu, en gairebé quaranta anys, d'una llarga cadira escalfada. D'aquí a quatre anys, quan el mateix Guillem-Jordi Graells ja no es podrà tornar a presentar com a President per normativa dels Estatuts —si abans no es canvien—, el que ve a dir el punt desè del seu decàleg és que caldrà regular qualsevol canvi imprevist que a la vella guàrdia de l'AELC se li pogués escapar de les mans. ¿Viurem per veure-ho?

Un 90% d'abstenció en les eleccions de la nova junta de l'AELC

L'etapa presidida per Guillem-Jordi Graells, revalidada ara per última vegada, segons manen els actuals Estatuts —molt qüestionats en l'última assemblea—, no ha generat cap entusiasme entre els membres de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En l'última assemblea per escollir la nova Junta es va constatar prop d'un 90% d'abstenció en les votacions, malgrat que els associats tenen l'opció del vot per correu, una opció, per cert, que en el seu dia va ser reclamada sovint per aquesta Plataforma i que, en una intervenció del President a la mateixa assemblea, és ell qui s'atorga la decisió d'haver-la introduït quan diu, segons un apartat extret de l'acta: "Recorda [el president] que fou ell qui va incorporar el vot per correu per facilitar la participació en els processos electorals." El que cal recordar, en tot cas, és que el sistema de convocar les renovacions de Junta ha estat repetidament qüestionat per aquesta Plataforma en els últims anys i la introducció de la votació per correu no va ser altra sinó la conseqüència d'aquesta denúncia i no d'una decisió personal del president, com ara es vol fer creure, perquè en anteriors etapes d'ell mateix en el si de la Junta —parlem de més de trenta anys— mai no ho havia proposat. La mateixa falta d'entusiasme es comprova amb l'escassa assistència a l'Assemblea que va reunir només una escandalosa trentena d'associats i associades, dels quals, a més, la meitat són els mateixos membres de Junta, sortints o entrants. Així, doncs, d'entre més de 1.100 associats, només 111 vots —entre presencials i a distància per correu— van donar el sí a la continuïtat del president, que tenia com a alternativa al càrrec la candidatura de l'associat Ignasi Roda. La trentena d'associats reunits és la que va aprovar també l'estat de comptes del 2010 i el pressupost del 2011, un pressupost que, malgrat les dificultats econòmiques per les quals travessa l'AELC a causa de la reducció dels ingressos, sobretot de CEDRO, continua sense retallar els conceptes posats en dubte des de fa temps per aquesta Plataforma. En relació al 2010, el pressupost global s'ha reduït en prop de 160.000 euros. Però, en canvi, continuen augmentant, en plena era ditigal, les previsions de les anacròniques i inútils publicacions en paper amb 32.000 euros previstos, o un genèric i inconcret programa d'activitats generals que inclou coordinacions i despeses de la fantasmada de la Federació Galeusca amb 41.000 euros, o tres partides també genèriques i inconcretes d'activitats per al Principat (23.000 euros), per a les Illes (24.000 euros) i per al País Valencià (26.000 euros) que es contradiuen en una intervenció de l'Assembles on el mateix President adverteix que no hi haurà durant el 2011 cap gran activitat per la crisi econòmica. Caldria explicar millor, doncs, a què correspon aquest total de prop de 115.000 euros en concepte d'activitats, als quals cal afegir el cost de personal fix de l'AELC, que puja a uns 90.000 euros més. Fa la impressió que s'ha elaborat un pressupost per inèrcia i sense tenir cap intenció de modificar la línia rutinària i més pròpia de capelleta de les activitats, a jutjar per les tímides propostes dels vicepresidents de cada àmbit territorial que no aporten res de nou. Tampoc hi ha gaire interès a reduir despeses luxoses i totalment inevitables, a l'era digital, com per exemple l'encara costosa previsió de prop de 17.000 euros en trameses postals als associats o el cost d'una Junta Directiva repartida en tres territoris i amb el pompis permanent a l'avió, a l'Euromed, als restaurants i als hotels, que s'eleva a prop de 20.000 euros. Quan, ingènuament, algú vol remarcar el mèrits dels membres de Junta que exerceixen el seu càrrec amb vocació de proïsme, caldria tenir en compte que moltes d'aquestes partides (Junta directiva, coordinació d'activitats, taules rodones...) camuflen remuneracions establertes per Estatuts destinades principalment als membres de Junta que en època de crisi haurien de ser vigilades al cèntim, cosa que, malauradament, ni els pocs associats que aproven els comptes, ni tan sols els dos censors escollits sisplau per força, fa l'efecte que facin gaire seriosament.

Crònica d'una presidència anunciada

El mes de febrer del 2011 una carta signada pel president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Guillem-Jordi Graells, als associats i associades, anunciava, com és preceptiu que es faci cada primer trimestre d'any, la convocatòria de l'Assemblea ordinària i, segons els Estatuts, l'obertura de candidatures per a la renovació dels càrrecs que acabaven el seu mandat, entre els quals figurava el del mateix president. En l'esmentada carta, el president animava —és una manera de dir perquè no hi animava gaire— a presentar-se al càrrec que ostentava. L' 1 de març, una altra carta, aquesta vegada signada pel secretari (¿general o no general perquè de fet no exerceix?) de l'AELC anunciava quins eren els candidats. No es pot dir que fos sorpresa perquè els mals hàbits costen de desenterrar —com allò de la mala herba que ni amb una bona dosi de Roundup Energy mor mai— i en aquest cas, els associats i associades van poder comprovar com la primera carta del president els havia enganyat fent veure que deixava la presidència —no s'ho creia ni ell, esclar, ni aquesta Plataforma— i, amb una falta absoluta d'honestedat, es tornava a presentar a la reelecció —cosa que els Estatuts li ho permeten per última vegada, sortosament—. El cas és que sempre hi ha associats de bona fe —no volem dir-ne ingenus— que es creuen el que els comunica la junta de l'AELC i en aquesta ocasió va ser el col·lega Ignasi Roda i Fàbregas qui va pensar que podia optar a la presidència de l'AELC, ja que la carta de convocatòria del president així ho sol·licitava. El cas és que una de les queixes dels que no deixen mai la poltrona és que no troben relleu. Però quan surt un voluntari, aleshores corren a encolar-se amb silicona, si pot ser, al cul de la butaca que consideren que els pertoca en propietat. És insà per a l'AELC que un personatge que ja forma part de l'etapa fundacional de l'AELC —i parlem de fa més de trenta anys!— continuï —ell i algú més— agafat a la cadira. I encara és més insà que escrigui per carta als associats i associades que teòricament representa i no els faci sabedors de la seva intenció de continuar presentant-se al càrrec. Més insà del tot és que, quan hi ha un candidat, el repetidor surti a "salvar la pàtria". Lamentablement, vam vaticinar que, a última hora i fora de termini, ni que fos per una nit, es presentaria la candidatura repetida del president. També un acudit d'un col·lectiu d'escriptors, difós per correu electrònic, vaticinava i ironitzava abans del tancament de candidatures aquella vella dita en relació al dilema del president de l'AELC: "Amb un seis y un cuatro, faig el meu retratu", deia. Doncs, és això. La nova junta de l'AELC ho té tot menys renovació. La majoria dels vocals que es van tornar a presentar ja hi eren, tant els del Principat, com els del País Valencià com els de les Illes. L'engrescament associatiu, doncs, brilla per la seva absència. I només la vicepresidència del Principat, que ostentava fins ara Mercè Canela —que ha marcat una etapa de grisor al Principat—, va cedir a la candidatura de Maria Mercè Roca, que ha deixat l'escó del Parlament per l'escó de l'AELC. Precisament Maria Mercè Roca és una de les moltes escriptores i escriptors que es van adherir al Manifest per la No Reutilització del Llibre Literari a les Aules. Ara acaba d'entrar en una Junta que, com ja va denunciar aquesta Plataforma en el seu dia, fins i tot es va negar a difondre l'esmentat Manifest entre els associats i associades. La nova vicepresidenta del Principat, pot començar a rascar per aquí i veurà amb el que es trobarà. Com sempre, a l'Assemblea ordinària, una vintena d'associats a tot estirar, de cos present, aprovant i dient amén a una gestió de les més nefastes dels últims anys que aboca l'AELC, si algú no hi posa remei, cap a una situació pràcticament de paràlisi, per no dir de fallida, a causa de la mala gestió i la nul·litat en la previsió financera de la casa en un moment que el seu president fa veure que treu pit encapçalant una Manifestació contra les retallades a Cultura —després de vuit anys d'un vergonyós silenci amb el Tripartit— per estendre, com sempre, una cortina de fum a la ineptitud que caracteritza la seva gestió i la de la Junta actual de l'AELC. [Composició de la Junta actual: Guillem-Jordi Graells (President); Maria Mercè Roca (Vicepresidenta Principat); Ramon Guillem (Vicepresident País Valencià); Miquel Bezares (Vicepresident Illes); Lluís Hansen (Secretari); Agustí Segarra (Tresorer); Isabel Olid, Jordi Pijoan i Magí Sunyer (Vocals Principat); Salvador Company, Gemma Pasqual i Isabel Robles (Vocals País Valencià); Helena Alvarado, Aina Ferrer, Ismael Pelegrí (Vocals Illes)].

Contradicció flagrant en els contractes d'edició pactats entre editors i escriptors fa dos anys

Tot i que més d'una vegada ja hem denunciat des de la Plataforma que els models de contracte que es van teòricament consensuar entre editors i escriptors fa dos anys presentaven alguns buits i algunes irregularitats, això sense parlar dels que es continuen signant que incompleixen els models establerts, l'augment d'edicions digitals (e-book) ha aportat una de les contradiccions més importants per part de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Mentre fa una any, el president de l'AELC va enviar un escrit a tots els associats "recomanant" que ningú no signés cap contracte digital —recomanació que després d'un any ni s'ha revocat ni s'ha aclarit— per una altra banda, el mateix president va signar amb bombos i platerets fa dos anys un model de contracte d'edició en el qual la clàusula Tercera diu:

«Tercera.- Així mateix, l’AUTOR/A cedeix en (exclusiva/no exclusiva) el dret a explotar l’OBRA a través de qualsevol altre mitjà, ja sigui en suport magnètic, digital, e-book, suports sonors, serialització radiofònica, radiodifusió, accés on-line, etc, sempre que no impliquin transformació de l’OBRA.»

I més endavant, en referència a aquesta clàusula, la Sisena, punt 3 rebla:

«SISENA.- 3. - Per a les restants modalitats d’edició [es refereix a les esmentades en la clàusula Tercera i, per tant, també als llibres digitals], els percentatges que s’aplicaran per determinar la remuneració de l’AUTOR/A seran els següents: ----- »

I deixa en blanc aquestes quantitats, lògicament perquè depèn de cada editorial i cada autor, però això ha propiciat fins ara que molts editors incloguin en aquesta remuneració o bé la mateixa que per als llibres en paper o bé tants per cents molt baixos en relació als drets d'autor més elevats que es pacten per als e-books].

La Plataforma recorda que hi ha uns models de contracte digital que, davant la passivitat de l'AELC en aquesta qüestió va fer públics ja fa temps.

Seminari de Traducció a Vilanova i la Geltrú en ple Carnestoltes

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) està consolidant la seva inoportunitat i falta de previsió en l'organització de segons quins actes. El XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya es destina aquest any a la traducció de novel·la negra i, com sempre, a Vilanova i la Geltrú. En castellà tenen una manera de dir que explica aquestes situacions: "No dar pie con bola". En català, ja que es tracta de l'AELC, podríem dir que no sap com fer-ho per "Pixar fora de test" (que no vol dir de text). En primer lloc, després d'haver-se celebrat a principis de febrer la BCNegra, en la qual l'AELC no ha aconseguit o no ha volgut mai tenir un paper destacable per incloure-hi de manera ferma els escriptors catalans, ara se li acut fet aquest Seminari sobre la traducció precisament de novel·la negra, però un mes després i a Vilanova i la Geltrú i en el cap de setmana més mogut a Vilanova —capital de la disbauxa—, com és el del Carnestoltes, amb la qual cosa no sabem si és una metàfora de les activitats de l'AELC i, en particular, del Seminari de Traducció, o bé pretén que els qui hi assisteixin hi vagin disfressats, cosa que lligaria força amb la màscara que porta l'AELC de fa temps en relació al compromís que té amb el seu miler d'associats i associades.

Continua la farsa del Premi dels Escriptors Catalans

La trajectòria erràtica del Premi dels Escriptors Catalans (retocat en diverses ocasions amb el nom: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) continua amb la farsa que s'organitza anualment i que en la convocatòria d'aquest any ha fet un pas més. No n'hi havia prou que els associats i associades de l'AELC tinguessin l'opció de votar un col·lega per honorar la seva trajectòria literària amb papereta oberta i a la vista de tothom (tant si es fa per escrit com si es fa digitalment) que la Junta actual s'ha inventat una nova i rocambolesca manera d'ensorrar el prestigi del premi. L'invent ha consistit en fer una primera ronda de propostes oberta a tothom, però advertint que d'aquí en sortirien quatre o cinc d'entre els més votats. Això sí, en cap moment es faria públic el nombre de vots que havia rebut cadascú ni tampoc se sabria quins noms més s'havien votat. Com es veu, la transparència en aquest Premi és exemplar. El cas és que, superat el període de votacions de la primera ronda, la Junta, que era qui abans acabava exercint de jurat finalista, ha fet públics els quatre noms que, segons ells, han estat més votats, sense especificar, com dèiem, ni el nombre de vots ni la seva posició. I heus aquí els candidats: Jaume Pérez, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Antoni Vidal. A la vista d'aquests quatre noms, es fa una mica difícil pensar que els associats i associades que han cedit a votar en obert —el vot secret fomentaria molta més participació i garantiria la privacitat total— s'hagin posat d'acord a escollir majoritàriament els d'aquest quatre candidats, entre altres coses perquè la distribució entre valencians, valencians adoptats, illencs i principatins és tan quadrada que ni que l'hagués feta una calculadora hauria sortit tan evident. El fet és que, dos dels candidats (Jaume Pérez i Isabel-Clara Simó) incompleixen un dels punts ètics d'un premi d'aquestes característiques: els dos són membres de la Junta Consultiva, a més d'haver estat excàrrecs en diferents etapes de l'AELC, cosa que, malgrat que les bases han estat retocades també per la Junta actual, els invalida moralment a rebre cap mena de premi dels que atorga l'AELC. D'altra banda, Emili Teixidor —actualment celebrat per l'adaptació de 'Pa negre' al cinema— no és associat de l'AELC, cosa que, de fet, no impedeix que pugui ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans. Una vegada més, la Plataforma insta la Junta actual i la que es constituirà a finals de març a revisar tant les bases del premi com el seu sistema de votacions i a fer-lo més transparent, ambiciós i conseqüent amb el prestigi que havia adquirit en els seus inicis.

Corredisses per tancar les candidatures a Presidència i Vicepresidència del Principat

A finals de març, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), celebrarà l'assemblea en què es renovaran dos dels primers càrrecs de la Junta Directiva i que afecten plenament el Principat de Catalunya, l'àmbit amb més associats. Els acabaments de mandat del president Guillem-Jordi Graells i la vicepresidenta Mercè Canela han fet que les "corredisses" a última hora per trobar candidatures que garenteixin la continuïtat de la "vella guàrdia" de l'AELC hagin estat frenètiques. El 25 de febrer acabava el termini de presentació de voluntaris a aquest parell de càrrecs —i a alguns altres menys destacats de vocalies dels tres àmbits territorials— però tret d'alguns associats i associades de bona fe que encara pensen que el sistema intern de l'AELC és net i democràtic i s'apunten al tinglado, els dos principals càrrecs estaven aquell mateix dia a la corda fluixa. Les negatives a optar al càrrec de presidència s'acumulen sobre la taula de l'AELC, malgrat que no hauria de ser així en una associació que supera el miler de membres. Una vegada més, la presentació de candidats, en comptes d'obrir una segona volta de voluntaris per iniciativa pròpia i fer manifest que costa assumir aquestes responsabilitats, s'haurà fet il·legalment fora de termini i el que és pitjor, de sota mà, o de sota dit, que és el mateix. Es dóna el cas que Guillem-Jordi Graells hauria de deixar la presidència —que no vol dir que deixi l'AELC perquè continuarà formant part de la Junta Consultiva que en realitat ni es consulta ni opera mai—, després del període més inactiu, amb retallades econòmiques importants per falta de previsió i d'una bona gestió, amb el foment de taules rodones sense cap ressò per justificar un programa inexistent d'activitats, i amb el seu silenci, després d'un any, davant la conclusió d'uns contractes d'edició digital —després d'una cínica recomanació per escrit que els autors s'abstinguessin de firmar-ne cap— i la inoperància i el poc ús que es fa dels acords en els contractes d'edició en paper, consensuats pretesament en el seu dia entre escriptors i editors. Graells, que va fomentar l'entrada a l'AELC d'un Secretari general que va manifestar alegrement que no "podia exercir el seu càrrec" i que l'ha mantingut en aquests dues legislatures sense buscar-ne el relleu, no pot optar èticament a una tercera reelecció de presidència. Però un canvi d'Estatuts fets en aquest últim període pot portar a una silicona en el càrrec. Sí que ho pot fer, en canvi, la vicepresidenta Mercè Canela, que va incorporar-se a l'AELC en una altra període de candidatures fora de termini per evitar l'entrada d'algun dels voluntaris que hi volia optar.

Abstinència de l'AELC davant el crac de la distribuïdora catalana l'Arc de Berà

Com ja és lamentablement habitual, la junta actual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) manté una línia de silenci absolut —que es podria qualificar d'abstinència— pels problemes que afecten molts del seu miler d'associats i associades. L'últim és el referent a la crisi de la distribuïdora L'Arc de Berà que, com és conegut, afecta nombroses editorials catalanes mitjanes i petites fins a l'extem que algunes corren perill de no poder continuar amb la seva programació pels deutes que la distribuïdora els ha deixat. Però darrere de totes aquestes editorials hi ha també autors i autores que en molts casos han publicat les seves obres —sobretot d'assaig i específiques— sense acomptes de drets d'autor a l'espera de les vendes reals —fórmula completament lícita si les dues parts es posen d'acord— i que ara no saben tampoc com acabaran els resultats de les seves liquidacions anuals. Davant d'això, la Plataforma no s'està d'instar una vegada més que la passivitat de la Junta de l'AELC s'acabi d'una vegada i que la junta entri de ple en els conflictes que realment afecten els associats que teòricament diu que representa. Afers com la de la suspensió de pagaments de l'Arc de Berà s'inserexen del tot en un dels papers essencials de caràcter professional que hauria de tenir l'AELC i que no té mentre es dedica a organitzer cicles de tertúlies i taules rodones que només acontenten la mitja dotzena d'assistents i els ponents que les protagonitzen. La Plataforma ha calculat que un 60% dels associats actuals de l'AELC —sobretot els més nous— està vinculat d'una manera o altra a aquestes editorials petites i mitjanes que fan una feina lloable de donar sortida a un tipus de llibres que no trobarien espai en les macroeditorials dedicades al bestseller i la moda de cada moment. Fins ara, els associats i associades de l'AELC no han rebut cap orientació ni cap senyal de gestió que hagi fet la Junta en aquest sentit, cosa que crea una sensació de campi qui pugui i de desemparament en els moments més delicats.

L'AELC es desmarca del cànon literari que elabora la Institució de les Lletres Catalanes

El polèmic cànon literari que elabora la Institució de les Lletres Catalanes no és frare del convent de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La junta actual, segons paraules del seu president, ha assenyalat el director de ls Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, com a fautor d'aquest cànon, que ha preguntat a més de 3.000 especialistes de les lletres sobre les seves preferències. Segons el president de l'AELC, en el si de la Junta de Govern i del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes, els representants d'aquests dos organismes van manifestar la seva posició contrària a tirar endavant l'elaboració d'aquest qüestionari. Però tot i així, Oriol Izquiero va assumir el projecte. L'AELC, ben diferent que com ha fet en algun altre cas, no es va manifestar aleshores ni a favor ni en contra i va deixar lliure opció als associats (escriptors i crítics, principalment) i tampoc no va comunicar als associats i associades la seva posició contrària en el si de la Institució de les Lletres Catalanes. L'última feina en la línia de subterfugi que ha practicat l'AELC en el sí de la Institució de les Lletres Catalanes ha estat donar suport a la candidatura de Francesc Parcerisas com a nou degà (ara anomenat també president) de la Institució de les Lletres Catalanes, que ja en va ser curiosament director. Lògicament ni l'AELC ni cap de les associacions presents en el Consell Assessor va obrir consulta entre els seus associats, cosa que garantiria un nivell de democràcia i netedat si es fes així.

Caixa Penedès retira la subvenció del premi Aurora Díaz-Plaja convocat per l'AELC

En el moment que aquest premi commemora el desè aniversari de la seva fundació, a partir del II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil, l'Obra Social Caixa Penedès ha retirat la subvenció de 1.500 euros de dotació que tenia el premi Aurora Díaz-Plaja, d'articles de divulgació de la literatura infantil i juvenil, convocat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Com que el límit de ridiculesa de la junta actual de l'AELC no toca mai sostre, una associació que té un pressupost global de més de 400.000 euros convoca igualment el premi, però a partir d'ara sense dotació i, per més inri, dient que a partir d'ara serà "honorífic". L'AELC, que ha entrat en la roda de ploramiques pròpia de l'època té suficients recursos per poder continuar patrocinant, si volgués, la dotació del premi. Només que es deixés de fer una de les múltiples trameses per correu postal per enviar quatre bases inútils de premis literaris o només que se sacrifiqués alguna taulada dels membres de junta, o només que es deixessin de fer alguns viatges en Euromed i alguns vols d'avió a les Illes per decidir que el premi no tindrà dotació, la Junta hauria pogut trobar una solució més elegant: continuar el premi amb dotació; o reduir-la, si calia, però mai eliminar-la perquè no té justificació. O, cosa que és el que competeix a un organisme com l'AELC, gestionar amb la mateixa Caixa Penedès —el premi es lliura cada any a Vilafranca del Penedès!— una renegociació de la dotació o buscar per altres organismes qui se'n volgués fer càrrec. Continuar convocant el premi, amagant a les bases que no hi ha dotació —la memòria és feble— és amagar l'ou i no treure la cara, cosa habitual en els actuals responsables de la junta de l'AELC, entre els quals hi ha persones vinculades a la literatura infantil i juvenil que menyspreen acceptant aquestes resolucions el mateix àmbit al qual pertanyen. Cal recordar que la vicepresidenta del Principat de la Junta de l'AELC és l'escriptora Mercè Canela, directora de Cavall Fort i autora de literatura infantil i juvenil. Entre els membres de la Junta hi ha també altres autors d'aquest àmbit, com Gemma Pasqual i Escrivà, autora del País Valencià. A aquesta Plataforma li consta que, ni aquests dos membres ni cap altre de la Junta va plantejar mínimament buscar una solució a la renúncia de Caixa Penedès, entitat que ha aprofitat el procés de fusió i la crisi per retallar el lligam amb aquelles entitats que no han respost tampoc satisfactòriament a la seva participació per falta d'una bona relació externa, un dels llasts que arrossega actualment la junta de l'AELC.

L'AELC admet que els encontres Galeusca han estat «fer turisme» durant vint-i-cinc anys

El president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha admès públicament que els encontres Galeusca d'escriptors gallecs, bascos i catalans que s'han celebrat durant 25 anys anys han estat en cada edició «fer turisme». Després de la fantasmada de la creació de la Federació Galeusca, els encontres s'han anat repetint —sempre coincidint amb el pont de Tots Sants— i si bé ara s'han reduït pel que fa a l'expedició d'autors pagats amb els diners de tots que s'hi enviava, encara hi resten seqüeles del mal costum amb la participació de ponents en taules rodones —en una era que les comunicacions via digital estalviarien moltes despeses que es podrien dedicar a altres qüestions professionals més necessàries—. El president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, va criticar els seus socis de Federació Galeusca en l'última assemblea anual dient que no participarien en encontres «generals» sinó només «professionals» i va assenyalar directament els col·legues bascos i gallecs com a contraris a aquesta decisió perquè volien continuar «fent turisme». En els últims 25 anys, l'AELC hi havia desplaçat anualment uns quinzena llarga d'autors convidats, en molts casos, gairebé sempre els mateixos. En les ponències d'aquest 2010, celebrades a La Corunya, la varietat, la renovació i l'obertura tampoc no es pot dir que sigui gaire evident perquè s'hi desplacen velles glòries com Guillem-Jordi Graells i Ignasi Riera, a més de Miquel Bezares, Manel Bonany i Ignasi Mora.

L'AELC es nega a difondre un Manifest a favor de la biblioteca personal i per la no reutilització del llibre literari a les aules

Un Manifest d'un grup de professionals de la literatura i la il·lustració a favor de la biblioteca personal dels joves posa en evidència la falta de capacitat de l'AELC per liderar iniciatives en defensa dels drets d'autor

La Junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha fet els ulls clucs i, segons ha pogut saber aquesta Plataforma, s'ha negat a difondre entre els seus associats el contingut del Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules i a favor de la biblioteca personal, que ha recollit nombroses signatures d'escriptors, il·lustradors, editors, professorat i altres àmbits abans de ser presentat a les institucions que tenen competència en aquest sector, sobretot davant el Departament d'Educació que ha promogut la reutilització dels llibres de text i hi ha inclòs també els llibres literaris negant així la possibilitat que els nois i noies acabin no tenint una mínima biblioteca pròpia, ja sigui amb llibres en suport paper o en suport digital. La Plataforma no entén que un Manifest que no fa altra cosa sinó defensar els drets d'autor dels creadors literaris (escriptors o il·lustradors) no hagi estat, si no signat, almenys distribuït com a informació entre els associats i associades, molts dels quals tenen llibres seus publicats en col·leccions que es veuen afectades per aquesta normativa del Departament d'Educació. La Plataforma, que com tants altres col·lectius, ha rebut el Manifest i la invitació a difondre'l, no només ho fa sinó que insta la junta de l'AELC i tots els seus membres —alguns dels quals són autors de literatura infantil i juvenil— que es replantegin l'actitud acordada precisament en una reunió de la Junta que van celebrar el passat 12 de juny. La Plataforma lamenta també que l'AELC no tan sols no s'ha conformat a no difondre el Manifest sinó que, en alguns casos, quan ha estat preguntada per algun associats què en pensava, ha donat una opinió negativa i ha orientat a no signar-lo. El bloc del Manifest ha tingut una forta repercussió mediàtica —premsa i televisió, amb debats i articulistes, que es poden seguir en la seva pàgina— i ha tingut també el suport, encara en fase de recollida de signatures, en molts pocs dies, de prop de 400 professionals del sector.

Vegeu aquí el contingut del Manifest, la relació d'adhesions i alguns articles de premsa publicats per diversos autors sobre la qüestió.

Un balanç de pèrdues i guanys amb conceptes ambigus

Acostumar-se a l'opacitat és un dels exercicis que cal que facin els associats i associades de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) pel que fa a la presentació de comptes de cada any. Els canvis de tresorer o tresorera no milloren en aquest aspecte i l'estil d'informació reduïda, per no dir invisible, s'ha anat consolidat en les darreres juntes directives, sobretot a partir de l'etapa presidida per Jaume Pérez, primer, i per Guillem-Jordi Graells, després. Els comptes de l'exercici són aprovats, a més, per una minoria d'associats, imcomprensible en un pressupost que supera els 600.000 euros de moviment. Però el més inconcebible, des de fa ben bé sis exercicis —l'última etapa directiva— són alguns conceptes que no s'adiuen amb les lamentacions de reducció d'ingressos a causa sobretot de la crisi, diuen, i de les rebaixes en la recaptació de Cedro. Tot i aquesta situació, que ja va esclatar fa dos anys, no es veu reflectida en la gestió anual. I, si no, la Plataforma es qüestiona algunes partides com aquestes, que si bé no es posa en dubte que siguin aproximadament reals, sí que no formen part d'una política d'austeritat. Per exemple, i només és una tria:

Assessoria fiscal (13.512'25 euros)
Agència de premsa i publicitat (10.675 euros)
Publicacions en paper (38.449'41 euros)
DVD's Veus Literàries (67.129'76 euros)
Publicacions digitals (49.753'20 euros)
Coordinacions activitats (11.718'30 euros)
Activitats generals com Galeusca i contractes (8.273'64 euros)
Activitats Principat (52.936'56 euros)
Activitats País Valencià (28.739'59 euros)
Activitats Illes (36.745'21 euros)
Trameses postals (29.925'28 euros)
Manteniment junta directiva (23.634'06 euros)

Els interrogants salten a la vista. ¿Quina assessoria fiscal cal per a una activitat rutinària i gairebé domèstica com la de l'AELC que costi més de 13.000 euros? ¿Quina premsa i publicitat externa es pot permetre l'AELC que li pugi més de 10.000 euros? ¿A la primera dècada del segle XXI, amb la implantació digital, cal continuar fent malbé arbres i imprimir paper per més de 38.000 euros? ¿Algú dels responsables es va posar a pensar quina utilitat tenien els DVD's Veus Literàries —prou qüestionats per aquesta Plataforma i finalment tancats ara fa pocs dies per raons econòmiques després de malbaratar prop de 200.000 euros— quan es poden penjar vídeos a Internet gratuïtament i s'han gastat només durant el 2009 més de 67.000 euros? ¿Unes publicacions digitals, que són de manteniment de primer curs d'estudiants de BUP poden costar més de 49.000 euros? ¿Cal continuar pagant coordinacions externes d'activitats, prop de 12.000 euros, quan l'AELC ja té una nòmina administrativa pròpia de 82.000 euros? ¿La fantasmada del Galeusca, ara inactiva, ha costat durant el 2009, més de 8.000 euros? ¿Què inclouen les partides genèriques "Activitats del Principat", amb més de 52.000 euros, "Activitats del País Valencià", amb més de 28.000 euros, i "Activitats de les Illes", amb més de 36.000 euros? Com és que d'aquestes tres Activitats, que en total pugen més de 116.000 euros, el tresorer, en la seva Memòria, només ha esmentat com una "activitats extraordinària" el Congrés de Literatura Infantil i Juvenil com si aquest esdeveniment fos extra i no previst, quan en canvi no hi ha cap altra activitat digna de destacar? ¿Encara cal gastar-se en trameses postals i fotocòpies prop de 30.000 euros a l'era del correu electrònic? I, finalment, la més flagrant de totes: ¿Pot una associació com l'AELC continuar mantenint una Junta Directiva que li costa més de 23.000 euros a l'any sense haver sabut reduir despeses en viatges, estàncies hoteleres i taulades? ¿Han pensat, els membres de la Junta Directiva, el rendible que hauria de ser una empresa, associació, un organisme o una iniciativa de gestió, que té, trinco trinco, aquestes despeses anuals? I com és que no es veuen els resultats i el moviment i la repercussió de l'AELC és tan grisa i empobrida? Un balanç de pèrdues i guanys, sí, però amb moltes pèrdues i molts pocs guanys. Un braç massa estirat sense adonar-se on arriba la màniga. I això, en època de crisi, i quan més de mil associats paguen anualment una quota de 60 euros.

Un 2010 sense activitats i sense cap ambició

L'etapa presidida per Guillem-Jordi Graells ha anat caient en un pou d'inactivitat en el si de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i no pas per les retallades econòmiques provinents de CEDRO, que representen una quantitat important, però mínima, sinó per la falta d'ambició en les activitats generades aquest primer any i la inèrcia que s'espera per a la segona meitat del 2010. Cicles de taules rodones que tenen una assistència escass, com els incomprensibles 'Escriptors al terrat', de València; els prescindibles 'Tritextuals', de l'Espai de Mallorca de Barcelona; els acadèmics i més propis de departaments universitaris 'Camaleons o la màgia de l'ofici de traduir', que es fan a Palma, Girona, Tarragona o Barcelona; les trobades de la colleta del sud, 'Joc partit'; als cafè, copa i puro dels 'Diàlegs a tres', d'Alacant i Castelló; el 'Lletres dites', d'Eivissa i Menorca; a l'incombustible 'Seminari de Traducció de Vilanova i la Geltrú', incapaç de ser assumit per una Universitat de Traducció, a qui correspondria realment la seva execució; als rutinaris Premis: el dels Escriptors Catalans (resubtitulat com a Premi dels Escriptors en Llengua Catalana i posteriorment en Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, per a més confusió); o la col·laboració amb els Premis de la Crítica Catalana, incrustada com si fos una literatura de segona, dins de la crítica espanyola; els amiguismes dels Premis de la crítica dels Escriptors Valencians (duplicitat local, si es mira bé, amb els anteriors); el miniminiminipremi Aurora Díaz-Plaja d'articles de literatura infantil i juvenil, amb una part de patrocini ridícul de Caixa Penedès —l'única caixa catalana fusionada amb espanyoles—; les col·laboracions en els Premis Octubre d'Eliseu Climent; la col·laboració amb el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya i el Col·legi de Doctors i Llicenciats en el premi Pere Calders exclusivament per a docents; la increïble col·laboració en segons quins festivals poètics com el de Lloseta, mentre es nega la col·laboració a altres del Principat, malgrat que l'AELC rep sol·licituds en aquest sentit que són denegades per sistema... Aquesta és la funció de l'AELC? Cap activitat d'autèntic relleu que serveixi de resposta i remarqui la presència d'una associació que aplega, per ara, més d'un miler d'associats i associades de pagament, i que moralment rep ajudes institucionals i de Cedro en nom d'aquest miler i també dels altres centenars d'autors que no són associats i a qui corresponen part d'aquests ingressos públics. Això i les incomprensibles publicacions —encara!— en suport paper —alguna duplicada amb la digital!—, amb un cost elevadíssim tant d'impressió com de repartiment, fan que l'AELC hagi entrat en una mena de passadís mecànic de qui dia passa, anys empeny. Com tantes vegades s'ha dit en aquesta Plataforma, l'únic article vàlid dels Estatuts de l'AELC és que no permet la renovació de la mateixa presidència més de dues vegades. Afortunadament, l'actual Directiva es troba en la recta final d'aquest clima de mortalitat per culpa d'una falta de dinamització dels associats i després d'haver admès, per exemple, l'entrada d'un secretari general que confessava en la seva candidatura que no podia "treballar" per l'AELC executivament. En qualsevol altra associació no manipulada per una minoria, una candidatura com aquesta hauria estat convidada a retirar-se. L'amiguisme —en política allò que diuen "tràfic d'influències"— és un dels llasts que arrossega l'AELC en el seu si. La por i l'egoisme d'uns quants a l'obertura porta l'AELC a presentar un programa d'activitats, com aquest del 2010, que sembla més aviat el d'un centre parroquial i, pel qual, un organisme com la Institució de les Lletres Catalanes, que hauria de valorar les propostes que s'hi presenten, hi destina, com aquell qui no diu res, més de 90.000 euros anuals. Llegeixi's el sumari d'activitats explicat abans i compari's amb aquesta dotació. Les activitats, com la terra, és —o hauria de ser— de qui la treballa.

Una altra vulneració ètica en els Premis dels Escriptors Valencians de l'AELC

Després de l'atorgament d'un premi Cavall Verd a títol pòstum, vulnerant un dels acords ètics de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana dels últims anys —revocat per la Junta actual—, com ja es va fer constar aquí, l'edició dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2010 vulneren igualment un altre punt ètic —a saber si també revocat a conveniència— ja que, entre els guardonats, premien en l'apartat de poesia un llibre editat per Jaume Pérez, expresident de l'AELC i, per tant, membre de la Comissió Consultiva de la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, cosa que l'invalida, mentre en sigui membre, a rebre cap premi dels que atorga la mateixa AELC. Aquestes actituds no només fan mal als mateixos premiats sinó que creen la desconfiança en la resta de candidats als diversos premis que atorga l'AELC. En el cas del premiat Jaume Pérez, es dóna el cas, a més, que la seva dona, Isabel Robles, forma part de la Junta de l'Àmbit Territorial del País Valencià que organitza els premis, com a vocal, lloc al qual va accedir com a cooptada després que s'haguessin presentat candidatures voluntàries en unes passades eleccions. Des d'un temps cap aquí, la Junta Directiva de l'AELC està fent els ulls grossos a una sèrie de mals hàbits que semblaven que havien estat desarrelats, però que progressivament han anat entrant de nou en una roda d'amiguisme que no fa res més sinó empitjorar la falta de prestigi que alguns, des de fora, volen que tinguin les lletres catalanes. La Plataforma insta una vegada més els membres de Junta a acabar amb aquestes pràctiques i a saber renunciar a autopremiar-se, sobretot tenint en compte que entre més d'un miler d'associats, es fa sospitós que "els cridats a taula de l'AELC" siguin sempre els mateixos que fa més de trenta anys que remenen les cireres per dins.

L'AELC tanca l'edició dels DVD's «Veus Literàries», la més costosa de tota la seva història

Aquesta Plataforma ha alertat sovint sobre una de les despeses més elevades i menys rendibles de totes les que havia fet l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en tota la seva història. En el moment que es va posar en marxa l'edició de DVD's de la sèrie "Veus Literàries" —algun dia la Junta Directiva hauria de donar explicacions i criteris rigorosos sobre la tria dels autors que hi ha destinat fins ara—, es va posar en evidència que en temps d'Internet, de xarxes gratuïtes, del YouTube i altres possibilitats més econòmiques, per no dir gratuïtes, embarcar-se en una producció audiovisual —recordem que, tal com va fer públic aquesta Plataforma, es va crear expressament l'empresa Micantia sis mesos abans de començar aquest projecte— era una temeritat fora de lloc. El temps, malauradament després d'haver malgastat milers d'euros que l'AELC té gràcies a l'existència dels escriptors que són associats i els que no en són també, ha acabat donant la raó a la denúncia que s'ha fet sempre des d'aquí i ara l'AELC ha anunciat, amb l'excusa de la crisi econòmica, que atura l'edició després de 35 DVD's, després de destinar-hi 100.000 euros el 2007, uns 85.000 euros el 2008, i uns 67.000 euros el 2009, és a dir, 252.000 euros als quals cal afegir el cost de l'últim DVD del 2010. De fet, per si de cas, L'AELC diu que atura aquest projecte "momentàniament". Com que el mal ja està fet, i els 35 vídeos morts i enterrats, desfassats, sense actualització permanent i representant un material incomplet, la Plataforma només espera que la Junta Directiva opti per mitjans digitals més econòmics i sàpiga administrar com cal els recursos que li arriben de les institucions i de Cedro, sense oblidar que són recursos que li arriben per compte dels autors catalans i que té l'obligació d'invertir-los en projectes que realment arribin a tots, no només a uns quants. El cas dels DVD's Veus Literàries s'hauria d'escriure en lletres i números majúsculs per adonar-se de quina ha estat la despesa més luxosa i inútil que ha fet l'AELC en els últims deu anys.

Conflicte de l'AELC amb el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves

L'actual Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha originat un lamentable conflicte amb el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves (ClijCat), organisme del qual és membre l'AELC junt amb altres associacions i col·lectius. El conflicte s'ha generat a partir que l'AELC ha comunicat per carta als seus associats, els enregistrats com a autors de literatura infantil i juvenil, que no els enviarà més la revista Faristol que edita l'esmentat Consell Català (4 números anuals) perquè aquest li demana que hi contribueixi amb la part del cost de subscripció dels exemplars que distribuïa l'AELC. La carta de l'AELC, en lloc de facilitar el diàleg intern entre les dues associacions, en fomenta la separació quan es permet criticar el Consell en aquest paràgraf: "Lamentem aquesta imposició (?) que comporta unes despeses a l'AELC i un trencament del que considerem clau (?) de la revista Faristol, com n'és la seva gratuïtat. En conseqüència, ens veiem obligats a suspendre la tramesa que us fèiem arribar." La carta de l'AELC, en un punt de cinisme, recomana també als seus associats llegir gratuïtament la revista Faristol per Internet a l'adreça del Consell Català. Es dóna el fet que l'AELC destina quantitats considerables de pressupost —en temps de crisis i retallades d'ingressos— a les edicions de Quaderns Divulgatius i Retrats, que sí que envia als seus associats —amb el cost de tramesa postal que això representa— tot i que també els entra en xarxa, per la qual cosa, la recomanació que fa en relació a la revista Faristol, del Consell Català, hauria de començar aplicant-se-la a casa i predicant amb l'exemple. ¿Cal enviar els Quaderns Divulgatius a tots els associats —superen el miler— quan el mateix contingut es troba íntegre en xarxa i es pot descarregar en PDF? Potser si l'AELC deixés d'editar en paper aquests infumables Quaderns Divulgatius —a banda que algú deixaria de cobrar els dinerons per la seva feina— potser es podria contribuir a la millora de la revista Faristol i, sobretot, a no accelerar la seva agonia per motius econòmics. L'AELC té un representant dins el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves des de fa anys. La falta de compromís amb l'organisme, com es veu, amb aquesta negativa en relació a la revista Faristol, potser se l'hauria de plantejar. Posar el nom en un organisme, però no assummir cap responsabilitat no hauria de ser propi d'una associació d'escriptors com l'AELC.

Falta de rigor i devaluació del Premi dels Escriptors Catalans

A cada nova edició, i ja en van deu, el Premi dels Escriptors Catalans que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), teòricament a partir de les votacions dels seus associats, va entrant progressivament en una falta de rigor i en una devaluació dels seus objectius. D'una banda, en aquesta edició, el Premi ha estat donat a conèixer amb diferents noms: "Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana", "Premi Jaume Fuster", "Premi de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana"... El complex que persegueix la Junta Directiva de l'AELC des de fa temps l'ha portat a renunciar a donar un premi honorífic que sigui l'únic i que hauria de ser el més prestigiós dels "Escriptors Catalans". El complement de nom amb la definició del malaguanyat Jaume Fuster ja va ser un error i un lleig als autors anomenats, bé o malament, de gènere, perquè el Premi Jaume Fuster havia nascut per distingir aquells autors que se significaven en els diversos àmbits literaris, com es va fer en les primeres edicions. Però el més greu de la concessió d'aquest premi és fer creure que realment els associats voten en majoria els autors guardonats. El distingit aquest any, el poeta Màrius Sampere —amb tots els respectes per la seva trajectòria i la seva obra— no ha estat votat pel conjunt dels associats de l'AELC ni en majoria ni en minoria. Alguns membres dins de la Junta Directiva de l'AELC estan notablement molestos perquè comenten —en veu baixa, esclar, i mai a cara descoberta— que el guardonat ja fa edicions que se'ls imposa des de determinats membres de junta, sobretot des de Presidència. Els mateixos membres de la junta directiva es queixen també que en la reunió general on es decideix el guardonat no apareixen mai les butlletes dels associats que teòricament voten, no es donen les dades de participació i no es fa mai una relació dels autors que es proposen, si és que se'n proposa algun, tenint en compte que els votants ho han de fer sempre a butlleta descoberta i a la vista de tothom (increïble!). Després de deu edicions, la Plataforma insta la Junta Directiva actual de l'AELC perquè es plantegi aquest sistema, renovi el premi, li faci guanyar el prestigi que havia tingut en el principi i, sobretot, recuperi l'honestedat i el respecte que es mereixen els associats. És incomprensible posar en boca dels associats de l'AELC (¿quants?) el nom de segons quins guardonats fins ara. Seriositat, honestedad, menys imatge i més rigor. I, sobretot, transparència. Les paperetes de votació, sisplau, a la vista.

Incompliment de les bases dels premis Cavall Verd

Un dels dos premis Cavall Verd d'aquest any, el Rafel Jaume de traducció poètica, atorgat a Maties Tugores, a títol pòstum, per l'obra 'Complanta dels captaires àrabs de la Casbah i de la petita Jasmina morta pel seu pare', d’Ismaël Aït Djafer, incompleix les bases que la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va aprovar l'any 2000 en relació a les característiques que havien de reunir aquests guardons. Concretament, la Junta Directiva va aprovar per unanimitat l'articulat que diu, segons la documentació a la qual ha tingut accés la Plataforma: "1) El premi s'atorgarà dins la festa dels Premis Cavall Verd a l'autor VIU que hagi publicat en llengua catalana durant l'any anterior el que el jurat consideri el millor llibre de traducció poètica. 2) El jurat valorarà l'aportació dins el conjunt de les lletres catalanes de la incorporació de l'obra traduïda així com la qualitat de la versió. 3) Queden exclosos d'obtenir el premi els que en l'edició del veredicte exerceixin algun càrrec dins la Junta Directiva de l'AELC." En aquesta edició, el premi Rafel Jaume ha estat atorgat a títol pòstum, amb la qual cosa es contravé el punt 1 de les bases que parla clarament que haurà de ser atorgat a l'obra d'un autor viu. El malaguanyat Maties Tugores va morir el 8 de gener passat. La Plataforma no pretén menysprear la vàlua del llibre premiat, però sí que vol alertar de la falta de seriositat de la Junta Directiva actual que ignora alegrement els acords presos i que, segons li consta a la Plataforma, no han estat revocats en cap moment. Seria un acte de cinisme que la Junta Directiva de l'AELC actual al·legués que ha canviat l'articulat, cosa que podria semblar més la llei de l'embut que no pas la llei de l'honestedat. La Plataforma deixa a les mans de la Junta actual la valoració d'aquest fet, tot i que seria ètic que fes una rectificació o que, com a mínim, acceptés l'error en l'atorgament del premi d'aquest any.

Perilla la Comissió de Paritat entre editors i escriptors per la inoperància de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Els editors, ni que sigui en veu baixa, comencen a manifestar que estan tips de la Comissió de Paritat que es va crear a petició de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) per resoldre els conflictes que sorgeixin en la interpretació de segons quins contractes editorials. La poca operativitat d'aquesta comissió, així com la impossibilitat de donar sortida àgil als temes que s'hi plantegen, estan fent repensar a alguns editors de deixar-la en punt mort. Un fet d'aquesta inoperància és l'acord pres en l'última reunió de veure's només cada tres mesos. De fet, més que això, la gota que ha fet vessar el got és que els editors no han vist gens bé els pals a les rodes que el president de l'AELC ha intentat posar davant de l'aparició del suport en e-book, després que han sabut que havia aconsellat incomprensiblement en una carta signada i enviada a tots els associats que s'abstinguessin de signar cap contracte digital abans que hi hagués un model pactat. El fet és que la reacció retrògrada del president es va produir després que els únics models que fins ara es coneixen haguessin estat difosos per aquesta Plataforma davant la passivitat que havia demostrat l'AELC. I continuen sent els únics models de contracte digital de referència, amb les possibilitats de clàsules prou obertes perquè aquells autors que reben propostes d'edició en e-book puguin establir, segons el seu criteri, el tant per cent de retribució que creguin més convenient, tenint en compte que els contractes d'edició en suport paper pactats després de tres anys de reunions i estires-i-arronsa, no determinen ara ni han determinat mai quin ha de ser aquest tant per cent. D'altra banda, també les agències literàries creuen que les associacions d'escriptors, o l'AELC, en aquest cas, no treballa precisament a favor dels autors en català —que, si baden, es poden veure al marge d'un nou suport en auge i ofegats una vegada més per altres literatures— sinó que, com en tantes ocasions, l'AELC ni fa ni deixa fer. Editors i agents literaris pensen que és incomprensible que, en lloc d'actuar amb mentalitat ancorada en el passat, no hagin sortit al pas dels avantatges d'aquest nou suport editorial que ja té desenes de llibres en xarxa.