L'exvicepresident de l'AELC i actual membre de la Comissió Consultiva de l'AELC, Carles Duarte, torna a reobrir la polèmica de fa tres anys introduint la literatura espanyola en els Premis Nacionals de Cultura del CoNCA

El 2012, Carles Duarte, des del CoNCA, en l'etapa del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va provocar múltiples reaccions del sector en contra pel fet d'introduir la literatura espanyola dins dels Premis Nacionals de Cultura que atorga la institució que presideix. Tot i que semblava que la qüestió s'havia apaivagat, amb la llei del silenci i sense que existís aquesta categoria dins dels Premis en els anys 2013, 2014 i 2015, ara, el CoNCA ha tornat a reobrir la polèmica, coincidint amb l'etapa del nou conseller de Cultura, Santi Vila, introduint novament la literatura espanyola amb un guardó que ha atorgat a l'escriptor Enrique Vila-Matas —d'altra banda, indiscutible per la seva obra en espanyol i que aquesta Plataforma no qüestiona—. Ja aleshores, la Plataforma Per Una Aelc Com Cal va demanar a la Junta Directiva de l'AELC que cessés de la Comissió Consultiva, Carles Duarte, per vulnerar un dels principis de l'associació que representa la gran majoria dels escriptors catalans. El 2012, l'AELC va defensar públicament que literatura catalana i fet nacional anaven íntimament lligats, però no va anar més enllà. És per això que aquesta Plataforma torna a posar damunt la taula la demanda que la Junta Directiva de l'AELC, si vol estar en el lloc que li correspondria estar, estableixi amb urgència la immediata inhabilitació de Carles Duarte del seu càrrec actual a la Comissió Consultiva de l'AELC, lloc que ocupa arran d'haver estat vicepresident del Principat de Catalunya entre els anys 1999 i 2003, després d'haver estat també tresorer entre el 1995 i el 1999. La Plataforma considera igualment ara, com al 2012, que la intenció política exposada per Carles Duarte com a president del CoNCA el fa incompatible per ocupar cap càrrec, malgrat que sigui honorífic com el de la Comissió Consultiva, dins de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La Plataforma espera de l'actual Junta directiva i de la seva presidenta, Bel Olid, que actuïn en conseqüència davant un fet que menysté els escriptors catalans que no fan res més sinó escriure en la llengua pròpia de la seva cultura i del seu país.

La «Notícia bibliogràfica» de l’AELC enceta una nova etapa però se li veu la «coixera» més que mai

Des de fa molt anys, els àmbits territorials del País Valencià i de les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) editen cada any un fulletó anomenat «Notícia bibliogràfica» que recull les publicacions fetes l’any anterior pels escriptors, traductors i assagistes vinculats o establerts en aquell àmbit. Però des d’aquest any, la nova Junta Directiva de l’àmbit del Principat ha decidit fer el mateix. Una bona intenció, sens dubte, però que, ara sí, posa en evidència que aquests reculls anuals queden incomprensiblement coixos perquè el criteri és tan curt de mires que només recull les publicacions fetes per aquells autors que són «socis» de l’AELC. Amb la incorporació, a tan benemèrita iniciativa, del Principat, hi havia l’oportunitat, doncs, de rectificar un criteri que, a les Illes i el País Valencià quedava més o menys dissimulat, però que al Principat canta com una arengada. Per exemple, ¿és normal que es faci un recull com aquest, que ha de ser històric, rigorós i fidel, i no hi hagi, l’última publicació d’Albert Sánchez Pinyol o la de Sergi Pàmies simplement perquè no són «socis de l’AELC»? ¿Serà normal, quan es doni el cas, que no hi figuri, per exemple, l’any vinent, el llibre de l’Empar Moliner perquè no és «sòcia de l’AELC» o, si en Quim Monzó en publiqués un, que tampoc no hi fos perquè fa un any llarg que es va donar de baixa de l’AELC? Són, només, quatre miniexemples de la coixera que tragina aquesta nova iniciativa de l’AELC i que la Junta que presideix Bel Olid ha mantingut amb els criteris restrictius que caracteritzaven les romàtiques —no pas romàntiques— juntes anteriors. ¿Cal recordar, una vegada més, que els ajuts públics que rep l’AELC són de tots els autors i que l’AELC existeix perquè existeixen autors? ¿Cal advertir, una vegada més, que si en un moment donat es donen Premis com el dels Escriptors Catalans rebatejat com a «Jaume Fuster» a autors que no són «socis de l’AELC» també tenen dret a figurar altres «no-socis de l’AELC» en els reculls de publicacions catalanes de l’any bibliogràfic? El criteri adoptat fa anys al País Valencià i les Illes no era ni rigorós, ni científic, ni lletraferit… i lamentablement s’ha manllevat per al Principat caient en un trist tracte discriminatori, poc generós i molt de ralet-ralet al melic propi. I, finalment: ¿cal continuar fent en suport paper —calerons, calerons, caixa passi!—  un recull que es podria fer digital, permanent i actualitzat al dia?