LA NOVA ASSOCIACIÓ DE DRAMATURGS DE CATALUNYA... UNA ALTRA FUITA DE L'AELC

Després de dos anys de converses i projectes, finalment s'ha oficialitzat la posada en marxa de la nova Associació de Dramaturgs de Catalunya (ADC), de la qual formen part i aplaudeixen la gran majoria d'autors i autores de teatre catalans. La primera presidenta és la dramaturga Anna Maria Ricart. Lamentalement es torna a produir un fet que ja va ocórrer quan els Guionistes de Catalunya van decidir fugir de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i van muntar el seu hortet. És encara més lamentable que havent-hi com hi ha, dins de l'AELC, una secció dedicada presumptament al teatre, a l'hora de crear un col·lectiu que vetlli pels seus drets professionals hagin hagut de pensar en una nova associació. Si la junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) tingués més cura i es prengués més seriosament el funcionament de les seccions, la secció de teatre hauria pogut assumir aquest paper, amb l'avantatge que l'AELC disposa de serveis, assessorament, suport jurídic i altres condicionants —i amb diners públics!— que una nova associació ha de crear de cap i de nou. Els Guionistes de Catalunya van fer en el seu dia el seu camí. Un altre dia, els que s'autonomenen “escriptors professionals de literatura infantil i juvenil” també van fer el seu amb la nova associació Escrivim que, havent-hi com hi ha tota una AELC, de tant en tant es reuneixen a l'espai de la Fundació Jordi Sierra i Fabra que té al barri de Sants. I ara, els dramaturgs i les dramaturgues opten pel mateix camí de crear un hortet propi on puguin conrear les seves inquietuds. Ja fa temps que l'AELC bada i es mira les mussaranyes. En el cas del teatre, la fugida encara és més greu tenint en compte que la mateixa AELC havia organitzat fa molt poc unes jornades de teatre a l'Institut del Teatre. Increïble, però no per això impossible. ¿Quins seran els següents autors —sigui quina sigui la seva especialitat— que optaran penjar les seves pròpies sigles en el catàleg d'associacions que té el país?

¿ADÉU A L'ESQUELA MORTUÒRIA?

Una de les tradicions —d'humor negre si es vol—, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) era el de la publicació de l'esquela mortuòria en un mitja tradicional de premsa en paper quan un dels associats o associadades passava a millor vida. Aquest hàbit, però, recentment ha estat evadit per la Junta actual. Ja fa un temps que es va passar per alt mantenir la tradició de l'esquela amb la mort de l'escriptor Estanislau Torres, probablement perquè la notícia va passar també, lamentablement, prou desapercebuda. Però posteriorment s'han anat publicant esqueles sempre que s'ha produït el decés d'algun membre de l'AELC. Fins ara. Aquest juliol ens ha deixat l'escriptor Xavier Amorós Solà (Reus, 1923 - 2022), membre de l'AELC i, per edat, 99 anys, soci d'honor. Però l'esquela no ha estat publicada en cap mitjà per part de l'AELC amb aquell lema neutre «Et recordarem sempre». No es pot dir que la mort de Xavier Amorós Solà sigui de les que han passat desapercebudes perquè se n'ha parlat en tots els mitjans. Però l'esquela no ha aparegut, ni l'endemà de la defunció ni cap altre dia. ¿És aquesta una nova norma presa per la Junta actual? ¿Es prefereix que el cost d'una esquela sigui destinat a altres despeses d'entre les més sumptuoses i evitables de la mateixa Junta? Si alguns associats i associades aspiraven, des de sempre, a rebre de l'AELC, al cap dels anys de constància associativa, almenys, un reconeixement en clau d'esquela, se'n poden anar oblidant o, en tot cas, poden optar per no fer mai l'últim badall... la butxaca és la butxaca i morir-se és cada vegada més car.

EL PREMI DELS ESCRIPTORS CATALANS NO AIXECA CELLA

Una altra convocatòria dels Premi dels Escriptors Catalans —rebatejat Jaume Fuster— sense que aixequi cella i sense que se sàpiga quin ha estat el nombre de presumptes vots dels associats, que són qui, teòricment, el trien. Per a aquest 2022, la distingida ha estat l'escriptora Olga Xirinacs (Tarragona, Tarragonès, 1936). L'autora, que ha conreat una extensa obra poètica i narrativa, era candidata —també presumptament segons les votacions de la primera ronda de votacions— juntament amb els escriptors Miquel Desclot, Joan-Lluís Lluís, Antoni Munné-Jordà, Isabel Robles i Antoni Vidal Ferrando (no cal dir que Munné-Jordà i Vidal Ferrando són noms que fa anys i panys que van apareixent en la candidatura sense immutar-se). També sobta, en aquesta llista de candidats, la precisió en què estan representats noms de les diferents terres de parla catalana (País Valencià, Illes, Catalunya Nord, Principat) en una mostra de tot ben repartit i amanit, com es fa a la cuina de casa. Finalment, la «ploma» honorífica és per a l'escriptora Olga Xirinacs, que li ha estat atorgada en una roda de premsa en què un exinspector d'ensenyament de l'àmbit del sud de Catalunya i actual president de Càritas, Francesc Roig Queralt, ha estat l'encarregat de llegir la glossa de la guardonada. El nou president de l'AELC, Sebastià Portell ha dit que el Premi distingia els escriptors «sèniors», tot un detall de la línia decadent en què el premi ha entrat. Només així s'entén que Joan Lluís Lluís o Miquel Desclot, menys sèniors que tots els altres, no hagin rascat bola, com tampoc, per cert, Isabel Robles, muller d'un expresident de l'entitat i també, en el seu dia, premi dels Escriptors Catalans, Jaume Pérez. Una revisió de les bases del Premi dels Escriptors Catalans - Jaume Fuster és d'urgència, ni que sigui per sanejar situacions forçades com la que es viu cada any a l'hora d'atorgar-lo sota l'empara d'un presumpte nombre de vots que mai s'han fet públics.

MES VOTS QUE MAI PER GARANTIR LA CONTINUÏTAT PRESIDENCIAL

El més positiu que se'n pot treure de les eleccions a la presidència de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és l'elevat nombre de vots (575), una xifra mai vista i que s'ha mobilitzat per dues causes: per la pressió de les trucades i els correus electrònics demanant el vot per un o per un altre i la possibilitat de poder votar electrònicament (una fórmula que hauria hagut d'arribar per quedar-se, no només perquè hi ha coronavirus). Que hagi sortit elegit per un petit marge de 53 vots, l'escriptor Sebastià Portell estava cantat, com va pronosticar aquesta Plataforma quan va denunciar el joc brut que la junta actual havia propinat a una altra de les candidates, Gemma Pasqual. La publicitat des de la mateixa AELC, amb avals d'antics càrrecs de l'AELC, tota "la vella guàrdia" donant suport al candidat Sebastià Portell, proposat per la dimissionària Bel Olid per garantir el continuisme, és el model d'allò que no ha de ser. Gemma Pasqual —en comptes de retirar-se i denunciar el fet— va voler planta cara. I el silent Manuel Alonso va aguantar fins a veure-les venir. Gemma Pasqual, a més, es va veure obligada a crear de pressa i corrents un grup de suport que va fer mans i mànigues i correus electrònics per compensar el favoritisme que havia acompanyat Sebastià Portell. Tot això s'hauria evitat si els estatuts de l'AELC permetessin una reelecció d'un equip complet i un programa concret i no unes persones a títol individual. Aquesta és una feina que té el nou president Sebastià Portell, si no es vol trobar igual d'aquí a uns anys: cal adaptar els estatuts als temps actuals. Mentrestant, el recompte ha deixat clar que la tria ha estat prou dividida: Sebastià Portell (287 vots), Gemma Pasqual (234) i Manuel Alonso (54 vots). Els 575 vots representen gairebé un 40% del cens. Una oportunitat per aconseguir que aquesta participació es converteixi en una participació real de l'associanisme literari al llarg de l'any.

ELS EMAILS I ELS TELÈFONS TREUEN FUM BUSCANT SUPORTS A DUES DE LES CANDIDATURES A LA PRESIDÈNCIA DE L'AELC ARRAN DE LA DIMISSIÓ DE BEL OLID

Després que en la convocatòria electoral l'actual Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que hi presenta el secretari, afegís una sèrie de suports escrits de la "vella guàrdia" de l'AELC, que havien tingut càrrecs de primer nivell a l'associació, amb un panegíric de cadascú dedicat a Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) —nom recomanat per la presidenta dimissionària per raons personals, Bel Olid— una de les altres candidatures, la del Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, País Valencià, 1967), ha reaccionat i ha mogut també cel i terra per trobar suports, alguns dels quals es manifesten a les xarxes via twitter o per altres mitjans. Però la pel·lícula no acaba aquí perquè l'actual junta directiva, no prou satisfeta amb l'abús que va fer amb avantatge i sense donar la mateixa opció als altres candidats amb el manifestat suport implícit al seu secretari, ha activat també el Pla B de la “vella guàrdia”: telefonades i emails que treuen fum demanant descaradament el vot per a Sebastià Portell i, en alguns casos, aprofitant per desacreditar la candidata Gemma Pasqual amb arguments de poca dignitat i companyonia. Recordem que hi ha una tercera candidatura, la de Manel Alonso i Català (Puçol, Horta Nord, País València, 1962), que per ara es manté més discret i en silenci. Aquesta situació, tot i que pot semblar molt legítima i democràtica, és una mala conseqüència del que ve denunciant aquesta Plataforma des de fa molt de temps. Els Estatuts de l'AELC cal que siguin reformats amb urgèncial per caducs. I, si no, com a mostra el que ara està passant. Imaginem per un moment que Gemma Pasqual i Escrivà obté la majoria i guanya la presidència. El seu paper davant d'una resta de la junta que s'ha posicionat en bloc a favor del secretari actual (Sebastià Portell) no pot formar, per molt que es vulgui, un equip de treball que mantingui un programa consensuat. D'aquí ve que és imprescindible adequar els estatuts perquè facilitin una renovació cada tres o quatre anys d'un equip complet i un programa, no ara d'una presidència, ara d'una secretaria, ara d'uns vocals i després de la tresoreria... Fins ara, la junta directiva ha actuat amb impunitat quan ha arribat l'hora de les conteses electorals. La més recent, l'actual, l'abús esmentat de la promoció privilegiada d'una de les candidatures, i abans, amb la cooptació del vocal Ricard Ruiz vint-i-quatre hores després de l'assemblea, quan va perdre la seva candidatura en l'assemblea de l'any anterior davant de Sebastià Bennassar. Cal acabar amb aquestes males praxis heretades del passat i és lamentable que en el tram final de la seva trajectòria com a presidenta, Bel Olid hagi acceptat un tripijoc com aquest. Es fa difícil fer pronòstics ni és el paper d'aquesta Plataforma fer-los. Ara només cal respectar la confiança que dos dels principals candidats tenen en el seu èxit. El més curiós és que, mentre Sebastià Portell es va envoltar de la "vella guàrdia" amb avantatge des de dins la junta, Gemma Pasqual —en comptes de fer-ne la denúncia i retirar-se com aquesta Plataforma va gosar recomanar— ha plantat cara amb suports d'associats que tant són del País Valencià —on ella va exercir de vicepresidenta— com del Principat, alguns dels quals més que sorprenents. Esclar que donar suport a una candidatura o una altra no vol dir que a l'hora del vot secret es voti per qui s'ha donat suport. La vida —literària— és una tómbola!

 

LA «VELLA GUÀRDIA» DE L'AELC ES MOBILITZA PER ACONSEGUIR UNA PRESIDÈNCIA CONTINUISTA DESPRÉS DE LA DIMISSIÓ DE LA PRESIDENTA BEL OLID

El que avançava aquesta Plataforma en un post anterior s'ha complert. Les candidatures de president o presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per mor d'uns Estatuts que cauen de vells, han fet tremolar la «vella guàrdia», que s'ha mobilitzat de seguida —a les 23:59 h del 13 de febrer, esclar— per aconseguir que el seu candidat continuista sigui qui surti elegit. ¿I com ho ha fet? Doncs, utilitzant els vells mètodes de manipulació, malgrat l'existència d'un presumpte comitè electoral independent. Per una banda, els associats Manel Alonso i Català (Puçol, Horta Nord, País València, 1962) havia presentat la seva candidatura dins el termini legal. Per una altra banda, l'associada Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, País Valencià, 1967) havia presentat la seva candidatura també dins el termini legal. I a les 23:59 del 13 de febrer, l'associat Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) presentava la seva candidatura. I oh sorpresa! Aquest últim, que actualment és el secretari de la Junta Directiva al Principat, ho fa acompanyat d'una colla de suports que li dediquen cadascú un panegíric demanant el vot per ell. Entre aquests suports —si no és la «vella guàrdia» que baixi Putin i ho esmeni!—, hi ha els cinc expresidents / expresidentes que encara són vius —tot i que no seria gens d'estranyar que també haguessin aconseguit algun altre suport dels pobres i enyorats que ja no hi són—, a més d'expresidents o presidentes, exsecretaris o secretàries i exvocals. Si això no és una irregularitat, caldria buscar-li un nom que ho definís: ¿com pot ser que des del comitè electoral o des de l'actual Junta Directiva s'admeti una candidatura d'un membre de la Junta amb l'afegitó anticipat d'aquests suports —n'hi ha fins a vint-i-tants llargs— amb aquest privilegi sense haver informat i haver donat l'opció als altres dos candidats que també ho podien fer? ¿Aquesta vintena llarga de recomanadors —gràcies, però els associats de l'AELC ja són grandets i saben el que han de fer— no podien esperar a votar el seu candidat quan toqués com faran els associats que votin? És trist i còmic a la vegada que força anys després d'actuar amb amiguismes i discriminacions, una generació de junta directiva jove hagi admès caure en la mateixa trampa. No és el millor llegat que deixa la presidenta Bel Olid. En mans d'aquesta junta directiva estava canviar per millorar. I això vol dir adequar els Estatuts al que demanen els temps actuals: no una presentació d'un president o una presidenta sense equip i amb una mena de programa individual i sí a una presentació d'un, dos, tres o quatre equips amb un programa ben elaborat perquè els associats el votin i el fiscalitzin després. Si l'actual equip de Junta volia continuar amb la seva línia el que calia fer era una dimissió en bloc i la presentació posterior com a candidatura de grup. No muntar una mala jugada fosca per darrere que perjudica la credibilitat de la mateixa AELC. ¿Davant d'aquesta "punyaladeta" per l'esquena què haurien de fer ara els associats Manel Alonso i Gemma Pasqual, els altres dos candidats? És evident. Denunciar-ho i retirar les seves candidatures abans que unes votacions «zoomdirigides» els retirin a ells dos sisplau per força. El nou president de l'AELC té una missió important: adequar els Estatuts perquè no torni a passar un episodi lamentable com aquest on s'hi veuen ben reflectits els noms i cognoms dels qui l'han promogut impunement en altres etapes passades de mal recordar.

A LES 23:59 HORES DEL 13 DE FEBRER...

La presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha anunciat públicament que deixa el càrrec abans d'exhaurir els vuit anys que li permetien la reelecció última. Tot i que era un secret a veus entre els membres de la junta directiva des del desembre, la discreció demanada per la protagonista s'ha mantingut fins a l'últim moment. Llàstima que els associats de l'AELC van rebre primer la carta de convocatòria de candidatures que no pas la carta de comiat de la presidenta!

La dimissió abans d'hora de Bel Olid —les causes són personals més que respectables i no hi entrarem— posa de nou sobre la taula el que aquesta Plataforma havia argumentat en un últim apunt: [el podeu veure aquí] l'absurditat d'uns Estatuts que s'han fet caducs i que no contemplen la presentació d'una candidatura d'equip amb un programa i uns projectes perquè els votin els associats.

L'assemblea del 2022 té un punt excepcional: la votació per escollir la nova presidència de l'AELC,  fora de termini.

Si intuïm que, en aquests set anys, Bel Olid ha creat un equip al seu voltant, no s'entén que a l'hora de dimitir ella, no dimiteixi també tot l'equip. Això seria el més coherent —i una manera de fer el salt als Estatuts— i permetre que es presentés una candidatura d'equip i un programa.

Altrament, per tradició i per humilitat, ningú que no estigui avalat no presenta una candidatura en solitari a la presidència de l'AELC, a no ser que es tracti d'algú que és ingenu o que viu a la Lluna (que en el món associatiu de les lletres, de fet, hi ha de tot això i més). Però, en els llargs anys d'història de l'AELC no ha passat mai. I aquesta vegada tampoc passarà.

¿I què passarà, per tant? Doncs que a les 23:59 hores del diumenge 13 de febrer del 2022, que és quan acaba el termini de presentació de candidatures, l'AELC rebrà una candidatura que serà la que haurà proposat la mateixa presidenta Bel Olid i el seu equip i que sortirà d'entre els membres de l'actual Junta. 

Així va ser com ella mateixa va accedir a la presidència: a les 23:59 h del dia d'autos va rebre la telefonada que li proposava que, com que no hi havia candidat —d'entre tots/es que ho havien refusat—, la proposaven a presentar-se (l'oferta, esclar, va venir del president sortint d'aquell moment fa set anys).

I així continua la filosofia de l'amiguisme pròpia de l'AELC. No la de presentar un programa i un equip a triar entre dos, o tres, o quatre programes i quatre equips que proposessin clarament qui en seria president/a, qui en seria secretari/ària, qui en seria tresorer/a, quins en serien vocals... Aleshores sí que seria un goig emplenar amb les paperetes l'urna clàssica de l'AELC i reforçar —a més de modernitzar— d'aquesta manera el funcionament d'una associació com cal.

La que s'autodefineix com a rejovenida junta directiva de l'AELC té l'oportunitat de demostrar que ho és, rejovenida, esclar, i que fa un salt endavant, dimitint en ple, un pas arriscat, sí, però també coratjós i saludable per arribar a una nova etapa encara més rejovenida, encara més transparent i encara més democràtica que l'actual.