L'AELC és bona... si la bossa sona! ¿Però, sona...?

En uns moments de dificultats financeres per al conjunt de la tresoreria de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —subvencions en perill, congelació dels pressupostos institucionals a causa de la intervenció espanyola de la Generalitat de Catalunya, falta de liquiditat, etc— sorprèn que la Junta consideri que per commemorar el 40è aniversari el millor que es pot fer es pagar trinco-trinco un sopar als socis i un acompanyant. Això és el que faran els escriptors de l'AELC del País Valencià tal com consta en aquest avís d'invitació. Només els no-socis (¿i què hi pinta un no-soci en un aniversari?) han de pagar una simbòlica quantitat dd 15€. Aquesta és una de les despeses inconcebibles en uns moments de precarietat econòmica quan, d'altra banda, es fa el ploricó perquè no es poden cobrir altres iniciatives més pròpies del que hauria de fer una associació que vol ser professional.

Dissenyadors... a la foguera de dos en dos!

La Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha fet, amb la justificació de la commemoració dels quaranta anys de la fundació de la casa, el que fan moltes juntes quan arriben a un lloc: canviar el logo. Aquest mal hàbit no només corre el perill de despersonalitzar la mateixa Associació sinó perdre la història i, implícitament, voler fer creure que el passat més val esborrar-lo i començar de cap i de nou. Una pretesa falsa modernitat que no es troba en les associacions que s'enorgulleixen del seu solatge i el que fan és aprofitar-lo per enfortir el present. En el cas que ens ocupa, la Junta de l'AELC ha menystingut la generositat que precisament fa quaranta anys va tenir el pintor Joan Miró quan el 1976 va «regalar» el tradicional logo de l'AELC conscient segurament de la importància que tenia recuperar el col·lectiu d'escriptors escapçat i malmès arran de la Guerra Civil, l'exili i la Dictadura franquista. Va ser vint anys després que una nova Junta va voler reaprofitar el logo de Joan Miró i va encarregar al dissenyador Enric Satué, el 1996, una descomposició del logo, però només per crear uns segells que identifiquessin en documents, cartes i impresos de manera clara la definició «Associació d'Escriptors en Llengua Catalana». Ara, la Junta Directiva que presideix Bel Olid ha tirat novament la capa al toro i ha encarregat un nou logo, menystenint l'original de Miró i el posterior d'Enric Satué, que sembla que vol partir igualment del de Joan Miró, però que el deixa en no res. L'autor és Dídac Ballester (dissenyador gràfic) i el defineix, certament, com a mironià, tot i que que costa de veure que ho sigui. Sembla que la Junta n'està satisfeta malgrat la tifa que n'ha sortit. I fins i tot un dels expresidents ha tingut la barra de dir, en l'acte commemoratiu dels quaranta anys celebrat al Macba: «Per fi, es té un logo com Déu mana!». No sabem si realment ho ha manat Déu o no, però, si és així, l'ha pifiat molt més de quan el mateix Déu es va vantar, en un atac de masclisme, que havia arrencat una costella d'Adam per fer el cos d'Eva. El nou logo de l'AELC, ni Adam ni Eva, que és com dir, en llenguatge de taverna, ni «xitxa ni limonà». Mireu i compareu, primer el de Joan Miró, i a sota, l'actual: