Passen els anys i tot continua igual. Aquest 2021, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) renovarà per mandat estatutari, la Junta Directiva. Però l'encotillament dels estatuts que procedeixen del segle passat, els obliga a fer una renovació que no té cap sentit per al bon funcionament del presumpte programa que un equip directiu hauria de tenir. Així, doncs, superat aquest primer trimestre del 2021, l'AELC haurà renovat —és un dir— el 99,99% de la Junta en aquests càrrecs: la secretaria, les tres vicepresidències (Principat, Illes, País Valencià), les tres vocalies del Principat, les dues vocalies del País Valencià i les dues vocalies de les Illes. ¿I això que representa? Doncs que, si realment hi ha canvi, tots els càrrecs deixen més sol que la una —o més sola que la una en aquest cas— la presidència que ostenta Bel Olid. No té sentit. En ple segle XXI, una associació, com qualsevol organisme democràtic, requereix que es regeixi per un programa i els associats de l'AELC haurien de votar i escollir precisament això, un programa, i després fiscalitzar-lo perquè es portés a terme. Però l'aburditat de la renovació de la Junta porta a desmantellar tot un equip i deixar la presidència a l'embat d'un nou equip i, si es dóna el cas, un nou programa que, per a la mateixa presidència, pot ser que no sigui el seu. ¿I una absurditat com aquesta què porta a fer realment? Doncs, que la presumpta renovació mai no és una real renovació. Feta la llei, feta la trampa. O el que és el mateix: fets els estatuts, fets els embuts. Quan arriba aquest moment, la secretaria es pot tornar a presentar (si vol), les vocalies es poden tornar a presentar (si volen), les vicepresidències es poden tornar a presentar (si volen) i en alguns casos, si hi ha hagut cooptats a mig termini, es renoven els cooptats i s'escullen els que ja hi eren. Per tant, demanar que els associats participin en una renovació és un joc hipòcrita que no porta enlloc. Ja seria hora que l'AELC —si vol ser una associació del segle XXI— es replantegés una absurditat com aquesta i optés per una renovació —o continuïtat— realment democràtica. És a dir, la presentació d'una, dues o tres candidatures —tant de bo hi fossin!— amb un programa ben estructurat i que l'exercís durant tot el seu mandat —tres o quatre anys, el que toqui—. Només així, valdria la pena demanar el vot dels associats. Tal com es fa ara, ni aspirants a un secretaria, ni a una vocalia, ni a una vicepresidència poden presentar individualment un programa perquè no se'ls creuria ningú i, més que unes eleccions serioses, una renovació feta així, és com una pallassada de pista de circ amb el cara blanca o el llest; l'august o el pallús; i fins i tot el contraaugust i l'excèntric... A l'AELC, dissortament, n'hi ha per donar i per vendre de tots plegats.
Complement d'aquest apunt (25 març 2021):
L'escriptor Sebastià Bennassar ha desbancat per sorpresa Ricard Ruiz
Garzón com a vocal de la Junta de l'AELC i això ha creat un conflicte de
competències perquè Ricard Ruíz Garzón és actualment el vicepresident
del CLIJCAT (Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil) en
representació precisament de l'AELC, amb un acord, a més, per compartir
alternativament la presidència de l'organisme amb l'editor Luis
Zendrera, actual president del Clijcat. La situació creada posa de
manifest les incongruències de la renovació de Junta de l'AELC
—exposades anteriorment en aquest apunt— que desmantella un equip sense
continuïtat a mig període d'execució de programa. L'AELC ha de decidir
ara si manté Ricard Ruíz Garzón com a "delegat" o "cooptat" dins el
CLIJCAT —un recurs que sempre resulta forçat— o si el substitueix per un
altre membre de l'actual junta renovada. La solució, l'apuntada
anteriorment per aquesta Plataforma: treballar per un canvi d'estatuts
que permeti la presentació d'un equip —o de tants equips com hi optin— i
un programa perquè els associats sàpiguen què estan votant no a qui
estan votant. Aquest sistema és fruit del passat i els amiguismes no són
el millor mètode per dirigir actualment qualsevol organisme.
