L'AELC continua amb el mètode del bombo i el sorteig per adjudicar beques per a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès amb el patrocini de CEDRO

Aquesta Plataforma ja va qüestionar en el seu moment que segons quins ajuts —o beques, en aquest cas— siguin atorgats mitjançant el simple sorteig del bombo. A la vista de les sol·licituds presentades, més que un sorteig "públic" —com si es tractés de la rifa de Nadal— el que hauria de fer l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és crear un jurat suficientment de prestigi i coneixement literari per valorar —com es fa en la majoria de concursos públics— aquelles propostes dels autors que volen tenir dret a una de les beques de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès —veïna d'edifici de l'AELC—, amb fons que provenen de CEDRO —per tant, de tothom qui es dedica a l'escriptura i l'edició— i que es quantifiquen en conjunt en 10.000 euros. Quinze beques per al curs 2016-2017 que, en comptes de ser, doncs, valorades pel que proposen, per les seves intencions, per una mostra d'escriptura o fins i tot per una entrevista oral, es limiten a fer anar la maneta del bombo i deixar el criteri a l'atzar. Si la mateixa AELC participa en jurats de premis literaris —els de la crítica, per exemple— no hauria de ser gens difícil que creés també una comissió de valoració de les sol·licituds que es presenten per optar a aquestes beques i que s'atorguessin —sempre hi ha el marge perdonable d'error, esclar!— per mèrits dels concursants que no pas pel simple cop de sort del bombo que, per descomptat, el pobre, no sap res de literatura. Esclar que potser això és el que ens prepara el futur: critiques i criteris de valoració en un bombo carregat d'ignorància literària! Les 15 beques d'aquest curs —75% de la quota— han anat a parar, segons el resultat del sorteig, als col·legues: Mireia Alegre, Anna Bernal, Carles Cano, Núria Climent Codina, Maria Escalas, Isabel Garcia Canet, Montse Homs Aumatell, Adela Pérez, Elisabet Ràfols, Salvador Riera, Eva Rosell Puig, Eulàlia Sandaran, Carles Sans, Aina Torres i Pau Vinyes Roig. I va bola!

¿Quin criteri segueix la Institució de les Lletres Catalanes per atorgar o denegar ajuts a la creació?

Com cada any, la Institució de les Lletres Catalanes, bé, de fet, aquest invent administratiu de l'època del conseller Ferran Mascarell amomenat «Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural» del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha atorgat i denegat els ajuts a les persones per a activitats literàries o, majoritàriament, per a creació literària. Aquesta Plataforma ha tingut accés a la publicació del 2016 dels ajuts concedits i els ajuts denegats. Una ullada a la relació, deixa entreveure els dubtes sobre el criteri que se segueix (es parla de puntuació!) i per què uns autors reconeguts es troben entre els denegats i uns altres de desconeguts es troben entre els atorgats (entre 4.000 euros i 2.000 euros). Però com diu la dita: "A la vinya del senyor...". Doncs, a la vinya i ombra de la Institució de les Lletres Catalanes, el veredicte d'aquest 2016 ha estat el següent:

AJUTS ATORGATS
Melcior Comes
Raül Garrigasait
Eva Baltasar
Irene Solà
Pep Coll Martí
Anna Punsoda
Carles Batlle
Marta Buchaca
Manuel Baixauli
Albert Val
Miquel Bonet
Pere Soles Bahi
Maria Gema Rodríguez
Marta Pesarrodona
David Plana
Marta Salinas
Marc Rovira
Albert Plans
Albert Pijuan
Josep Maria Miró
Francisco Javier Puchades
Marc Donat
Anna Priscila Magriñà
Estel Solé
Eva Pauné
Jordi Pruñonosa Sagristà


AJUTS DENEGATS
Aleix Cort
Vicent Usó
Oriol Garcia
Jaume Benavente
Montserrat Viladomat
Carles Morell
Maria Alexandra Cuadrat
Mariona Masferrer
Jordi Folch
Anna Soler Horta
Marta Momblant
Josep Santesmases
Daniel Muñoz
Jordi Pujol Nadal
Lluís Vilarrasa
Oriol Prat
Sergi Pompermayer
Maria Pilar Blasco
Sebastià Sansó
Xavier Romero
David Ortega
Daniel Arbós
Ramona Solé
Josep Ballester Roca
Josep Ballester Ballester
Montserrat Costas
José Antonio Fayos
Magdalena-Dala Català
Guillermo Tato
Pilar Garriga
Vicenç Llorca
Alba Gómez
Antonio Such
Antonio Bértolo
Christelle Enguix
Núria Càrcamo
Núria Soto
Lluís Enric Alpera
Xavier Corberó
Isabel Gardela
Albert Canadell
Pau Durà
Pau Vadell
Miquel Duran
Miquel M. Gibert
Mireia Broca
Joan Pons
Guifré Pastó
Maria Teresa Saborit
Joan Anton Martín Piñol
Mariona Palou
Misael Alern
Armanda Buisan
Emília Pilar Rovira
Pere Anglas
Marc Caellas

També hi ha «repartidora» per a iniciatives i recursos digitals. El criteri continua sent un misteri. Aquesta és la relació:

AJUTS DENEGATS
Sebastià Giralt Soler
Gemma Martín Lázaro

AJUTS ATORGATS
Amics de les Arts de Sant Pol de Mar
Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana
Fundació Miquel Martí i Pol
Eugènia Torrella Reñé
Institut d’Estudis Vallencs
Maria Teresa Saborit Molist / Fàbrica de Paraules
Laura Basagaña Villa / Llavor Cultural

Només queda dir: als afortunats atorgats, que la Institució de les Lletres Catalanes els doni llarga vida... i creació subvencionada, i als sacrificats denegats... que la Institució de les Lletres Catalanes els tingui en les seves oracions.

L’AELC col·loca «a dit» dins de la Junta de CEDRO en nom dels autors catalans l’exsecretària Lluïsa Julià arran de la dimissió de Guillem-Jordi Graells en aquest organisme

En la Junta General de CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos), els assistents procediran al “referendament” de la incorporació a la Junta d’aquest organisme de Lluïsa Julià, sòcia de l’AELC i actual membre de la Junta d’Òmnium Cultural. El “referendament” es produeix arran de la dimissió de qui fins ara representava l’AELC dins de CEDRO, Guillem-Jordi Graells, que s’hi havia mantingut inamovible durant gairebé dos anys després d’haver deixat de ser president de l’entitat. Es dóna el cas que Lluïsa Julià no és tampoc membre de la Junta Directiva actual de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), sinó que forma part de la Junta Consultiva —un òrgan en plena letargia— com a exsecretària de l’AELC. La dimissió actual de Guillem-Jordi Graells, que aquesta Plataforma ja va reclamar en el moment del seu cessament en la presidència de l’AELC, no ha servit perquè la Junta actual hagi fet una convocatòria oberta amb possibles candidats entre els associats sinó que, fent ús del mal hàbit de temps passats, hagi accedit a col·locar “a dit” i sense consulta prèvia una persona que no figura en la Junta actual i, per tant, no té cap mandat de l’assemblea general de socis de l’AELC. És lamentable que els hàbits de la “vella guàrdia” continuïn formant part dels hàbits del que hauria de ser “la nova guàrdia”, tot i que uns i altres acabin sent “guàrdia” igualment.

La «vella guàrdia» de l’AELC s’erigeix en «sindicat laboral» i debuta per sorpresa en l’última assemblea general

És bastant insòlit que en una assemblea general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) els representants de la «vella guàrdia» —estalviem-nos els noms que tothom sap— s’erigissin en representants «sindicals» dels dos empleats de la casa quan, en un moment donat del repàs dels comptes de l’any actual, van treure a prec i pregunta sisplau per força per què no s’augmentaven les nòmines dels dos empleats en qüestió. L'encara renovada Junta de l’AELC, sorpresa per aquesta sortida inesperada des de l’Assemblea, va haver d’acceptar, de grat o per força, que estudiaria la situació.

Fem història: des que va esclatar la crisi econòmica, les finances de l’AELC —com ha advertit sovint aquesta Plataforma— s’han vist seriosament afectades fins al punt d’entrar en fallida tècnica (més despeses que ingressos i incapacitat de liquiditat ni venda de patrimoni). Malgrat la crisi, però, l’AELC va mantenir sense retallades, però també sense augment, les dues nòmines que té a l’oficina, amb noms i cognoms de coneixement públic i per tant reproduïbles aquí: Carme Ros i Josep Miàs.

Ara que l’AELC va poder rascar una mica més de subvenció de la Generalitat de Catalunya i també uns serrells de CEDRO, la demanda d’un lleuger augment per compensar el cost de la vida (que de fa temps tothom sap que és mínim pel control de la inflació) dels dos empleats, a les portes del 2016, no es va fer esperar. Però la Junta va anar passant amb arguments més que raonables: no és temps encara per cantar alegries econòmicament. Recordem que, segons l’últim estat de comptes de l’AELC, la nòmina puja a un total d’uns 87.000 euros bruts.

Va ser en aquest moment, quan el secretari, en nom del tresorer —per cert, un associat valencià lluny del que es cou en el dia a dia de les finances—, posava a aprovació el pressupost del 2016, que van sorgir les esmentades  “veus sindicals” des d’un parell d’associats presents a l’assemblea —a la qual, per cert, no van assistir més de quinze incondicionals— reclamant la revisió d’aquest augment de nòmina, com si l’AELC fos la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o la TMB, amb recursos pùblics a pleret. Heus aquí el punt concret de la proposta, segons l’acta oficial:

«10. Aprovació, si escau, del pressupost econòmic condicionat del 2016.
El secretari comenta les principals partides d'ingressos i de despeses del pressupost de 2016, lliurat als assistents, i es passen a aprovar per unanimitat els pressupostos, amb l'esmena prèvia, a proposta d'alguns socis, d'augmentar el sou a la Carme Ros i a en Josep Miàs d'acord amb la inflació dels últims anys, amb l'increment corresponent del fons de reserva disponible per a quadrar els comptes. Es delega a la junta el càlcul d'aquest increment.»

És a dir, malgrat que l’AELC s’ha de continuar menjant el fons de reserva (per això diem que està en fallida tècnica), un parell de «guàrdians del vell ordre» acostumats a bitllar-la grassa, es passen les dificultats pel folre i collen la Junta perquè faci ipso facto el càlcul d’aquest increment (¿de quants anys des de la crisi?) i augmenti el sou al parell d’empleats (que ningú no qüestiona, ni aquesta Plataforma tampoc, que no se’l mereixin).

La reflexió és evident: mai des de l’assemblees, uns associats s’havien preocupat per la nòmina dels empleats (tema discret), entre altres coses perquè amb la xifra esmentada del pressupost ja és prou sucosa. Aleshores, ¿qui va buscar suport entre la «vella guàrdia» perquè posés «a lloc» els nous membres de la Junta que presideix Bel Olid i que va ser pràcticament renovada fa poc?

La conclusió és clara: el vell sistema de la conspiració de sotamà ha reviscolat. «Vigila Bel… / que l’AELC no és el cel, / ni que tingui a l’àtic de l’Ateneu / la seva seu (verset apòcrif).» De la mateixa manera que la desintegració de l’antiga Unió Soviètica no ha acabat encara avui amb la Rússia dels vells i casposos camarades, lamentablement l’antiga AELC tampoc no ha acabat encara amb els vells i casposos salvapàtries personals. Sempre a l’aguait d’entrar en acció si la Junta es desvia del camí establert… des de fa quaranta anys!

L'AELC «ressuscita» el terme «capitals de província» per referir-se a l'àmbit del Principat de Catalunya

Segons l'última acta de l'assemblea general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l'àmbit territorial del Principat de Catalunya torna a tenir "capitals de província", un terme que no obeeix a cap criteri geogràfic, que obvia la divisió comarcal de país i que recorda els pitjors temps del règim franquista. Malgrat que els homes i les dones del temps de TV3 ja fa anys que no saben com anomenar els diferents territoris i cauen en l'eufemisme de les "comarques lleidatanes", les "comarques gironines", les "comarques barcelonines" o les "comarques tarragonines" (és a dir, les quatre "províncies") i, en la majoria de casos, neguen el terme "país" i el substitueixen pel de "territori", no és admissible que una associació d'escriptors (senyors i senyores de ploma i ordinador) caigui en la mateixa trampa i al damunt la rebli posant en una acta el terme "capitals de província". ¿A qui s'ha de responsabilitzar d'aquest criteri? ¿Al secretari que signa l'acta o al seu "negre"? ¿A la presidenta que la ratifica (o a la seva negra)? ¿A la quinzena escassa d'associats que van assistir a l'assemblea i l'aproven amb el silenci (si és que es llegeixen l'acta)? I això que l'AELC, entre les subvencions que rep, no en té cap de cap de les quatre "diputacions provincials" que, si en tingués, algun malpensat podria creure que el terme "capitals de província" s'ha utilitzat per no perdre la part de menjuca que els toca. ¿Rectifiquem l'acta o fem un curs avançat de geografia comarcal?

Les despeses de la Junta Directiva de l'AELC han augmentat en l'últim any i la situació econòmica continua asfixiada

Durant l'any 2014, les despeses donades com a "oficials" corresponents a la manutenció dels seus membres (viatges, dietes, hotels, sopars, dinars i altres) van ascendir a uns 17.000 euros. Malgrat la denunciada situació de fallida tècnica de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) —els ingressos no cobreixen les despeses i cal esgarrapar cada any un bon mos del fons d'estalvi—, els passos fets durant el 2015 no van aconseguir reduir la partida de la Junta Directiva, ben al contrari, sinó que la van augmentar fins a 23.500 €, segons els comptes "oficials" presentats.  Curiosament, gairebé la mateixa quantitat que durant el mateix 2015 va ser esgarrapada de l'esmentat fons d'estalvi (28.000 euros). Les bones intencions de reduir material imprès, publicacions en paper i trameses de correspondència postal iniciades el 2015 i compromeses per al 2016 (en total despeses: 35.000 euros!!) no són suficients ni van en la bona direcció si es continua mantenint i augmentant, com si l'AELC fos una empresa de negocis internacional, aquesta partida destinada a la Junta Directiva (membres del Principat, les Illes i el País Valencià) acostumats a trobar-se tothtom per a tot a tot arreu sense fer ús de l'avantatge, l'estalvi i la comoditat actual de les comunicacions per xarxa. Aquesta partida de la Junta Directiva és el cigró negre dels comptes presentats durant el 2015. Però n'hi ha alguns altres que ni el Tresorer ni la Memòria no expliquen encara suficientment i que, atès el discret nivell d'activitat de l'AELC, es fa difícil d'entendre. Per exemple, continuen sense ser explicades amb detall les despeses generals (20.000 euros), les despeses destinades a les Illes (22.500 euros), les destinades al País Valencià (15.800 euros) i les destinades al Principat (10.600 euros), la quantitat més reduïda tenint en compte que és l'àmbit territorial amb el nombre més important d'associats, una distribució de recursos que tampoc no s'entén, o sí, tenint en compte que tant les Illes com el País Valencià continuen tenint les seves "festes particulars" de premis (els Cavall Verd a les Illes i els Premis dels Escriptors Valencians al País Valencià). Com a cloenda de tot plegat, cal recordar que l'AELC té una nòmina (2 persones) de 87.000 euros bruts. Només cal preguntar a qualsevol botiguer de cantonada o petit emprenedor què es pot arribar a fer amb una nòmina de 87.000 euros i comparar-ho amb el que es fa a l'AELC. La transparència també es mesura amb resultats. I a aquesta Plataforma li agradaria veure que, de la mateixa manera que s'escolten alguns dels seus suggeriments i de les seves denúncies fets durant els últims anys (sense citar la font mai, esclar!) s'agafessin les finances de la casa per les banyes i els resultats del 2016 que es presentin el 2017 reflectissin ja una autèntica rebaixa, coherència, explicació i justificació d'allò que realment li convé a l'AELC.

L'exvicepresident de l'AELC i actual membre de la Comissió Consultiva de l'AELC, Carles Duarte, torna a reobrir la polèmica de fa tres anys introduint la literatura espanyola en els Premis Nacionals de Cultura del CoNCA

El 2012, Carles Duarte, des del CoNCA, en l'etapa del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va provocar múltiples reaccions del sector en contra pel fet d'introduir la literatura espanyola dins dels Premis Nacionals de Cultura que atorga la institució que presideix. Tot i que semblava que la qüestió s'havia apaivagat, amb la llei del silenci i sense que existís aquesta categoria dins dels Premis en els anys 2013, 2014 i 2015, ara, el CoNCA ha tornat a reobrir la polèmica, coincidint amb l'etapa del nou conseller de Cultura, Santi Vila, introduint novament la literatura espanyola amb un guardó que ha atorgat a l'escriptor Enrique Vila-Matas —d'altra banda, indiscutible per la seva obra en espanyol i que aquesta Plataforma no qüestiona—. Ja aleshores, la Plataforma Per Una Aelc Com Cal va demanar a la Junta Directiva de l'AELC que cessés de la Comissió Consultiva, Carles Duarte, per vulnerar un dels principis de l'associació que representa la gran majoria dels escriptors catalans. El 2012, l'AELC va defensar públicament que literatura catalana i fet nacional anaven íntimament lligats, però no va anar més enllà. És per això que aquesta Plataforma torna a posar damunt la taula la demanda que la Junta Directiva de l'AELC, si vol estar en el lloc que li correspondria estar, estableixi amb urgència la immediata inhabilitació de Carles Duarte del seu càrrec actual a la Comissió Consultiva de l'AELC, lloc que ocupa arran d'haver estat vicepresident del Principat de Catalunya entre els anys 1999 i 2003, després d'haver estat també tresorer entre el 1995 i el 1999. La Plataforma considera igualment ara, com al 2012, que la intenció política exposada per Carles Duarte com a president del CoNCA el fa incompatible per ocupar cap càrrec, malgrat que sigui honorífic com el de la Comissió Consultiva, dins de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. La Plataforma espera de l'actual Junta directiva i de la seva presidenta, Bel Olid, que actuïn en conseqüència davant un fet que menysté els escriptors catalans que no fan res més sinó escriure en la llengua pròpia de la seva cultura i del seu país.

La «Notícia bibliogràfica» de l’AELC enceta una nova etapa però se li veu la «coixera» més que mai

Des de fa molt anys, els àmbits territorials del País Valencià i de les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) editen cada any un fulletó anomenat «Notícia bibliogràfica» que recull les publicacions fetes l’any anterior pels escriptors, traductors i assagistes vinculats o establerts en aquell àmbit. Però des d’aquest any, la nova Junta Directiva de l’àmbit del Principat ha decidit fer el mateix. Una bona intenció, sens dubte, però que, ara sí, posa en evidència que aquests reculls anuals queden incomprensiblement coixos perquè el criteri és tan curt de mires que només recull les publicacions fetes per aquells autors que són «socis» de l’AELC. Amb la incorporació, a tan benemèrita iniciativa, del Principat, hi havia l’oportunitat, doncs, de rectificar un criteri que, a les Illes i el País Valencià quedava més o menys dissimulat, però que al Principat canta com una arengada. Per exemple, ¿és normal que es faci un recull com aquest, que ha de ser històric, rigorós i fidel, i no hi hagi, l’última publicació d’Albert Sánchez Pinyol o la de Sergi Pàmies simplement perquè no són «socis de l’AELC»? ¿Serà normal, quan es doni el cas, que no hi figuri, per exemple, l’any vinent, el llibre de l’Empar Moliner perquè no és «sòcia de l’AELC» o, si en Quim Monzó en publiqués un, que tampoc no hi fos perquè fa un any llarg que es va donar de baixa de l’AELC? Són, només, quatre miniexemples de la coixera que tragina aquesta nova iniciativa de l’AELC i que la Junta que presideix Bel Olid ha mantingut amb els criteris restrictius que caracteritzaven les romàtiques —no pas romàntiques— juntes anteriors. ¿Cal recordar, una vegada més, que els ajuts públics que rep l’AELC són de tots els autors i que l’AELC existeix perquè existeixen autors? ¿Cal advertir, una vegada més, que si en un moment donat es donen Premis com el dels Escriptors Catalans rebatejat com a «Jaume Fuster» a autors que no són «socis de l’AELC» també tenen dret a figurar altres «no-socis de l’AELC» en els reculls de publicacions catalanes de l’any bibliogràfic? El criteri adoptat fa anys al País Valencià i les Illes no era ni rigorós, ni científic, ni lletraferit… i lamentablement s’ha manllevat per al Principat caient en un trist tracte discriminatori, poc generós i molt de ralet-ralet al melic propi. I, finalment: ¿cal continuar fent en suport paper —calerons, calerons, caixa passi!—  un recull que es podria fer digital, permanent i actualitzat al dia?

El Premi dels Escriptors Catalans cau en el fals homenatge de nominar un autor difunt

El premi dels Escriptors Catalans de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, rebatejat com a Premi Jaume Fuster, ha caigut aquest any en un error de previsió que rebla el clau sobre la urgència a revisar aquesta convocatòria que presumptament voten els associats en una primera volta i que, també presumptament, revoten els mateixos associats sobre tres candidats finalistes. A banda de la curiositat que hi ha algun d'aquests candidats que hi apareix un any darrere l'altre —com si els associats que voten tinguessin una mena de robot de memòria automàtic—, és el cas d'Antoni Vidal Ferrando, gairebé etern candidat, que hi apareix al costat de Jordi Pàmias. Però el cas més greu en aquest tipus de premis honorífics o de trajectòria és que hi aparegui un autor que, dissortadament, ha mort recentment, com és el cas de Carles Hac Mor. Sense qüestionar la vàlua d'aquest autor, sí que cal recordar que un premi que reconeix una trajectòria hauria d'arribar quan el qui el rebi encara el pugui viure. Donar premis a títol pòstum no ajuda a l'historial del mateix premi i, a més, condiciona els presumptes votants a l'hora de marxar la creueta amb la influència que exerceix un col·lega que ja no hi és. Malgrat que les presumptes bases del Premi dels Escriptors Catalans preveuen que hi pot entrar un autor que estigués en vida mentre es fa la convocatòria, això no hauria de ser condició per caure en l'equivocació de situar entre els candidats un col·lega ja mort, entre altres coses perquè, aquesta Plataforma està en condicions d'assegurar que si es fessin públics els vots rebuts —amb les paperetes damunt la taula—, per les duplicitats que apareixen, convocatòria darrere convocatòria, comença a fer-se sospitós que els tres "escollits" siguin els tres majoritàriament "votats". Ja fa temps que aquesta Plataforma reclama la revisió d'aquest premi, el seu gir cap a un autor encara en plena maduresa i una nova orientació de cara a les presumptes votacions dels associats, els quals, ni que ho puguin fer per correu electrònic, per fax (prehistòric!), per telèfon (arcaic) o per escrit postal (segle passat), ho han de fer a cara descoberta, un altre llast que el premi arrossega i que no garanteix la veracitat del resultat.