El vicepresident de l'AELC al Principat es manté en el càrrec a pesar que exerceix d'editor d'Animallibres amb seu a Catalunya

Un editor no hauria de formar part d'un junta d'escriptors que es vulgui considerar professional. Això és el que passa a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) on el vicepresident del Principat, Jordi Martin Lloret, ha agafat les regnes de l'Editorial Animallibres (franquícia de Bromera Edicions) amb seu a Catalunya i concretament a Barcelona. No és ètic que editors i escriptors alternin les seves funcions en una junta que vetlla pels interessos dels uns o dels altres. Malgrat això, en l'última assemblea general de socis de l'AELC, el vicepresident Jordi Martin Lloret no ha presentat la seva renúncia al càrrec i, el que és més greu, ningú no l'hi ha demanat que ho faci, ni des de dins de la Junta ni des de fora. Mantenir les formes i els bons hàbits és saludable. I que corri l'aire per ventilar, encara més, sobretot en temps de pandèmia.

Desapareix de la memòria anual la nòmina d'associats

 La Memòria anual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) reunia, des de feia molts anys, un apartat final on constaven, alfabèticament ordenats, tots els associats vius, a més d'una explicació de les altes noves, les baixes per diversos motius i les defuncions. Aquesta informació, a saber per quins motius, ha desaparegut de l'última memòria referida a l'any 2019. Aquesta mancança fa que d'entre els 1.600 associats que té a hora d'aquest apunt l'AELC, no se sàpiga qui és qui, ni qui hi falta dels que hi haurien de ser ni qui hi ha deixat de ser. Va ser indicatiu, per exemple, saber que Quim Monzó s'havia donat de baixa o que Emili Teixidor només n'havia estat soci durant un espai curt de temps. La llibertat d'associació, evidentment, és respectable, però l'AELC —que es considera i hauria de ser-ho— l'ens representatiu de tots els escriptors catalans —els associaciats i els que no en són— hauria de fer sempre allò que estigués a la seva mà per saber acostar a l'associació aquells que, tenint un paper remarcable dins les lletres catalanes, no han trobat el moment d'acostar-s'hi. Lamentablement, amb l'auge de nous autors en llengua catalana, aquestes mancances es feien evidents quan es podia consultar, una vegada a l'any, la relació d'associats. ¿A algú li ha passat pel cap que aquesta informació ha de ser top secret? ¿A algú se li ha acudit pensar que fer saber als associats qui són associats com ell o ella transgredia alguna norma legislativa? La conclusió és que cada vegada es feia més evident el pes (1.600 associats) d'autors amb una obra a vegades deconeguda davant l'absència (cada vegada més nombrosa) d'aquells autors amb poca obra però molt coneguda. Una feina que l'AELC actual ha deixat per a una millor ocasió. ¿Potser per quan vingui una nova junta directiva...?

Un estat de comptes descompensat i allunyat de les necessitats reals del sector de les lletres catalanes

De tothom és conegut que la situació dels treballadors de la cultura literària catalana —ara s'anomenen així els escriptors i les escriptores— no passen per un bon moment. La patacada del coronavirus ha castigat el sector —llibreters, distribuïdors, editors, correctors, impressors i altres congèneres— i s'ha aferrisat sobretot en les baules més febles: escriptors i traductors. Davant d'aquesta realitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va obrir una mena de borsa de treball a la qual es podien presentar aquells que tinguessin ganes de fer algunes activitats de promoció literària i, de passada, cobrar algun ajut econòmic —sempre que una junta acceptés la proposta—. Almoines limitades que queden molt bé però que no resolen la sopa calenta de ningú. Al costat d'això, contrasta la presentació de l'estat de comptes del 2019 de l'AELC i, com cada any, l'opacitat de partides considerables que mai no acaben de ser explicades del tot a més de presentar dubtes seriosos sobre si s'han d'arribar a produir com es produeixen. El coronavirus, si d'alguna cosa ha servit, ha estat per demostrar sisplau per força que es poden fer algunes de les mateixes activitats sense moure's de casa. ¿Servirà d'exemple a seguir quan passi la plaga? No s'entén encara, que en ple segle XXI i presència digital, l'AELC continuï invertint en impressió de publicacions de paper prop de 20.000 euros (i encara s'entén menys si tenim en compte que ara ja dóna l'opció als associats que es descarreguin aquestes publicacions des de la xarxa!). ¿Això vol dir que s'està duplicant i la despesa continua igualment? ¿No s'hauria d'entrar directament a la xarxa i prescindir ja del paper —ni que sigui pel seu cost—, cosa que permetria fer arribar aquesta dotació a altres necessitats més urgents? Doncs, al costat d'aquesta partida paperera, resulta que n'hi ha una altra de 22.000 euros precisament de publcacions digitals, és a dir, una altra contradicció si avui tots els escolars de primària i secundària saben que per posar un document a la xarxa només cal posar-lo a la xarxa... i no costa ni un duro! No cal recordar que l'AELC té una nòmina de dues persones a temps complet prou eficients. Encara hi ha més sorpreses: un canvi d'assessorament juridic i fiscal que només costa 20.000 euros!, és a dir, una nòmina d'un expert a temps complet que podria estar al servei de l'AELC pràcticament 24h/365d. Els apartats d'activitats també són un cromo de sorpreses: ascendeixen en total (Principat, Illes i País Valencià) a 159.000 euros, una quantitat prou important per deduir que no cal que ningú presenti propostes perquè ja hi ha qui se les cou i se les menja als fogons de casa. I, finalment, una partida que si no es rebaixa quan surtin els comptes del 2020, voldrà dir que hi ha molts culs de mal seient dins la junta de l'AELC. Ens referim a les despeses de junta directiva que encara pugen a 15.000 euros (trens, avions, hotels i menjuques). ¿Haurà acabat el Zoom, d'una vegada per totes, amb aquesta pandèmia?