ENTENDRIDORA «DECLARACIÓ DE TORTOSA» QUE DESCOBREIX D'ON VE LA LITERATURA CATALANA AL SEGLE XXI

Es veu que uns quants escriptors (i escriptores) en llengua catalana s'han trobat a Tortosa [24, 25, 26 novembre 2023] en el que han anomenat Encontre d'Escriptors en Llengua Catalana. Han viatjat en tren Euromed (per sort sense la vaga anunciada), han viatjat pel riu Ebre (per sort, amb aigua), han visitat alguns monuments i han fet algunes rutes de la ciutat (per sort encara no ruïnosos) i han fet algunes taulades de germanor (perquè no només de la literatura viuen els qui escriuen!). Tot molt bonic. Les xarxes, però, no han bullit gaire. Mal senyal. ¿Falta de cobertura? ¿Poca activitat digital? Diu que eren un centenar, un amunt, un avall. Les poques imatges que han transcendit retraten algunes cares de sempre i moltes de gairebé desconegudes, cosa que de seguida fa que salti la incògnita: ¿On són els escriptors (i les escriptores) en un Encontre d'Escriptors en Llengua Catalana? La resposta no només la sap el vent sinó que es dedueix de pressa: a casa. Però això no impedeix que unes presumptes juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (la directiva i la consultiva) portin redactada una Declaració (que anomenaran de Tortosa) i que llegiran a les postres de la menjuca entre uns quants dels escollits com si fossin en un concurs de lectura en veu alta com el que s'organitza per a escolars cada any. El resultat és una Declaració que és entendridora. Que a mitjan segle XXI (ja quasi que hi som) es descobreixi que la literatura catalana ve d'autors com Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge i Isabel de Villena i que els escriptors (i les escriptores) actuals són hereus (i hereves) d'Àngel Guimerà, Joan Alcover, Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Pere Calders i Avel·lí Artís “Tísner”, Maria Aurèlia Campany, Jordi Pere Cerdà, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart i Maria-Mercè Marçal... i de molts altres, esclar. Sort que no se'ls ha acudit de recórrer al difunt Qui és Qui de les Lletres Catalanes que la Institució de les Lletres Catalanes té mort i enterrat i no n'han fet una relació exhaustiva! Més entendridor encara és que la mateixa Declaració descobreixi que la literatura catalana té narrativa, poesia, crítica i assaig, literatura infantil i juvenil (¿que no és narrativa o poesia, potser?), teatre, dietarisme, no-ficció i, atenció!, també traducció al català d’autors contemporanis i de clàssics de tots els temps. Uf!, quin esgotament! I per reblar el clau de l'entendriment, la Declaració també descobreix que el català és una llengua parlada en quatre estats d'Europa amb deu milions de xerrameques i que aquests quatre estats, càsum dena, els fan la guitza! Sort que la tal Declaració recorda que el català no es troba només en textos medievals, sinó que, a més de llibres, es troba als mitjans de comunicació, a l'audiovisual i a Internet! Al·leluia! La resta de la Declaració, bons propòsits: que si defensa del sector, que si els contractes d'edició, que si defensa dels drets lingüístics, que si vertebració dels Països Catalans... Podeu descarregar tota la declaració pitjant la imatge de sota:

ASSESSORAR COSTA UN RONYÓ

L'últim anàlisi de l'estat de comptes anual de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el corresponent a l'any 2022, deixa alguns interrogants que és curiós que ningú dels assistents a l'assemblea es plantegi a l'hora d'aprovar-los. Per exemple, continua essent una exageració de privilegi que es destinin uns 20.000 euros a dues assessories externes (la fiscal i la jurídica). Aquesta és una partida que es repeteix un any darrere l'altre i que fa la impressió que beneficia un parell d'organismes externs que, quan convingués utilitzar-los, resultaria molt més econòmic pagar per servei prestat. Cal tenir en compte que, amb els temps que corren, amb 20.000 euros anuals es podria tenir un expert o experta a temps complet a la mateixa associació i en nòmina, sobretot ara que existeixen professionals de generacions més joves prou qualificats i experts en drets d'autor o altres situacions fiscals o jurídiques. Continuar mantenint aquesta partida a un advocat, presumptament expert en qüestions jurídiques associatives, i una empresa fiscal, presumptament experta en qüestions fiscals, és un llast que s'arrossega d'anteriors Juntes Directives i que no justifica l'import de 20.000 euros amb les necessitats que té l'AELC per resoldre (que ni que ho sembli no és ni de lluny un sindicat ni un col·legi professional). Una altra incògnita que planteja l'estat de comptes anual del 2022 és la "desaparició" del balanç de les despeses que es destinen als membres de la junta directiva, és a dir, aquelles que corresponen a viatges i manutenció, que hi són —més reduïdes ara des que es fan trobades virtuals— però que continuen existint quan alguns dels membres es traslladen d'un àmbit territorial a un altre per aprticipar en segons quins actes de representació. ¿Estan camuflades dins de les anomenades Activitats Generals que, sense detall, reflecteixen aproximadament 104.000 euros sense adscripció territorial, 66.000 euros al Principat, 48.000 euros al País Valencià i 34.000 euros a les Illes? I una despesa que desapareixerà dels comptes d'ara endavant: 787 eurets d'esqueles de socis l'any 2022. Des del mes de juliol del 2022, la Junta Directiva de l'AELC ha decidit que no inscriurà més esqueles en cap mitjà quan alguns dels socis o sòcies faci l'últim badall. S'entén que hi ha moltes despeses, tot i que l'AELC rep prop de 400.000 euros de subvencions institucionals. Però no s'entén que quan algú ha estat associat durant, posem per cas, 25 o 30 o més anys, si és dels primers fundadors, no tingui dret ni a un mínim de despesa com és el d'una esquela en un mitjà de comunicació que serveixi d'informació al sector. El web de l'AELC pot ser una excusa. Les xarxes, també. Però no sempre les defuncions dels associats són seguides per aquests mitjans de l'AELC amb rigorositat ni amb l'amplitud que es mereixerien.

DIGUES COM EM DIC I ET DIRÉ A QUIN PREMI OPTES

Hi ha límits en tot. I el Premi dels Escriptors Catalans (rebatejat com a Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) n'és un clar exemple. La convocatòria d'aquest 2023 torna a evidenciar les llacunes que té l'organització d'aquest premi i la poca fiabilitat del qual es desprèn. Des del 2011, l'escriptor de les Illes, Antoni Vidal Ferrando, n'és un candidat permanent. L'autor ha superat el desè aniversari de la seva candidatura. I el més extraordinari és que en aquests més de dotze anys, sempre hi ha associats que presumptament el voten. Va pel mateix camí l'escriptor del Principat, Antoni Munné-Jordà, que comença a ser un altre dels que repeteixen cada any també presumptament votats pels autors. El que trenca la terna aquest any és Josep Maria Sala Valldaura. Ara només cal esperar que aquest no acabi com els altres dos. La Junta Directiva de l'AELC s'està posant en evidència mantenint el que ja és una autèntica irregularitat d'unes bases que han de ser revisades de dalt a baix i que, si bé volen mantenir el presumpte vot majoritari dels associats —cosa que vist el resultat ja no es creu ningú— ha de trobar també la manera de compensar aquesta “vergonyeta” col·lectiva que culmina quan s'atorga el premi amb la també presumpta votació dels associats. Hi ha límits en tot, dèiem. I el Premi dels Escriptors Catalans els ha superat tots. Només cal que la Junta Directiva hi posi els cinc sentits i no contribueixi més a aquesta enganyifa i, sobretot, no faci passar bou per bèstia grossa. El bou, en aquest aquest cas, ha de ser el prestigi de les lletres catalanes, no l'amiguisme d'uns quants que no són res més sinó la bèstia grossa.