Que l’Editorial Raig Verd i la seva editora Laura Huerga hagin volgut fer un catàleg en anglès de dones escriptores catalanes, que s’ha presentat dins del Festival Kosmopolis 2017, no hauria d’aixecar les reticències de ningú. Ben al contrari, passi-ho bé i moltes gràcies, que deien aquells. Cada editorial és lliure de fer el que cregui més convenient. I si Raig Verd, segell amb només quatre anys prou celebrats de trajectòria, ha fet una relació d’una cinquantena d’escriptores catalanes, algunes de les quals ja desaparegudes, és només la seva particular elecció. El que no és admissible és que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), per mitjà de la seva presidenta, Bel Olid, col·labori en aquesta iniciativa i, a més, es presti a treure la cara i fer-ne una presentació en un acte obert al públic en general del Kosmopolis. El catàleg «Women Writers in Catalan» inclou una cinquantena d’escriptores —narradores o poetes—, no se sap sota quin criteri. I només per això, la Junta actual de l’AELC hauria hagut de mantenir-se’n discretament al marge en qualitat de corresponsable perquè des de l’AELC sí que representa una inadmissible discriminació amb totes —totes— les escriptores associades —i fins i tot les no associades— que són la majoria del prop del miler i mig d’associats que actualment integren l’AELC. Com que el mal ja està fet, només queda exigir que el tort no es repeteixi en una altra ocasió i que l’AELC sàpiga ser al lloc que toca quan toca i no només perquè toca.
22 de març 2017
18 de març 2017
L'AELC continua en la via de «fallida tècnica» amb la utilització del fons de reserva per fer front al dèficit de despeses
Els resultats dels comptes presentats de l'any 2016 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) no són gaire més falaguers que els de l'any anterior. Si no fos que sisplau per força —i després que aquesta Plataforma ho havia advertit múltiples vegades reiteradament— durant el 2016 no s'haguessin retallat finalment les despeses de bona part de l'antiga impressió en paper, el dèficit anual encara hauria estat superior i l'esgarrapada del fons de reserva hauria ratllat un rècord inadmissible. La situació de «fallida tècnica», doncs, no s'ha solvetat ni s'ha superat. En resum, durant el 2016, s’han hagut d’utilitzar 27.596,88 euros dels recursos propis (haurien estat més del doble si no s'hagués eliminat, com ha estat dit abans, el 90% de la impressió en paper). El mal resultat, però, ha estat ocasionat pel fet que, després de fer la retallada paperera, en lloc de mantenir la contenció en segons quines activitats, part de l'estalvi del paper s'ha cregut que es podia destinar amb alegria a despeses d'activitats sense tenir en compte que el dèficit continuaria existint. Aquesta política posa en evidència la necessitat urgent que un o més associats amb coneixements de gestió financera activin d'una vegada el fre dels qui mai no han hagut de fer quadrar un balanç. L'estat de comptes del 2016 continua mantenint despeses que són difícils de justificar per la seva quantia. Per exemple, continua havent-hi un gruix de despeses dels assessors fiscals (?) i assessors jurídics (?) que pugen, en conjunt, 20.541,48 €. ¿No hi ha dos empleats tècnics a l'AELC que poden resoldre moltes d'aquestes qüestions que s'externalitzen a pretesos assessors? També cal tornar a insistir en les despeses que encara es destinen a impressions en paper (contradicció de les publicacions que ja es fan digitals): l'import del 2016 encara ha estat de 10.437,36 €, un import que durant el 2017 hauria de desaparèixer del tot (malgrat que cal quedar bé amb CEDRO, que és qui paga part de l'edició paperera). També hauria de desaparèixer durant el 2017 l'import que encara s'ha gastat durant el 2016 en trameses postals als associats i que han costat 2.415,23 € —aproximadament 8.000 € menys que l'any anterior, esclar!—. Una de les despeses que sobten és una facturació de 1.815 € per un hipotètic "redisseny d'imatge" ¿Saben els que l'han encarregat que el generós Joan Miró no va cobrar res i que molts anys després el dissenyador Enric Satué, tampoc? El que no ha arribat a bon port, durant el 2016, és la reclamació que fa un any, van fer els dos empleats de la casa perquè s'augmentés el seu sou. L'import dels sous —almenys els oficials— es manté intacte com el de l'any anterior (87.048,56 €, dels quals 20.548,56 € són de Seguretat Social). I com ja passa en altres estats de comptes, continua sent escandalós el gruix de despeses que li costa a l'AELC la seva Junta Directiva (és a dir, trens, avions, hotels i taulades, dietes vaja!) i que ascendeix durant el 2016 a 24.112,52 € (encara prop de 1.000 euros més que l'any anterior!). Aquesta partida de Junta Directiva és gairebé igual que el que l'AELC destina a les activitats generals (28.415,29 €) —un import que caldria que es detallés per a informació transparent del tot—, i també és igual que les despeses d'activitats del País Valencià (23.134,23 €) o les activitats de les Illes (24.026,83 €). I, tot i que no hi ha tampoc detall d'aquests imports, encara és més escandalós que les activitats del Principat —l'àmbit territorial que té el 80% dels associats de l'AELC— només s'ha emportat les despeses més baixes (11.925,97 €). Amb aquests criteris, és difícil que l'AELC surti mai de la «fallida tècnica», un cercle en el qual, quan s'hi entra, cada vegada va rodant més i més fins a estavellar-se del tot.
17 de març 2017
El Premi dels Escriptors Catalans continua apujant el llistó del ridícul i la falta de credibilitat en l'edició del 2017
Després de la incoherència de la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) de distingir a títol pòstum en l'última edició del 2016 del Premi dels Escriptors Catalans, un autor que no vol dir que no fos apreciat com Carles Hac Mor, els nominats d'aquest 2017, escollits arran d'un mínim de votacions d'associats, repeteixen per setè any consecutiu la presumpta inclusió en la llista de nominats de l'escriptor illenc Antoni Vidal Ferrando. Pocs associats es poden creure que durant set anys seguits, set!, els pocs associats que voten, votin sempre el mateix candidat perquè formi part dels quatre finalistes. Al seguit de nyaps i vulneració de l'ètica associativa, s'afegeix aquest any la nominació d'una altra autora illenca, Antònia Vicens —també de Santanyí com l'etern Antoni Vidal Ferrando—, que com ja va passar amb l'any que es va nominar i premiar el valencià Jaume Pérez, incorren en el que hauria de ser impediment legal perquè tant Jaume Pérez com Antònia Vicens formen part de l'anomenada i inútil Comissió Consultiva, és a dir, socis actius que per haver exercit un càrrec en anteriors etapes dins l'AELC formen part d'un organisme paral·lel a la Junta Directiva. Antònia Vicens va ser vicepresidenta i presidenta de l'AELC en diferents etapes. Els altres dos nominats d'aquest 2017 són Eduard Màrquez i Jordi Pàmias. El handicap del Premi dels Escriptors Catalans és el seu erroni funcionament. La crida que es fa a votar als associats ha estat sempre, i ho és més cada vegada, menys escoltada i, en aquesta edició, a l'hora del tacament de la votació final, des de la seu de l'AELC encara es feia una última crida desesperada perquè els que no havien votat ho fessin. Tot i així, tant en el primer procés de nominats com en el segon i definitiu procés de votació per escollir el guardonat, la sensació és que el sistema fa olor de socarrim i, a cada nova edició, el Premi dels Escriptors Catalans que va començar atorgant un prestigi a l'AELC ha acabat sent una simple rutina dins de les activitats de l'any sense cap incidència ni credibilitat. Una vegada més, des d'aquesta Plataforma, s'insta la Junta Directiva actual a revisar el funcionament del Premi i a tornar als seus orígens, tant en els nominats com en el sistema d'elecció i els guardonats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)