La Fede Galeusca: una Federació d'escriptors que no fa cap falta després d'un quart de segle d'inoperància

La recent creada Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca —diguem-ne FAEG d'una vegada— fa la impressió de ser més una resposta a la nostàlgia i la naftalina que impregna les juntes de les associacions d'escriptors que no pas una necessitat vital. El fet de segellar la seva creació al Monestir de Poblet, on va començar també el 1984 la gènesi del que seria el primer encontre Galeusca, ho ratifica. I encara més el fet que hi treguin la cara aquells mateixos que ja hi eren fa vint-i-cinc anys. ¿On és la renovació que hauria de ser fruit de la feina feta? Els Galeusca són uns encontres anuals, tocant gairebé sempre amb el pont de Tots Sants que, de manera rotativa es van fent a diferents poblacions de Galícia, el País Basc, el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes i que fins ara han demostrat la seva inoperància i ineficàcia. Només caldria posar unes sota de les altres cadascuna de les vint-i-cinc conclusions de cada trobada i constatar que cap, absolutament cap, s'ha posat mai a la pràctica. Els Galeusca han estat uns encontres, diguem-ne literaris —moltes taules de menjar i excursions de la tercera edat— nascuts de la reivindicació de les que els mateixos promotors anomenen "llengües minoritzades". A un quart de segle vista, crear una Federació per tenir, segons diuen, "un instrument jurídic de coordinació i acció conjunta" és un pas més cap a la burocratització inútil que portarà tan sols més trobades, més despeses públiques a càrrec dels drets de tots els escriptors i més taules de menjar i més excursions de la tercera edat. A hores d'ara, ¿contra què i contra qui es crea aquesta Federació? ¿Com és que han hagut de passar vint-i-cinc anys permetent que, si és així com diuen que és, la literatura espanyola hagi ignorat les tres literatures que també els mateixos promotors anomenen "perifèriques"? ¿És ara l'hora de sortir investits del complex i victimisme i presentar-se com a "minoritzats", "perifèrics", "maltractats" i "ignorats" per una literatura que fa la seva via ni que sigui amb el suport d'uns mitjans que no tenen les altres? ¿És ara hora que tres literatures que fa vint-i-tants anys que compten amb suficient autogovern per surar, amb departaments i conselleries de Cultura pròpies, tornin a treure el mocador de ploramiques en contra d'un enemic comú? ¿Per què els mateixos promotors del Galeusca, durant vint-i-cinc anys, s'han ignorat entre ells, s'han traduït gairebé a zero i no han fet res per donar-se a conèixer i per promoure's entre les seves societats lectores? ¿Per què, a aquestes altures, es recorre novament al tòpic comodí que "la culpa és dels altres" i no es fa una autocrítica sobre el fet que els Galeusca han estat els encontres anuals de dues dotzenes de desvagats, gairebé sempre els que tenen segrestades les respectives juntes de les associacions, impedint el pas de la renovació, de les noves idees i evitant de donar prestigi als bons autors que cada literatura té i evitant de presentar com a signe de qualitat i bona salut la creació literària que cada àmbit literari ha viscut? ¿Com es poden defensar jurídicament, avui en dia, segons quines qüestions de competència estatal sense comptar amb la quarta part interessada en les mateixes reivindicacions? La Federació Galeusca no serà res més que la continuïtat d'aquesta falta de generositat envers el millor de cada literatura que han demostrat fins ara. La Federació Galeusca s'inscriu en el procés buròcrata en què han entrat les respectives juntes de les tres associacions que, en lloc de treballar de manera directa, activa i eficaç pels problemes dels seus associats —els escriptors gallecs, bascos i catalans (no cal matisar dient que escriuen en gallec, basc i català si ja ho tenim clar que és així)—, s'han limitat a sobreviure dels recursos dels seus col.legues. Al Monestir de Poblet es poden bufar les espelmes dels 25 anys de la iniciativa del Galeusca. Però des d'aleshores ha plogut prou per adonar-se que les estratègies han canviat i que els temps de la clandestinitat s'han superat. I és lamentable que la junta de l'AELC s'hagi deixat arrossegar per aquest corrent nostàlgic i ranci que manté els escriptors catalans en un estadi del passat del qual han sortit, afortunadament, des de fa molt de temps: la literatura catalana (i per extensió, la gallega i la basca) té creadors sòlids, veterans i joves, té indústria, té distribució, té bibliotecaris, té llibreters i té lectors. Li sobren institucions, segurament, però ¿què farien aleshores els autodenominats defensors del "gremi" si no poguessin arrossegar la seva carcassa encrostonada pels despatxos oficials? La Federació Galeusca, sobretot posada en mans dels mateixos responsables que han mantingut sense cap objectiu ni resultat els encontres de vint-i-cinc anys, té plom a l'ala des del primer moment i no és res més sinó una altra cortina de fum davant els reptes reals dels escriptors del segle XXI.

El Premi dels Escriptors Catalans perd pes i es dilueixen els objectius

Cada any, decidir qui ha de ser el guardonat amb el Premi dels Escriptors Catalans representa una agra polèmica dins de la Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) que ha arrossegat durant vuit edicions els aspectes que s'haurien hagut de corregir. En primer lloc, el fet que es demanin votacions obertes dels associats fa que els participants siguin minoritaris i que els que ho fan ofereixen un ventall de noms que es fa impossible de computar. Davant d'aquesta situació, les votacions dels associats queden en paper mullat i és la Junta la que acaba decidint a qui atorga el premi. En aquesta edició ha estat la poeta i traductora Montserrat Abelló. Res a dir, és clar, tots són dins el bombo i tots s'ho mereixen. El fet, però, és que la Junta no s'ha plantejat ni crear un jurat independent i creïble ni canviar el sistema de votacions, que si, com a mínim, es fessin en papereta tancada, tindrien segurament una mica més de participació. L'altra costat fosc del Premi dels Escriptors Catalans, en aquesta edició, ha estat la pèrdua progressiva de la seva identificació com a tal. Des que també la Junta va decidir anul.lar el premi Jaume Fuster de Gènere i va traspassar el nom de Jaume Fuster amb el premi dels Escriptors Catalans, les notes de premsa sobre el premi i les poques notícies que se'n donen han acabat identificant-lo com el Premi Jaume Fuster. Això porta a diluir els objectius del Premi, que hauria de representar la distinció anual que es fa a un autor pel conjunt de la seva obra o trajectòria dins l'àmbit dels escriptors catalans, és a dir, donant per entès i sortint al pas d'inútils i interessades polèmiques, sobre qui és o no és escriptor català. Si l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) no té clar qui són els "escriptors catalans" malament ho poden tenir els que fomenten el dubte. Cedir aquest premi, davant el garbuix de titular que ha tingut en aquests vuit anys a un nom propi és perdre la identitat col.lectiva que hauria de tenir. Només cal recordar que en alguna edició, el guardó s'ha arribat a presentar sota aquest embolic: "Premi Jaume Fuster dels Escriptors Catalans de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)". Al marge de tots els respectes per la memòria de Jaume Fuster, i el respecte també pels vuit guardonats fins ara, aquest guardó no és propietat de ningú i ha de reforçar la identitat col.lectiva d'un col·lectiu que ha de ser el primer a convèncer-se que és un col·lectiu que aquí i a fora no ha de tenir cap titubeig a presentar-se com a 'Escriptors Catalans'. ¿Cal continuar explicant i justificant, en ple segle XXI, que "escriptors catalans" són aquells que escriuen i publiquen literatura catalana?