Les eleccions les carrega el diable... o l'associat!

A les últimes eleccions a la Junta Directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va saltar la sorpresa que un dels vocals que s'hi tornava a presentar, Ricard Ruiz Garzón (que ja era membre de l'anterior junta) va ser eliminat pels vots que va aconseguir Sebastià Bennasar. La sorpresa va deixar estupefactes els tripijocs habituals dels manipuladors de sota mà sense saber què havien de fer. ¿Com podia ser que els pocs associats que voten no haguessin votat la feina feta de l'anterior vocal i s'apuntessin a l'aventura d'un de nou? A més, Ricard Ruiz Garzón havia promogut un cert moviment en ciència-ficció dins de l'AELC i, a més, havia entrat en nom de l'AELC a formar part del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves (ClijCAT), per cert, del qual hauria d'alternar presidència amb l'editor Luis Zendrera. Però com que les eleccions ja se sap que les carrega el diable... o l'associat! tot acaba tenint solució. No han passat gaires mesos, els suficients per oblidar-se del mal tràngol, i l'AELC ha fet ús del seu dret de cuixa a cooptar un vocal... ¿I quin ha estat aquest vocal? Doncs, evidentment, Ricard Ruiz Garzón, que ha tornat a la junta directiva l'abril del 2021 com si no hagués passat res. La trapelleria de l'actual junta directiva no fa res més sinó donar la raó al que ja s'ha denunciat des d'aquesta Plataforma en altres ocasions [vegeu aquest apunt]: un sistema electoral que no permet que un equip guanyi unes eleccions i apliqui el seu programa. Un sistema electoral que per als votants obliga a votar amics o coneguts i no programes o projectes. La solució d'un cooptat és una mesura de gràcia que no resol aquesta incoherència i que, a més, fa miques allò que en diuen transparència i democràcia. Ni una cosa ni l'altra, per cert. El cooptat no ha estat anunciat i comunicat als associats (falta de transparència). I s'ha saltat el respecte al que, per bé o per a mal, va ser el resultat d'unes eleccions. ¿Per quan un remodelatge dels estatuts que s'adaptin als temps actuals?

La vicepresidenta sortint de l'AELC al País Valencià denuncia haver patit amenaces de mort, boicots i persecució fiscal per haver donat suport a l'1-O del Principat i el suport als presos polítics catalans

L'escriptora Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, la Safor, País València, 1967) deixa la vicepresidència de l'àmbit territorial del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), càrrec que exercia des del 2013. Però abans, en la memòria anual del 2020 admet que, per haver-se posicionat a favor del dret a decidir i en un manifest a favor del referèndum del Principat de l'1-O i contra les detencions dels presos polítics catalans, havia rebut durant el seu mandat amenaces de tota mena, també de mort, a més de boicots diversos i de veure's inclosa en una llista negra de la cultura, la qual cosa li ha comportat, en paraules seves, patir fins i tot una persecució fiscal acarnissada. Gemma Pasqual ha coordinat i impulsat una intensa activitat al capdavant de l'àmbit territorial de l'AELC al País Valencià i té una considerable obra literària publicada, premiada i molt acceptada pels lectors, sobretot joves. Tot el suport des d'aquesta Plataforma en la seva nova etapa.

¿Més eines digitals... més personal?

El secretari de la Junta directiva de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Sebastià Portell, insinua en la memòria anual del 2020, de cara a l'assemblea general, que l'augment d'associats demana la incorporació d'una tercera persona en l'atenció a l'administració de l'associació. L'AELC disposa de 2 persones a temps complet des de fa 20 anys, cosa que les juntes actuals han trobat molt planer des d'aleshores. Aquesta proposta del secretari, però, topa amb la incertesa sempre permanent dels recursos econòmics. L'AELC no cobreix amb les quotes de socis (uns 72.000 €) tot el funcionament que requereix la seva gestió, tant de personal com de despeses de manteniment. Això fa que depengui de subvencions i aportacions que no sempre estan garantides ni són puntuals, com la de la Institució de les Lletres Catalanes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya o la de CEDRO. És paradoxal que, en un moment que la informatització i les eines digitals han alleugerit molt la feina administrativa que hi havia fa 20 anys quan aquests mitjans no estaven prou consolidats, es reclami ara una tercera persona administrativa. En tot cas, si la proposta tira endavant —si és que no hi ha tirat ja—, es posaran novament en perill les finances de l'AELC que, malgrat el seu aparent equilibri, ben analitzades, reflecteixen una permanent "fallida tècnica". Aquesta "fallida tècnica" va en augment si tenim en compte que, mentre per una banda es fa la proposta de la incorporació d'una tercera persona, per una altra banda, el pressupost del 2021 ja ha augmentat pel que fa a despeses de personal, de 89.000 € del 2020 a 103.000 € del 2021, i això, en un moment de contenció de l'augment i de la inflació, fa pensar només en la idea ja feta d'aquest reforç supletori administratiu d'una tercera persona. En el mateix pressupost i estat de comptes (que encara manté 19.000 € en publicacions de paper i 8.000 € en despeses de junta directiva, a la baixa en relació a altres anys a causa sobretot a l'experiència de les trobades virtuals) es continua reflectint una partida que és absolutament incomprensible pel seu cost: 22.000 € (un sou complet, com aquell qui diu) d'assessorament jurídic, de gestoria i auditoria. És a dir, que en realitat la tercera persona ja hi és, externa, i l'entrada física d'una tercera persona, sense reduir aquesta partida externa, portaria a pensar en un gruix de 4 persones al càrrec de la gestió renumerada. ¿Li cal a l'AELC aquest desplegament per una massa de 1.600 associats, el 90% dels quals es limiten a pagar la quota anual i no donen gaire feina més?

¿Per què alguns autors reconeguts es donen de baixa de l'AELC i d'altres no hi han entrat mai?

Alguns autors en actiu com Jaume Aulet, Neus Bonilla, Enric Gomà, Joan Antoni Martín Piñol, Manel Ollé o Care Santos s'han donat de baixa durant el 2020 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Les noves altes no detecten gaires dels autors que actualment són a primera línia de premis o publicacions, tret d'Albert Forns, Jordi Nopca o Irene Solà. Benvinguts. Més val tres que res. L'AELC ha sobrepassat a hores d'ara els 1.600 associats entre escriptors i traductors, molt lluny esclar dels més de 3.800 vius amb obra publicada, però pel camí ha perdut incomprensiblement noms puntals de les lletres catalanes com Quim Monzó, tot i que en el seu dia va ser un dels distingits amb el premi dels «Escriptors Catalans», cosa que detecta una falta de seducció o credibilitat de les funcions de l'AELC que s'identifica teòricament com a associació professional —hi ha qui demana qui sigui un sindicat!—, però amb aires més aviat de «club». Només exigeix la publicació d'un llibre per accedir-hi a l'entrada. Aquesta Plataforma celebra, a més, que després del que havia denunciat l'any passat en aquest mateix blog, l'AELC hagi tornat al bon hàbit de publicar en la memòria del 2020 la relació íntegra de tots els associats, cosa que en la memòria del 2019 havia desaparegut sense cap justificació. Rectificar és de savis, ni que, en aquest cas, qui rectifiqui sigui la Junta directiva de l'AELC.

El Mago Pop, el Mag Lari i el Mag Hausson... membres el jurat del Premi dels Escriptors Catalans de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

El pitjor que es pot fer amb un premi com el dels «Escriptors Catalans» que convoca i atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és desprestigiar-lo edició rere edició.... per falta de transparència. Cada any, quan arriba la convocatòria, sembla que s'hagin aplegat el Mago Pop, el Mag Lari i el Mag Hausson i s'hagin tret de la màniga els tres noms que després voten els associats que volen votar per escollir-ne un. En l'edició del 2021, superada la comèdia de la primera ronda, que és la que hauria de reflectir totes les propostes dels associats, torna a caure en aquesta mena de joc de màgia: un autor del País Valencià, un autor de les Illes i un autor del Principat, alehop! Però el que continua sent escandalós és la candidatura de l'autor Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, Illes, 1945) que, admirablement, apareix ininterrompudament (!) des del 2011, i es va repetint i repetint i repetint. I és admirable també com cadascú dels que voten —si és que realment voten—, des de casa seva, es posa d'acord amb tots els altres per triar un autor del País Valencià que és difícil que un nombre de votants alhora tinguin al cap com Marc Granell (València, País Valencià, 1953) o, encara més sorprenent, al Principat, tots es posen d'acord per proposar Antoni Munné-Jordà (Barcelona, Barcelonès, Principat de Catalunya, 1948), que ja havia aparegut també el 2019. El Premi dels «Escriptors Catalans», rebatejat amb el nom de «Jaume Fuster» per embolicar encara més la troca, ha entrat així, com dèiem, en una fase de desprestigi permanent o, si més no, de falta de credibilitat. Per respectar aquesta credibilitat, caldria una transparència absoluta: 1) Després de la primera ronda, fer públic entre els associats el llistat de propostes i el nombre de votants. 2) Un cop passada la segona ronda, fer igualment públic entre els associats, el llistat de votacions fins a arribar al guardonat. Això, l'AELC no ho ha fet mai i no perquè no se li hagi demanat. Top secret, doncs. En la segona ronda, els mateixos cridats a votar (tampoc mai no se n'ha sabut el nombre ni el tant per cent de participació en relació al nombre d'associats) escull l'afortunat. I vet aquí un autor i vet aquí una autora, i com que tres no són dos ni un gat ni un gos, aquest concurs ja s'ha fos.

L'absurditat d'una renovació de Junta Directiva de l'AELC encotillada per uns estatuts del segle passat

Passen els anys i tot continua igual. Aquest 2021, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) renovarà per mandat estatutari, la Junta Directiva. Però l'encotillament dels estatuts que procedeixen del segle passat, els obliga a fer una renovació que no té cap sentit per al bon funcionament del presumpte programa que un equip directiu hauria de tenir. Així, doncs, superat aquest primer trimestre del 2021, l'AELC haurà renovat —és un dir— el 99,99% de la Junta en aquests càrrecs: la secretaria, les tres vicepresidències (Principat, Illes, País Valencià), les tres vocalies del Principat, les dues vocalies del País Valencià i les dues vocalies de les Illes. ¿I això que representa? Doncs que, si realment hi ha canvi, tots els càrrecs deixen més sol que la una —o més sola que la una en aquest cas— la presidència que ostenta Bel Olid. No té sentit. En ple segle XXI, una associació, com qualsevol organisme democràtic, requereix que es regeixi per un programa i els associats de l'AELC haurien de votar i escollir precisament això, un programa, i després fiscalitzar-lo perquè es portés a terme. Però l'aburditat de la renovació de la Junta porta a desmantellar tot un equip i deixar la presidència a l'embat d'un nou equip i, si es dóna el cas, un nou programa que, per a la mateixa presidència, pot ser que no sigui el seu. ¿I una absurditat com aquesta què porta a fer realment? Doncs, que la presumpta renovació mai no és una real renovació. Feta la llei, feta la trampa. O el que és el mateix: fets els estatuts, fets els embuts. Quan arriba aquest moment, la secretaria es pot tornar a presentar (si vol), les vocalies es poden tornar a presentar (si volen), les vicepresidències es poden tornar a presentar (si volen) i en alguns casos, si hi ha hagut cooptats a mig termini, es renoven els cooptats i s'escullen els que ja hi eren. Per tant, demanar que els associats participin en una renovació és un joc hipòcrita que no porta enlloc. Ja seria hora que l'AELC —si vol ser una associació del segle XXI— es replantegés una absurditat com aquesta i optés per una renovació —o continuïtat— realment democràtica. És a dir, la presentació d'una, dues o tres candidatures —tant de bo hi fossin!— amb un programa ben estructurat i que l'exercís durant tot el seu mandat —tres o quatre anys, el que toqui—. Només així, valdria la pena demanar el vot dels associats. Tal com es fa ara, ni aspirants a un secretaria, ni a una vocalia, ni a una vicepresidència poden presentar individualment un programa perquè no se'ls creuria ningú i, més que unes eleccions serioses, una renovació feta així, és com una pallassada de pista de circ amb el cara blanca o el llest; l'august o el pallús; i fins i tot el contraaugust i l'excèntric... A l'AELC, dissortament, n'hi ha per donar i per vendre de tots plegats.

Complement d'aquest apunt (25 març 2021):

L'escriptor Sebastià Bennassar ha desbancat per sorpresa Ricard Ruiz Garzón com a vocal de la Junta de l'AELC i això ha creat un conflicte de competències perquè Ricard Ruíz Garzón és actualment el vicepresident del CLIJCAT (Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil) en representació precisament de l'AELC, amb un acord, a més, per compartir alternativament la presidència de l'organisme amb l'editor Luis Zendrera, actual president del Clijcat. La situació creada posa de manifest les incongruències de la renovació de Junta de l'AELC —exposades anteriorment en aquest apunt— que desmantella un equip sense continuïtat a mig període d'execució de programa. L'AELC ha de decidir ara si manté Ricard Ruíz Garzón com a "delegat" o "cooptat" dins el CLIJCAT —un recurs que sempre resulta forçat— o si el substitueix per un altre membre de l'actual junta renovada. La solució, l'apuntada anteriorment per aquesta Plataforma: treballar per un canvi d'estatuts que permeti la presentació d'un equip —o de tants equips com hi optin— i un programa perquè els associats sàpiguen què estan votant no a qui estan votant. Aquest sistema és fruit del passat i els amiguismes no són el millor mètode per dirigir actualment qualsevol organisme.