És bastant insòlit que en una assemblea general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) els representants de la «vella guàrdia» —estalviem-nos els noms que tothom sap— s’erigissin en representants «sindicals» dels dos empleats de la casa quan, en un moment donat del repàs dels comptes de l’any actual, van treure a prec i pregunta sisplau per força per què no s’augmentaven les nòmines dels dos empleats en qüestió. L'encara renovada Junta de l’AELC, sorpresa per aquesta sortida inesperada des de l’Assemblea, va haver d’acceptar, de grat o per força, que estudiaria la situació.
Fem història: des que va esclatar la crisi econòmica, les finances de l’AELC —com ha advertit sovint aquesta Plataforma— s’han vist seriosament afectades fins al punt d’entrar en fallida tècnica (més despeses que ingressos i incapacitat de liquiditat ni venda de patrimoni). Malgrat la crisi, però, l’AELC va mantenir sense retallades, però també sense augment, les dues nòmines que té a l’oficina, amb noms i cognoms de coneixement públic i per tant reproduïbles aquí: Carme Ros i Josep Miàs.
Ara que l’AELC va poder rascar una mica més de subvenció de la Generalitat de Catalunya i també uns serrells de CEDRO, la demanda d’un lleuger augment per compensar el cost de la vida (que de fa temps tothom sap que és mínim pel control de la inflació) dels dos empleats, a les portes del 2016, no es va fer esperar. Però la Junta va anar passant amb arguments més que raonables: no és temps encara per cantar alegries econòmicament. Recordem que, segons l’últim estat de comptes de l’AELC, la nòmina puja a un total d’uns 87.000 euros bruts.
Va ser en aquest moment, quan el secretari, en nom del tresorer —per cert, un associat valencià lluny del que es cou en el dia a dia de les finances—, posava a aprovació el pressupost del 2016, que van sorgir les esmentades “veus sindicals” des d’un parell d’associats presents a l’assemblea —a la qual, per cert, no van assistir més de quinze incondicionals— reclamant la revisió d’aquest augment de nòmina, com si l’AELC fos la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o la TMB, amb recursos pùblics a pleret. Heus aquí el punt concret de la proposta, segons l’acta oficial:
«10. Aprovació, si escau, del pressupost econòmic condicionat del 2016.
El secretari comenta les principals partides d'ingressos i de despeses del pressupost de 2016, lliurat als assistents, i es passen a aprovar per unanimitat els pressupostos, amb l'esmena prèvia, a proposta d'alguns socis, d'augmentar el sou a la Carme Ros i a en Josep Miàs d'acord amb la inflació dels últims anys, amb l'increment corresponent del fons de reserva disponible per a quadrar els comptes. Es delega a la junta el càlcul d'aquest increment.»
És a dir, malgrat que l’AELC s’ha de continuar menjant el fons de reserva (per això diem que està en fallida tècnica), un parell de «guàrdians del vell ordre» acostumats a bitllar-la grassa, es passen les dificultats pel folre i collen la Junta perquè faci ipso facto el càlcul d’aquest increment (¿de quants anys des de la crisi?) i augmenti el sou al parell d’empleats (que ningú no qüestiona, ni aquesta Plataforma tampoc, que no se’l mereixin).
La reflexió és evident: mai des de l’assemblees, uns associats s’havien preocupat per la nòmina dels empleats (tema discret), entre altres coses perquè amb la xifra esmentada del pressupost ja és prou sucosa. Aleshores, ¿qui va buscar suport entre la «vella guàrdia» perquè posés «a lloc» els nous membres de la Junta que presideix Bel Olid i que va ser pràcticament renovada fa poc?
La conclusió és clara: el vell sistema de la conspiració de sotamà ha reviscolat. «Vigila Bel… / que l’AELC no és el cel, / ni que tingui a l’àtic de l’Ateneu / la seva seu (verset apòcrif).» De la mateixa manera que la desintegració de l’antiga Unió Soviètica no ha acabat encara avui amb la Rússia dels vells i casposos camarades, lamentablement l’antiga AELC tampoc no ha acabat encara amb els vells i casposos salvapàtries personals. Sempre a l’aguait d’entrar en acció si la Junta es desvia del camí establert… des de fa quaranta anys!
